LA PARABÒLICA VIRTUAL

IDENTIFICACIÓ ENTRE FELICITAT I PLAER

2010-12-04T18:58:00.001+01:00

La definició de felicitat és ben clara i precisa: és un estat d'ànim plenament satisfet. Però la pregunta és, com s'arriba a aquest estat d'ànim? És el plaer la única manera d'arribar-hi?

Són moltes les teories sobre la felicitat i la manera de com arribar a aquest sentiment. Alguns afirmen que s'hi arriba mitjançant el plaer del cos o de l'ànima, d'altres diuen que és pel fet d'estar amb les persones estimades o de les que es rep estimació, també n'hi ha que creuen que s'hi arriba per la contemplació de la bellesa, o bé per l'absència de patiment i de dolor. Si ens hi fixem, la primera teoria al·ludeix directament al plaer, les altres són mers subterfugis per no anomenar el plaer directament, però aquest és el seu objectiu. Quin és sinó el sentiment que hom percep quan està amb les persones que estima, o quan contempla una cosa bella, o l'estat de beatitud que s'experimenta quan no s'està angoixat per res ni res li fa mal?

D'altra banda, els tipus de plaer poden ser, reduint-los en síntesi, de tres categories: el plaer físic, el plaer espiritual i el plaer intel·lectual. El primer, també anomenat primari, està orientat a satisfer els sentits, i tant podria provenir d'una taula ben parada, com del derivat de l'experiència sexual, per posar un parell d'exemples. El segon, el plaer emocional, prové de l'afecte i l'estimació en estar envoltat de la gent que hom aprecia i estima obtenint així una gran gaubança. Finalment, el plaer també pot obtenir-se a través de l'intel·lectual. Aquest vindria donat per la contemplació o percepció de coses belles, de l'aprenentatge de coses noves, o d'experiències religioses, entre d'altres. El plaer així obtingut vindria donat per la sensació de créixer interiorment.

Tots aquests plaers podrien donar la felicitat perquè a priori deixarien l'estat d'ànim satisfet, tot i que si hi pensem un xic, veurem que tots són fugissers i temporals, i en són més quan més primaris resultin. Recolzar la felicitat en una cosa temporal i hedonista sempre acabarà per crear frustració, atesa l'extinció, sobtada o no, del plaer rebut. La consegüent recerca constant de plaer serà un obstacle per si mateix alhora de poder gaudir del plaer que s'aconsegueixi, deixant un malestar crònic que ni tan sols el record del plaer anterior podria corregir. Tal vegada la solució sigui la que ja Epicur preconitzava: posar límits als plaers i dosificar-los, perquè en racionalitzar els plaers físics aconseguirem que aquests tinguin un sentit més enaltit i suprem que no pas la simple cessació d'una pulsió.

Vegem doncs que felicitat i plaer s'identifiquen, la primera perquè necessita de la segona, i aquesta perquè atènyer la primera és el seu objectiu. Una altra cosa ben diferent és quin tipus de plaer, o en quina proporció, necessita cada persona per ser feliç.

L'ACUDIT DEL DIA

2010-09-06T20:56:00.002+02:00

Això eren uns mestres d'escola que després de tenir dos mesos de vacances, en acabat es queixaven que no havien tingut prou temps per preparar les classes del curs vinent...

LA TEORIA DEL FLUX TEMPORAL

2010-09-04T11:08:00.002+02:00

El dia que tingui prou temps i ànims per desenvolupar la meva teoria del flux temporal serà en base a la següent i brevíssima síntesi que us mostro tot seguit.

En el món actual el futur és, possiblement, el temps més ben valorat per la majoria de la gent. És natural que així sigui perquè és cap allà on ens dirigim i tenim la il·lusió d'arribar-hi, mentre que el passat és sovint menystingut perquè l'experiència en si és menystinguda i els nostres esforços van dirigits a oblidar els mals moments. Si poguéssim, n'esborraríem tot rastre. El fet incontestable, però, és que el passat és la única realitat a la qual els humans podem apel·lar per interrogar-nos sobre nosaltres i el món que ens envolta.

En efecte, per molt que el futur sigui un temps al qual tots ens dirigim inexorablement, la única certesa que ens ofereix és que un dia morirem. Cap planificació s'escapa de la incertesa, la casualitat o l'atzar que significa el futur.

Ja em guardaré prou, de resultes del meu escepticisme vers el futur, d'asseure'm i restar en la passivitat; és propi dels humans planificar la seva vida en alguna mesura. Els animals viuen l'estricte present i resolen les seves necessitats i pulsions en el moment que se'ls presenten. Fins i tot l'aparent previsió dels esquirols i altres animals no deixa de ser un instint que no els ha estat pas donat per cap empirisme ni herència cultural. No, hem de planificar com si el futur fos una certesa tenint present, però, que el més probable és que una part d'aquest, de mida variable, no surti com un havia pensat.

Què dir del present? Si el present és la frontera entre passat i futur, si el temps és un cavall desbocat que es dirigeix amb velocitat constant, metòdica i sense possibilitat de retorn, aleshores hem de convenir que el present no existeix de tant efímer, tan sols és un convencionalisme humà que estirem com un xiclet per a la nostra conveniència, fent-lo durar des d'un instant brevíssim fins a setmanes o fins i tot mesos, cosa òbviament irreal i lògicament inconsistent.

La única cosa real que ens queda, doncs, és el passat, lloc on es troba la nostra identitat i on cerquem la resposta a la petició de descriure'ns que ens pugui fer algú. La prova la tenim en els pobres malalts d'Alzheimer, els quals, en un estadi avançat, no recorden ni la família més propera ni àdhuc el seu propi nom. Aquell pot ser el seu cos, la seva realitat corpòria, però la seva identitat els ha fugit ensems amb els seus records, que es troben ubicats al passat.

És en el passat, en definitiva, on hem de buscar les nostres arrels, on trobarem els fonaments que emprarem per bastir el nostre esdevenir, on gratarem per saber qui som, per cercar la moral i l'experiència per enfrontar-nos a allò que tenim al davant. En aquest sentit, els viatges al passat són possibles, la única norma és que no podem modificar res del que allà hi trobarem i a més mai no podem estar segurs que els nostres records no hagin estat “retocats” pel nostre cervell, preu que ben sovint hem de pagar per la nostra salut i estabilitat mental. El que sí podem fer, però, és revisar el passat per tal de no cometre els mateixos errors en el futur.

Bé, aquest seria el sumari, el text que empraria com a punt de partida per desenvolupar la teoria del flux temporal. Hi ha molt camp per córrer perquè el temps és una dimensió no tan sols ineludible, sinó que és el vehicle que utilitzem per traslladar-nos des del punt de partida -el naixement- al punt de destí.

DICTADURA DE MERCAT

2010-07-22T18:22:00.001+02:00

Quan va començar la crisi financera i econòmica en la qual estem immersos, molta gent va proclamar, amb una alegria gens continguda, que el capitalisme havia mort i que ara s’imposava un canvi de paradigma. No recordo que diguessin quin, però m’imagino que devien pensar en el que hi havia allà per l’alçada de l’Europa oriental ara fa una mica més de vint anys. Sempre m’ha encuriosit que la gent en general, davant de nous reptes i problemes, cerquin solucions antigues i sinistres que ja han estat més que superades i que la realitat s’ha encarregat de col·locar al calaix de l’oblit.

Tot això ve a tomb pel comentari d’un inefable presentador de televisió que es veu que va dir que hi ha una dictadura del mercat. Jo no he vist el vídeo, perquè tinc altres coses més edificants a fer, però potser ho va dir amb ironia o de broma, perquè si de debò s’ho creia, si de debò té aquest pensar antediluvià, caspós, marxista, i tronat, començo a entendre perquè en aquest país no aixequem el cap ni l’aixecarem mai.

¿És que potser es pensa que en l’Espanya de Franco, aquella Espanya intervinguda, governada com si fos un immens quarter on el govern planificava l’economia i s’atorgava monopolis dels sectors anomenats estratègics, el consumidor era més lliure?

¿O potser es pensa que àdhuc avui dia, amb una economia que pretenen fer passar per liberal, el govern pren decisions desinteressades i de bé públic? Si és així només cal que miri les grans infrastructures civils, obres faraòniques que jauen mortes de fàstic, com per exemple línies i estacions de TGV en llocs desèrtics, o autopistes en llocs on entre automòbil i automòbil s’hi podria fer una barbacoa enmig de la via amb sobretaula i becaina ben inclosa sense cap risc degut a l’escassa freqüència de pas...

Si el mercat fos de debò lliure, el que en realitat hi hauria seria una dictadura del consumidor, perquè és aquest el qui té la clau de tot; premia l’empresa que millor l’abasta o li ofereix serveis i castiga a la desaparició la que el maltracta. Però clar, quan s’ha estat o s’és un antiliberal ja se sap que la cabra tira pa’l monte...

"EXPRÓPIESE, SR. ALCALDE"

2010-02-10T21:19:00.003+01:00

Fa uns dies vaig sentir per la ràdio un tros de conversa que el president de Veneçuela, Hugo Chávez, sostenia amb els seus sequaços. Es veu que intentaven recuperar el centre històric de Caracas, però per fer-ho havien d’expropiar locals on hi havia negocis privats. El president veneçolà autoritzava l’expropiació de paraula i sense invocar cap mena de llei, i això era el que sorprenia els locutors de l’emissora.
De fet, però, la única diferència entre la política tercermundista de Veneçuela i el nostre país està en les formes, però no pas en el fons. Aquí, quan un govern estatal, autonòmic o local vol ~~robar~~ expropiar un immoble, activen la maquinària burocràtica, mouen mil i un papers, però acaben per prendre’t la propietat a preus irrisoris, molt per sota del de mercat, i sense que no puguis negar-te. La invocació que fan d’expropiació per interès públic, sona, a més, a burla cruel quan sents casos com el de Pretòria, Gurtel o com els escàndols que periòdicament surten a Mallorca, i tants altres que els nostres polítics cleptòmans aconsegueixen que no surtin a la llum.

Chàvez i el canvi climàtic

2009-12-19T19:31:00.003+01:00

La prova de que la cimera contra el pretès canvi climàtic és una comèdia i un desori la tenim en que deixen intervenir a individus com ara Chávez, el bípede que governa Veneçuela.

Aquest, amb tota la demagògia de què és capaç, va insultar la intel·ligència de la concurrència i va atemptar contra la dignitat del seu poble quan va culpar al capitalisme i els països rics –com si els expaïsos comunistes no haguessin contaminat més que els capitalistes, al seu moment- de destruir el planeta.

Suposant que això fos cert, les preguntes sorgeixen ben ràpides: Per què Chávez continua subministrant petroli als països rics, fomentant així que emmerdin encara més el planeta? Per què subministra petroli a qui sigui? No seria més coherent que tanqués els pous de petroli del seu país, contribuint així a la major netedat del planeta?

Ànims Chavez, que tu pots!

SALUT

2009-08-11T13:17:00.001+02:00

Un amable lector m’ha fet arribar un breu comentari a la meva darrera entrada, aquella on, per mandra d’escriure, vaig penjar dues imatges. Com que la resposta se m’ha allargat molt, l’elevo a categoria de post.

Benvolgut anònim:

¿No heu pensat mai en dedicar-vos al món de la faràndula? Us ho dic perquè crec que explicant acudits sou la tabola.

Abans de parlar d'acudits, però, deixeu-me que us digui que no existeix la salut liberal, en tot cas podem referir-nos a la sanitat privada. Anomenar-la d'altre manera és no expressar-se en els termes correctes. És com si ara jo em referís a la vostra sanitat predilecta com a "sanitat feudal" o bé "sanitat mafiosa". Ho dic per la compulsió i la llei de l'embut que representen, naturalment.

Dit això, voldria fer-vos adonar de la bajanada que heu escrit per comentari. En efecte: ¿heu provat mai d'anar al dentista de la sanitat pública a que us empastin un queixal? ¿o que us facin un pont, o la boca nova? Debades cal que hi aneu: no us ho faran pas. El dentista de la sanitat pública us pot arrencar totes les dents i queixals que teniu a la boca, però no us farà res més. Si sou pobre de solemnitat, marxareu del seu consultori esdentegat i a partir d'aquell dia, haureu de menjar sopetes i triturats, perquè una dentadura postissa us pot arriba a valer bastant més de tres mil euros. En aquest sentit, doncs, cap avantatge respecte a la sanitat privada i tots els inconvenients, ja que a banda de no poder triar metge, heu pagat el servei molt més car i us heu hagut d’esperar dies amb un flemó a la boca.

Un altre cas ben curiós és quan aneu a l’oftalmòleg de la sanitat pública i us recepta ulleres. ¿Per ventura us les paga la sanitat pública? Per quins cinc sous haig de pagar les pròtesis de tothom i a mi no em poden pagar les ulleres? Un altre clar desavantatge de la sanitat pública enfront de la privada, ja que si aquesta darrera tampoc us paga les ulleres, al menys podeu triar metge i una vegada més, amb més rapidesa i eficàcia.

Hi ha molts més casos d’aquesta mena. Per no allargar-me ni avorrir-vos, us esmentaré un darrer cas que vaig escoltar fa poc per la ràdio, on una senyora es queixava de que la vostra sanitat pública no li pagava el tractament d’una malaltia que em va semblar prou greu, adduint que era molt car.

Així doncs, estimat anònim, ja veieu que la vostra sanitat pública tampoc no atén tots els casos que se li presenten, i al damunt ens afaita els diners sense demanar-nos-ho ni sense deixar-nos triar, cosa que si faria la sanitat privada.

I deixeu-me acabar donant resposta directe al vostre comentari: En el cas de la sanitat pública, no teniu més remei que abaixar-vos els pantalons i parar el cul a tot el que us diguin. En la sanitat privada, al menys, sempre podeu donar-vos de baixa i apuntar-vos a un altre assegurança, a més d’esbombar pels mitjans de comunicació els casos de mala praxi, cosa que significaria una seriosa preocupació per l’equip directiu de l’empresa. En la sanitat pública, en canvi, se’ls refot que vostè es queixi: total, cobren igual i no els poden fer fora...

SALUT PÚBLICA

2009-07-30T22:32:00.002+02:00

Ara que Obama vol col·locar-los als americans la medecina socialista, és bo de recordar com de malament funciona aquesta. Un parell d'imatges sempre són millor que dues mil paraules.

HONDURES

2009-06-29T13:06:00.002+02:00

Sempre es fa difícil tenir una opinió d'uns esdeveniments que succeeixen lluny i en un país del qual en saps poca cosa. Sovint és per manca d'interès i/o mandra. Aquest matí, però, els titulars dels mitjans referents a Hondures m'han caigut al davant, i no he pogut evitar preguntar-me: Què està passant a Hondures?

El gener de 1982, Hondures es va dotar d'una Constitució democràtica Aquesta té 375 articles, d'aquests, 8 són sense possibilitat d'esmena. Un d'aquests 8 és el que diu que el president electe del país ho és per un sol mandat de 4 anys, i prohibeix explícitament presentar-se a cap reelecció. També prohibeix expressament canviar els articles que prohibeixen presentar-se a la reelecció.

A principis d'aquest 2009, Zelaya declarà que volia fer un referèndum per ampliar el seu mandat. La major part de la població, fins i tot el seu propi partit, s'hi posicionà en contra. Per raons que no sé però que són fàcils d'imaginar, Zelaya continuà amb el propòsit de fer el referèndum. La Cort Suprema d'Hondures el declarà il·legal, per allò que abans hem vist de la limitació de mandats, i l'exèrcit, actuant per ordre del Tribunal Suprem, i amb el suport de bona part de la població, ha foragitat Zelaya del país.

No és un cop d'estat, tal com diu la premsa. L'exèrcit només ha actuat per ordre de la Cort Suprema, i un cop expulsat Zelaya, ha tornat a les casernes, sense ni tan sols posar ningú al capdavant del país. Si hagués estat un cop d'estat, l'exèrcit hauria actuat pel seu compte, i hauria ocupat el govern del país o en defecte d'això, hagués designat un govern, cosa que no ha fet. Encara es veu més clar si tenim en compte que el substitut de Zelaya l'ha designat el Congrés.

Per si em calien més raons per donar legitimitat a l'acció defensiva i democràtica del poble d'Hondures, les he vistes amb les reaccions furibundes en contra de l'expulsió de Zelaya. Aquestes eren de personatges com ara Chávez, Morales, H. Clinton, i de les oficines de presidents de països com Equador i Espanya. De seguida ho he vist clar: l'expulsió de Zelaya era ben feta i estava justificada.

CRISTIANO RONALDO

2009-06-12T21:24:00.000+02:00

Sé que se m'acusarà de madridista i fins i tot se'm pot arribar a insultar pel que vaig a dir, i com que sé perfectament en quin país visc, un país maniqueista degut a la ignorància atàvica que tenim instal·lada, vull deixar ben clar que no sento cap simpatia pel club de futbol del Reial Madrid, però moltes de les ximpleries que he llegit i sentit aquests dies em fan perdre la poca fe que tinc en l'espècie humana.

Del dispendi que ha realitzat el Reial Madrid de resultes de la compra de la fitxa d'un tal Cristiano Ronaldo, s'ha dit que és immoral, inflacionista, prepotent i molts altres epítets que ja no recordo, i ha provocat, com sempre, la petició de una bona part de la gent de que intervingui el papà Estat per tal de que eviti aquestes procacitats monetàries.

El comportament del Reial Madrid ha estat exactament el mateix que ha tingut la immensa majoria de la gent que ha comprat un pis aquests deu darrers anys, és a dir, comprar una cosa per damunt del seu preu real i per damunt de les seves possibilitats reals. Si això ho ha fet tothom, ¿qui som nosaltres per jutjar el que fa o deixa de fer la gent o un club de futbol privat amb els seus diners? Si no volem que ningú no ens digui com ens hem de gastar els nostres estalvis, tampoc no podem dir als altres com s'han de gastar el seus.

Es veu que la compra s'ha realitzat a crèdit i amb l'aval de la banca, i de seguida ja s'han aixecat veus per criticar, sense tenir-ne ni idea d'economia, que com és possible que una entitat financera no concedeixi préstecs a persones o empreses que el puguin necessitar, i en canvi deixin una bona quantitat d'euros al Madrid per fer el seus fitxatges. Us puc assegurar, amics meus, que si aneu al banc amb les suficients garanties -siguin o no immobiliàries-, el banc us deixarà els diners que necessiteu, que és el que ha fet el R. Madrid avalat pel seu estadi i els terrenys adjacents.

Un altre crítica que s'ha fet és lamentar-se d'aquesta despesa en moments de crisi com els que arrosseguem. Un altre cop us dic que el Madrid fa amb els seus diners el que li abelleix, exactament el que fas tu, amic que em llegeixes. Em pregunto per què la gent no posa el mateix zel crític amb les despeses sumptuàries que fa el govern, comprant voluntats i fent callar la gent amb subsidis, aquests sí amb els diners de tots els contribuents.

Queden, per últim, les consideracions morals de l'afer. Personalment em costa d'entendre que algú es pugui gastar aital quantitat de diners per un jugador, però la moral és cosa individual i ja me'n guardaré prou de ficar-m'hi. És com l'avortament, s'hi pot estar d'acord o no, però és del tot necessari que es pugui avortar per tal que les persones que ho estimin oportú puguin fer-ho.

Per això hem de deixar que el Reial Madrid faci les compres que vulgui pel seu compte i risc, però a més hem d'assegurar-nos que no rep cap subvenció pública, ni directa ni indirecte -com també hem d'assegurar-nos que no la rep cap altre equip de futbol, es digui com es digui. Si la cosa els surt bé, serà una gran cosa per a ells, però si els surt malament, que carreguin amb la penitència. Ells solets, naturalment.

GERGE WASHINGTON

2009-05-23T13:23:00.001+02:00

George Washington fou un gran personatge. Moderat i prudent, no aconseguí grans victòries militars essent General de l'exèrcit de les Colònies. El seu mèrit radicà en la perseverança i el coneixement de les persones. Amb el poder que arribà a tenir, un home d'un altre temperament hagués pogut autoproclamar-se monarca, però la seva temperança i moral li féu renuncià al comandament de l'exèrcit quan va creure acabada la seva feina. Quan més tard el nomenaren primer president dels Estats Units, emprà la mateixa moderació, ensems amb la seva capacitat organitzativa. Acceptà a contracor en segon mandat, i en refusà amb fermesa el tercer, fixant un precedent que, anys més tard, quedaria reflectit com a llei de limitació de mandats.

Quan, al final de la seva carrera política, marxà cap a les seves possessions, deixa una carta oberta a mode de discurs, on alertava els seus conciutadans dels perills que, al seu criteri, haurien d'enfrontar-se. Alguns dels punts que tractà eren referents al sistema partidista, que a continuació incloc.

Ja us he alertat abans sobre els perills dels partits en un Estat, en particulars dels que es formen amb criteris geogràfics. Deixeu-me que us doni ara una visió més exhaustiva, i us avisi de la manera més solemne contra els efectes més ruïnosos de l'esperit partidista en general.

Aquest esperit, per desgràcia, és inseparable de la nostra naturalesa, i té les seves arrels en les més fortes passions humanes. Existeix sota diferents formes en tots els governs, més o menys ofegades, controlades, o reprimides; però en aquells governs regits per la via popular, és vist en la seva més gran categoria, i és veritablement el seu pitjor enemic.

