dijous, 30 de desembre del 2004

EL REI I EL PASTOR

Era una vegada un pastor, que tenia una merescuda fama de home just i savi, aquesta fama arribà a orelles del rei que, tot i que era bona persona, estava envoltat de consellers que només miraven per a les seves butxaques. El rei, doncs, féu cridar aquest pastor i ensems mantingueren una agradable conversa, al final de la qual el rei li demanà que fos ell el seu principal conseller. El pastor, de bell antuvi s'hi negà, perquè no estava molt convençut de reeixir, però tan i tan insistí el rei, que al capdavall el pastor acceptà amb una condició: Que volia tenir una cambra per a ell sol on mai ningú no hi pogués entrar. El rei acceptà de seguida, trobant aquesta petició molt fàcil de complir.

Anaren escolant-se els mesos i el regne, conduït pel bon enteniment i les sàvies disposicions del pastor, anà prosperant i fins i tot la gent del poble començava a lloar la figura del monarca, per a enveja dels antics consellers que ja no podien fer res per robar els diners. Aquests començaren a burxar l'orella del rei, dient pestes del pastor.

-¿Per què us penseu que no hi deixa entrar ningú a la seva cambra? -deia un.

-Hi deu tenir tot d'impostos robats a sa graciosa majestat -bordava un altre.

-Imagineu-vos les muntanyes de monedes d'or que hi deu tenir. Oh!, i el tip de riure que es deu fer -reblava un tercer.

Al principi, el rei no feia cas d'aquestes calumnies, però unes setmanes més tard començà a desconfiar, tan poderosa era la bilis llençada per els envejosos consellers. Al final, el rei, posseït del tot per la malfiança, anà a la cambra del pastor amb consellers i soldats i féu esbotzar la porta. Dins la cambra hi trobaren tan sols un munt de palla. Vestit amb les seves antigues robes de pastor, el conseller principal era estirat damunt el munt de palla i tocant el flabiol. El rei, astorat, li demanà el perquè de tot plegat, i el pastor respongué:

-Majestat, quan jo feia de pastor, era molt feliç. Vivia envoltat de gent honesta de la qual et podies refiar. Quan vós amb vàreu venir a cercar en demanda d'ajut, era molt conscient que viuria envoltat de gent calumniosa, roí i poca-vergonya. És justament per aïllar-me d'aquesta gent i poder recordar els dies feliços que vaig viure per el qual vaig demanar una cambra per restar-hi sol en companyia dels meus dolços records.

El rei mai més va fer cas de la gent de la cort que l'envoltava, i tingué per sempre més el pastor com a conseller principal sense reserves.

dimecres, 29 de desembre del 2004

PORSCHE 911

Per a alguns és només un cotxe. Per a d'altres és un cotxe especial. Per a mi és "el cotxe". Tot el que havia fet abans la indústria automobilística eren simples provatures, i el que ha fet després, absurditats sense sentit.

El Porsche 911 fou el successor del 356, el primer esportiu fabricat per Porsche. Una de les condicions alhora de dissenyar-lo fou que el 911 hauria de tenir espai per transportar un joc complet de pals de golf, òbviament, sense deixar de ser un esportiu. Han passat més de 40 anys i el 911 es continua venent...

Ferry Porsche, fill del genial Ferdinand Porsche (un dia escriuré d'ell), que havia assumit el control de la fàbrica, fou el qui assentà les bases del que seria el cotxe més extraordinari de tots els temps. Dictà que el cotxe no seria un quatre places, que la batalla no seria superior a 2,2 metres, que la suspensió seria per barra de torsió, frens de disc, motor de sis cilindres oposats horitzontalment, les lleves col·locades a la culata i la caixa de canvis de 5 velocitats.
Amb el temps, s'han fabricat moltes versions d'aquest cotxe, no deixant mai de millorar, i ha guanyat tot el que podia guanyar i és que, quan la filosofia de la marca és la qualitat i excel·lència, els resultats canten.

dilluns, 27 de desembre del 2004

SOBRE EL SISTEMA EDUCATIU

Fa unes setmanes, va sortir una notícia anunciant el pobre nivell educatiu dels nostres estudiants. Com que no crec que els nostres nois i noies siguin més estúpids que, posem per cas, els escandinaus, aleshores hem de cercar les causes en altres efectes.

Doncs sí, he dit causes en plural perquè no crec que n'hi hagi una de sola. Em seria molt fàcil carregar contra el professorat o contra el sistema imposat per una trepa de pretesos gestors polítics o fins i tot els pares. En tot cas, crec que les causes es poden trobar en una barreja de tots tres en una proporció variable segons cada cas.

Estic segur que bona part dels professors són bona gent que fan el que poden davant l'allau de bèsties que accedeixen a l'escola, però alguns d'ells deixen molt que desitjar, només preocupats en inflar els caps dels alumnes amb bestieses passades de moda. Sóc partidari d'ensenyar l'alumne a pensar i a preguntar-se el per què de tot, la qual cosa significa que la doctrina ha de quedar fora de l'escola i els professors han de ser sensibles a l'hora de formar futurs ciutadans lliures i responsables.

D'altra banda, el sistema educatiu és el més lamentable que mai ha existit en aquest país. L'aprovat general mai no estimularà a cap alumne a superar-se. Més d'un alumne es deu preguntar : Per què estudiar si passem de curs igual? No hi ha competitivitat perquè, pobrets, es podrien traumatitzar. Estem criant una generació de dropos ignorants, tard o d'hora ho pagarem. De fet, ja es comença a notar, fins i tot la meva generació ja no es tan brillant com l'anterior, tot i ser molt superior a l'actual.

Sobre els pares, ai las, potser valdria més que no en parlés. Mai s'ha vist una generació de pares que hagi dimitit més de les seves responsabilitats educatives vers els seus fills. Tal vegada sigui el sentiment de culpa per la poca atenció que els pares dispensen als seus fills, en tot cas, ni els volen educar ni deixen que els hi eduquin. Molts pares deixen els seus fills en mans d'un sistema perniciós, on no hi tenen res a dir i, en cas que en tinguessin, dubto molt que fessin servir aquest dret: és molt més còmode i fàcil que els altres et facin la feina i els papes, mentrestant, a beure cervesa al bar o a mirar les porqueries que emeten per la televisió. Aleshores és quan es comença a entendre perquè hi han fills que peguen els seus pares o els insulten dient-los fills de puta...

diumenge, 26 de desembre del 2004

KISS ME

Una cançó que ultimament escolto molt perquè m'encanta, és dels "Sixpence none the richer":

Kiss me out of the bearded barley
Nightly, beside the green, green grass
Swing, swing, swing the spinning step
You wear those shoes and I will wear that dress.

Oh, kiss me beneath the milky twilight
Lead me out on the moonlit floor
Lift your open hand
Strike up the band and make the fireflies dance
Silver moon's sparkling
So kiss me

Kiss me down by the broken tree house
Swing me upon its hanging tire
Bring, bring, bring your flowered hat
We'll take the trail marked on your father's map

dissabte, 25 de desembre del 2004

EL CONTE DE NADAL

La passada nit de Nadal anava caminant pel carrer, quan vaig veure i sentir la següent escena:

Una mare jove anava carregada amb el que suposadament eren les compres de Nadal, i anava acompanyada pel seu fill que no devia tenir més de 3 anys. El nen volia ajudar-la tan sí com no, i s'estava posant molt nerviós. Marranejava. La mare va fer veure que li deixava portar el carro de la compra -controlant-lo, evidentment-, i com és lògic, el nen no el va poder agafar. Feia més volum el carro que ell mateix. Això el va fer posar més nerviós encara, i es va posar a plorar i a patejar el carrer. No sé com hagués reaccionat jo, suposo que hagués fet algun crit i també m'hagués posat nerviós. Un desastre, vaja. La mare, però, amb una calma i paciència infinites i commovedores, li explicà al fill que el carro pesava massa per a ell i no el podria agafar i, lliçó magistral, aprofità la situació per reforçar els lligams materno-filials demanant al nen que li fes una abraçada. En aquest punt els vaig perdre de vista i oïda, però la sensació que m'acabaven de donar una lliçó no me la vaig poder treure de sobre. En resum, no va ser un dia perdut del tot...

divendres, 24 de desembre del 2004

EL PAÍS DESAPAREGUT

Avui he rebut un llibre per correu. L'he hagut de demanar a una editorial que és a més de 600 quilòmetres d'on visc perquè per aquí no el trobava.

Penso passar-m'ho molt bé mentre el llegeixi, el llibre desmunta fal·làcies i sofismes econòmics que imperen en el nostre temps. Tot i així, hi ha quelcom que fa que no em sentit totalment feliç. En efecte, sort que domino llengües estrangeres - en aquest cas, l'espanyol- perquè en català no l'he trobat. Aquest llibre, escrit el 1946 i reeditat en espanyol fins a quatre vegades, no ha merescut una traducció al català. Tot i ser un llibre antic, el tema és molt vigent i gens passat de moda.
Com és que els polítics d'aquí viuen instal·lats en el cofoisme i rebutgen la modernitat mentre repeteixen que som la hòstia en patinet sense por de fer el ridícul? On ha anat a parar el país que va fer la revolució industrial sense carbó ni cotó i del qual tan orgullós em sentia?

dimecres, 22 de desembre del 2004

SENSE TITOL

Us imagineu algú caminant pel carrer amb una samarreta estampada amb la imatge del Goebbels? O del Mengele? O del mateix Hitler? O de Franco o José António o el Le Pen? No em vull imaginar l'escàndol - lògic, d'altra banda-. Doncs el mateix fàstic sento quan veig a gent passejant-se amb samarretes de en Che Guevara, un assassí demostrat i sempre mitificat; fins i tot ara n'estan projectant una pel·lícula.

També he vist en un video-clip de cert cantant, les fotos de Lenin i de Stalin penjades en una paret i ben visibles. Encara no entenc la mania de certs ximples d'admirar genocides. Per descomptat, no penso comprar-me'n cap disc.