La dominació alternativa d'una facció sobre l'altre, aguditzat per l'esperit de revenja, natural en la desavinença partidista, la qual en diferents èpoques i països ha perpetrat les monstruositats més horroroses, és en si mateix un despotisme espantós. Però això porta finalment a un despotisme més formal i permanent. El resultat d'aquest despotisme resulta en misèries i desordres, i decanta gradualment les ments dels homes a la recerca d'una seguretat i repòs en el poder absolut d'un individu, i tard o d'hora el cap d'alguna facció dominant, més hàbil o afortunat que els seus rivals, força aquesta disposició a benefici del seu propi ascens, damunt la ruïna de la Llibertat Pública.

Sense esperar extrems d'aquest tipus, (els quals, malgrat tot, no haurien de ser del tot perduts de vista,) les contínues i habituals malifetes de l'esperit partidista són suficients com per que l'interès i el deure de la gent prudent sigui el de desencoratjar-lo i restringir-lo.

Serveix sempre per distreure els Concells Públics, per afeblir l'Administració Pública. Pertorba la comunitat amb gelosies infundades i falses alarmes; encén l'enemistat d'un partit contra l'altre, de tant en tant fomenta els aldarulls i la insurrecció. Obre la porta a influències estrangeres i a la corrupció, la qual troba un accés fàcil al mateix govern a través dels canals de les passions partidistes. Així, la política i la voluntat d'un país queda subjecte a la política i voluntat d'un altre.

Hi ha l'opinió, que els partits en els països lliures són útils per controlar l'administració del govern, i serveixen per mantenir viu l'esperit de llibertat. Això, dins de certs límits és probablement cert, i en governs monàrquics el patriotisme potser mira amb indulgència, sinó amb aprovació, l'esperit partidista. Però en aquells de caràcter popular, en governs electes, és un esperit que no hauria de ser encoratjat. Per tendència natural, sempre hi haurà prou esperit de partit per a cada propòsit saludable, i, havent-hi un perill constant d'excés, l'esforç hauria d'anar encaminat, per la força de l'opinió pública, a mitigar-lo i dissipar-lo. No es pot deixar que s'apagui un foc. Sempre reclama una vigilància uniforme per tal de prevenir que hi hagin massa flames perquè sinó, en lloc d'escalfar, es consumirà.

PREMI PEL NOI

2009-04-27T20:12:00.001+02:00

La Mila de Ma Pitom! m'ha concedit un premi. Sé que me l'ha donat perquè és una bona amiga i em té present en aquest món blogaire, perquè altrament no ho entendria pas: el meu ritme d'entrades ha disminuït de manera notòria i evident, els que em coneixeu una mica ja sabeu el per què.

No voldria, però, enganyar-me i molt menys enganyar el pacient lector que té la bondat de llegir-me. Malgrat que he estat força ocupat, he tingut algun moment en que els estudis m'han deixat prou temps lliure com per escriure més posts dels que he arribat a fer, perquè la situació econòmica i política donava prou de si, però la veritat, m'ha faltat motivació, entre altres raons perquè algunes coses que hauria pogut dir ja les havia dit abans en alguna entrada, i repetir-me no és el meu estil, i d'altre banda, molts blogaires tenen més coneixements i millor ploma que no pas jo per explicar-ho.

He dit més amunt que la situació política i econòmica que estem vivint donaria de si per escriure posts, però seria més exacte dir que aital situació és depriment: la socialdemocràcia es va afartar de posar lligams, restriccions i normatives a l'economia liberal, i ara que ha fracassat per culpa d'aquests dogals, la mateixa socialdemocràcia té la cara-dura de dir que l'economia liberal ha fracassat. ¿I què dir de l'afaitada de diners al contribuent per entregar-lo a la banca o als accionistes d'empreses privades? (Vegi's cas Seat, algú ens hauria de dir què ens costarà la broma). Una economia liberal de debò mai hagués fet això.

El mes vinent espero recollir alguna lleugera primícia de l'esforç que he realitzat durant tot un any, i també és possible que tingui més temps per escriure, però sento que l'orientació que li vaig donar a aquest blog està prou esgotada, i necessàriament hauré de replantejar-me què n'haig de fer. En tot cas, ja prou que veureu per on van els trets, mentrestant però, voldria aprofitar aquesta entrada per donar-vos les gràcies per haver-me llegit i comentat els escrits, i haver-me motivat per arribar fins aquí.

EL SECRET BANCARI

2009-04-04T13:08:00.001+02:00

Us suposo informats d'aquesta cimera que uns vintena de països acaben de fer a Londres. Han arribat a uns acords de mínims entre els quals hi ha denunciar els paradisos fiscals, que són països que mantenen el secret bancari dels clients de les entitats financeres, entre altres coses.
Sempre he pensat que això de donar dades a la Hisenda pública, per part dels bancs, era una cosa molt lletja, una immoralitat, perquè, si la policia ha de demanar una ordre de registre a un jutge per entrar a la casa d'un presumpte delinqüent, si ha de demanar una ordre judicial per intervenir un telèfon, per què no pot demanar una ordre judicial per investigar els comptes que hom pugui tenir? ¿Tan difícil és fer les coses ben fetes? ¿Tan difícil és anar pel món sense trepitjar la presumpció d'innocència?

JA HI TORNEM A SER

2009-03-25T14:48:00.001+01:00

Avui l'irrisori grupuscle d'estudiants que està en contra del pla de Bolonya ha decidit de bell nou ocupar la universitat. Amb aquesta acció volen impedir el normal funcionament de la magna institució, en concret de les facultats de Dret i de Geografia.
Tenen tot el dret a estar en contra del que els vingui de gust, però no tenen cap dret d'impedir que cap altre estudiant entri a les aules per rebre la classe corresponent, així com tampoc no tenien cap dret de tallar cap carrer.
Impedir el normal funcionament de la universitat i de la ciutat en general bé podria rebre el qualificatiu de “fatxa”, aquesta paraula que molts joves sempre tenen a la punta de la llengua per qualificar a tothom que no pensa i actua com ells.

L'ESPECULACIÓ

2009-03-14T11:51:00.003+01:00

Les paraules especular o especulació són sempre emprades i enteses en sentit negatiu, fins i tot el substantiu especulador pot arribar a esdevenir un insult. De fet, però, l'única cosa que fa un especulador és comprar o vendre comptant d'aprofitar-se d'una fluctuació del preus, i això, a priori, no és pas tan negatiu. Admeto que hi han d'haver unes normes mínimes per tal d'evitar els casos d'abús, però per la resta, s'ha de deixar que l'especulació funcioni perquè és del tot necessària.

En efecte, un especulador és una persona que pot tenir o no informació o coneixements d'un producte o cosa determinada -deixarem de banda la informació privilegiada, que és un dels casos d'abús al què em referia més amunt-, analitza o no la situació, i actua en un sentit o en un altre, gairebé sempre arriscant part del seu capital o actius. Pot sortir-li bé o no, pot guanyar-hi diners o no, però aquest és el joc i el risc en els quals l'especulador, voluntàriament, ha volgut jugar.

Tot això ve a tomb per una tertúlia en la qual, per dues vegades, ha sortit el cas d'una modalitat concreta d'especulació: l'especulació, a la baixa, d'accions bancàries. Ras i curt, aquesta especulació consisteix en manllevar unes accions a canvi del retorn d'aquestes més una comissió al cap d'un temps pactat. El nou propietari corre a vendre-se-les, perquè té la certesa que les accions han de baixar. Si això acaba passant, torna a comprar-les amb els diners que havia obtingut de la seva venda, però com que ara estan més barates, li sobraran diners. L'especulador retorna les accions al seu anterior propietari més la comissió pactada, i els diners que hagin pogut quedar són el benefici que li queda a l'especulador.

És una acció fàcil d'entendre i que mai farà que per se facin baixar les accions del banc en qüestió. Doncs els progre-comunistes de la tertúlia radiofònica ja van tocar les trompetes del judici final, proclamant que era un acte que empobria la gent al fer abaixar el preu de les accions, i tot això ho deien malgrat ser gent amb títol universitari, la qual cosa em porta a pensar que tenir un títol no és pas garantia ni certificat d'intel·ligència.
En definitiva, l'especulació és una aposta, i com a tal ha de ser valorada. ¿Oi que si faig una aposta contra el Barça, jugant-me els diners a que perdrà el proper partit, això no farà pas que el perdi, sinó que serà la seva pròpia dinàmica la que el porti a fer un resultat o un altre? Doncs això.

EL RELLOTGE

2009-02-06T16:03:00.000+01:00

Fa molts i molts anys, quan jo era un adolescent, el meu pare, a petició meva, em va voler regalar un rellotge pel meu aniversari. Amb aquesta intenció varem anar a un rellotger conegut seu i aquest començà a treure un estol de rellotges per tal que jo n'escollís un.
Quan va acabar de treure'n uns quants me'n va cantar les excel·lències, i per demostrar-me la duresa i qualitat d'irrompible d'un d'ells, l'agafà i començà a donar-li cops contra el taulell.
No recordo res d'aquell rellotge, si era gran o petit, si era digital o d'agulles, ni tan sols recordo el color de l'esfera, només recordo, com si fos gravat a foc, la intimíssima satisfacció que vaig sentir quan, de sobte, el rellotge se li va desmuntar.

VON STAUFFENBERG

2009-02-03T20:25:00.001+01:00

En aquests dies s'està projectant una pel·lícula anomenada “Valquíria”, que explica la història d'un atemptat perpetrat per un grup de militars alemanys sobre Hitler. La persona encarregada de deixar una maleta plena d'explosius al costat del dictador alemany era un tal Claus von Stauffenberg.
La història ens diu que von Stauffenberg era una persona que es va indignar en veure els genocidis i les malifetes de Hitler i per això va decidir actuar, però jo, què voleu que us digui, tinc el meus dubtes.

Per què va esperar a cometre l'atemptat el 1944?
Per què no fer-lo el 1939, quan l'agressió a Polònia?
Per què no fer-lo el 1938, quan va haver-hi la Kristallnacht?
Per què no fer-lo el 1936, quan va ocupar la zona desmilitaritzada de la Renània?
Per què no fer-lo el 1935, quan els nazis van promulgar les lleis de Nuremberg?
Per què no fer-lo el 1933, quan Hitler va abolir la democràcia?

Jo trobo més plausible el fet que von Stauffenberg i els seus còmplices secundaven fil per randa la política de Hitler, amb la diferència que eren més pragmàtics, és a dir, que veien que la guerra estava perduda i no li veien el sentit a que el seu país fos assolat. Un cop mort Hitler, podrien negociar una rendició amb els aliats. Per això i només per això, von Stauffenberg intentà liquidar Hitler el 1944 i no abans, quan ja tot es veia perdut...

SESSIÓ AL PARLAMENT

2009-01-23T16:24:00.001+01:00

El dia 21 de gener d'enguany, i a la sessió de control número 48 del Parlament de Catalunya, el Senyor Espadaler va preguntar al Govern per les mesures que s'han pres al llarg d'aquests darrers mesos en relació a la contaminació ambiental. Va respondre el Senyor Saura, Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. Un tast de la seva resposta és el següent:

...Vostè defensa no perdre nou segons, nosaltres defensem que no hi hagi malalts que morin prematurament, 1.200... –no, no ho dic jo, ho diu l’informe del centre científic, no ho dic jo–, que no hi hagin nens amb asma per mesures de disminució de contaminació...

La preocupació del Govern per la nostra salut és molt lloable però, posats a prohibir o limitar coses potencialment perilloses, i tenint en compte que la ideologia comunista ha causat, pel cap baix, 80 milions de víctimes al llarg de només un segle, ¿no podrien prohibir els partits d'ideologia comunista, com ara la mateixa Iniciativa per Catalunya?

LA MANIFESTACIÓ

2009-01-11T23:11:00.002+01:00

Pel blog d'en Moré descobreixo aquesta fotografia de la manifestació que es va fer ahir a Barcelona i que pretenia recolzar els palestins.
Que la gent és manifesti és un acte normal en un país democràtic. Que la derivada d'aquesta manifestació sigui el recolzament a la política de Hamas ja no és tan normal, però el que és inacceptable és l'exhibició d'armes de foc i el brandament de l'Alcorà, en un gest que comporta implícitament el desig de ser governats per la sharia.
El nostres polítics s'han esforçat, durant molt anys, en controlar la cultura i arrancar d'arrel tota cosa que es bellugués sense el seu permís, i tot amb la insana intenció de que el poble no tingui cap altre visió de la vida que la oficial. Un dels resultats l'estem veient en aquesta manifestació, gent extremada i amb visió de vol gallinaci, que està disposada a prestar les seves oïdes a la demagògia més abjecta.
Per acabar de reblar el clau, a la manifestació hi van acudir uns quants polítics de casa nostra. Donada la seva catadura moral i el seu escàs nivell intel·lectual dubto que, a la vista dels esdeveniments, es penedeixin d'haver assistit a la manifestació. Si, tal com he dit més amunt, el nostre país no tingués la cultura controlada, no hagués permés mai que cap polític anés a una manifestació d'aquesta índole, i si algú si hagués atrevit, seria condemnat a l'ostracisme polític per sempre més, però ara haig de veure, amb profunda vergonya, com aquest país està governat per miserables que fins i tot gosen donar lliçons de moral.

EL PAQUET D'ESTIMULACIÓ O QUIN TIP DE RIURE

2009-01-06T12:22:00.001+01:00

Els polítics i els mitjans de comunicació servils i genuflexes segueixen entestats en fer-nos creure que ells (els polítics) poden crear llocs de treball. En realitat, això només passa als països comunistes, on l'Estat és l'empresari. En una economia de lliure mercat, els llocs de treball els crea l'empresa, llevat del cos de funcionariat, que aquests sí que són contractats per l'Estat.

Tot això ve a tomb, perquè el president electe Obama acaba d'anunciar un paquet d'estimulació econòmica de 800 mil milions de dòlars (com si això servís per alguna cosa), i s'atreveix a dir que aquest pla crearà (will create, no pas would create, que els polítics no entenen de modèstia) 3 milions de llocs de treball el 2011. (No m'agrada autocitar-me, però ja vaig fer un post sobre la fal·làcia de la creació de llocs de treball amb estimulacions de diner públic.)

Com sempre he repetit, els diners que es gasta l'administració només els pot treure de la butxaca del contribuent, presents o futurs.

En el cas de que l'Estat ens prengui els diners ara mateix, la mesura no serveix per a res, ans el contrari, la única cosa que fa l'estat és sostreure capacitat adquisitiva al contribuent, allargant la crisi una bona temporada, amb dues doloroses conseqüències afegides: l'Estat es gastarà els diners del contribuent en subvencionar empreses al caire de la fallida o amb unes estructures de producció caduques, que és el mateix que dir que llença els diners i impedeix la renovació que tota competència sana provoca, i l'altre conseqüència és que, juntament amb els diners que l'Estat pren als contribuents, li pren també la llibertat de decidir quan i amb què se'ls gasta.

En el cas de que l'Estat no vulgui prendre ara mateix els diners al contribuent (cosa que sembla que és el que pretén el Sr. Obama, doncs ja ha deixat clar que ensems amb el paquet d'estimulació, hi hauran rebaixes d'impostos), aleshores no li queda més remei que fer una emissió de deute, que ve a ser com demanar un crèdit, i gairebé tots sabem, amic lector, què significa tenir un crèdit: haver de tornar els diners i, a més, amb interessos. També en aquest cas serveix el què he dit més amunt, però amb una diferència. La crisi no es fa tan evident, però s'allarga molt més.

Per aturar la crisi, el que ha de fer l'Estat és, senzillament, no fer res. Això significaria tancament d'empreses antiquades, això significaria pèrdua de llocs de treball, i també podria significar la pèrdua d'alguns estalvis per part d'alguns ciutadans, però la recuperació s'aconseguiria en qüestió de 1 o 2 trimestres. Ara haurem d'esperar anys.

ISRAEL

2009-01-04T23:54:00.003+01:00

S'han dit tantes coses sobre aquesta intervenció d'autodefensa de l'exèrcit d'Israel a Gaza que poca cosa -o millor dit, cap- puc dir per tal de donar-hi una mica de llum. A més, el poc temps de què darrerament disposo fa que arribi a la notícia tard i malament.

La única cosa que sí que vull i puc fer és declarar-me públicament, una vegada més, amic d'Israel.

Sóc al seu costat perquè són la part dèbil, perquè és un poble que lluita per la seva supervivència enmig d'un oceà d'hostilitat i que els vol “llençar al mar”, mentre que altres estimen més la mort -àdhuc la dels seus propis fills- que la vida.

Sóc al seu costat perquè és la única democràcia homologable que hi ha a la zona, respectant els ciutadans sigui quina sigui la seva creença, raça o sexe, mentre que altres viuen enmig del feudalisme tribal, collant la població i mantenint-los deliberadament en la ignorància per tal que mai els puguin disputar el poder, i discriminant als que no són musulmans i a les dones encara que ho siguin.

Sóc al seu costat perquè l'única cosa que Israel vol és viure en pau i progressar per deixar un país millor pels seus fills, mentre que altres volen exterminar el petit país de llet i mel i ensenyen els seus fills a morir abans que a no conformar-se amb la dictadura on viuen en els seus països.

Sóc al seu costat perquè es limiten a defensar-se del constant llançament de coets amb unes intervencions militars de les més escrupoloses que mai he vist en cap exèrcit, mentre que altres, en lloc de construir un país i ensenyar al món que són capaços de fer-ho, es limiten a preparar i llençar coets amb l'ànim exprés de fer mal a la població civil.

Sóc al seu costat perquè em dóna la gana.

Endavant Israel! No estàs sol en la teva lluita!

SI VIS PACEM PARA BELLUM

2008-12-31T21:39:00.000+01:00

Al Saló de l'Ensenyament d'enguany, hi ha un estand de l'exèrcit espanyol, i dies enrere s'hi varen plantar un seguit de joves (ells s'autoanomenen, pomposament, “activistes”) i després de llençar-se pintura vermella per sobre, desplegaren una pancarta amb un escrit que hi deia: “Les armes no eduquen, maten”.
D'antuvi, pot semblar que tinguin raó, però si hom s'atura a pensar-hi una mica, veurà que l'autodefensa, sobretot la individual però també la col·lectiva, hauria de formar part de l'educació que reben els nostres infants doncs, ¿És que per ventura la llibertat i la democràcia són drets naturals? Segurament que per aquests xixarel·los, nascuts en democràcia i per tant amb tot fet i mastegat, amarats de progressia ridícula que al seu torn els van imbuir en l'escola pública comunistoide que patim, deuen pensar que sí, que el fet de ser lliures és un dret connatural, però si l'escola i la societat haguessin estat liberals els haurien dit que la llibertat és un dret que ha calgut conquerir i que ha de ser vigilat per tal de que no te'l prenguin, i si qui te'l vol prendre pretén fer-ho per la força, tu també l'has de defensar per la força, i és aquí on entren les armes, per fàstic que ens facin.
És cert, els humans hauríem de detestar tota forma de violència, els humans hauríem de preferir poder defensar-nos amb l'ús de la paraula, però els fanatismes i la intolerància no són susceptibles de ser aturats amb bones paraules, i és que els romans ja ho deien:

Si vis pacem para bellum

o, tal com va dir Yves Montand:

Els pacifistes són com ovelles que creuen que el llop és vegetarià.

L'INTERVENCIONISME QUE S'ACOSTA

2008-11-15T19:47:00.005+01:00

Aquesta setmana, el president del govern espanyol va dir en sessió parlamentària i sense por de fer riure, que la culpa de tota la crisi econòmica actual la té el liberalisme econòmic.

Com sigui que aquest individu ja ens ha demostrat anteriorment i a bastament la seva ignorància, no tan sols per els afers econòmics, sinó en afers d'altre índole, no ha de causar cap sorpresa aquesta nova mostra d'estultícia del qui per desgràcia ostenta el càrrec de president del govern.

No tinc cap esperança que el Sr. Rodríguez llegeixi aquest blog en general i aquest post en particular. Ara mateix el sé ben lluny, desplegant les plomes de paó pel consum intern i fent el ridícul amb les seves, diguem-ne, tesis econòmiques, però en l'improbable cas que arribi a llegir aquest modestíssim blog, voldria dir-li que tots els mètodes d'intervencionisme han fracassat sempre.

Per exemple, la despesa pública no ha creat ni crearà mai llocs de treball addicionals, digui el que digui l'inefable Keynes. Si el govern augmenta els impostos per tal de crear llocs de treball (els únics llocs de treball directes que pot crear un govern són únicament a nivell de funcionari) això vol dir que la menor disponibilitat de diners per part del ciutadà, li farà abaixar el consum de productes, amb el consegüent augment de l'atur, contrarestant, així, l'augment que il·lusòriament havia prèviament creat. Si per contra, l'augment de la despesa pública no ve del cobrament d'impostos sinó de préstecs bancaris, això significarà una expansió del crèdit i un augment de la inflació. Aital expansió del crèdit, pot portar el país a un “boom” temporal, però aquesta prosperitat és merament fictícia, i acaba amb una depressió econòmica. Ara mateix Espanya n'és un clar paradigma, i d'això sí que el president del govern espanyol es podria presentar com a exemple. Com a exemple del que no s'ha de fer en política econòmica, evidentment.