Aquesta mania de condemnar només el feixisme i excusar el comunisme no l'acabo d'entendre. ¿És perquè Hitler va perdre la guerra i Stalin la va guanyar que el comunisme té més bona premsa? ¿O és pels intelectualets progressistes d'esquerra que, emparant-se amb les subvencions governamentals escampen porqueria i deformen la realitat impedint un debat intel·lectual real on serien clarament derrotades les seves cabòries estúpides i passades de moda?

dimarts, 21 de desembre del 2004

EL 0,7 %

El millor que es pot fer per ajudar els països pobres és demanar als nostres governants que retirin les subvencions agrícoles i resar perquè tinguem més globalització. M'explicaré.
¿Com es pot entendre que els productes agrícoles europeus siguin més barats que els africans? Els pagesos africans ni tan sols poden vendre els seus productes als seus mercats, perquè són inundats de productes vegetals europeus. Si no subvencionéssim els nostres productes, ells tindrien la possibilitat de viure del seu treball en comptes de viure de les nostres almoines. I amb la globalització, o sigui, la obertura de mercats, ells podrien portar els seus productes aquí. Algú em pot preguntar que què farien els nostres pagesos. Doncs reconvertir-se, naturalment. Tots els oficis ho han fet, per què no ells? I si algú ha de plegar, ni el seu món ni el nostre s'acabarà. Podrà trobar una nova feina, segur.

Si els pagesos africans poguessin viure del seu esforç, no caldria l’enganyifa aquesta del 0,7 % , que és una de tantes maneres de tenir-los colonitzats. No estic en contra d'ajudar-los però, ¿hem de donar diners a països dirigits per poders absolutistes i corruptes? ¿Hem de donar diners que utilitzaran per omplir les butxaques dels dirigents o en el pitjor dels casos, per comprar armament? Si els països susceptibles de rebre ajuts fossin democràcies, tinguessin la corrupció controlada i respectessin els drets individuals de la població, no tindria cap inconvenient en donar part dels meus impostos si travessessin un mal moment, en cas contrari, que no em busquin.

diumenge, 12 de desembre del 2004

RESPECTE

Parlant de política, estic disposat a respectar totes les opinions i opcions. Sempre i quan estiguin dins d'una línia de respecte a la llibertat individual.

Per aixó:

No puc respectar ni les opinions ni la gent que les sosté quan algú tracta de justificar les dictadures. QUALSEVOL DICTADURA. Sempre m'hi trobaran frontalment oposat.

No puc respectar la gent que creu que un país necessita una dictadura per sortir-se'n, que els pobrets habitants necessiten un assassí per governar-los i que nosaltres hem d'estar de braços plegats mirant-nos-ho sense fer res. Els enemics de les llibertats no mereixen cap respecte.

No puc respectar aquells que desitgen que els posin cadenes i a més, desitgen que me les posin a mi. Sempre lluitaré contra això i contra ells.

No puc respectar els que voldrien entregar la seva llibertat al estat i que els hi decideixi i orienti la seva vida. Són i seran els meus enemics.

No puc respectar que en nom de la llibertat els hagi de consentir el seu intent de suprimir la llibertat. No penso respectar la temptativa de destruïr el món lliure.

No estem a l'edat mitjana, la ignorància no té cap justificació avui dia en el nostre món. Qui està contra la llibertat ho està de manera conscient i deliberada, per això, sempre em tindra com a rival acèrrim.

Quan hagin aprés a respectar la vida humana i la llibertat, que demanin el meu respecte. Ara no el tenen.

dissabte, 11 de desembre del 2004

HENRY HAZLITT

Henry Stuart Hazlitt va néixer a Filadelfia el 28 de Novembre de 1894, fill de Stuart Clark Hazlitt i Bertha Zaunder Hazlitt. El seu pare morí a l’edat de 28 anys, quan Henry era un infant. La seva mare l’inscrigué al “Girard College”, una llar per a infants blancs orfes de pare que fou establerta per un filantrop. La seva mare es tornà a casar i es traslladaren a Brooklyn quan Henry tenia 9 anys, on assistí a l’escola pública. La seva ambició en un primer moment fou esdevenir psiquiatra, però la situació financera familiar l’obligà a abandonar l’idea. Després d’un any i mig d’anar a escoles nocturnes, va haver de cercar un mitjà de guanyar-se la vida.

Molt més endavant, quan ja era un personatge conegut, explicà a un que l’entrevistava les peripècies de cercar feina, però sense deixar d’explicar coses d’economia laboral:

Jo no tenia cap mena d'habilitat. O sigui que si obtenia una feina, al cap de dos o tres dies em despatxaven. Mai em va preocupar ni molestar perquè llegia el "Times" pel matí, mirava els anuncis i gairebé sempre tornava a tenir feina el mateix dia. Això demostra el què passa quan vius en una economia de lliure mercat. No hi havia res de semblant al salari mínim en aquells temps. No hi havia res de semblant a les prestacions de la seguretat social, excepte potser certes cases de caritat on podies anar a demanar una sopa, però res de l’estat del benestar com a cosa sistemàtica. Però hi havia lliure mercat i gairebé sempre trobava una feina el dia següent, i era acomiadat uns dies després per manca de coneixements de la feina...Però cada vegada aprenia alguna cosa, i finalment guanyava 3 o 4 dòlars la setmana.”

En el seu moment vaig decidir que volia ser periodista” explica.” Perquè era l’única manera que podria intentar d’escriure.” A l’edat de 20 anys, quan va obtenir feina al “Wall Street Journal” com a estenògraf , ja havia acabat el seu primer llibre, "Thinking as a Science" , publicat per E.P. Dutton al 1915, reimprès un any més tard, i reeditat el 1969 amb una nova introducció.