Un altre idea que els intervencionistes i enemics del liberalisme s'ocupen d'escampar a través de les tertúlies radiofòniques, els articles d'opinió i pamflets doctrinaris disfressats de notícia seriosa és la de que en un món capitalista i globalitzat qui en realitat mana són les grans empreses, les quals no tenen escrúpols a l'hora d'estrangular el pobre consumidor-treballador. La realitat ens diu que en una veritable economia de mercat, el consumidor és qui mana. El fet de comprar o no comprar determina, en darrer terme, el què l'empresari ha de produir, i en quina quantitat i qualitat, i això és tant com dir que el consumidor controla els factors de producció laborals i materials, determina si una empresa té beneficis o pèrdues, i un llarg etcètera.

En aquest sentit, podem dir que el lliure mercat és una democràcia on cada cèntim d'euro és un vot.

Si dels governs europeus depengués, ara mateix seríem bombardejats amb un seguit de normes reguladores que vindrien a afegir-se a les que ja tenim, que ja són moltes. La única veu assenyada la he sentit del president sortint dels Estats Units, ben sovint acusat de dimoni pelut, ignorant i alcohòlic, que al “Federal Hall National Memorial “ ha fet un discurs brillant, on si teniu la paciència de llegir-lo, fa un anàlisi ben acurat del problema, desmenteix algunes de les fal·làcies que han circulat i circulen i dóna motius per a una solució relativament ràpida per el seu país. D'altres països, que viuen instal·lats en la demagògia barata i el dogmatisme, encara trigaran, i el pitjor de tot és que qui en sortirà més perjudicat són les classes socials que els governs socialistes tant diuen defensar.

HOSSANNA, OBAMA

2008-11-07T19:12:00.002+01:00

Mai no he entès la il·lusió que generen els polítics a molta gent. Personalment crec que aquells han de ser sempre contemplats amb un immens escepticisme i sotmesos a un estricte control.

Oblidant que cadascú de nosaltres som amos del nostre propi destí, n'hi ha que projecten les seves frustracions i la manca de decisió a l'exterior. Així, molts dels meus conciutadans han assistit amb veritable passió a l'espectacle de la confirmació d'Obama com el nou Messies, creient que, tan sols pel fet d'haver sortit elegit, els problemes del món ja són en vies de solució.

Bush, Clinton, Reagan o Carter, per posar uns exemples recents, van ser Governadors abans que Presidents, i per bé o per mal podien presentar unes credencials. Obama no ha tingut mai un càrrec executiu, i per tant només podem endevinar què és el que farà a través de les seves promeses i dels actes fets com a senador.

Pel que fa a les promeses, ha anat prometent unes coses i les seves contràries depenent de les orelles que l'escoltaven, i això farà que, a l'hora de prendre decisions, uns o altres se sentin decebuts.

Naturalment, haurem de deixar-lo governar abans de jutjar-lo. Afortunadament nordamèrica és un país amb una societat civil prou forta, i en el cas que Obama no fes les coses bé, sabran posar-hi remei. De moment, la propera prova de foc la tindrà d'aquí a dos anys, quan han de renovar parcialment la Cambra de Representants. Veurem si podrà mantenir aquesta il·lusió que ha generat o si pel contrari la decepció de certs sectors li passa factura.

Pel que fa a nosaltres, pobre i miserable país, seguirem patint la partitocràcia que tanta mediocritat i vol gallinaci ens ha portat. A tots aquests -especialment progres- que s'han il·lusionat tant i s'han passat dies parlant de les eleccions americanes: ¿No podríem aprofitar més el temps preguntant-nos per què en el nostre país és impossible que surti un fenomen així?

WORDS UNSPOKEN

2008-10-23T18:52:00.001+02:00

No tinc ganes d'escriure.

LA CRISI DE LA BANCA

2008-10-06T21:22:00.000+02:00

Quan a l'Argentina va passar l'afer del “corralito”, -eufemisme per dir robatori de guant blanc i a gran escala- hom es podia alegrar de viure en un continent que pertanyia al primer món, on la seriositat era la norma en la qual operava la banca. Però vist l'aspecte que està prenent la crisi, la única diferència que hi veig entre el “corralito” i Europa és que els governs sortiran d'avaladors dels bancs.

Però la pregunta sorgeix ràpida com un llamp: ¿És lícit que els bancs, que ens han estat refregant per la cara uns beneficis de dos dígits durant molt i molt de temps, ara pretenguin que els contribuents els paguem les errades financeres i les malversacions? No oblidem que els bancs, dels beneficis, només en donaven la part corresponent a qui en tingués accions, i a ningú més. Aleshores no entenc per què ara els hem de pagar la festa els qui no hi tenim res a veure.

Entenc perfectament que els governs vulguin garantir els dipòsits dels clients dels bancs, altrament, això podria desencadenar una onada de pànic i, em dóna la sensació, no hi ha cap banc que tingui els dipòsits suficients com per garantir els diners que els impositors hi tenen, però si jo fos ministre d'economia, el que faria és el següent:

Proclamar als quatre vents que el govern no donarà els diners dels contribuents a cap empresa privada, que si hi ha algun banc que preveu tenir problemes, que acudeixi al ministeri amb les claus del banc, el qual a continuació seria nacionalitzat. El govern garantiria fins el darrer cèntim d'euro a tot dipositari i client, i quan el banc estès sanejat seria subhastat per tal de que el govern recuperés la inversió feta per mantenir el banc operatiu. L'inconvenient? Qui tingués accions del banc ja se les podria posar en li cabessin, perquè aquelles accions passarien a valer 0 euros.

Això, però, no passarà pas. La totalitat dels partits polítics es financen amb crèdits que els concedeixen els bancs per, més tard, condonar-los el deute. Aquest és el preu que paguen els bancs per tenir la influència necessària per tal que el govern legisli i actuï en llur interès.

INTERVENIR O NO INTERVENIR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

2008-09-21T11:34:00.002+02:00

Mirant dades sobre llibertat econòmica i política dels països del món que ha fet l'Institut Frasier, i centrant-se en Amèrica Llatina, hom veu clarament que Xile sobrepassa a tots els països del seu entorn. Aquest país està situat en el lloc 20è de 130 en quant a llibertat de comerç, competència i mercats, mentre que els països que l'envolten, Argentina, Bolívia i Perú, estan situats als llocs 74, 63 i 48 respectivament. De fet, Xile té fins i tot una millor posició que Espanya, França, Suècia o Noruega, per posar uns exemples. Un altre detall a tenir en compte, és que des de 1995 fins al 2004 l'augment de la renda per capita dels xilens fou del 25% de mitjana, mentre que la de Sud-amèrica fou del 10%.

Que la llibertat política i econòmica van estretament lligades, es confirma per exemple amb el cas de Veneçuela. Malgrat la riquesa generada pel petroli, aquest país té l'índex de llibertat econòmica més baix de tota Amèrica llatina, i el 5è més baix de tots els països que es mesuren en aquest rànquing, i encara pitjor, entre el període de 1995 al 2004, en comptes d'un augment de la renda per capita que he esmentat abans per els països de Sud-amèrica, en el cas de Veneçuela fou una baixada d'aquesta renda, una mostra molt clara de tenir un govern intervencionista i subsidiari.

Tornant en el cas de Xile, hi han unes preguntes que m'assalten. ¿Estaria Xile en aquesta posició si Augusto Pinotxet no hagués fet el cop d'estat i Salvador Allende hagués consumat la deriva comunista de Xile? Perquè ja sabem tots que Allende era un fervent admirador de Stalin, que el seu govern s'emmirallava amb Cuba i que era partidari de la “violència revolucionària”.

La resposta a aquesta pregunta òbviament és que no. Suposant que Xile finalment s'hagués tret de sobre la dictadura comunista en la qual anaven a caure, dubto molt que s'haguessin fet les reformes necessàries per assolir el lloc on són ara.

L'altre pregunta és: ¿Aleshores, estava justificat el cop d'estat? La resposta també ha de ser que no, perquè al cap i a la fi Allende fou escollit democràticament. I és aquí quan el dilema està servit. ¿S'ha de deixar que un país s'equivoqui o s'ha d'intervenir per evitar mals majors? ¿De quins mecanismes disposa la democràcia per evitar que se l'elimini? ¿Són totes les societats civils de tots els països democràtics prou fortes per evitar per si soles les derives dictatorials?

AVARS I DESVERGONYITS

2008-09-19T21:28:00.003+02:00

Es pot dir més alt però no més clar. Escolteu i vegeu a Francesc Sanuy a Vilaweb.

UNA DE LES PITJORS ESCOLES

2008-09-17T21:01:00.001+02:00

Ja no som només uns quants que ho diem. Fins i tot la Fundació Jaume Bofill, en un estudi realitzat, assegura que l'escola pública catalana està situada en el penúltim lloc del països de la OCDE.

Mentrestant, l'única preocupació dels mestres és que no es privatitzi l'escola pública, i preparen unes jornades de vaga contra l'intent -minso i ridícul- de la classe política catalana per mirar de millorar aquesta situació. Tot plegat, em sembla un intent immoral dels professors per mirar de defensar els seus privilegis de casta funcionarial. I és que, en una situació de meritocràcia, la major part es trobarien escombrant carrers.

(DES)EDUCACIÓ SEXUAL

2008-09-06T18:52:00.000+02:00

Tenir unes idees rígides sobre sexualitat i aplicar-les a la vida diària implica haver-ne de pagar un preu. Si hom té fills adolescents i per tota educació sexual se li diu que no pot practicar sexe fins que arribi al matrimoni, pot ser que se't presenti una sorpresa en forma de filla prenyada o de fill responsable de que una noia quedi en estat.

Ens agradi o no, els adolescents mantindran relacions sexuals, perquè és llei de vida i els temps han canviat. Ja no estem en aquells anys en que l'ascendent dels pares i la por feien que algunes parelles no practiquessin sexe fins arribar al matrimoni. Ara el sexe s'ha banalitzat i ni tan sols fa el respecte de fa una vintena d'anys.

Malgrat tot, reconec el dret dels pares d'educar els seus fills com estimin més oportú, i ningú no té dret a ficar-s'hi, per retrògrades que ens semblin les seves idees ni pel fet de que un dels progenitors es presenti a unes eleccions.

PROPOSTES QUE GRINYOLEN

2008-08-30T12:11:00.003+02:00

No m'estranya l'adoració que els nostres mitjans de comunicació senten per Barak Obama, fins ara aquest senyor ha venut fum i eslògans, i tots sabem la fascinació pels titulars que senten els nostres mitjans de comunicació. És lògic. Els estalvia molta feina: ja tenen els titulars i no han d'examinar els discursos perquè no hi ha res a examinar de tanta buidor.

De tota manera, admeto que el seguiment que s'estava fent al Partit Demòcrata estava plenament justificat; hi havia una pugna entre dos pesos pesants i la lluita era molt interessant. Ara però, la guerra ja ha acabat, i el minutatge dedicat a Mr. Obama supera, de llarg, el que dediquen a Mr. McCain, la qual cosa porta a pensar que els nostres mitjans de comunicació ja han fet la tria, i com sempre, no saben que les seves creences i idees, per molt legítimes que siguin, ni són notícia ni ens interessen. Imagino que això no els ho devien ensenyar a les facultats de periodisme, què hi farem...

Malgrat tot, no puc deixar de dedicar unes ratlles a les notícies que vaig sentir ahir, així que Morfeu em va deixar d'acotxar entre els seus braços. Un cop més, a la nostra premsa se li queia la baba dient que Barak Obama havia triomfat espectacularment en la convenció que havia tingut lloc a Denver per tal de designar-lo candidat de manera oficial. La mateixa premsa va reconèixer que Mr. Obama no és res més que un souflé, perquè va dir que per primera vegada ha presentat propostes. De les que vaig sentir, dues em van cridar especialment l'atenció, per antagòniques i contradictòries. Per un cantó, va dir que volia rebaixar els impostos a la classe mitjana (cosa que està molt bé), però per l'altre cantó, va dir que volia implantar la medecina universal, és a dir, una mena de seguretat social comunista com la que tenim a Europa.

Seria interessant que algú preguntés a Mr. Obama com pensa pagar l'augment de la despesa que causaria la instauració de la medicina universal si a més pretén abaixar els impostos. Quina de les dues promeses pensa incomplir?

ENSENYAR ALS FILLS

2008-08-26T20:21:00.005+02:00

El febrer d'enguany, un tribunal de Los Angeles va sentenciar contra l'escolarització a casa, és a dir, que fossin els mateixos pares els que fessin de mestre als seus fills. La part perdedora va presentar al·legacions i ara un tribunal superior ha cregut ajustat a dret el fet de permetre els pares educar els fills a casa.

Un dels problemes és que aquest dret no serà automàtic, sinó que s'haurà de sol·licitar, però com a mínim, els pares que estimin oportú ensenyar ells mateixos els seus fills ho podran fer, prèvia sol·licitud. Aquí, en canvi, encara creiem que els nostres fills pertanyen a l'estat, i els hi regalem durant uns quants anys per tal que ens els “adoctrinin”, i ens han escanyat tan a impostos, que per a la immensa majoria de famílies l'escola pública és, virtualment, l'única econòmicament viable per portar els seus fills, fet aquest que és ben aprofitat per l'estat per omplir el cap dels infants amb les ruqueries inherents a un estat amb un fort substrat marxista.

D'altre banda, si hom creu que per dur els seus fills a l'escola privada esquiva la malèfica mà de l'estat, va ben lluny d'osques: el temari és pràcticament el mateix. Potser l'única avantatge és el personal i la manera de fer que, tal i com estan les coses, ja és molt, però la qüestió de fons és que, encara que sigui en una escola, els pares haurien de poder escollir què, com i qui ensenya als seus fills.

SER VS. TENIR

2008-08-14T12:07:00.001+02:00

Tothom dóna per ben feta l'afirmació que diu que la filosofia xinesa i la occidental són tan diferents com la nit i el dia, però la meva teoria, tot acceptant que la frase és veritat és que, en quant a objectius, són ben compatibles. En efecte, ambdós filosofies cerquen la felicitat de l'individu, entenent com a felicitat el fet de tenir la percepció subjectiva de que has aconseguit els objectius que t'havies proposat. Podríem dir, doncs, que les dues filosofies són eudemòniques.

Allà on difereixen plenament és amb la manera d'aconseguir aquesta ataràxia. Mentre que la filosofia occidental ha intentat donar satisfacció als individus dient-los que han d'actuar per tal de canviar el seu entorn i modelar-lo al seu gust, és a dir, tenir desigs i treballar per aconseguir-los, la filosofia xinesa proclama que la felicitat s'aconsegueix amb la buidor, és a dir, amb la no tinença de desigs.

Des del punt de vista del progrés material, la filosofia occidental s'ha revelat superior, perquè ha permès el capitalisme i el seu inherent alt nivell de vida. La prova és que si la Xina ha volgut créixer ho ha fet adoptant el sistema econòmic occidental, ara bé, en quant a realització personal, ens hem de preguntar si la filosofia occidental no torna als individus un pèl superficials. En aquest sentit, la diferència entre el ser i el tenir, continua del tot vigent...

GEÒRGIA

2008-08-09T20:15:00.001+02:00

La zona que avui dia es coneix com a Geòrgia inclou els antics regnes de Colchis i Kartli-Ibèria. Entrà en la influència Romana al segle primer abans de Crist, i el cristianisme esdevingué religió oficial vers l'any 330. A la dominació de perses, àrabs i turcs seguí una edat d'or del país els segles 11è fins el 13è, que fou interromput per la invasió mongola el 1236. Posteriorment, els Imperis Persa i Otomà competiren per establir la seva influència a la zona. Geòrgia fou absorbida per l'Imperi Rus el segle 19è. Després de la revolució russa, el país fou independent durant 3 anys (1918 – 1921), moment que fou incorporat de manera coercitiva a la Unió Soviètica fins que aquest es dissolgué el 1991. El govern d'Eduard Shevardnadze intentà manipular les eleccions legislatives del novembre del 2003, fet que provocà grans protestes i portà a la dimissió del gabinet. En les noves eleccions que tingueren lloc a començaments del 2004, pujà al poder l'actual president, Mikheil Saakashvili, el qual ha fet reformes tant de mercat com democràtiques, però aquest progrés s'ha complicat per dos conflictes ètnics en les regions de Abkhazia i Ossètia del Sud. Aquests territoris estan fora del control del govern central, i són governades per governs no reconeguts els quals no obstant tenen el suport de Russia, que no renuncia a seguir controlant la zona.

Davant l'agressió russa a la Geòrgia democràtica:

Què diran ara els que abonyegaven cassoles a la guerra d'Iraq? Què faran els que sortiren al carrer demanant a crits que s'aturés la guerra? Quines protestes encetaran els que es mobilitzen contra la “ocupació” israeliana de Cisjordània? Quines manifestacions faran els mestres que van dur els nens de parvulari a les manifestacions contra la guerra d'Iraq? I sobretot, ¿no s'adonaran ara que van ser manipulats de la manera més barroera possible per la premsa? ¿Els servirà per reflexionar?

DEPRESSIÓ

2008-08-04T11:52:00.001+02:00

Parlant en termes econòmics, una depressió és el període de reajustament que, inevitablement, segueix a un boom creat per la inflació o per l'expansió del crèdit -en el nostre cas, la depressió que patim ha vingut donada per aquest darrer motiu-. Les característiques d'un període de depressió són: una activitat empresarial reduïda en gran manera, atur en massa, i misèria. Aquestes característiques continuen fins que les il·lusions del boom han desaparegut del tot, i l'economia s'ha reajustat a la realitat de les condicions existents, que en el cas d'aquest país són de sub-primer món. Tota temptativa dels governs d'interferir en els tipus d'interès, sous i preus, tindrà com a resultat un retard en la recuperació i per tant, la prolongació del període de depressió.

Pels qui vulgueu saber què és l'expansió del crèdit, us diré que, senzillament, és el préstec, per part dels bancs, de molts més diners dels que els impositors han dipositat a les seves arques en qualitat d'estalvi o inversió.

PREMI BLOG ÀCID

2008-08-03T11:45:00.002+02:00

El blog de la Rita, "La meva illa roja", està que se surt. Li han donat dos premis més (ja en deu portar una dotzena, com a mínim), i això és, indubtablement, signe de qualitat i de que és llegit.

Com que la Rita és generosa de mena, m'ha passat un dels dos premis, concretament un que es diu “Premi blog ácido”, que s'atorga en base al següent:

“Este premio tiene la característica de ser entregado a aquellos blogs cuyo estilo se fundamenta en que sus post son en su mayoría la opinión y el criterio particular de sus administradores, y por supuesto, que se destaque la asertividad, coherencia, fluidez, creatividad y acidez en sus opiniones. Una de las reglas del premio es entregar dicho reconocimiento a otros blogs que cumplan las características mencionadas”.

Darrerament vaig enfeinat i no puc mirar molts blogs, però si li haig de passar a algú, el primer que em ve al cap és el blog de l'Artur, crec que acompleix amb escreix el criteri pel qual s'atorga. Analitza els temes en profunditat i amb visió personal.

TERGIVERSACIÓ PER LA RÀDIO

2008-08-02T10:58:00.001+02:00

Ahir vaig sentir per la ràdio que el genocida Karadzic deia que en el seu moment va pactar la immunitat amb els Estats Units, i que ara tenia por que el matessin. Vaig arrufar el nas, perquè em semblava detectar el que sempre ens volen fer colar: que els USA estan darrera de tot el dolent que hi passa al món. Aquest matí, llegint a l'Alfons Quintà a l'Avui, ho he vist més clar, diu:

Cal tapar-ho tot delirant sobre una entesa entre les bèsties comunistes sèrbies -ara qualificades injustament i immoralment de "nacionalistes"- i els Estats Units. Aquests passen d'haver estat acusats d'intervencionistes en contra dels genocides serbis -cosa que realment van ser i els honora- a pretesos col·laboracionistes. Que sant Boi ens empari!

De tot manera, llegiu l'article sencer, li deixen poc espai perquè els molesta, però la seva lectura continua sent impagable.

L'AMORFISME DE LA MALDAT

2008-07-26T11:25:00.001+02:00

Allò que es coneix com a maldat, és a dir, les males accions o les que són moralment reprovables, són inherents a l'ésser humà. Existeixen des que l'home és home i existiran fins que l'espècie humana deixi d'existir.

Només que revisem els llibres d'història observarem que l'anterior paràgraf té tota la validesa objectiva. Des de les conquestes d'una tribu sobre un altre o, a escala més gran, d'un país per un altre, sempre hi ha hagut persones que no han tingut cap mena de respecte cap al proïsme ni cap escrúpol a sotmetre'l.

L'adquisició de tecnologia per part de l'ésser humà, ha fet que la capacitat de fer mal hagi augmentat de manera exponencial i, d'aquesta manera, països petits van poder sotmetre continents sencers o territoris més grans que la pròpia metròpoli, espoliant vides i propietats als nadius.

El zenit de tot això arribà al segle XX, quan la maldat de l'ésser humà trobà l'excusa de la ideologia en un intent de recerca de legitimitat. Adoptà la forma de feixisme i comunisme disfressant-se, en alguns casos, de paternalisme. Gentola sense ni un bri d'humanitat s'apropiaren dels ressorts del poder i disposaren de milions de vides humanes al seu caprici i albir, sense tenir-ne cap dret.

En l'actualitat, la maldat ha trobat un perfecte caldo de cultiu en l'islamisme, i així, una religió necessitada de quantitats d'aire fresc per tal de renovar-se i esdevenir compatible amb una visió més occidental de la vida, ha esdevingut, al estar resclosida, una font d'extremistes que no han dubtat d'utilitzar aquesta religió pels seus propòsits nefands.

En el seu article d'avui a L'Avui, Alfons Quintà escriu, en el darrer paràgraf, sobre individus comunistes que han esdevingut islamistes (i per tant antisemites) en el seu camí infernal de destrucció i maldat, i és que l'antisemitisme mereix una especial menció com a forma de maldat inherent a l'espècie humana.

De bell antuvi, els antisemites, en el seu intent de trobar una excusa per les seves accions, van qualificar el poble jueu de deïcida, més tard aquest poble ha rebut tota mena de blasmes, com ara que eren usurers i per tant lladres o que eren assassins rituals de nens. Actualment, la maldat de l'antisemitisme s'ha disfressat “d'amistat cap al poble palestí” i “jueus dolents que massacren la població palestina”, i és que com hem vist, hem de mentalitzar-nos que SEMPRE haurem de reservar una part de les nostres energies en desmuntar els tòpics i les cabòries dels totalitaris que, igual que els virus, muten i es transformen per poder continuar les seves malvestats.

LA GRAN MURALLA

2008-07-14T21:23:00.002+02:00

Quan jo era petit, havia sentit a dir que els xinesos van fer la Gran Muralla per impedir ser culturalment influïts per altres països. No sé massa cosa d'història, però suposo que més aviat devia ser per defensar-se de les invasions militars. La versió que m'explicaven també tenia un final: que quan els xinesos se'n van adonar, el món els havia superat en tots els termes.

La “muralla” construïda per Europa, és a dir, les subvencions i les constants travetes a la globalització, sempre m'ha fet recordar aquesta història que sentia de petit. Parlem molt de mantenir l'estat del benestar i tots els privilegis adquirits comportant-nos de manera endogàmica i autàrquica, però els països en vies de desenvolupament no dormen, i arribarà el dia que els europeus, quan vulguem adonar-nos-en, veurem que haurem estat superats per països molt més dinàmics i amb les idees més clares, que rebutgen el sistema de protecció europeu, sistema que ens fa estar agombolats pel papà estat del bressol a la tomba.

EL KEYNESIÀ

2008-06-29T12:01:00.003+02:00

Aquest matí, aprofitant que era diumenge, he romancejat al llit una bona estona. Mentrestant he engegat la ràdio, i poc després han entrevistat una persona la qual han presentat com a catedràtic d'economia. El tema de la entrevista era la crisi, i entre les preguntes que li feien n'hi ha hagut una que m'ha fet adonar que l'home era un keynesià, és a dir, partidari de la intervenció econòmica de l'estat. A la pregunta de si l'estat està fent el necessari per solucionar la crisi, l'individu en qüestió ha respost dient que li semblava que no, que hauria de fer obres públiques i així donar feina a molta gent. També ha dit que s'hauria d'ajudar les empreses a tirar endavant.

Un catedràtic d'economia d'un país que pretén seguir el camí de la modernitat hauria de saber que les obres públiques es financen amb diner públic, i que de la única manera que es pot crear diner públic és prenent-lo al contribuent. Si hi ha crisi, ¿no seria millor deixar el poc diner que els queda als contribuents a les seves respectives butxaques? El diner circularà igualment, perquè aquest país ja no és el d'abans, que entre els seus gens tenia el de l'estalvi. Ara la gent en gasta tants com n'hi entren, entra altres raons perquè els sous són de misèria, i també perquè hem entrat de ple en la societat de consum, i volem tot allò que veiem.

Deixant els diners a les butxaques dels contribuents garantirem que aquests se'ls gastaran amb allò que ells vulguin, mantenint així la seva llibertat individual i assegurant el funcionament dinàmic de l'economia, en el sentit que tot aquell que faci bones ofertes i sigui competitiu, rebrà el premi de l'atenció dels clients.

D'altra banda, les afirmacions del catedràtic eren del tot antagòniques perquè, ¿com es pot ajudar les empreses que deia voler ajudar si prèviament els has cobrat un munt d'impostos per tal de fer unes obres públiques que, a més, no les fas perquè siguin necessàries, sinó per donar feina a un grapat de gent, talment com ho feien els faraons amb les piràmides?

300

2008-06-16T20:31:00.003+02:00

Els humans sentim especial predilecció per les formes geomètriques i els números rodons. Jo no és que en faci gaire cabal, però l'altre dia, remenant per l'editor del blog, m'adoní que m'acostava perillosament als 300 posts. Em van passar per alt el 100 i els 200, però aquest he decidit fer-ne esment.
300 posts en poc més de 4 anys em semblen francament pocs, però per no tenir-ne massa idea del món, ja m'està bé, us ho dic sincerament.
Llegint-ne els dels primers temps, ara els canviaria o, directament, no els escriuria. Igualment passa amb alguns dels comentaris que feia, però em diverteix de veure com "n'estava aprenent". Sempre dic que pel fet d'escriure aquest blog, el primer beneficiat he estat jo mateix, perquè em vaig adonar que era un fervent partidari de la llibertat individual. I què dir de les vegades que he estat temptat de tirar la tovallola? Però després m'hi repenso i crec que els pocs que em llegeixen tindran la paciència suficient com per esperar a que tingui res a dir, el temps per fer-ho, i les ganes d'escriure.
Només em queda donar-vos les gràcies a tots els que en algun moment m'heu acompanyat en aquest periple, i heu contribuït a enriquir aquest pobre blog amb els vostres comentaris...

L'ÀNIMA DE G.

2008-06-11T19:55:00.001+02:00

Quan G. finà, la seva ànima se sublimà cap a l’eternitat, que és on habiten totes els ànimes. Allà l’esperaven totes les seves companyes que mai abans havien adquirit una massa corpòria i n’esperaven el torn. Aquestes havien vist marxar l’ànima de G. 84 anys abans, que per l’eternitat és tan poca cosa com el que dura un viatge en Dragon Khan.

-I què, i què, com ha estat? –demanaven totes les ànimes, excitades, rodejant la que acabava d’arribar.

-Què voleu que us digui, el món és tan perfectible... Llegint els llibres d’història he pogut veure les barrabassades que s’han arribat a fer en nom d’uns ideals. Algunes d’aquestes barrabassades encara es fan avui dia. També he vist la gana i la desesperació, i com la gent es comporta com si hagués de viure sempre, sense pensar que el nostre pas per la terra és molt breu.

Les altres ànimes aviat deixaren d’escoltar-la, en part perquè no volien pas sentir que allà on aspiraven a anar no era pas un camí de roses, i en part perquè arribaven contínuament altres ànimes portant novetats.

L’ànima de G. aviat quedà sola i es posà a pensar. No havia esta fàcil, no, el seu pas per la terra, havia quedat fastiguejada per diverses coses, però també hi havia hagut bons moments. Li havia estat concedit d’escoltar els concerts per violí de Paganini, havia pogut veure “Horizontes de Grandeza”, amb Gregory Peck i Jean Simmons, havia vist paisatges corprenedors, havia trobat altres ànimes amb les quals s’havia fos, i tantes i tantes coses...

Ara, un cop havia acabat tot, podria pul·lular per l’eternitat, per veure si per casualitat trobava velles conegudes, però, lentament, anà a posar-se a la cua on sortejaven els tiquets per adquirir un cos mortal, amb la secreta esperança que tornés a tenir un cop de sort i li fos permès de fer un altre viatge...

METGES DE FORA

2008-06-08T14:42:00.004+02:00

Fa uns quants dies saltava la notícia de que la conselleria de sanitat contractaria 300 metges de l'estranger per tal de suplir la manca de professionals mèdics de les consultes.

Aquesta escassetat vindria fonamentada per dos motius, un és la manca -en el seu moment- de previsió a l'hora de calcular el nombre de metges que es necessitaria avui dia, i el segon motiu, a la fuga de professionals cap a l'estranger.

La pregunta és clara: per què se'n van el metges a l'estranger, si els necessitem? La resposta també és obvia, allà els paguen millor i són més ben valorats. Hom es pregunta per què la conselleria no fa l'esforç d'atendre millor els professionals que s'han format a les universitats públiques -és a dir, amb la formació pagada de les nostres butxaques i en canvi, de la seva formació se'n beneficien tercers països.

En la meva opinió, això només és una mostra de que el sistema sanitari públic ha fracassat estrepitosament, semblantment a l'escola pública. Ha quedat ben demostrat que com més diners s'hi aboquen més se n'escapen per tot arreu, sense beneficiar ni els professionals ni els pacients. S'imposa la mesura, el capteniment i la racionalitat de les empreses privades...

MALEÏTS POLINOMIS!

2008-06-01T16:48:00.004+02:00

Darrerament tinc el blog i els comentaris deixats una mica de banda per culpa de coses com aquesta:

P(x)=x^6 - 5x^4 + 6x^3 + mx^2 - 2x + n

Haig d'esbrinar el valor de m i de n tenint en compte que el polinomi és divisible per (x-3) i que si el dividim per (x-1) el residu ens dóna 0.

Naturalment, s'agrairan pistes i suggeriments.

INCOMPLIMENTS GRATUITS

2008-05-22T20:45:00.001+02:00

La Fundació Catalunya Oberta envia a qui hi està subscrit uns mails setmanals que solen ser molt interessants. Darrerament també envia uns mails diaris amb un breu comentari a una notícia o fet. De vegades se'ls veu una mica el llautó, però sovint són força bons.

El que he rebut avui dijous anava sobre la pamplinada del Protocol de Kioto i l'esperat incompliment per part espanyola. Diu així:

Espanya lidera la lluita contra el canvi climàtic. Quant a incompliment del Protocol de Kioto, clar. Segons la revista World Watch, l’emissió de gasos amb efecte hivernacle va augmentar el 2007 un 1,8% respecte al 2006. Si és compta des del 1990, la pujada és del 52,3%, quan Kioto fixava un màxim del 15%. En aquest afer, Zapatero actua en la línia més ortodoxa de l’esquerra: amb hipocresia calculada. La seqüència dels fets és: accepta les limitacions de Kioto, les defensa amb passió, ven tarannà, critica als Estats Units, i després... se salta tots els compromisos. Els catalans el veiem venir: Zapatero utilitza exactament la mateixa tàctica amb Kioto que amb l’Estatut.

Quina pena em fa viure en un país on la gent es queda amb el titular periodístic de la signatura i se n'oblida de fer el seguiment. I què dir del paper ben galdós de la premsa? No havíem quedat que la seva feina era incomodar el poder establert resseguint les seves errades i desencerts?

PERILL, GENERALITAT EN ACCIÓ

2008-05-17T12:06:00.002+02:00

No cal que diguem res sobre el menyspreu mostrat per la directiva de la central nuclear d'Ascó cap a la gent que viu als voltants. Personalment, crec que la legislació hauria de ser molt més dura, contemplant fins i tot penes de presó pels qui atempten contra la salut pública, amagant fuites que s'haurien de comunicar a l'instant al CSN.

Però la notícia que vaig poder llegir ahir al Diari de Girona, em va deixar força trasbalsat. No és pas que la radioactivitat de la fuita fos 750 vegades superior a la que es va dir, que admeto que és molt greu. Allò que m'ha commocionat és que CiU hagi demanat que “la Generalitat assumeixi competències en matèria de seguretat nuclear.“ Donat que la Generalitat gestiona les seves competències amb total incompetència, m'estimo més que no n'hi cedeixin cap més, a l'espera d'una nova generació de polítics, amb menys ideologia però amb més eficàcia i honradesa, que és del que es tracta.

PER MOLTS ANYS, ISRAEL

2008-05-14T07:13:00.001+02:00

Havia passat molt de temps d'ençà que Abraham sortí de Caldea per dirigir-se a la Terra Promesa. Enmig hi hagué el captiveri de l'Egipte dels faraons o el de Babilònia. Més endavant hi hagué la diàspora, que disseminà el poble per tota l'orb coneguda. Aquella tarda de maig però, el centre del judaisme estava localitzat al centre de Tel-Aviv, en un senzill edifici de l'avinguda Rothschild. Tots els homes i dones que eren congregats allí aquell dia i en aquella hora tenien uns origens d'allò més divers, alguns s'escaparen de la mort dels camps d'extermini nazis o dels progroms de la Rússia tzarista, d'altres havien emmalaltit de malària gairebé fins a morir dessecant aiguamolls a Galilea, tots ells, però, estaven units pel sionisme i el judaisme.

A les 4 en punt, David Ben Gurión s'aixecà i començà a llegir:

"El país d'Israel és el lloc on va néixer el poble jueu. Allí es formà el seu caràcter espiritual, religiós i nacional. Allí adquirí la seva independència i creà una civilització important, a la vegada nacional i universal. Allí escrigué el Llibre dels Llibres per oferir-lo al món.

Exiliat de Terra Santa, el poble jueu li romangué fidel en tots els països de la dispersió, resant a tota hora per recordar-se'n d'ell i esperant sempre, a través dels segles, de tornar al país dels seus avantpassats i reconstruir el seu Estat. Durant aquests darrers decennis retornaren en massa. Romperen el desert, feren renéixer la seva llengua, edificaren ciutats i pobles i fundaren una vigorosa comunitat en contínua expansió, amb vida econòmica i cultural pròpies. Cercaven pau però estaven disposats a defensar-se. Portaren els beneficis del progrés a tots els habitants.

La hecatombe nazi, que anihilà a milions de jueus a Europa, demostrà novament la urgència de la restauració de l'Estat jueu, l'únic capaç de resoldre el problema del judaisme apàtrida, obrint les seves portes a tots els jueus i conferint al seu poble la igualtat en el sí de la família de les nacions. Els supervivents de la catàstrofe europea, així com els jueus d'altres països, reivindicaren el seu dret a una vida de dignitat, de llibertat i de treball, i, sense deixar-se vèncer pel risc ni pels obstacles, cercaren sense descansar endinsar-se en aquesta terra. Durant la Segona Guerra Mundial, el poble jueu de Palestina contribuí plenament a la lluita de les nacions ansioses de llibertat contra l'assot nazi. Els sacrificis d'aquests soldats i els esforços dels seus treballadors el qualificaren per estar entre els pobles que fundaren les Nacions Unides.

En virtut del dret natural i històric del poble jueu, proclamem la fundació de l'Estat jueu en Terra Santa. Aquest Estat portarà el nom d'Israel.

L'Estat d'Israel estarà obert a la immigració dels jueus de tots els països on estiguin dispersats. Desenvoluparà el país en benefici de tots els seus habitants. Estarà basat en els principis de llibertat, justícia i pau tal com foren concebuts pels profetes d'Israel. Respectarà la completa igualtat social i política de tots els seus ciutadans, sense distinció de religió, raça o secta. Garantirà la llibertat de religió, de consciència, d'educació i de cultura. Protegirà els Llocs Sants de totes les creences. Aplicarà lleialment els principis de la Carta de les Nacions Unides.

Preguem intensament a les Nacions Unides que ajudin el poble jueu a edificar el seu Estat i a admetre a Israel en el sí de la família de nacions.

Invitem els habitants àrabs de l'Estat d'Israel a preservar els camins de la pau i a exercir el seu paper en el desenvolupament de l'Estat, sobre la base d'una completa i igual ciutadania i una justa representació en les institucions, provisionals o permanents. Estenem la mà en un desig de pau i bon veïnatge a tots els Estats que ens envolten; els convidem a cooperar amb la nació jueva independent, pel bé comú de tots. L'Estat d'Israel està disposat a contribuir al progrés del conjunt de l'Orient Mitjà...

...Dipositant la nostra confiança en l'Etern Totpoderós, firmem aquesta declaració sobre el sòl de la Pàtria, en aquesta ciutat de Tel-Aviv i en aquesta sessió de l'Assemblea provisional reunida la vigília del dissabte, 5 de Iyar del 5708, o sigui, el 14 de maig de 1948."

Havia nascut l'Estat d'Israel...

TERRORISTES CONVIDATS PER INSTITUCIONS PÚBLIQUES

2008-05-08T21:10:00.002+02:00

Pel blog de'n Moré, m'assabento que el Consell de la Joventut de Barcelona, que és una entitat oficial, organitza un reguitzell d'actes de solidaritat amb Palestina òbviament pagats amb els nostres diners. Entre els participants, hi figura una terrorista anomenada Leila Khaled, que pertany a la FPLP, organització també qualificada de terrorista i d'iderari marxistaleninista.

El que em deixa del tot escruixit, és que aquest acte està en gran part destinat a la joventut i a l'adolescència, i compte amb el suport de la Generalitat – en concret de la Conselleria d' Interior, de la qual n'ostenta el càrrec Joan Saura, un altre marxistaleninista-, la Diputació de Barcelona, l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i el Ministeri espanyol d'Afers Exteriors i de Cooperació.

Curiosament, l'article que Alfons Quintà escriu avui al Diari de Girona també va d'això.

Tot plegat, és d'un fàstic immens. I no pas pels cabals públics que s'hi esmercen, que també, sinó per l'intent de rentat de cervell als nostres infants i joves. El mal que li estan fent en aquest país no pot ser pas mesurat.

PREMI "DARDO 2008"

2008-05-01T15:51:00.005+02:00

La Maria, m'ha passat un premi titulat “Dardo 2008”. M'omple de satisfacció rebre un premi d'una persona que és llesta (té una llicenciatura en Dret i és a punt de rebre'n un altre en Periodisme).

L'enunciat del premi és el següent:

La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blogaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc. Que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades.

A mi, que tinc un cert complex d'inferioritat, m'atribola rebre premis. Em passa sovint que començo a escriure posts i sovint no expresso el que volia o no ho dic com volia. Però ningú no és perfecte, i tal vegada és millor no ser-ho, perquè el món seria massa asèptic si tots en fóssim. Això sense tenir en compte que la perfecció és una entelèquia, un impossible.

Altres vegades ja he dit que se'm fa difícil rebotar els premis i memes que em passen (que tampoc són tants), però aquesta vegada em ve de gust fer-ho, malgrat que espero que la Maria em perdoni per passar-lo només a tres blogs (que no són quatre perquè suposo que no es pot rebotar a qui te l'ha donat)

Ma Pitom!: Perquè sempre em sorprèn positivament l'eclecticisme que hi trobo.

CAT-ISRAEL: No tan sols transmet valors culturals i ètics, sinó que informa de la realitat diària.

La meva illa roja: Ella potser no ho sap, però els seus escrits tenen un perfum que traspua sensibilitat. Li atorgo pel sentit personal i literari que es desprèn del seu blog.

Com sempre, deslliuro a tothom de resseguir el premi, jo el dono perquè els en crec mereixedors, ells el poden donar o no, segons el seu criteri.

LA TROBADA D'INTERNAUTES

2008-05-01T12:44:00.001+02:00

Hi havia molta de la gent que volia conèixer personalment i d'altres que se'm van escapar. Però per damunt de tot feia goig de veure l'èxit esclatant en que es va convertir una trobada feta des de la il·lusió i amb tota la voluntat del món. I veure que no estem sols... que som molts els que no ens deixem ensarronar per les postures oficials de propaganda orgànica, que som molts els que som capaços de reunir-nos i, qui sap, potser posar la primera pedra per fer coses més grans...

Una menció a banda es mereixen l'Isalguer, la Curosa i en Jaim (l'ordre no importa), sense els quals res del que ahir va passar no hagués estat possible. Poden estar contents i orgullosos del que van fer. Felicitats i espero que fins aviat!

Per saber com va anar la cerimònia del Iom HaShoà, cliqueu aquí.

FIGURES I PAISSATGES

2008-04-29T22:14:00.001+02:00

No sé pas com em van localitzar, suposo que va ser perquè un dels dos passava cada dia per davant del meu negoci. El que sí recordo és que se'm van presentar tots dos demanant un preu. També la recordo a ella. Tenia un mirar especial i una manera de fer que em van colpir i fascinar. Varem quedar un dia en un lloc conegut per mi, i d'allí em van portar a casa seva, que era molt, molt lluny del centre de la localitat on vivien. Tenien una casa en plena muntanya, just al llindar d'una població veïna, i segons m'explicaren, van anar a parar allà degut als preus de les cases. Vaig veure el què volien i, al cap d'uns dies els vaig dir el pressupost. S'hi van mostrar conformes.

Quan hi vaig tornar per fer la feina, em van deixar sol, perquè havien d'anar a treballar i el que jo havia de fer s'havia d'allargar tot el matí. Amb els anys de treballar, he vist tot tipus de paraments i decoracions de les llars, i per poc que siguis observador i t'agradi pensar, pots arribar a imaginar-te com són les persones que hi viuen. Hi vaig veure pocs llibres: Una estanteria plena de llibres de zodíacs, i coses pseudocientífiques. Vaig veure clarament què era el que m'havia atret d'ella. Era una bruixa...

LA DARRERA CARTA DE MORDEJAI ANIELEWICZ

2008-04-23T14:50:00.006+02:00

Avui fa 65 anys que Mordejai Anielewicz va escriure la seva darrera carta, mentre era dins el gueto de Varsòvia defensant la dignitat de tot un poble. És aquesta:

És impossible expressar amb paraules el que hem passat. Una cosa està clara, el que ha succeït sobrepassa els nostres somnis més audaços. Els alemanys han fugit corrent del gueto dues vegades. Una de les nostres companyies els ha resistit durant 40 minuts i un altre -més de 6 hores. La mina col·locada a l'àrea dels “fabricants de pinzells” ha explotat. Unes quantes de les nostres companyies ha atacat els alemanys mentre es dispersaven. Les nostres pèrdues personals són mínimes. Això també és un èxit. Y [Yechiel] ha caigut. Ho ha fet com un heroi, al costat d'una metralladora. Sento que estan passant grans coses i el que ens hem atrevit a fer és d'una importància gran i enorme...