Tot el que ell va escriure, ho féu seguint una norma: “ El primer objectiu són les qualitats essencials – coherència, claredat, precisió, simplicitat i brevetat. L’eufonia i el ritme són també desitjables, naturalment, però són com el vernís de un moble elegant, - un toc final que es justifica només si la peça ha estat sòlidament construïda.”

El 1916 deixà el "Wall Street Journal" per escriure editorials al "New York Evening Post" i més tard al "New York Evening Mail" . Mentre era al "Mail" aparegué el seu segon llibre. Publicat també per Dutton, "The Way To Will Power" fou una defensa de la iniciativa individual contra les demandes deterministes del psicoanàlisis Freudià. A les darreries dels anys 20, la reputació de Hazlitt com a escriptor i pensador havia augmentat gràcies també a les crítiques i assaigs que escriví al "New York Sun", les quals aparegueren setmanalment des del Octubre del 1926 fins al Setembre de 1929.

Mentrestant, els editors de “Nation” s’adonaren del seu treball i el contractaren com a editor literari. “Nation era molt més que una revista d’esquerres aleshores” explicà Hazlitt a un entrevistador. “Una de les raons per les quals m’agafaren era que volien no tan sols que escrivís i m’encarregués de la crítica de llibres, sinó que escrivís editorials sobre temes econòmics.” El seu treball fou extraordinari. Escriví sobre literatura contemporània com a trampolí per les seves pròpies observacions sobre filosofia, cultura, història, economia i política. A més, escriví una refutació sobre deconstruccionisme literari, “The Anatomy of Criticism” el 1933.
Al llarg de la seva vida, Hazlitt s’oposà cada vegada més a la intervenció governamental de l’economia, i una vegada i un altre refusà accedir a la pressió dels editors per canviar els seus punts de vista. Preferí els principis i la integritat per sobre de la fama i la fortuna, i com a conseqüència, fou acomiadat de una sèrie de feines prestigioses. La primera d’aquestes fou quan el “New Deal” portà la planificació estatal de la vida econòmica nacional. Hazlitt utilitzà la seva fama literària i el seu càrrec a la revista “Nation” per atacar la reglamentació de Rooselvelt. Després d’un debat intern i una sèrie de debats públics entre Hazlitt i el destacat socialista Louis Fischer, la revista es posicionà a favor del “New Deal”. La seva adhesió als principis el portà al seu acomiadament.

A principis dels anys 30, el món literari es girà contra H.L. Mencken, editor-fundador de l’”American Mercury”, a causa de la seva oposició al "New Deal". Mencken decidí encarregar l’edició del diari a Hazlitt, dient d’ell que “era l’únic crític d’art competent que al mateix temps era un economista competent, tant en la teoria com a la pràctica.” I afegí,” és un dels pocs economistes de l’historia que, a més, sap escriure.” Fidel al seu esperit infatigable, el seu primer article fou un atac implícit a tota l’esquerra americana, inclòs el “Nation”. Hazlitt fou editor durant dos anys fins que decidí tornar a la feina de periodista.

En aquells temps, ni el "New York Times" era tan a l’esquerra com ara, i el diari el contractà per escriure editorials i assaigs crítics, el qual feu des del 1934 fins el 1946. Apareixent gairebé a diari, cobrí un ampli ventall de temes: els perills de controlar l’economia, els mals dels preus controlats en temps de guerra, les fal·làcies de l’economia Keynesiana, la futilitat de l’ajuda al estranger, l’estupidesa del socialisme i l’inflació, els efecte adversos de la sindicalització...

Mentre treballà al “Times” feu sempre el què pogué per refrenar el corrent estatista. Tots els passos que es restaren al control de preus i a la sindicalització després de la guerra podrien ser deguts en part a la seva influència. La gran quantitat d’assaigs crítics a les cobertes del "New York Times Book Review" demostren una comprensió molt intel·ligent de la literatura, economia i política contemporània.

Fou en aquest temps que Hazlitt conegué a Ludwig von Mises, el treball del qual Hazlit admirava. Ambdós esdevingueren amics, i Mises animà les editorials de Hazlitt on atacava la planificació governamental.

Com en d’altres vegades, finalment Hazlitt fou pressionat per l’editor. Hazlitt havia criticat els plans de Keynes per la reconstrucció del sistema monetari després de la guerra, i predí que la inflació mundial creixeria en les següents dècades. Tot i així, el “Times” volia recolzar els acords de "Bretton Woods".

Ara, Henry” digué l’editor Arthur Sulzberg, “quan 43 governs han signat l’acord, no veig la raó per la qual el “Times” hagi de continuar lluitant contra això.”

D’acord” respongué Hazlitt, “però en aquest cas, no escriuré més sobre "Bretton Woods". És un projecte inflacionista que acabarà malament i no li puc donar suport.” Hazlitt no fou acomiadat, però la direcció l’amenaçà de posar-li un desmentit a l’editorial. Poc després, fou despatxat, però trobà feina a la revista “Newsweek”, i esdevingué un dels escriptors financers més influents del seu país. La seva columna setmanal “Business Tides” fou molt popular.

Mentre treballà al "Newsweek", Hazlitt escriví “Economics in one lesson”, l’obra més coneguda de Hazlitt i que ha venut prop de 1 milió de còpies i és traduïda al menys en 10 idiomes. En el llibre, Hazlitt sosté que la intervenció del govern es centra en les conseqüències que es veuen i ignora les que no són vistes. També argumenta que la regulació, inflació i els impostos no creen riquesa sinó que la destrueixen. El 1947 escriví “Will Dollars Save the World?”, un llibre on discutia el pla Marshall, el qual veia com un sistema d’assistència social internacional. Segons els crítics, la història li ha donat la raó.