A partir d'avui canviarem a la tàctica de guerrilles. Tres companyies sortiran aquesta nit, amb dues tasques: reconeixement i obtenció d'armes. Recordes, les armes de curt abast no ens són útils. Les fem servir molt rarament. Allò que necessitem urgentment: granades, rifles, metralladores i explosius.

És impossible descriure la condicions sota les quals els jueus del gueto estem vivint. Només uns quants de nosaltres podran resistir. Els que queden moriran més tard o més d'hora. El seu destí està decidit. En gairebé tots els amagatalls en els quals milers estem amagats no és possible engegar ni tan sols una espelma per manca d'aire.

Amb l'ajuda d'un transmissor hem escoltat la meravellosa notícia de la nostra lluita per l'emissora de ràdio “Shavit”. El fet que siguem recordats més enllà dels murs del gueto ens encoratja en la nostra lluita. La pau sigui amb tu, estimat amic! Potser un dia podrem tornar a trobar-nos! El somni de la meva vida ha esdevingut un fet. L'autodefensa del gueto haurà estat una realitat. La resistència i revenja armada jueva són fets reals. He estat testimoni d'una lluita heroica i magnífica dels jueus en lluita.

M. Anielewicz

Gueto, a 23 d'abril de 1943

SEQUERA I TRANSVASAMENT

2008-04-22T23:16:00.005+02:00

Darrerament hem assistit al serial de la sequera el qual ens estan obsequiant els polítics de casa nostra, amb l'assumpte dels transvasaments com a tema estrella.

De fet, un transvasament és un afer d'una senzillesa insultant: es tracta de portar aigua d'un lloc on n'hi ha excedents fins a un altre lloc on en manca. El problema, com sempre, és quan els polítics hi fiquen les grapes.

Que tot l'afer de l'aigua -quan el PP va treure del calaix el Pla Hidrològic i el retocà per donar-li una aparença de nou- va ser utilitzat per l'oposició d'aleshores per desgastar el govern és una afirmació incontestable, però el problema de fer demagògia és que pot acabar esclatant-te a la cara, talment com un infant fa un globus de xiclet i li peta al damunt. En efecte, els qui abans eren a la oposició havien d'haver-se imaginat dues coses: primera, que un dia potser ells serien al govern, i segona, que en aquest país la sequera és endèmica i tenaç.

L'oposició d'aquell temps s'ha esdevingut el tripartit, i com era de preveure, s'ha trobat amb un problema d'aigua que ha de resoldre amb rapidesa si no vol que la gent se li llenci al damunt. Això significa canviar de discurs.

Cap problema per el PSC. Ja està avesat a fer jocs de mans, i té gent molt preparada i prou recursos per dir allò tan castís de “Donde dije digo, digo Diego”. IC, al ser el partit que ostenta la titularitat de medi ambient, i al ser un mer satèl·lit del PSC, també ha donat un tomb al seu discurs, i quan algú de dins del partit ha gosat criticar la visió del Comitè Central, ha estat contestat de manera fulminant pel Conseller, convidant-lo a marxar si no hi estava d'acord. L'únic partit que s'entesta en continuar fent demagògia és ERC que, essent dins del govern, autoritza els militants i les bases a anar a manifestar-se contra el transvasament.

No hi ha cap problema en estar-hi en contra. El problema és estar-hi en contra quan ets dins un govern que hi està a favor. Això significa, al meu entendre, incompatibilitat i conflicte d'interessos. ERC hauria de marxar del govern, o deixar la política radical, pueril i demagògica amb la qual ens té acostumats.

La política erràtica del govern en tots els afers en general, i en el de l'aigua en particular, faria riure si el tema no fos greu. De bell antuvi ens van dir que traurien l'aigua del riu Segre, i al capdavall, ha hagut de venir el govern central i dir que l'aigua es traurà de l'Ebre. Lògicament, les queixes del habitants de la zona han començat, tenen els mateixos motius i la mateixa infraestructura que abans -feta amb ajut dels que ara governen- per anar-hi ara en contra.

Jo no sé si l'Ebre porta prou aigua o no la porta, però és fàcil esbrinar-ho. El que és cabdal en aquestes coses és aplicar un criteri racional i científic i prendre les decisions pertinents en base a aquell. Al meu parer, però, hi han algunes coses a tenir en compte. La primera és evitar la paradoxa de treure aigua d'un riu quan hi han habitants de la seva riba que tenen problemes d'abastament, perquè això es burlar-se'n a la cara. Aquest és un problema greu de manca d'infraestructures que cap govern de cap color ha sabut o ha volgut arreglar. I la segona és calcular exactament quanta aigua baixa de mitjana i restar-ne la que necessiten els habitants de la zona, més la que els tècnics consideren que ha d'arribar a mar, per raons de medi ambient. La resta és un sobrant i s'ha de poder transvasar. On sigui i sense fer-ne demagògia ni aprofitar-ho per desgastar el rival polític, perquè el país no s'ho mereix.

Queda el problema de l'abastament a llarg termini. Personalment, no crec que cap govern -ni espanyol ni català- hagi tingut mai la intenció sincera de portar aigua del Roine. Tampoc sé quin del dos sistemes -dessaladora o el Roine- es revela superior a l'altre, però altre cop és necessari deixar la demagògia de banda i estudiar el problema pensant en el màxim benefici per la major part d'habitants. Però, ai las! Aquest és un principi que els nostres polítics no practiquen ni coneixen. I així estem...

LA PRIMAVERA

2008-04-21T22:05:00.001+02:00

Com cada any, la primavera arriba fidel a la seva cita i, tal com diu l'enunciat, la primavera la sang altera. Possiblement això es nota molt més si observem la natura, però els humans encara no estem tan allunyats d'aquesta com perquè no en notem els efectes. Doncs sí, només que siguem una mica observadors ens adonarem que la proporció de jovenets que es petonegen, és superior a la mitjana, (tampoc no els cal l'excusa de la primavera, ho reconec).

Quan, caminant pel carrer veig a una parelleta que s'entreté a besar-se, m'assalten sempre una bateria de preguntes que potser jo me les faig perquè amb els anys, la vida t'ensenya que realitat i il·lusió són dues coses massa sovint antagòniques:

Ja ho saben aquests dos que passió i amor són dues coses diferents? Ho sap, també, la gent que s'ajunta o es casa? ¿No serà que l'augment vertiginós dels divorcis ve motivat per la confusió d'ambdues coses, per no saber distingir la passió animal de l'estimació racional i meditada? ¿Ens aturem a pensar-ho, tot això, quan iniciem una relació, o el món gira tan vertiginosament que ja no ens aturem a pensar? I si o quan se'ls acabi la passió, ¿hauran aprés quelcom o, talment com Sísif, hauran de tornar a començar de bell nou, per veure si al capdavall els serveix l'experiència?

L'ACCIÓ HUMANA I SANT JORDI

2008-04-19T14:59:00.000+02:00

A les darreries de l'any passat, i mitjançant una fada bona, vaig poder extreure un llibre de la biblioteca d'una universitat de casa nostra. El llibre en qüestió era l'obra magna de Ludwig Von Mises titulada “La acción humana” -així,en castellà, perquè la cultura catalana, al estar políticament dirigida, ja ha dimitit de fer res intel·lectualment seriós-.

Anava fent les pertinents renovacions, perquè és un llibre gruixut i espès per a un neòfit com jo, però en menys d'un mes vaig haver de retornar-lo perquè un altre usuari l'havia demanat. Em va fer ràbia, perquè el que anava entenent m'agradava força. Al capdavall, vaig fer un cop de cap i el vaig sol·licitar a l'editorial “on-line”.

Per un error de correus, el llibre ha anat i ha vingut durant dos mesos però, finalment ja el tinc, coincidint gairebé amb Sant Jordi... he pensat que com que ningú no em regala llibres, doncs me'l regalo jo...

EL MEME DE L'AIGUA

2008-04-18T22:54:00.002+02:00

La Maria, que porta un blog anomenat “Dubtes relatius del coneixement” que vaig descobrir no fa pas molt, m'ha passat un “meme de l'aigua” que em ve de gust contestar perquè és interessant.

Creus que davant les decisions relatives a la cessió d’aigües a d’altres territoris, com ara la venda d’aigua dels aqüífers de Tarragona a Barcelona, s’haurien de fer consultes populars?

No. Els polítics són elegits per prendre decisions. Teòricament parlant, les han de prendre en base a informes que els han preparat persones que dominen la tècnica. Ja sé que la realitat és un altre cosa, que les decisions es prenen sempre en base política, però portar a consulta popular tot el que els governs tinguin entre mans és, a banda de demagògic, inútil. Malgrat que sempre hi ha gent que està molt ben informada, aquesta part sempre és molt minsa, la resta pren decisions més amb el cor que amb el cap. Altrament, si la decisió que prenen els polítics no és del gust de la ciutadania, hi ha un mètode molt efectiu per fer-los fora: deixar de votar-los en les següents eleccions.

Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?

Sincerament, no ho sé. No visc a Tarragona i no sé, a nivell local, si s'ha informat i en quina mesura. Si hagués de respondre a nivell més general, he de dir que, certament, la Generalitat ha fet campanyes, però com passa en aquest tipus de coses -com la del tràfic per vacances- dubto que siguin molt útils.

D'altra banda, he llegit que els habitants de Barcelona han arribat a assolir un nivell d'estalvi significatiu: es veu que gasten 104 litres d'aigua al dia per habitant, que pel que es veu és una xifra baixa. Potser la millor campanya és anar bombardejant la gent dia sí dia també que aviat hi hauran restriccions.

Considera que s’ha fet una bona gestió de l’aigua i s’han adoptat mesures vàlides per pal·liar la sequera?

En aquest país no s'ha fet mai una bona gestió de l'aigua, malgrat que des de sempre hi han hagut zones amb problemes de sequera, sigui puntual o sigui perpètua. Tenim el cas de les canonades propietat de les companyies de l'aigua que perden diàriament milions de litres per desídia, també trobo a faltar que els governs instin els pagesos a utilitzar mètodes de regadiu més efectius, o un augment significatiu del preu en les indústries que utilitzin molta aigua, i un sistema de premi/càstig a les famílies que estalviïn o malbaratin aigua, respectivament. Pel que fa a les mesures pal·liatives, -obrir pous que eren tancats, exhortar a l'estalvi, etc.- crec que han estat correctes, però tardanes. Igualment passa amb les dessaladores, ja fa anys que haurien d'haver estat en funcionament. I d'això també n'acuso a l'anterior govern de CiU.

S’haurien de demanar responsabilitats polítiques per les qüestions anteriors?En aquest país ningú assumeix mai responsabilitats polítiques. Hem de gastar energia demanant dimissions?

Rotundament SÍ. Les responsabilitats polítiques s'han de demanar sempre que un polític o un govern no faci bé la seva feina. Els ciutadans hem de marcar sempre de molt a la vora el govern de torn, fins i tot si l'hem votat. I encara que a priori sembli que no serveixi per a res, ho hem de fer, per higiene democràtica. Un exemple el tenim amb el conseller Baltasar. Aquest senyor va gosar mentir al Parlament de Catalunya, que encara que minsa, és lloc on resideix la sobirania popular catalana. Ell mateix, si tingués un bri de dignitat, hauria d'haver dimitit, i si no ho fes, el seu president l'hagués hagut de cessar. Però clar, quan deus el càrrec a algú, és difícil fer-lo fora...

Com és habitual, deixo el rebot obert. Qui les vulgui respondre que agafi el relleu.

EL PREMI I LA RITA

2008-04-18T20:40:00.002+02:00

La rita, l'administradora del blog “La meva illa roja”, està que no para. Ja li han donat 3 premis, i això que no fa ni un any que va començar a escriure el seu blog. D'altra banda, no m'estranya pas que n'hi donin. Escriu de coses personals i ho fa en el seu punt just; sense caure en les coses excessivament personals – que avorreixen-, ni tampoc banals -que no interessen-.

Ella i jo ja fa un temps que ens fem, i de totes les persones que vaig conèixer en una determinada època i circumstància, és la única que em parlo amb assiduïtat. Suposo que això deu voler dir que la nostra amistat és ben sincera.

I això queda ben palès amb el premi que ha tingut l'amabilitat de passar-me. La meva producció blogaire és la que és. No la puc fer més extensa per manca de temps i sovint d'idees, i tinc molt clar que no sempre aconsegueixo dir el que pretenia, però malgrat tot, s'agraeixen aquests tipus de detalls.

Tot i així, semblantment a un meme que em van passar fa uns mesos, la rita em dispensarà si no el passo a ningú, perquè és el que més m'incomoda de rebre premis i memes, que no sé mai com els rebran als que els hi reboti.

Gràcies per tot, rita.

INTERCANVIS

2008-04-15T19:31:00.000+02:00

Molta gent creu que en els intercanvis comercials fets en un mercat lliure necessàriament una de les parts en surt beneficiada a expenses de l’altre. Aquesta és una creença que, en un país que pretén romandre al primer món, hauria de ser extirpada de soca-rel.

Aquesta introducció ve a tomb per un tros de tertúlia que he sentit avui a la ràdio. Dos tertulians que se les donaven d’intel•lectuals, discutien amb un economista sobre la crisi que s’acosta, i en un moment determinat un d’ells ha gosat dir que els bancs han fet negoci “a costa” dels clients.

És aquí quan un s’adona que amb semblants errors de concepte s’entén que aquest país estigui al cul de primer món, i si no estem més avall és gràcies a la proximitat a Europa. En efecte, ¿és que els que entren en un establiment comercial (sigui una botiga o un banc) ho fan obligats? Hi entren pensant que es beneficiaran de l’intercanvi. En el cas dels bancs, es tracta d’un acord comercial realitzat entre una part que té els diners i pretén obtenir-ne un benefici prestant-los i un altre part que no té els diners però vol gaudir d’un producte en aquell moment sense haver d’estar estalviant durant mesos, anys o decennis, i a canvi d’aquesta immediatesa s’avé a pagar uns interessos.

El tertulià agosarat que he esmentat més amunt, mantenia unes postures del tot antiliberals i intervencionistes. He trobat a faltar que algú li digués en aquest individu que els únics intercanvis que es fan sota coacció en aquest país, és quan el ciutadà tracta amb l’estat. Un cas el tenim amb les expropiacions. En cap cas l’acord és voluntari. L’acord es duu a terme per la força coercitiva de l’estat, i no només pren la propietat al seu propietari, sinó que a més en fixa el preu, sense deixar cap possibilitat al citat propietari de rebutjar l’intercanvi.

ALWAYS ON MY MIND

2008-04-07T14:37:00.002+02:00

Ara resulta que ha tret el vídeo... Però si cliqueu aquí, encara el podreu veure al youtube.

AVALL, QUE FA BAIXADA!

2008-04-06T12:31:00.002+02:00

Un altre article sensacional de'n Alfons Quintà al diari de Girona. Ja sé que darrerament n'abuso, però qui millor que ell per explicar els mals que ens assoten?

HERZL I EL SIONISME

2008-04-05T17:24:00.002+02:00

Malgrat que es considera Theodor Herzl el fundador del sionisme modern, d'altres abans ja havien formulat les primeres teories sionistes, com ara el rabí ortodox Zvi Hirsch Kalischer. Tot i així, Herzl fou un dels primers que passà de la teoria a la pràctica i perseguí, amb totes les seves forces, l'establiment d'una pàtria jueva.

Herzl havia nascut i crescut a Budapest el 1860, però la seva família es traslladà a Viena el 1878. Viena era en aquell temps una ciutat cosmopolita, on s'hi podia veure i sentir hongaresos, txecs, bohemis, eslovacs, turcs, croates i jueus. Estudià Dret i el seu pare, un home de negocis d'èxit, li donà els diners per tal que pogués recórrer Europa. Herzl tenia tots els números per esdevenir un assimilat, així doncs, què va fer que esdevingués un sionista i que treballés en favor de la idea del retorn?

La resposta està en l'antisemitisme. Aquesta paraula es va utilitzar per primera vegada el 1879, i no definia els jueus com una cultura, una religió o una nació, sinó com una raça. I no només això, sinó que els partidaris de l'antisemitisme consideraven els jueus una raça inferior. I com passa amb tot racisme, pensaven que com més interactuessin els jueus amb la “raça superior” europea, més desmillorades es veurien la característiques racials i culturals europees.

La contradicció en la que concloïa el segle dinovè era evident. Per un cantó semblava que els països més avançats i educats d'Europa realitzaven seriosos intents per emancipar els jueus i dotar-los dels mateixos drets que la resta d'habitants, però per un altre banda, l'odi que se sentia cap als jueus no només no havia desaparegut, sinó que s'havia transformat en noves i més perilloses formes.

El mateix Herzl, pel fet de ser jueu, va viure aquesta contradicció, al sentir-se de ple un ciutadà europeu, però trobant-se les portes tancades per poder exercir l'advocacia pel sol fet de ser jueu. Altres joves veieren, també, truncades les seves carreres i aspiracions professionals al estar vedats per exercir càrrecs elevats i/o governamentals. Sense anar més lluny, tenim el cas de Gustav Mahler que, fugint de la pressió antisemita, es convertí al catolicisme per poder obtenir el càrrec de director de l'Opera i la Filharmònica de Viena. D'altres joves es van suïcidar, víctimes de les contradiccions. Però un dels moments més colpidors per a ell fou el cas Dreyfus, el qual presencià com a corresponsal del diari “Neue Freie Press”. Herzl veié clarament que el “problema jueu” no era pas d'indole individual, sinó nacional.

Herzl arribà a la conclusió que l'antisemitisme era un factor estable i immutable en la societat humana, i que l'assimilació no podia pas solventar aquest problema. I arribà a aquesta conclusió després de veure i viure casos d'antisemitisme.

Argumentà que els jueus es guanyarien el respecte del món només si deixaven de ser una anomalia nacional. Exposà que els jueus són un poble, i la seva greu situació podria ser transformada en una força positiva establint un estat jueu amb el consentiment de les grans potències. Veié la qüestió jueva com un afer de política internacional que s'havia de resoldre en el camp de la política internacional.

Un any després de l'afer Dreyfus, Herzl enllestí l'obra Der Judenstaad (L'estat jueu), i en l'any que seguí a la seva publicació, organitzà el Primer Congrés Sionista. En els 7 anys que seguiren, fins el moment de la seva mort el 1904, Herzl desplegà una intensa activitat que el portà a entrevistar-se amb caps d'estat i prohoms de la política i del món jueu. En els 6 congressos que convocà, sembrà la llavor que fructificaria unes dècades més tard al proclamar-se, el 1948, l'estat d'Israel.

No puc resistir-me a acabar aquesta modesta recopilació sense citar les reaccions al Primer Congrés Sionista de dues persones a priori intel·ligents:

“Estic del tot d'acord que els jueus viatgin a Eretz Israel. Quant abans se'n vagin d'aquí, millor. Jo no penso molestar-los” Anotació feta pel Kaiser Guillem II als marges de l'informe que va rebre sobre el Congrés.

“No sóc el Soldà Turc i no m'hi oposo. Però si em diguessin que estan per col·locar semblant concentració de gent de les ments més astutes del món en un país lliure, diria que seria intel·ligent el prohibir-ho. No és bo deixar que aquest poble descobreixi la seva força. Si els cavalls sabessin de la seva força, ja no els podríem tornar a muntar més.” Mark Twain

Fonts:

Aquí i aquí.

MÉS NEPOTISME A LA GENERALITAT

2008-04-03T20:43:00.000+02:00

El dimarts passat, el diari de Girona publicava una notícia del tot escandalosa: Una filla del conseller comunista i mentider Baltasar va ser acomiadada de l'administració pública per, immediatament, tornar a ser admesa però amb un augment de sou de 13.974 Euros anuals. Faran malbé la sanitat, l'educació, l'electricitat, el sistema de gestió d'aigua, el Carmel i el TGV entre altres, però la parentela la deixaran ben col·locada. Si hi hagués un mínim de decència, això requeriria dimissions o cessions, però en aquest país d'això no se'n gasta.

TROBADA D'INTERNAUTES AMICS D'ISRAEL

2008-03-30T18:37:00.009+02:00

Amb motiu de la celebració del 60è aniversari de la creació de l'estat d'Israel, i coincidint amb el dia 26 de Nissan (dia de la Shoà), s'ha organitzat una trobada d'internautes amics d'Israel pel dia 30 d'abril.

S'hi farà una petita cerimònia en record dels 6 milions de morts a mans dels nazis consistent en l'encesa de 6 espelmes, una per cada milió de víctimes. També hi haurà un bufet on s'hi servirà menjar càixer.

La data límit per apuntar-s'hi finalitza el 20 d'abril, té un cost de 30€ i si voleu apuntar-vos-hi, podeu fer-ho a l'e-mail següent:

forumcatisrael@gmail.com

LA CRISIS HIPOTECÀRIA QUE S'ACOSTA

2008-03-29T13:03:00.000+01:00

Als Estats Units, certs bancs van decidir atorgar crèdits hipotecaris a gent que, en situació normal, mai no l'hagués obtingut. Com que era un capital prestat a alt risc, el guany també hagués estat major si l'experiment els hagués sortit bé. Però no els ha sortit. La crisi ha arribat puntual i ara hi ha gent que no pot fer front a la seva hipoteca malgrat que la Reserva Federal ha abaixat el tipus d'interès a un nivell molt atractiu i impensable avui dia a Europa.

El pla original dels bancs dels Estats Units era el següent: “Fem préstecs hipotecaris a gent de dubtós crèdit. Si ens tornen els diners, ho faran a un interès més alt del normal i guanyarem diners. Si no ens els tornen, ens quedem la casa i la revenem.” La teoria era perfecte, però el problema ha sorgit en el moment que les cases i pisos han perdut valor. Els bancs s'han trobat a les mans milers de claus de cases desvalorades. I la crisi s'ha fet més gran.

Ara he pogut llegir que el govern dels Estats Units ha preparat un pla per ajudar milers de persones que tenen signada una hipoteca d'alt risc donant-los diners del tresor públic, o el que és el mateix, donant diners del contribuent assenyat que no gasta més del compte a un altre persona que ha comés l'error de voler viure per damunt de les seves possibilitats.

Això no trigarà molt en arribar al nostre país. Durant anys la banca ha concedit crèdits hipotecaris a la lleugera, i amb més diners dels que la propietat realment valia. Ara el boom immobiliari ja ha arribat a la fi i les propietats comencen a perdre valor. No sabem fins on arribarà la davallada, però ja en ple boom es deia que les cases i pisos eren a un preu d'un 30% per sobre del seu valor real. I, naturalment, quan la crisi ens estigui afectant de ple i hi hagi gent que no pugui pagar la hipoteca, el govern et prendrà els teus diners, amic lector, per donar-los a un malbaratador.

PURIM

2008-03-23T13:33:00.002+01:00

El Purim és una festivitat jueva en la que commemoren la desfeta dels seus enemics. Si voleu saber una mica més sobre aquesta celebració, podeu clicar aquí.

També us deixo un vídeo. Malauradament no el deixen insertar, però clicant l'enllaç el podreu veure. Crec que és de l'any passat, però serveix igualment per veure com un poble s'esforça a viure amb normalitat mantenint les seves tradicions, malgrat una situació que no n'és gaire, de normal.

RELECTURA

2008-03-23T11:31:00.002+01:00

Estic rellegint una novel·la que em va agradar molt, i hi ha un petit fragment que l'autor li fa dir a un personatge unes paraules que, en el seu moment, no els hi vaig donar excessiva importància, però que ara m'han fet pensar una mica. Us el transcriuré en l'idioma en el qual el llegeixo amb l'esperança que estigueu versats en llengües romàniques:

“Y no das valor al patriotismo?”

“Querido amigo, ya he acabado la discusión. Però sabes tan bien como yo que patriotismo es sólo una palabra. Y generalmente acaba significando o bien 'mi país, con razón o sin ella', lo cual es odioso, o bien 'mi país siempre tiene razón', lo cual es una imbecilidad.”

És curiós que un parell o tres d'anys abans aquest diàleg no em produís cap impacte i ara sí. En tot cas, hi haurà premi per qui endevini el títol i autor. :-D

UN EXEMPLE D'ABÚS DE PODER

2008-03-23T11:12:00.001+01:00

Per raons que no vénen al cas, m'ha caigut a les mans un diari de finals de desembre de l'any passat, i entre les seves pàgines, he vist una notícia que il·lustra molt bé els abusos de poder que comet l'estat sobre els ciutadans i els procediments mafiosos que empra.

La notícia en qüestió deia que un individu de la província de Salamanca va ser multat per una infracció de trànsit per la quantitat de 179,95 euros que va pagar religiosament, però degut a un error informàtic, a Hisenda n'hi reclamaven 179,97 euros, és a dir, dos cèntims més.

Doncs bé, tan sols per aquests dos cèntims, Hisenda li va embargar els dos comptes bancaris que tenia. Assabentat el pobre home de la situació, va anar a pagar aquest minúscul diferencial, però tot i haver anat a pagar-los, fins que no ho van solucionar no va poder disposar dels SEUS diners.

Igual igual que en l'època feudal.

LA COMPLICITAT

2008-03-17T20:46:00.000+01:00

Diuen que els pobles tenen els governs que es mereixen, i crec que és del tot veritat. Deixant de banda les dictadures (les quals també se les mereixen els pobles que les deixen actuar) on els canvis de govern sovint es produeixen de manera violenta, els votants de països democràtics són del tot responsables i còmplices de tota persona o grup de persones que col·loquin al govern. ¿O és que no podem considerar responsables els palestins d'haver posat una banda de terroristes al capdavant del territori on viuen? ¿I que me'n dieu del alemanys? ¿No van ser responsables d'haver donat a Hitler el nombre suficient d'escons com per fer-se amb els ressorts del país?

Si limitéssim la responsabilitat de les accions del govern només a aquest i no a la gent que els ha votat, adduint que els votants no han coercit ni amenaçat a ningú, també hauríem d'absoldre de tota culpa el governant, perquè malgrat que ell hauria donat les ordres, no les hauria pas executat, sinó que hauria deixat l'acció a mans dels subordinats. En aquest sentit, el votant dóna “l'ordre” al govern per tal que faci la seva política, és a dir, prengui els diners del ciutadà, li digui com ha de menjar, com ha d'educar els fills, i una llarga corrua de fets, sovint amb amenaces i constrenyiments que si les fes un individu del carrer, ràpidament seria jutjar i sentenciat culpable i engarjolat per procediments mafiosos i gangsterils.

És per aquestes circumstàncies que un hom hauria de pensar-s'ho molt bé abans d'anar a votar i fer-se còmplice d'aitals actes criminals. No trobes, amic lector?

ACTA EST FABULA

2008-03-10T20:32:00.002+01:00

Una de les coses més divertides que, segons el meu parer, un hom pot fer en aquesta vida, és escoltar els polítics a l’hora de fer les primeres valoracions dels resultats electorals. ¿Com pot ser possible que un que se les dona d’orador, o que pretén fer-se passar per un ésser superior, gairebé diví, erri de manera descomunal, parli abans d’hora o, encara pitjor, ni tan sols sàpiga parlar?

Agafem, per exemple, el partit popular. El seu candidat a la presidència del govern, potser veient el final de la seva carrera, s’embarbussà de mala manera dient paraules inconnexes. Per cert, que una de les coses que vaig sentir-li a dir, fou que considerava Espanya com “una gran nación”. No entraré a valorar l’adverbi, això és opinable i li respecto, però allò que em fa gràcia és la paraula “nación”. ¿On la veu, la nació espanyola? ¿Des de quan Espanya és un país culturalment homogeni?

L’altre exemple foren les paraules del Sr. Ridao. Preguntat sobre els resultats i la “clatellada còsmica” que s’han clavat els d’ERC, va dir, sense por de fer riure, que havien estat víctimes del “vot útil”, i que molts vots havien marxat d’ERC en qualitat de prestats. Jo penso que més aviat la gent els hi ha vist la gana de poder i poltrona i els han castigat, però si fos cert això del préstec de vots, la gent, amb bon criteri, ha preferit donar el vot directament al PSOE, perquè, total, és allà on aniran a parar.

Però per a mi, el moment culminant de la nit, el zenit de la jornada, fou quan sortiren a parlar els de IC. Es vantaren d’haver aguantat l’estrebada del bipartidisme enmig de la massa enfervorida, i tot just quan acabaven de parlar, quan encara estaven a l’estrada, saltà la notícia: perdien un dels dos escons que havien tret. Es veu que els ho comunicaren a cau d’orella i ni tan sols no es van molestar a dirigir la paraula al públic per fer una nova valoració. Hagués donat qualsevol cosa, qualsevol, per veure les cares que se’ls devien quedar.

P.S.: L'abstenció i el vot en blanc ensems han obtingut 8.645.465 vots, mantenint-se en el tercer lloc en les preferències del ciutadà.

JORNADA DE REFLEXIÓ

2008-03-08T00:51:00.001+01:00

Seguint la tradició d'aquest blog d'anar contracorrent de la normativa absurda, escric aquest post electoral en plena jornada de reflexió. No és que vulgui dir-vos què heu de fer, és, simplement, un post més.

Personalment, trobo que en 30 i escaig anys de democràcia, aquest país encara no sap ben bé què significa aquesta paraula en tot el seu esplendor. Els partits que són al poder creuen tenir -i de fet tenen- impunitat per fer gairebé qualsevol cosa sense tenir cap por de ser castigats per l'electorat. La raó és la manca de cultura democràtica, perquè fins i tot amb la inexistència de llistes obertes, l'electorat té l'arma de demostrar que no està d'acord amb aquest sistema electoral immoral simplement deixant d'anar a votar. Actualment els polítics elegits deuen el càrrec no pas a tu que els votes, amic lector, sinó a la cúpula mafiosa que ostenta el control del partit, aquell reduïdíssim grupet que mana, fent i desfent llistes i determinant l'ordre de col·locació. Amb aquest senzill fet, que aparentment no sembla tenir importància, els mandarins del partit s'han fet els amos del país al tenir els parlamentaris agafats pels testicles. En poques paraules: contràriament al que seria desitjable, el govern no és controlat pel Parlament, sinó que el govern controla el Parlament. Lògicament, quan dic govern dic partit que ha guanyat les eleccions...

Ara ens demanen que anem a fer el paperot dipositant el vot dins de l'urna, i proven per tots els mitjans de motivar-nos, generalment intentant tocar-nos la fibra o el budellam, perquè de propostes se'n senten molt poques, llevat de prometre'ns que abans que s'acabi la legislatura, lligarem els gossos amb llonganisses. El dia que, a continuació d'una promesa electoral, m'expliquin com la pensen pagar, començaré a posar interès veritable al què em diuen, de moment, però, cada dia que passa en campanya electoral, és una nova sagnia a la cartera i una nova renúncia a la responsabilitat d'adult.

No tinc cap mena d'esperança que la meva opció preferida -l'abstenció- tregui majoria en aquests comicis, i per això mateix crec que cada dia estem més ensorrats en el “fesh-fesh” en el que s'ha convertit l'escenari polític del nostre país.

Mirem, sinó, el panorama. Passi el que passi, siguin majories absolutes o relatives de qualsevol dels dos grans partits, el nostre petit país en sortirà perjudicat. Vaja, com sempre, tampoc no és cap novetat.

Sóc humà, i per tant ple de defectes. Potser a darrera hora m'agafa una debilitat -també humana- i vaig a votar. Espero resistir-ne les ganes. D'alguna manera els haig d'advertir que no m'agrada que tractin el meu país com una bagassa.

A JOSEP PALAU I FABRE, IN MEMORIAM

2008-02-23T20:50:00.001+01:00

...

La taula estava decorada amb flors. Sílvia n'agafà una -una petita rosa-, del tot tancada, i amb les mans l'anà obrint pètal per pètal, doblegant-los cap per avall, com ho fan les floristes per donar al ram un aspecte més vistós. Ho va fer amb molta coqueteria i discreció. Mentre ho realitzava no em va mirar mai els ulls. Els seus dits s'aturaren, de sobte, i la seva mirada fixà ostensiblement les meves mans. Immediatament les vaig sentir ocioses. Fins que m'obligà a arrabassar-li la petita rosa i vaig acabar l'operació d'obrir-la. Hi hagué una lleu, imperceptible resistència a cedir-me-la, perquè el símbol era massa clar. Però aleshores sí, un cop la flor en el meu poder, em va mirar obertament els ulls i el seu somriure esdevingué inefable.

Quan vaig posseir Sílvia, aquella mateixa nit, em semblava que penetrava per un arc lluminós que hagués estat dreçat i agençat per rebre'm i on totes les músiques i totes les flors haguessin esclatat al meu pas. L'endemà, gairebé ni jo mateix no reconeixia aquella noia... en la dona que tenia al costat.

Fragment del conte de Josep Palau i Fabre titulat “De com Sílvia esdevingué dona”

Descansi en pau.

VOTAR O NO VOTAR

2008-02-23T11:27:00.002+01:00

Votar o no votar, aquesta és la qüestió:

si actua amb més noblesa qui suporta

fets i paraules d'ultratjants polítics,

o aquell que s'arma amb paperetes

i les diposita a l'urna per fingir que mana.

Votar, dormir: res més. I dir que s'acaben

amb un vot les tristors i els problemes

dels quals els polítics en són responsables,

és una fi que desitjar caldria

devotament. Votar, dormir. Dormir!...

qui sap si somiar!... Vet aquí el tràngol;

que en aquest vot anestesiat quins somnis

poden prevenir-nos, quan ja el vot

sigui dipositat?... Això ens detura:

aquest és el temor que dóna el votar

tan llarg patiment. Car ¿qui voldria

sofrir les burles i els menyspreus,

els tropells del tirà, les fuetades

que ens vénen del diputat, la inacabable

durada de la campanya, les insolències

de tots aquells que ens manen, i les guitzes

que el mèrit pacient rep dels indignes,

si un hom pot fer-los el compte

negant-se a entrar en el joc? Qui gosaria

votar en aquest parany tancat (sovint acte irreflexiu

del qual ja no et pots fer enrere),

si sabés de les maquinacions que els sufragats

ordeixen en els passadissos del poder,

si sabés que ell mateix, per mor de dipositar

el vot dins l'urna, està cavant el fossar

on el polític soterrarà la seva voluntat

podent així, fer i desfer al seu lliure arbitri

amb desvergonyiment i maldat fins a ofegar

la llibertat de decisió i l'intel·lecte del ciutadà?

Adaptació lliure de l'arxifamós monòleg de Hàmlet a l'obra "Hàmlet, príncep de Dinamarca" de William Shakespeare.

PORNOGRAFIA ELECTORAL

2008-02-22T20:46:00.001+01:00

Tremendament indignants són les falques de publicitat del PSOE fent referència al 11-M. En aquestes falques, s'hi poden sentir frases pronunciades per polítics del PP en aquelles fatídiques dates. Es veu que l'objectiu del socialistes és apel·lar al budellam dels toixos i nicis que dubten si anar a votar o no, fent-los por.

Ja sabíem que la manca d'arguments era evident en els partits polítics, però això de fer pornografia electoral i jugar amb els morts ha estat una de les pitjors coses que he arribat a veure mai en aquest país. Ha estat un fet moralment indefensable i del tot censurable. ¿On són ara tota la gent que es va queixar pel vídeo de CiU a les passades eleccions catalanes, vídeo que, al costat de la propaganda pornogràfica electoral del PSOE, sembla fet per les Germanetes de la Caritat?

L'ENSENYAMENT CATALÀ

2008-02-21T20:50:00.002+01:00

Fa pocs dies vaig enllaçar un article de'n Alfons Quintà on donava un bon repàs a la sanitat catalana. Avui, al mateix Diari de Girona, li ha tocat el torn a l'ensenyament. Absteniu-vos de llegir-lo els que tingueu tendència a tenir depressions. Si el futur d'un poble són els seus nens, es pot ben dir que no tenim futur.

M'ACLAME A TU

2008-02-18T22:05:00.002+01:00

ELS FEIXISTES DE DEBÒ

2008-02-18T21:15:00.002+01:00

Aquest matí, la candidata del PP a les properes eleccions al parlament espanyol per la província de Barcelona, Dolors Nadal, pretenia fer una conferència a la facultat de dret de la universitat Pompeu Fabra.

No l'ha pogut fer.

Un grup de joves ha irromput a l'aula i li han rebentat l'acte cridant frases com ara 'Fora feixistes de la universitat'. Els mossos han decidit escortar-la fora de la universitat degut a l'actitud agressiva dels joves.

Si mirem al diccionari la paraula “feixista” veurem que hi diu: “Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup”.

Així doncs, podem veure que si algú ha practicat el feixisme han estat aquest grupuscle de pallassos. Si hem de fer fora els feixistes de la universitat, hem de començar per ells.

El discurs del PP pot agradar o no, però mentre segueixi les regles del joc, se l'ha de deixar parlar on li plagui o on el convidin, i si a algú no li agrada, que no hi vagi o que programi un contraacte per dir el què li sembli.

Avui he sentit vergonya de ser català i independentista.

ADULT I RESPONSABILITAT

2008-02-10T12:22:00.000+01:00

Si passegeu per un parc infantil, us adonareu que els infants corren amunt i avall, feliços i despreocupats de tot. És natural que així sigui. Són en ple procés de formació i això significa que no tenen suficient criteri per prendre certes decisions. Aquestes són (presumiblement) preses pels seus pares en qui les criatures (també presumiblement) confien. Aquesta lògica manca de responsabilitat per part dels nens significa també que no són lliures per prendre la major part de decisions que els afecten.

Semblantment a aquesta situació, tenim que la societat d'adults defuig de les seves responsabilitats així que és possible, fent responsable de la seva vida a l'estat. Que algú es posa malalt? Demanem que l'estat ens posi un metge. Hem d'escolaritzar les criatures? Exigim que l'estat ens posi escoles. Que una gran empresa plega i es deslocalitza? Requerim a l'estat que doni feina a qui queda a l'atur. A la nostra ciutat hi manca vida? Reivindiquem que l'autoritat pública faci “cultura” per esbargir-nos.

Podria continuar ad eternum, però suposo que tots vosaltres, benvolguts lectors, podreu anar omplint la llista. Fent ,però, analogia, amb el cas de les criatures que he exposat, podem veure clarament que la inhibició a l'hora de fer-se responsable i pel fet de fer entrega d'aquesta a algú altre -en aquest cas a l'estat- significa, invariablement, manca de llibertat. La decisió, amics meus, és només nostra...

LA SANITAT CATALANA

2008-02-10T11:39:00.000+01:00

He llegit, al Diari de Girona, aquest article demolidor de'n Alfons Quintà sobre la sanitat catalana en particular i la Generalitat en general. És terroríficament apocalíptic, i m'ha fet agafar ganes d'emigrar. Per ventura no coneixeu cap país on pugui anar?

QUO VADIS, CATALÀ?

2008-02-01T20:12:00.001+01:00

La catalana és una cultura minoritària resultat d'haver estat prohibida i perseguida durant anys i panys. Des que el general Franco deixà el poder per llei de vida (un país que deixa morir un dictador al llit diu molt poc de si mateix) i el català fou oficialitzat, hem assistit per una banda a la discriminació positiva a la que ha estat sotmès a l'escola i per altre banda s'han aprovat lleis les quals han estat inaplicables, com per exemple la de retolació en català del comerços.

A dia d'avui, encara veiem com la normalització del català no ha arribat als cinemes, ni al comandament a distància de la tele, ni a certs llibres, diaris o revistes. Tampoc no ha arribat a l'etiquetatge de productes que comprem a les botigues ni, no cal dir-ho, als carrers de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Veient aquest panorama, molta gent es queixa de la situació i proposa lleis per obligar a la gent a retolar, editar, produir i parlar en català. Però jo penso, ¿no serà que el català està debilitat per culpa, precisament, dels catalans? ¿És que un idioma s'ha de reforçar/créixer o imposar per decret?

Per tot allò que depengui de l'estat, hem d'exigir-li que faci tots els esforços possibles per tal de beneficiar l'idioma i la cultura catalana, però per coses que afecten la societat civil, ha de ser aquesta la que es defensi sola. Totes les coses en aquesta vida costen un esforç, i les coses depauperades, com el català i la seva cultura, l'esforç ha de ser doble, de militància continuada. Que volem anar al cine? Anem-hi però en català. Que volem llegir un diari? Llegim-lo però en català. Que anem al súper? Comprem productes en català. Volem veure tele? Eliminem els canals que no emetin en català.

Consumir coses que no siguin en català i després escandalitzar-se pel seu ús tan limitat per part de la societat és fer trampa, com ho és el fet de córrer cap al govern per tal que legisli sobre una cosa que nosaltres mateixos no sabem fer.

IL CAPO E IL CONSIGLIORI

2008-01-29T20:33:00.000+01:00

El capo de la màfia, Zappatetti, que controlava els molls de la ciutat anomenada X, estava amoïnat. La família Pepetti l'encalçava i pretenia prendre-li la influència de la seva zona d'extorsió. Reunits en conclau amb el seu “consigliori” en afers financers s'exclamà:

-Hem de fer alguna cosa per mantenir la influència dins la nostra zona!- s'exclamà el capo.

-Això és més fàcil de dir que de fer, Padrí -contestà el “consigliori” Solbetti.

-Bé hi ha d'haver quelcom. Sempre i quan no sigui trencar-los les cames als nostres extorsionats. Necessitem que treballin.

-I si els visitem i parlem amb ells per convèncer-los?- proposà Solbetti.

-Sempre fem el mateix; aquesta vegada necessitem un cop d'efecte -contestà Zappatetti.

Els dos mafiosi donaren moltes voltes, fins que al final el “consigliori” digué:

-Ja ho tinc! Perquè no els prometem que els donarem diners a canvi de la seva lleialtat?

-I d'on traiem la calerada, llest? -objectà el capo.

-Els hem robat tant durant aquest darrer any, que ens han sobrat molts diners. I són tan imbècils que no pensaran que els tornem diners que prèviament els hem robat, sinó que s'ho agafaran com una generositat nostre -explicà Solbetti.

Zappatetti donà voltes a la idea del seu “consigliori”, i com més hi pensava, més li agradava:

-No està mal pensat, això que dius. Però digues, no quedarem pelats com rates?

-No passi ànsia, Padrí. Augmentarem una mica més les quotes que els cobrem, així, l'any que bé, sempre i quan ens haguem assegurat la seva fidelitat, tindrem els mateixos diners que ara. I si convé, podrem tornar a fer la mateixa operació de tornar-los la part infinitesimal del què els haguem extorquit, així els robem i a sobre quedem bé.

-Ets un geni, “consigliori”. Però digues, no creus que algun dia s'adonaran i se'ns trauran de sobre? -replicà el capo.

-I ca, Padrí! Controlem les escoles, els diaris i els intel·lectuals. Com vol que s'adonin de res? Són toixos i així seguiran.