El 1950 Hazlitt esdevingué, juntament amb John Chamberlain, editor de la revista quinzenal “Freeman”; algun dels millors articles que publicà foren reunits en el llibre “The Wisdom of Henry Hazlitt”. Poc després escriví “The Great Idea”, ( reimprès un any més tard com a “Time Will Run Back”, una novel·la que mostrava com un país pot anar del socialisme vers a l’economia de mercat, en un moment on la majoria de la gent pensava que el socialisme era el futur.

El 1959, Hazlitt publicà “The Failure of the New Economics”, una refutació extraordinària pas a pas de la “General Theory” de John Maynard Keynes, i tot i que la crítica en aquell temps el deixà per terra, afavorí un moviment cada cop creixent partidari del mercat lliure per damunt de la planificació estatal, i continua essent, avui dia, un recurs vàlid. Un any més tard, Hazlitt escriví una sèrie d’articles erudits contra el mètode econòmic Keynesià a “The Critics of Keynesian Economics”.

A mitjans de la dècada dels anys 60, Hazlitt s’interessà per les bases ètiques del capitalisme. D’aquí el seu llibre “The Foundation of Morality”, del qual Hazlitt digué que era del que n’estava més orgullós. Aquest llibre és el producte final de tota una vida dedicada al pensament. També fou molt notable el seu llibre “Man vs. The Welfare State” on demostrava que el sistema de protecció social promovia precisament el què pretenia guarir. Això fou 20 anys abans que Charles Murray demostrés a “Losing Ground” que Hazlitt tenia raó. La seva última publicació erudita aparegué al primer volum de “The Review of Austrian Economics” (1987).

El 28 de Novembre de 1964, un grup d’amics es reuniren en motiu del 70è aniversari de Hazlitt. Fou poques setmanes abans que Lyndon B. Johnson fos elegit, i aquests amants de la llibertat individual s’entristiren de la situació del món, al mateix temps miraven amb il·lusió el camí de lluita que tenien al davant.
Ludwig von Mises s’aixeca per retre homenatge al seu amic distingit: “En aquest moment de gran lluita en favor de la llibertat i el sistema social en el qual els homes poden viure com a homes lliures, tu ets el nostre líder. Has lluitat infatigablement contra l’avanç pas a pas d’un poder preocupat en destruir tot el que la civilització humana ha creat al llarg dels segles...ets la consciència econòmica del nostre país.”
Tots els partidaris de la llibertat són, avui, en aquest més d’eleccions, més pessimistes de cara el futur, però no ens oblidem que hi ha una nova generació de defensors de la llibertat. Si ho aconseguim, serà en gran part mèrit teu, el fruit del teu treball que has fet en els primers 70 anys de la teva vida”.

Aleshores s’aixecà Hazlitt i pintà un quadre fosc de l’estat de la llibertat humana: “Cap de nosaltres és encara torturat al poltre, encara no estem empresonats; estem rebent pressions i molèsties, però el nostre principal risc és simplement la nostra popularitat, el perill que siguem vilipendiats. Tenim el deure de parlar més clar i amb valentia, de treballar dur i continuar aquesta batalla mentre les forces restin amb nosaltres...inclòs aquells de nosaltres que haguem arribat als 70 anys no podem deixar de treballar i passar la resta de les nostres vides tombats al sol a les platges de Florida. El coratge ens crida. El dur treball ens crida. Però si l’exigència és alta, és perquè l’aposta és encara més alta. Ni més ni menys que el futur de la llibertat, el que significa el futur de la civilització."

La gran veu de Henry Hazlitt és ara apagada, però no oblidada. En un temps en que l’amenaça del estatisme és creixent, el llegat de Hazlitt continuarà inspirant els amants de la llibertat.

dijous, 9 de desembre del 2004

LA MISÈRIA MORAL

En la segona guerra del golf, hi va haver un gran moviment ciutadà de protesta demanant el manteniment del sàtrapa Saddam Hussein al poder. En les dosis diàries de propaganda política que TV3 ens regalava hi vaig arribar a veure unes imatges que mostraven a un grupet d'infants que devien tenir uns 5 anyets portats per la mestra a una concentració-manifestació. Aquesta seqüència em va fer recordar uns fets que vaig viure uns anys enrera.
Quan jo tenia 5 o 6 anys, a les acaballes del franquisme, ens van portar als meus companys d'escola i a mi a la inevitable creu dels caiguts que tot poble i ciutat tenia. No en sé el motiu, suposo que devia ser per les típiques celebracions del règim. Allà ens van fer aixecar el braç i cantar el "cara el sol"( el qui el sabés, que no era pas el meu cas). Tan en un cas com en un altre, van ser unes miserables manipulacions cap a uns infants que no sabien el què estaven fent ni els havien demanat cap mena d'opinió. Tot plegat, propi d'un país de pensament únic.

dimarts, 7 de desembre del 2004

EL PERQUÈ

De fet, no tinc cap necessitat de donar explicacions, però tampoc no vull ser l'últim a parlar.
I ho faig aquí per què l'aprenent de Cató, no pugui censurar-me els escrits.