EL BOOM

2008-01-26T12:58:00.000+01:00

“Si un hom vol evitar la repetició de les crisis econòmiques, ha d'evitar els crèdits fàcils que creen una expansió desaforada i inevitablement porten a la depressió.”

“L'expansió del crèdit pot portar a un boom temporal. Però aquesta prosperitat fictícia ha d'acabar en una caiguda en picat i general del comerç, en una depressió.”

Aquestes dues frases les escrigué Ludwig Von Mises. La primera en el seu llibre “The Theory of Money and Credit” i la segona a “Planned Chaos” , i al llegir-les em ve al cap la situació econòmica actual. Durant uns anys, l'interès del diner ha estat artificialment baix, i com a conseqüència ha creat una falsa sensació de riquesa. Molta gent ha gastat el què no tenia, i tard o d'hora això s'ha de pagar.

Respecte al paper que juguen els governs en aitals cicles, Von Mises escrigué:

“Les fluctuacions cícliques dels negocis no són esdeveniments originats per la imperfecció del mercat lliure, sinó un producte de la interferència del govern en els negocis abaixant els tipus d'interès per sota del què l'hauria fixat el mercat lliure.”

Aquesta aparegué al llibre “Human Action”. La següent, també dedicada a la intromissió dels governs en l'economia, és del llibre “Omnipotent Government”.

"Certament, els governs poden reduir els tipus d'interès a curt termini. Poden fer una emissió addicional de paper moneda. Poden obrir el camí a l'expansió del crèdit per part dels bancs. D'aquesta manera, poden crear una expansió artificial i una aparença de prosperitat. Però aquesta expansió, tard o d'hora es dirigeix amb tota seguretat al col·lapse i a la depressió.”

Per acabar, una altre frase apareguda també a “Human Action”, parlant-nos ja des de dins de la recessió:

"L'expansió desaforada produeix empobriment. Però encara més funests són els seus estralls morals. Abat i desanima la gent. Com més optimistes hagin estat sota la il·lusòria prosperitat del boom, més gran serà el seu desànim i el seu sentiment de frustració. L'individu sempre atribueix la seva bona sort a la seva pròpia eficiència i la pren com a recompensa merescuda al seu talent, diligència i integritat. Però sempre culpa els altres dels contratemps que sofreix, especialment als despropòsits de les institucions social i polítiques. No culpa a les autoritats per haver fomentat el boom. Les culpa per l'inevitable col·lapse.”

LES ELECCIONS I LES QUOTES

2008-01-19T14:55:00.000+01:00

S'apropen eleccions al país veí i, com sempre, s'establiran quotes de gènere en la confecció de les llistes electorals. El masclisme, actitud de salvatges, pot ésser comparat al racisme o el col·lectivisme. Recordem que l'essència del masclisme rau en la pretesa superioritat de l'home, en tots els camps, sobre les dones.

Per arribar a una societat on totes les persones siguin tractades per igual independentment al seu sexe, requereix no només el rebuig del masclisme per part de tots els individus , sinó que els governs aturin les polítiques i els programes per afavorir a determinat sexe per damunt de l'altre. La solució al masclisme no rau en fer més programes governamentals de discriminació positiva, com ara les quotes electorals. De fet aquestes polítiques són part del problema. La solució que el govern pot promulgar rau en l'eliminació de qualsevol barrera que segregui qualsevol sexe.

De fet, això ja existeix a la constitució espanyola, o en les oposicions per entrar a formar part del funcionariat, però pel que fa a la política, la millor solució fóra la confecció de llistes obertes, on el votant seleccionaria els seus representants en funció dels seus criteris i sense tenir en compte l'ordre en què el candidat hagués estat col·locat. Tots els candidats sortirien en igualtat de condicions, i dependria del seu discurs i de l'habilitat en exposar-lo i seduir la gent el que foren elegits. ¿No és millor això que no pas posar a una persona de determinat sexe només pel fet de ser obedient, independentment de la seva capacitat?

NO SABER ON TENIR LA MÀ DRETA

2008-01-18T23:21:00.000+01:00

De sempre, IC-Verds ens ha acostumat a la política radical i a la demagògia. Una de les darreres imbecilitats que els he sentit dir, és presentar la dicotomia TGV-Rodalies, fent creure a la gent que no poden coexistir i que la primera s'ha fet en detriment de la segona.

IC-Verds, amb la seva política fortament ideologitzada, pretén fer entrar tots els claus que siguin necessaris per la cabota, i el més lamentable de tot, és que la incultura general d'aquest país els permet no només anar fent bullir l'olla, sinó que a més, que siguin partit de govern, per a desgràcia col·lectiva.

Es nota que IC-Verds no té la menor idea d'economia, i si la tenen, ho dissimulen molt bé per tal de, com he dit abans, fer passar bou per bèstia grossa i mantenir la seva quota de gent toixa i nícia que els vota.

En uns transports privats, un usuari de rodalies que comprés un bitllet, estaria pagant els sous dels empleats, l'amortització de material comprat, l'energia pel transport pròpiament dit i el manteniment de les infraestructures a més d'una eventual ampliació. Les obres que paral·lelament es fessin per fer una nova línia, en aquest cas de gran velocitat, serien considerades una inversió a amortitzar en la futura explotació d'aital línia i per tant, no hauria de tenir la menor incidència en el manteniment de cap altre línia. Fins i tot seria així si el transport fos públic, com és el cas d'aquest país tan desgraciat nostra.

El per què hem arribat a tenir uns polítics i una política tan radicals seria un tema que podria ser tractat en tesis doctorals no només en aquest país, sinó en els estrangers.

PERQUÈ HAS VINGUT

2008-01-13T00:46:00.000+01:00

 Perquè has vingut han florit el lilàs
i han dit llur joia
                   envejosa
                            a les roses:


mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
              i el cantarà l'alosa.


JOAN SALVAT-PAPASSEIT

L'EXPOSICIÓ

2008-01-06T14:30:00.000+01:00

Des del 17 de novembre al 13 de gener, i a les Drassanes Reials de Barcelona, té lloc una exposició realitzada amb espècimens reals de cossos morts d'éssers humans. Una colla d'amics em proposà d'anar-hi, i immediatament s'engegà una conversa sobre si l'exposició era o no moralment lícita. Donant per fet que els cossos no pertanyien a presoners executats (els cossos provenen de la Xina), sinó a persones mortes per causes naturals que han donat el seu cos a la ciència, argumentí si aquesta gent sabien, quan signaren la donació, de la possibilitat que el seu destí fos una sala d'exposició. Els meus amics em feren callar dient-me que una exposició no deixava de ser un motiu científic, i que no hi havia raó de queixa. El cert és, però, que a mi no m'agradaria, cas que donés el meu cos a la ciència, que m'exposessin les despulles, (o potser seria millor dir-ne desferres) amb el budellam i les gònades al descobert.
Sense estar-hi gens convençut, hi aní, i haig de dir que l'exposició resultà interessant, però no vaig poder evitar, quan mirava als ulls dels cossos exposats, de veure-hi gent atrapada que no entenia per què eren allà...

MEME

2007-12-25T12:56:00.000+01:00

Tenir pocs lectors té els seus avantatges. Amb el temps que porto postejant, sempre havia aconseguit deslliurar-me de tenir premis bloggers i Memes i d'haver-los de passar. Ara, però, l'amic Artur, company de fatigues liberals, m'ha fet arribar el meu primer Meme.

Aprofito per dir a la resta de lectors, que mirin de no tornar a honorar-me amb semblants premis. No és que em molesti rebre'ls i contestar-los, sinó que em fa cosa haver-los de passar, és tot un compromís i mai no saps com el rebrà el beneficiat.

1. Quan temps portes com a blocaire?

Vaig començar amb el blog a l'abril del 2004. Ja fa, doncs, més de 3 anys i mig. Val a dir, però, que la primera parabòlica, no era allotjada a blogspot, sinó en un lloc anomenat “La Comunitat”, un lloc on poc després vaig anar adonant-me era ple de comunistes i gent estulta. No vaig fer el blog per cap raó en concret. Em va semblar un lloc per estimular la meva creativitat, sempre descuidada. Però a mesura que veia, com he esmentat més amunt, on m'havia ficat, vaig anar enfocant el blog a parlar de política i economia, només per donar-los lliçons als carallots amb qui compartia espai. Amb el temps, vaig acabar per enfrontar-me amb l'administrador del lloc, (una persona que lloa Arafat no és una bona persona) vaig deixar de sentir-m'hi còmode i vaig optar per marxar, enduent-me tots els posts previs i recol·locant-los al lloc actual.

2. Com vas saber de l'existència dels blogs?

La primera vegada que vaig saber de la seva existència, ni tan sols vaig comprendre de què es tractava. Em pensava que era una pàgina web feta per la persona que hi escrivia. Temps després, potser escoltant-t'ho per la ràdio, vaig anar fent-me a l'idea de què era i, donat que és una magnífica manera d'interaccionar, ho vaig voler provar.

3. Digues 5 blogs que segueixes diàriament

Barcepundit, Manipulació TV3, Nihil Obstat, Comentaris Liberals, Som i Serem, Odalric, Indígenes... els segueixo gairebé cada dia, si el temps m'ho permet.

4. Ets lector anònim d'algun bloc?

Si et refereixes a fer comentaris en forma anònima, molt poques vegades ho he fet, Normalment, em dono a conèixer.

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.

Sí, n'hi han alguns, però permete'm que no n'esmenti cap. No voldria deixar-me'n cap ni ofendre ningú.

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?

A banda que no tinc edat per anar de marxa, no m'ha agradat mai. Potser si es tractés d'un sopar o un Jack Daniel's...

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?

I ara! Quines preguntes de fer!!

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?

No. Per a mi, és necessari un contacte personal per enamorar-me, contacte que mai he tingut amb cap blogaire.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?

He tingut temporades de tot, moments que he pensat en tancar el blog i fins i tot fer desaparèixer els posts. Però en general estic satisfet. Malgrat tingui pocs lectors, penso que el blog m'ha servit a mi, a fer una introspecció i aclarir-me conceptes. Per conèixer-me millor, vaja.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê

Ja he dit a l'inici del post que em fot molt haver d'endossar coses d'aquestes. Així doncs, amb l'absoluta seguretat que aquest Meme anirà circulant per altres verals, em permeto la llicència de no passar-lo a ningú i de passar-lo a tothom. Si tu, estimat lector, tens un blog i et ve de gust fer-lo, considera't al·ludit, si no, doncs tan amics.

LA MAT

2007-12-23T13:05:00.001+01:00

En un país normal, els governs es trien perquè governin. Això suposa que de vegades les decisions que prenguin seran impopulars per a certs sectors de la societat, però això ja se sap. De la mateixa manera que mai no plou a gust de tothom, el govern mai no governa a gust de tothom.

El nostre govern, que mai no s'ha caracteritzat per la valentia de prendre determinis, ha deixat la decisió de la línia de Molt Alta Tensió a les autoritats europees, faltant així al primer deure de tot gabinet: la presa d'unes decisions que, malgrat siguin impopulars, el país necessita que siguin preses.

Any darrera any, la companyia elèctrica monopolista que ens subministra (per dir-ho d'alguna manera) electricitat als soferts clients, ens diu que tant al hivern com a l'estiu, s'arriben a punts de demandes rècords d'electricitat per part del usuaris. És natural que així sigui, en part degut a l'adveniment de més habitants via immigració, i en part a l'increment de comoditats per part de la gent que vivim en aquest país, comoditats que necessiten de l'electricitat per poder posar-se en marxa.

Com que hi ha un sector de gent que vocifera contra les centrals nuclears i contra els aerogeneradors, i l'escassa aigua dels pantans no dóna per fer més electricitat, no ens queda més remei que comprar electricitat al país veí que, en matèria d'electricitat té les idees més clares.

Per portar electricitat de França a Espanya s'ha de construir una línia d'alta tensió, i aquí és quan un govern que vol governar ha de prendre decisions sense haver de cedir la seva sobirania a terceres parts. Per començar, ha de prendre la decisió de per on ha de passar la línia, i ho ha de fer a la vista d'informes fets per experts on hi regnin els criteris de racionalitat. Aquesta decisió s'ha de prendre sigui quina sigui la postura dels veïns afectats pel traçat, i si per alguna raó hi han trams on s'ha de soterrar, es soterra. No s'hi val que el govern vulgui quedar bé amb tothom, és impossible. Naturalment, és lícit que cerqui el major consens possible, però quan l'única alternativa que els detractors del traçat han aportat ha estat la no construcció d'aital línia, quan ha quedat demostrat que no la volen ni amb trams aeris ni soterrats perquè, diuen, el problema no és visual, sinó d'altre índole, i quan de fet, la consigna d'una de les seves pancartes és: “Ni aquí ni enlloc”, ens demostren que el què volen és la retrogradació de la societat i que no tenen ni idea del què significa la modernitat.

Si fos possible que els que no volen la línia fossin els primers a quedar-se sense electricitat quan hi haguessin d'haver talls de subministrament per manca de l'electricitat, jo estaria d'acord a no fer aquesta línia, però la negació d'uns pot afectar a la majoria, i és aquí on entra el govern. Els governs han de governar pensant en el benefici de la majoria dels habitants del país, i com que no sembla que vulguem retrocedir a l'era de les cavernes i estar-nos sense electricitat, ans al contrari, cada dia en volem més, no ens queda més remei que fer la línia.

ELS CALENDARIS I LA IDIOTESA SUBSEQÜENT

2007-12-12T23:03:00.000+01:00

La companyia de vols Ryanair va proposar a la tripulació femenina d'a bord de fer un calendari per l'any 2008 on sortissin en biquini i on tota la recaptació seria destinada a obres de caritat. Ha estat un tracte voluntari on les noies han explotat el seu do de tenir un cos bonic com hi ha gent que explota el seu talent intel·lectual a canvi d'una mesada o d'altres desenvolupen una rara habilitat pel mateix motiu. Doncs bé, els hi ha faltat temps als reaccionaris de torn per injuriar i blasmar aquesta iniciativa que ha estat feta amb total llibertat.

Un dels reaccionaris ha estat l'associació de consumidors FACUA que afirma que les imatges van contra la dignitat de les dones, i l'altre, l'Institut de la dona, que diu que el calendari suposa una representació sexista de les dones en conjunt.

Mai he entès que un acord lliurement portat a terme entre dues o més persones adultes amb plena capacitat mental i intel·lectual pugui ser considerat una cosa sexista i atemptant contra ningú. Si consideren que aquest calendari vulnera alguna llei, que portin la companyia als tribunals i/o que no el comprin ni n'agafin vols. I si no, que callin i que deixin d'emprenyar la gent de bona fe corrent, a més, qual criatura que va al papa a demanar justícia contra un mal hipotètic, als organismes estatals a que prohibeixin el calendari com si l'estat no tingués altre feina a fer.

UN ALTRE INCOMPETÈNCIA

2007-12-08T11:38:00.000+01:00

Semblantment a la Sra. Tura, quan fou consellera d'interior i es va declarar incompetent per garantir i mantenir l'ordre, ara la consellera Geli ens diu que serà impossible saber qui va provocar l'error en el cas de les criatures que assistien a la Vall d'Hebron per rebre tractament d'hemodiàlisi. Que unes criatures, ja malaltes del ronyó, hagin rebut a més “el regalet” de l'hepatitis C, que pot derivar en cirrosi o càncer, i no es vulgui remoure cel i terra per trobar el motiu de semblant incompetència em sembla inacceptable i escandalós.

La desvergonyida i inepte consellera també ens ha dit que no calen canvis ni estructurals ni professionals, que és com venir a dir que, al renunciar per una banda a cercar el motiu, i per l'altre a intentar establir uns protocols o processos diferents als que s'han demostrat ineficients, la propera víctima de la ineficàcia i la manca d'escrúpols del govern pot ser el teu fill o filla, estimat lector...

ELS TESTAMENTS

2007-12-06T11:35:00.000+01:00

L'emperador romà Tiberi, absolutista i despòtic com tot governant de l'època era, a més, garrepa fins a l'extrem. A la seva mort deixà les arques de l'imperi plenes de diners, els quals foren malbaratats en un parell d'anys pel seu immediat successor, Gai Juli Cèsar August Germànic, altrament conegut com a Calígula. Aquest individu, foll de camisa de força, cometé, en els 4 anys que romangué emperador, tota mena d'excessos, abusos, i arbitrarietats, fins que un dels legionaris de la seva guàrdia l'assassinà. Quan després de dilapidar el darrer sesterci es trobà sense diners, féu de tot per tal de recaptar-ne. Una de les coses més curioses i transcendents, fou obligar als ciutadans més rics que l'incloguessin al testament, per així poder-ne ser partícip quan el testador finava. Si aquest trigava massa a morir, el mateix Calígula feia que els seus dies entre els vius s'escurcessin. Circula una anècdota que il·lustra aquest fet: Un dia que Calígula jugava als daus amb mala sort, manà que li portessin els cens de la província Gal·la. D'aquella llista va designar, per tal que fossin assassinats, alguns dels propietaris més rics, i tornant amb els seus companys de joc els digué: M'heu guanyat molt poca cosa, i jo acabo de guanyar, de cop, cent cinquanta milions.

Algú de vosaltres pot pensar que avui dia estem de sort perquè aquelles èpoques ja són molt lluny. Certament, aquests actes de violència física per part dels govern ja no es donen en la civilització occidental, però una cosa sí a romàs inalterable al pas del temps, i és la participació de l'estat en els testaments de la gent. Tothom que hagi rebut una herència sabrà del què li parlo.

A casa nostra, l'Estat espanyol va cedir les competències de recaptació dels testaments a les comunitats autònomes, algunes de les quals, amb bon criteri, han reduït el percentatge a recaptar, o fins i tot l'han abolit. No ha estat així en el cas de Catalunya, on el seu govern, seguint l'exemple recaptador i coercitiu de Calígula, encara manté aquest robatori intimidador.

Ara ha hagut de venir el president espanyol a dir-nos, en plena campanya electoral, que eliminarà aquest impost. Tan de bo que així sigui, i que no quedi en una d'aquelles promeses sense complir a les quals ens té acostumats. La llàstima és que la decisió de suprimir l'impost de successions no hagi partit del govern català. Amb aquest senzill acte haguessin demostrat que perseguien la justícia i la modernitat. Es veu que això és demanar massa en el nostre país. Els nostres governants prefereixen escurar les butxaques dels seus governats per finançar els seus deliris abans que aquests puguin decidir què volen fer amb els diners guanyats amb la suor del seu front. Què hi farem!

L'AVORTAMENT

2007-11-29T19:31:00.000+01:00

Darrerament hem pogut veure com la policia ha intervingut uns centres mèdics privats on es dedicaven a realitzar avortaments. Que algú s’aprofiti d’una llei restrictiva per enriquir-se passa, per un cantó, per la manca d’escrúpols d’aquest, i per l’altre, per una llei absurda. Si l’avortament fos lliure, és a dir, sense supòsits, ni amb el ridícul límit de tres mesos, la dona exerciria el dret que hauria de tenir sobre el seu cos i sobre els seus actes perquè, ¿qui millor que ella sap el què li convé? Per què algú, que és assegut en una poltrona ministerial o bé en un escó parlamentari, decideix que té una moral superior i la imposa damunt de la d’un altre persona?

Les raons per les quals una dona pot voler avortar són moltes, però només a ella li incumbeixen i cap de nosaltres no té dret a sermonejar-la dient-li que la nostra moral, superior a la seva perquè algú així ho ha decidit, no permet que actuï lliurament. És preferible deixar que avorti i, més endavant, quan se senti més segura i amb ganes de ser mare, tindrà la criatura, aquest cop sí, desitjada i estimada.

Queda el paper reservat als metges. Tampoc crec que es pugui obligar a un metge, per molt jurament hipocràtic que hagi fet, a realitzar avortaments si no els vol fer. És comprensible que una persona tingui escrúpols a l’hora de realitzar aquesta feina. De fet, les paraules que han sortit en el cas de les clíniques intervingudes (es parlava de trituradores) fan escruixir a qualsevol persona quan pensem per què les feien servir. En aquest cas, s’hauria de respectar la voluntarietat de l’acte, exactament igual a com s’hauria de respectar la voluntarietat de les dones en tenir o no la criatura.

DAVID DUKE A BARCELONA

2007-11-22T19:52:00.000+01:00

Com que ni la gent ni les societats no tenim la llibertat incorporada de manera inherent quan naixem, sóc de la opinió que els ciutadans l’hem de conquerir i estar sempre amatents a que ningú (i el govern és el primer candidat a fer-ho) ens la retalli o prengui. És per això que em sembla bé que sempre hi hagi ciutadans (els dits intel·lectuals tirant del carro) que ens alertin dels perills i, en el cas concret de la vinguda a Barcelona del ex-líder dels Ku-Klux-Klan a donar una conferència per perbocar les seves animalades, que hi posin el crit al cel. Dit això, personalment crec que demanant a la fiscalia que prohibeixi l’acte s’han passat de frenada.

Jo no tinc, pobre de mi, els estudis que tenen els intel·lectuals que han signat la carta peticionària, ni tinc la seva habilitat per pensar i arribar a conclusions, en comptes d’això, intento combatre les situacions quotidianes emprant el poc sentit comú que tinc, i aquest m’indica que, prohibint de parlar a una persona, malgrat ens imaginem què dirà, és un acte de censura i una lesió contra els seus legítims drets de llibertat d’expressió.

En comptes d’això, és molt millor que el deixin parlar lliurement i que l’autoritat a qui correspongui ordeni a la policia que introdueixi, subreptíciament, dos o tres agents vestits de paisà per tal que passin totalment desapercebuts dins la sala de conferències. Si durant l’acte, el senyor David Duke proclama la superioritat de la raça blanca, nega la shoà i/o fa declaracions antisemites, i altres d’homòfobes, i algun d’aquests punts (o d’altres que pugui dir) conculca la llei, al acabar la conferència els policies s’han de donar a conèixer, arrestar el conferenciant i portar-lo davant el jutge de guàrdia. Tan fàcil com això.

NENS D'AHIR, TERRORISTES D'AVUI

2007-11-16T19:00:00.001+01:00

Aquesta és una de les portades de la revista "Life" del 1970. La vaig treure d'aquest enllaç, i com es pot veure, ja de ben petits els escalfaven el cap, talment passa avui dia. No és d'estranyar que el problema a l'Orient mitjà no tingui solució. Mentre les ments de les persones estiguin dominades pel fanatisme, seran immunes a l'anàlisi fred dels problemes, i si tenim en compte les imatges que recentment hem vist de la manipulació que sofreixen les criatures palestines (recordem el símil de Mickey Mouse exhortant a la destrucció d'Israel) la següent generació d'adults palestins no serà lliure per decidir el seu destí i continuarà presonera de qui els inculca el sectarisme.

ACCIÓ PER LA DEMOCRÀCIA

2007-11-10T16:59:00.000+01:00

50 personalitats catalanes de tot l'espectre polític, han signat el “Manifest d'Acció per la Democràcia”, que reclama elecció directa de diputats i regidors.

El Manifest és el següent:

Al llarg d’aquests últims temps els ciutadans han pogut constatar que:

▪ En les darreres tres convocatòries l’abstenció més els vots en blanc ha superat el 50%.
▪ Al ciutadà només se’l té en compte cada quatre anys al moment de les eleccions.
▪ Les llistes són tancades i bloquejades i furten a la ciutadania la seva representació i mandat.
▪ El Parlament representa més als partits que no als ciutadans.
▪ No hi ha cap possibilitat de relació entre electors i elegit.
▪ És produeixen tota mena de pactes post-electorals que desvirtuen el criteri dels votants.

Tot això desorienta i perverteix el sistema democràtic i el ciutadà se sent decebut, quan no enganyat.

Volem diputats que representin al poble més que al Secretari General del seu partit.

AQUESTA SITUACIÓ HA DE SER MODIFICADA i per això es vol demanar amb perseverança una NOVA LLEI ELECTORAL que:

1) Permeti l’elecció directa de cada diputat i regidor.
2) Reguli la comunicació entre electors i elegits.
3) Garanteixi el govern a la força política més votada, quan aquesta ho sigui de manera molt diferenciada amb la resta.
4) Reguli l’obligació del diputat a informar els electors de les lleis en tràmit i les raons de la seva intenció voten aquesta llei.

Com és lògic, correspon al Parlament concretar aquests criteris en un projecte de llei electoral que els faci efectius sense desvirtuar-los.

FEM UNA CRIDA a totes les persones, a totes les associacions i entitats de la societat civil, sigui quina sigui la seva activitat, per a mobilitzar-nos junts fins a obtenir una cosa tan elemental i necessària com és el dret d’escollir directament els nostres representants, a la seva obligació a que ens informin i escoltin les nostres necessitats col·lectives, i que sàpiguen personalment que la seva continuïtat individual depèn dels nostres vots.

I els 50 primers signants són aquests:

Josep Maria Alsina Roca, Rector universitat
Oriol Amat i Salas, Catedràtic Economia Empresa
Salvador Aragonés i Vidal, Periodista
Daniel Arasa i Favà, Periodista y professor universitat
Antoni Arasanz i Mayoles, Professor universitat
Heribert Barrera i Costa, Expresidente Parlament Catalunya y ex-diputat
Diego Barroso, Presidente European Parents Association
Oriol Bohigas i Guardiola, Arquitecte
Jorge Carreras del Rincón, Advocat
Paulino Castells, Psiquiatra i professor
Núria Chinchilla, Professora d'universitat
Esperança Coll Godó, Enginyera química
Francesc de Carreras Serra, Catedràtic de Dret Constitucional
Fernando De Salas Moreno, Notari
Santiago Dexeus Trias de Bes, Doctor en obstetrícia i ginecologia
Josep Fornas, Ex-diputat del Parlament, editor
Beth Galí Camprubí, Arquitecte
Josep Maria Galí, Directiu d'empresa
Fernando García-Faria i Rialp, Metge
Llorenç Gascón, Ex-dirigent empresarial, empresari
Miquel Gassiot i Matas, Ex-rector d'universitat, enginyer
Josep M. Gené, Empresari
Leopoldo Gil-Nebot, Arquitecte
Marcin Kazmierczarck, Vicerector d'universitat
Josep Martorell, Arquitecte
Àngel Miret Serra, Advocat
Josep Miró i Ardèvol, Ex-conseller, ex-diputado, ex-regidor, enginyer
Pau Molins i Amat, Advocat
Joan Lluís Pérez Fransesch, Professor universitari
Teresa Peyrí Macià, Vda. Pi-Sunyer
Ferran Porta Jacques, Vicerector d'universitat
Carlos Prada, Directiu d'empresa
Josep Puigbó i Valeri, Periodista
Manuel Raventós Espona, Ex-president del Banc d'Aliments, empresari
Josep Maria Romances Pujol, Empresari
Jacint Ros Hombravella, Ex-síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya
Josep Lluís Rovira i Escubos, Empresari
Àlex Seglers Gómez-Quintero, Professor d'universitat
Lluís Seguí, Director d'escola
Carles Sentís i Anfruns, Ex-conseller, ex-diputat, periodista
Josep Manuel Silva Alcalde, Advocat, Membro del Consell de RTVE
Jesús Maria Silva Sánchez, Catedràtic de Dret
Manel Silva Sánchez, Advocat de l'Estat
Josep M. Simón Castellví, Metge oftalmòleg
Jordi Soley i Climent, Gerent d'universitat
Francesc Torralba i Rosselló, Professor d'universitat
Joaquim Triadú i Vila-Abadal, Ex-conseller, advocat
Amèlia Trueta, Vda. d’Strubell,
Francesc Vicens, ex-diputat i ex-regidor
Josep Vila Bassas, Directiu d'empresa

No he trobat que aquest grup hagi fet cap pàgina web per explicar-se i/o per poder adherir-se, però la notícia l'he trobada aquí i aquí.

ACTUALITZACIÓ: Ha sortit la pàgina web d'aquest grup. Us convido a signar per les llistes obertes.

EL NUL COST ELECTORAL

2007-11-01T11:22:00.000+01:00

En tot l'enrenou del TGV, hem pogut veure la incapacitat manifesta dels responsables polítics en totes i cada una de les decisions que han pres. I tot això, malgrat facin veure que els culpables són els constructors.
Així per exemple, veiem que el terreny per on passa, al estar arran de mar, és del tot inestable, i tal com declara un responsable, “el terreny és com un flam”. Potser hagués estat millor escoltar les veus que deien de fer-lo passar pel vallès.
També tenim el problema afegit de les esquerdes. Algú pot arribar a imaginar-se els problemes que causarà la tossuderia de fer un nou túnel que travessa Barcelona? Això no sembla preocupar excessivament els polítics, potser perquè pensen tapar les boques indemnitzant la gent (amb diner pagat pels contribuents, naturalment).
El més penós de tot ha estat veure com el president del govern es fa responsable de tot (només faltaria) però no fa res per tal que la gent pugui visualitzar-ho, negant-se a cessar l'incompetent que és al front del Ministeri de Foment, i el partit que governa la Generalitat, s'ha dedicat més a defensar els seus companys de partit amb vistes a la eleccions que no pas els ciutadans que un dia es comprometé a representar.
Finalment, constatar el fet que les reiterades incompetències del governants (Carmel, apagada a Barcelona a l'estiu, TGV) no semblen suposar-los-hi cap cost electoral si hem de fer cas a les enquestes que s'han fer recentment. Si això és així, i en les següents eleccions el partit que governa no tan sols no disminueix el nombre d'escons sinó que l'augmenta, voldrà dir que, a banda de manca de cultura democràtica i d'alternatives viables, la nostra societat està ben malalta. Agonitzant...

L'OBJECTIVISME I EL LIBERALISME EN LA VISIÓ DE L'ORIENT MITJA EL 1973

2007-10-17T20:52:00.000+02:00

Fa uns mesos, remenant la web de “Mises Institute” vaig anar a parar als arxius en format pdf del periòdic que van editar els “liberatarians” nord-americans des del 1969 fins el 1984. Me'ls vaig anar baixant tots amb la vana esperança de,més endavant, llegir-me els articles que em cridessin l'atenció. De moment, però, mentre me'ls baixava feia un lleugeríssim cop d'ull als titulars i em trobí amb un que no vaig poder estar-me'n de llegir-lo. Corresponia a l'octubre de 1973, en plena guerra del Yom Kippur i diu així:

As this editorial is being written, the tinder box of the Middle East is threatening to burst into full-scale war. Whether this new scare fizzles or not, another round of warfare is someday inevitable, and another and another, until the fundamental deep-seated conflicts are at last resolved. The fundamental conflict is that the state of Israel has grabbed an

enormous amount of Arab land and territory, in the process manufacturing over a million Palestinian refugees who live their lives in the destitution of refugee camps, and creating a subject population of hundreds of thousands of Palestinian Arabs on the west bank of the

Jordan. Israel grabbed this land in two aggressive wars, in each case fueled by American arm and money, and backed by the implicit might of the United States in the wings: the UN partition edict and the ensuing war of 1948: and the war of 1967. (The Israeli attack of 1956 was forced back because, for once, Israel lacked American support.) Whatever the strength of the Arab forces, they have at least one hand tied behind their backs because everyone with eyes to see knows darn well that, should the Israeli forces get into any sizable trouble, American troops, ships, and planes stand ready to bail them out. The reason is startlingly simple: there ain't no Arab votes in the United States, or Arab groups possessed of political or economic power.

Libertarians have, at last, pretty much agreed upon "isolationism" - on the refusal to intervene in foreign wars - as the proper libertarian foreign policy in a world in which nation-States continue to exist. This principle of isolationism, or "non-intervention", has been increasingly accepted in recent years, among liberals and the Left. And perhaps this

concept is still not dead among the Old Right, the isolationists of two and three decades ago. With the Vietnamese and Cambodian conflicts still going on, though with less visible American support, the danger now looms that, imperial war and foreign intervention is looming for the U.S. once again, with all their attendant evils of mass murder, increased taxes and militarism, and perhaps conscription as well. It is time for the antiwar, anti-intervention forces to have the courage to apply their principles to the Middle East, and not to let their vital principles be overriden by the temptations of ethnic chauvinism. It is time to call upon the United States to get completely out of Middle Eastern politics, to stop sending aid to either side, and to let the contending parties slug it out in any war that may arise without a hint of interference on our part. And not the least of the beneficial results of such rigorous non-intervention will be to avoid any possibility of becoming enmeshed in a disastrous global conflict. Hands off the Middle East!

En llegir-lo, em vaig posar les mans al cap. Al meu entendre els “libertarians” nord-americans s'equivocaven completament, i em vaig disposar a pensar sobre l'afer per poder, malgrat la llunyania del temps, rebatre'l. Però no em feu falta trencar-me gaire el cap: el mateix internet em va donar la solució visitant un altre lloc. Concretament fou “l'Ayn Rand Institute”, un institut dedicat a preservar l'obra i la filosofia objectivista fundada per Ayn Rand.

Malgrat que Ayn Rand va dir que els liberals no eren més que “hippies de dretes”, la fundadora de la filosofia anomenada “objectivisme”, compartia més punts amb el liberalisme dels que li hagués agradat reconèixer. Així, l'objectivisme defensa els drets individuals a ultrança, o el capitalisme “laissez-faire “. També era partidària de que l'estat es veiés reduït a la mínima expressió, allò que es coneix com a “minarquia”.

Però una de les coses que separava a Ayn Rand i l'objectivisme amb, com a mínim, certs liberals nord-americans, era el tema d'Israel. Ayn Rand veia l'afer en la seva vessant més pràctica o, si ho voleu, moral. Preguntada Rand sobre què haurien de fer els Estats Units respecte a aquella guerra. La resposta fou contundent i, al meu entendre, magnífica:

“[Hem de] Donar tota l'ajuda possible a Israel. Considerem el que hi ha en joc. No és l'obligació moral de cap país enviar soldats a morir per ajudar un altre país. L'ajut que Israel necessita és de tecnologia i d'armament militar, i ho necessiten desesperadament. Per què hauríem d'ajudar Israel? Israel no només s'enfronta als àrabs, sinó a la Rússia soviètica, que està enviant armes als àrabs. Rússia va darrera del control del Mediterrani i del petroli.

És més, per què estan els àrabs contra Israel? (Aquesta és la raó principal per la qual recolzo Israel.) Els àrabs són una de les cultures menys desenvolupades. Són típicament nòmades. La seva cultura és primitiva, i se senten ofesos amb Israel perquè són l'únic bastió de la ciència moderna i la civilització del seu continent. Quan hi han homes civilitzats que lluiten contra salvatges, recolzes els homes civilitzats, no importa qui siguin. Israel és una economia mixta que s'inclina cap el socialisme. Però quan hi penses -el desenvolupament de la indústria en un continent amb un desert esgotat- contra els salvatges que no volen fer servir el cap, aleshores, si t'importa el futur de la civilització, no esperes que el govern faci alguna cosa. Dónes el que pots. Aquesta és la primera vegada que he contribuït a una causa pública: ajudant a Israel en una emergència.”

Ayn Rand ja no és entre nosaltres però, com he dit abans, l'Institut Ayn Rand s'ha dedicat a mantenir l'interès de la seva filosofia i les seves obres, aquest institut també hi ha dit la seva en el tema del recolzament a Israel, el següent text el podem trobar, si ho voleu, penjat a internet en la versió original:

“Israel i aquells que l'ataquen no són iguals en el sentit moral. Israel és, com els Estats Units, una economia mixta, que manté un respecte important pels drets individuals. Els seus ciutadans, sigui quina sigui la seva raça o religió, gaudeixen de diverses llibertats. Inclosa la llibertat de pensament i la d'expressió, i el dret a la propietat. El propòsit de l'exèrcit d'Israel és només d'auto-defensa: protegir els seus ciutadans dels agressors. Conseqüentment, Israel té el dret moral d'existir.”

“Per contra, aquells que ataquen Israel, són organitzacions terroristes, dictadures i teocràcies, les quals deliberadament violen els drets del seus propis súbdits. Fins i tot si aquestes organitzacions i règims no han comès mai cap agressió contra Israel, no tenen el dret moral d'existir.”

“Òbviament, el recolzament moral de l'Institut Ayn Rand cap a Israel no és una aprovació de totes les seves accions i polítiques. Som crítics, per exemple en el fracàs d'Israel en separar del tot l'estat tan de la religió com de l'economia, tal com demana el principi del dret individual. Però reconeixem que aquells que ataquen Israel no estan cercant pas d'establir un país encara més lliure: estan cercant d'anihilar l'avançada de la llibertat a l'Orient Mitjà.”

“Recolzem Israel no pels seus errors sinó per les seves virtuts, entenem que aquells que amenacen la llibertat d'Israel també amenacen la d'Amèrica. Si tenen èxit en destruir Israel, dirigiran tota la seva atenció als Estats Units.”

"Així, en nom de la justícia i l'auto-preservació, sostenim que Amèrica hauria de recolzar Israel de manera oberta contra els nostres enemics comuns.”

ELS PREMIS NOBEL

2007-10-12T20:26:00.000+02:00

El prestigi de l'acadèmia que dóna els premis Nobel, continua el seu declivi imparable. Així, si altres anys varem haver de veure com donaven premis al primer que passava pel carrer -Rigoberta Menchú, o Mohamed El baradei- ara hem de veure com li han donat el Nobel de la pau a un mentider compulsiu que no té cap mena d'escrúpol a l'hora de fer diners, mentint de la manera més roina i barroera si cal. Aquest tipus comparteix premi amb un grup de pretesos científics que treballen per l'ONU els quals, mitjançant el dogmatisme més tronat i totalitari, han imposat els seus punts de vista d'una manera poc ortodoxa i ben poc científica, desqualificant a tot científic que, amb dades a la mà, pretenia obrir un debat científic per discutir els seus punt de vista. Si l'acadèmia sueca pretenia fer riure, ho han aconseguit.

AVUI FA 40 ANYS

2007-10-09T19:38:00.000+02:00

Avui fa 40 anys que morí una bèstia sanguinària i genocida. Avui fa 40 anys que el món fou un xic més habitable. Avui fa anys que morí Ernesto Guevara de la Serna, altrament conegut com a “Che Guevara”.

DIVERSITAT O UNIFORMITAT A LES ESCOLES

2007-10-09T14:42:00.000+02:00

El motiu pel qual l’afer del hijab ha pogut tenir lloc és per l’existència mateixa de l’escola pública. Des de sempre, l’escola publica ha cercat anorrear la diferència suprimint la individualitat, ha cercat uniformar el cos, l’ànima i la ment de les criatures i esclafar les minories nacionals. Així, el veritable objectiu de l’estat és modelar les criatures per convertir-les en ciutadans subordinats i obedients.

Si els governants decretessin la supressió de l’escola pública –mantenint, si ho voleu, els ajuts econòmics als pares que no poguessin pagar-se’n una de privada, que vindria a ser el famós taló– sorgirien escoles per a tots els gustos i pensaments. En sortirien de religioses (de qualsevol religió), en sortirien de conservadores, de progressistes, de liberals i de tot pensament que pugueu imaginar. I serien els pares els qui, conforme als seus ideals, en triarien una per encarregar-los la formació dels seus fills, perquè ningú no té cap dret a pensar que ell sap millor que ningú el què li convé als fills d’altri.. Podem pensar que la nostra moral particular és superior a la del veí, i ell, en reciprocitat, pensar que la seva és superior a la nostra, però no tenim cap dret a imposar-li la nostra, ni ell imposar-nos la seva. Com sempre, el desllorigador de tot plegat és el respecte a l’individu: ni el podem ni ens pot agredir. A algú pot espantar-li la disparitat de pensaments que generaria aquest sistema educatiu. Jo crec que seria un benefici per tothom, la diversitat i el respecte a aquesta no ha fet mai cap mal.

¿Hi ha alguna cosa més preciosa que un ésser humà lliure per pensar segons el seu criteri, en definitiva, que actuï com a individu? Hem de decidir si volem que la nostra societat sigui uniformada o diversa. I ho hem de decidir ràpid perquè la porta del pensament únic s’està tancant deixant dins d’un pou a milions de persones disposades a deixar-se ensarronar pels cants de sirena dels governants de torn.

Acabaré amb un fragment d’una obra d’Ayn Rand titulada: Return of the Primitive: The Anti-Industrial Revolution . El trobo sensacional i és tal com m’agradaria que fos l’ensenyament del nostre país. L’original és en anglès i la traducció del fragment és meva. Així doncs, disculpeu si sona poc natural.

“L’únic propòsit de l’educació és ensenyar l’estudiant com viure la seva vida –desenvolupant la seva ment i dotant-lo per tractar amb la realitat. L’ensenyament que necessita és teòric, és a dir, conceptual. L’han d’ensenyar a pensar, a entendre, a integrar, a provar. L’han d’ensenyar allò essencial descobert en el passat, i l’han de fornir amb la capacitat per adquirir més coneixements pel seu propi esforç.”

LA MULTICULTURALITAT

2007-10-06T13:26:00.000+02:00

En tot aquest afer del vel, que ens ha estat distraient durant uns dies de les misèries polítiques del nostre país, hi ha hagut la intervenció de la Generalitat en el sentit de permetre portar el “hijab” a la nena musulmana. Però no us penséssiu pas que el govern ho ha permès en nom de la llibertat individual, ells ho han autoritzat per raó d'aquesta cabòria progressista anomenada “multiculturalitat” i “diversitat”.

Però el que potser ignora el govern, i per descomptat la majoria de la gent, és que la multiculturalitat és racisme amb la disfressa del políticament correcte, perquè sosté que la identitat de l'individu i la vàlua personal venen determinades per la pertinença ètnica o racial i no pas per les seves accions o eleccions, i que totes les cultures tenen el mateix valor, a pesar dels seus punt de vista i de com tractin la gent. Així, la visió oficial i actual del govern ens diu que la civilització occidental, amb els seus èxits evidents tan en el camp de la moral (que ha portat a la democràcia i el respecte a les llibertats) com en el tècnic (nivell i esperança de vida) , no és pas superior a les dictadures del tercer món.

L'objectiu del govern, al permetre i fomentar el multiculturalisme, no és pas la igualtat de drets, sinó fer-se una base de poder polític pel grup i els simpatitzants del grup que ells diuen representar.

L'única vacuna per aquesta bestiesa de la multiculturalitat és la doctrina de l'individualisme i l'ètica de la justícia. L'individualisme sosté que cada persona és una entitat sobirana que té un dret inalienable a la vida, i que forma les seves pròpies idees i el seu caràcter pels seus propis pensaments i les seves pròpies accions. També diu que una societat civilitzada, o qualsevol forma d'associació, cooperació o coexistència pacífica entre persones, es pot aconseguir només en la base del reconeixement dels drets de l'individu, i que el grup, com a tal, no té altre dret que els drets individuals dels seus membres.