Em vaig trobar que no podia veure certes imatges del meu antic blog (per cert, les dues que queden encara no les veig).
Jo no sabia pas què podia ser, i vaig adreçar un "inútil total" a ningú en particular, només a qui es dones per entés. Ha estat l'administrador el qui s'ha donat per entès? Doncs ell mateix s'ha insultat, no pas jo. Ara posa l'excusa del servidor, en fi, si no és prou valent per confessar que ha potinejat la web i no la sap reparar és el seu problema, a mi ja més ben igual.

Fou ell el qui, responent sense pensar ni mirar el què passava, em va deixar insinuat que l'inutil era jo, quan jo no havia tocat res del meu codi html. Això mateix li vaig dir, i una vegada més, el prodigi del respecte, l'oracle de la democràcia (ui, això no, que de la democràcia ja va deixar escrit que no li agradava), el que tot ho sap i res no entén em va dir que no feia més que atacar i insultar. Bé, doncs això fou la gota que va fer vessar el vas.

Ara, abusant que és l'administrador del blog i amb una prepotència digna de un dictador de pacotilla, deixa escrits repetits (per cert, plens de faltes d'ortografia i gramàtica), i, fent veure que és un santet, confon la gimnàstica amb la magnèsia quan es pensa que l'ataco perquè és d'esquerres. Se me'n fot si és de dretes o d'esquerres, el què em molesta és que sigui un deixeble de Pol Pot. Demana respecte quan ni tan sols sap el què és. Si vol treure tots els insults de la comunitat, tindrà feina, la majoria de blogs en tenen, però clar, van en la direcció que a ell li agrada. De fet,hauria de començar pel seu blog, sempre anomenant a microsoft com a "moco". Tot el seu blog és un immens insult a la intel·ligència del lector.

Si haig de ser sincer, ni tan sols sé per què hi vaig entrar allà, des del primer cop d'ull ja es veia que era dirigida per un adolescent, (si no d'edat, si mental) i adreçada a adolescents els papes dels quals han dimitit de les seves responsabilitats i deixen que l'escola els infongui uns valors absolutament passats de moda i que no ensenyen a pensar, total, per què ho han de fer? Com més ignorants siguin més dócils seran, a la classe política ja els va bé, així poden seguir arrapats a la poltrona mentre deixen anar proclames doctrinaries que són cregudes pels babaus uniformitzadors i panxacontents de sempre.
Doncs apa, continueu pensant que els mals del món es combaten amb la falç i el martell, el dia que us trobeu la falç al coll i el martell al cul ja m'ho sabreu dir. Tampoc haureu estat els primers.

dilluns, 6 de desembre del 2004

CARL MENGER

Menger naixí el 23 de Febrer de 1840 a Neu Sandec a la Galítzia Austríaca, (avui Polònia). Era fill de una família rica de la noblesa local, el seu pare fou advocat. Després d'anar a l'escola, estudià lleis a les Universitats de Praga i Viena i més tard rebé un doctorat en jurisprudència per la universitat de Cracòvia. El 1860 Menger deixà els estudis i entrà a treballar com a periodista informant i analitzant les notícies del mercat, primer al Lemberger Zeitung a Lwow i més tard al Wiener Zeitung a Viena.

Durant el transcurs del seu treball al diari se'n adonà de la discrepància entre l'economia clàssica deia sobre la determinació de preus i el que el mercat real creia. El 1867 Menger començà un estudi de l'economia política el qual culminà el 1871 amb la publicació del seu llibre "Principis d'economia", així, esdevingué el pare de l'escola austríaca del pensament econòmic. De bell antuvi, el libre fou molt ignorat, tot i que més tard fou acreditat com una contribució a la revolució neoclàssica.

El 1872 Menger entrà a la facultat de lleis de la universitat de Viena i passà el següents anys ensenyant economía política i financera en seminaris i lectures a un nombre cada vegada creixent d'estudiants. El 1873 rebé la càtedra de teoria econòmica a l'edat de només 33 anys.

El 1876 Menger començà la tutoria en economia política i estadística del arxiduc Rudolf von Habsburg, el princep hereu d'Austria. Durant dos anys Menger acompanyà el príncep en els seus viatges, primer pel continent europeu i més tard a la Gran Bretanya. Es creu que aconsellà al príncep en l'el·laboració de un pamflet, publicat anònimament el 1878, el qual fou molt criticat per l'aristocràcia austríaca. La seva assossiació duraria fins el suicidi del príncep el 1889.

El 1878 l'emperador, el nomenà catedràtic de política econòmica a Viena. Se li conferí el títol de conceller de la cort i cavaller austríac el 1900.

Acomodat a la seva càtedra emprengué el refinament i la defensa de posicions que tenia i els mètodes que utilitzava als "Principis...". el resultat del qual fou la publicació el 1883 de "Investigacions del mètode de les ciències socials amb especial referència a l'economia". El llibre causà un debat apassionat, certs membres de l'escola històrica d'economia començaren a anomenar-lo amb burla a ell i els seus estudiants "l'escola austríaca" per emfasitzar el seu nou rumb allunyat de la corrent ptincipal del pensament econòmic alemany. El 1884 Menger respongué amb el pamflet "Els errors del historicisme en l'economia alemanya" i començà el "Methodenstreit" o debat metodològic, entre l'escola històrica i l'escola austríaca. Durant aquest temps, Menger començà a atraure deixebles amb idees afins a ell que continuarien per fer el seu propi camí en el camp de l'economia, els més notables foren Eugen von Böhm-Bawerk i Friedrich von Wieser.

A les darreries de la dècada de 1880, Menger fou nomenat per encapçalar la reforma del sistema monetari austríac. Durant més d'una dècada, escrigué una miríade d'artícles els quals revolucionarien la teoria monetària inclósos "La teoria del capital" publicat el 1888 i "Diner" publicat el 1892. En gran mesura degut al seu pessimisme sobre l'estat de l'erudició alemanya Menger dimití de la seva càtedra el 1903 i es concentrà en els seus estudis. Morí el 26 de Febrer de 1921.

dimecres, 1 de desembre del 2004

EFEMÈRIDE

L'1 de desembre de 1955, és a dir, avui fa 49 anys, Rosa Parks, una modista de raça negre, contavenint la llei vigent aleshores, va refusar cedir el seu seient del autobús a un home blanc a la ciutat de Montgomery, a l'estat d'Alabama. La dona fou arrestada, fet que donà lloc a un boicot dels negres cap els autobusos que durà un any.

Les coses han canviat una mica, però encara ens falta molta feina a fer arreu per la plena igualtat de races i sexes.

diumenge, 28 de novembre del 2004

DECLARACIÓ

Hi han moments en el transcurs dels esdeveniments humans, que es fa necessari per a un poble dissoldre els lligams polítics que l’uneixen amb un altre.
Creiem que hi han veritats que són evident per sí mateixes, que tots els homes han estat creats iguals i amb drets inalienables; que entre aquests hi ha el dret a la vida, a la llibertat i el poder de cercar la felicitat; que per assegurar aquests béns és pel qual es constitueixen els governs, el poder del qual deriva del consentiment dels súbdits; que correspon al poble, sempre que una forma de govern contrariï els seus fins, canviar-lo o abolir-lo, i fundar-ne un de nou recolzat en aquests principis, ordenant-los de la manera que li sembli que ha de produir millor la seva felicitat i seguretat.

Sovint, la prudència diu de no canviar per motius frívols i passatgers un govern establert després de molts anys; la experiència ens demostra que un poble s’inclina a suportar els mals mentre siguin tolerables abans que fer-se justícia a sí mateixos abolint les institucions a què estan acostumats. Però quan una sèrie d’abusos i usurpacions dirigides cap a un sol objectiu, revelen el desig de reduir-lo a sofrir una submissió total i absoluta, és el seu deure destruir semblant forma de govern i atendre amb noves institucions a la seva pròpia seguretat.

Aquesta ha estat precisament la pacient tolerància d’aquest país, i aquesta la necessitat que el precisa a canviar l’antic sistema de govern: la història d’espanya és una sèrie de reiterades injúries i usurpacions que es dirigeixen a establir un domini polític absolut. La llista de càrrecs seria inacabable, i tots i cada un d’ells els hem hagut de sofrir en silenci uns, quan les èpoques eren encara més fosques, o implorant justícia en termes legals i respectuosos, però sovint, davant d’aquestes súpliques la resposta han estat noves injúries. Un país que ens ha governat amb actes tirànics no és digne de governar un poble lliure com el nostre.

Ens trobem, doncs, en la necessitat de separar-nos d’ells i tenir-los, com a la resta de la humanitat, com a amics en la pau i com a enemics en la guerra. En conseqüència, catalans, invocant al sentit de llibertat en testimoni de les nostres rectes intencions, proclamo i declaro: Que Catalunya hauria de ser un poble sobirà i independent, emancipat de tota subjecció respecte a la corona espanyola i que tota connexió entre ells i nosaltres ha de quedar dissolta. Que Catalunya, com a país independent hauria de tenir el dret de fer la pau i la guerra, contraure aliances, establir relacions de comerç i fer tot el propi de un país independent.

divendres, 26 de novembre del 2004

FRESNO (i 2)

Ara tot són corredisses per anar a manifestacions, però no servirà de res. Un cop més s'ha demostrat que el poder polític és el més important i, avui per avui, el poder polític és a Madrid. La Generalitat ha tingut sempre tanta força com un petard usat. La solució? Molt senzill: independència i polítics competents.

dijous, 25 de novembre del 2004

FRESNO

De debó us creieu que la selecció catalana de hoquei patins podrà jugar el mundial "A"?
M'agradaria molt equivocar-me i haver-me d'empassar aquest text amb patates, però les coses no pinten gens bé. Entre els soborns que haurà deixat caure la federació espanyola i les ajudes d'altres païssos, que tenen pànic que un dia els toqui a ells el rebre en qüestió de seleccions, us dic que no hi tenim res a pelar. Un cop més, tot haurà estat una immensa presa de pèl.

dimecres, 24 de novembre del 2004

EL FRAU

És notable de veure com tots els que van saltar ràpidament per denunciar un frau a les eleccions americanes (frau que només era dins el seu cap, doncs ni tan sols el Partit Demòcrata es va queixar), no diuen absolutament res sobre el més que probable frau a les eleccions ucraïneses.
Potser és degut al fet que el candidat de la tupinada és pro-rus o, senzillament es critica només als US per l'enveja que se'ls té.

dissabte, 20 de novembre del 2004

EL "VALLE DE LOS CAIDOS"

Mai estic d'acord amb el que diuen els reaccionaris ICV, però mira, aquesta vegada, i sense que serveixi de precedent, estic amb ells sobre el destí del sinistre "valle de los caidos".Només dues discomformitats.1a.- El monument no hauria de ser només per exposar la barbàrie feixista sinó la barbàrie de tots els totalitarismes.2on.- Jo no treuria les despulles de Franco ni de Primo de Rivera. En comptes d'això, construirïa unes letrines a la sala on estan enterrats i aprofitaria els forats de les tombes per fer-hi els col·lectors de les aigues negres. Amb els seus cossos a dins, naturalment.

dimecres, 17 de novembre del 2004

EL GLOBE


globe

Aquest és un dibuix de com era el globe en temps de Shakespeare. Avui dia n'hi ha una réplica a Southwark, Londres, on es representen obres del genial autor anglès. A la pel·lícula "Shakespeare in love" en surt una reproducció fidel.

Un dia aniré a Londres i assistiré a un parell de representacions.

dilluns, 15 de novembre del 2004

UNA VISIÓ

"Llibertat? per a què?"
Lenin


Unió Soviètica, Xina, Polònia, Rumania, Bulgària, Txecoslovàquia, Alemanya Oriental, Albània, Corea del Nord, Cuba, Hongria, Mongòlia, Nicaràgua...són alguns dels països que han estat governats i en alguns casos, per desgràcia per a ells, són encara governats per régims comunistes. Tots aquests païssos han destacat per la manca de llibertat dels seus ciutadans i per tenir una economia miserable. De la teòrica supressió de classes han passat a tenir una jerarquía més forta fins i tot que la classista anglaterra victoriana de finals del segle XIX.

Alguns afirmen, sense por de fer riure, que això no és autèntic comunisme. Tots aquest governs, tenien -i tenen en els cas que encara governin -com a llibre de capçalera "El capital", llibre pseudo-cièntífic, talment com els llibres d'astrologia.

Els tirans, comunistes o feixistes, canvien la realitat per encabir-la dins els seus dogmes, és a dir, la realitat, per óbvia que sigui, mai no els fa canviar la seva ideologia, és la realitat la que ha de quadrar dins la seva absurda doctrina. És com voler fer entrar un clau per la cabota.

Per tal que no informin els ciutadans del fracàs miserable del seu govern no volen la competència d'altres partits, ni la llibertat d'expressió, i obren camps de treball per "reeducar" els dissidents o executar-los, directament.

dimecres, 10 de novembre del 2004

SOBRE LA PRETESA SUPERIORITAT MORAL EUROPEA

Des que tinc ús de raó, he sentit molta gent proclamant arreu la superioritat moral europea, segurament portant un pitet a causa de la baba que els deu caure. Cada vegada que sento i llegeixo crítiques cap a d'altres pobles, -crítiques dogmàtiques i apriorístiques- no sé si riure o plorar.
Nosaltres els europeus, els creadors del colonialisme, hem saquejat, robat, violat i exterminat a centenars de pobles amb la nostra pretesa superioritat moral, amb un paternalisme arrogant que fa fàstic. A més, hem estat els inventors dels dos sistemes de govern més horribles, totalitaris, criminals i assassins de la història de la humanitat: el comunisme i el nazisme.
Amb aquests antecedents, ¿no valdria més que la gent que critica a d'altres pobles es fotés la llengua al cul i reflexionés una mica abans de parlar?

dimarts, 9 de novembre del 2004

LA NOVA TEORIA ESPIADIMONIANA

Aquesta és la situació clàssica on la gent s'esforça a col·locar la política, una mena de línia recta on el feixisme i comunisme són diametralment oposats. Els integrants dels dos grups extremistes els agrada pensar que són l'antítesi del altre.


teoria politica habitual Posted by Hello



I aquesta és la nova distribució segons la teoria espiadimoniana, els extrems es toquen i feixisme i comunisme passen a ser la mateixa cosa, és a dir, totalitaris, antiliberals i antidemocràtics. El jacobinisme, cosí germà d'ambdós, també estaria rondant l'extremisme.


teoria espiadimoniana Posted by Hello

dijous, 4 de novembre del 2004

LA PROCEDÈNCIA REAL DE MINET

Mira, al posar el nom a la meva mascota virtual, vaig recordar un altre gatet que va existir en la realitat. També es deia Minet i la història és tant antiga que ja deu haver palmat.
A finals de la dècada dels seixanta o principis dels setanta, un individuu anomenat Vital Alsar i altres quatre bojos varen anar en una balsa des del Equador fins a Austràlia en un viatge que durà gairebé sis mesos i no sense perills. A banda de les tormentes que varen patir, els esperava la gran barrera d'esculls. Amb ells hi viatjaven unes mascotes, entre elles el gat Minet. En el transcurs del viatge, totes menys el gat van emmalaltir i moriren. I és que el gat Minet era un supervivent nat, fins i tot va superar les tormentes. Un cop van arribat sans i estalvis a Austràlia, el gat va haver de superar un altre prova, les lleis de quarentena del país. Uns funcionaris se'l van emportar i pocs dies després anunciaren que el sacrificarien. Es va organitzar un gran escàndol solventat finalment per l'esposa de un capità de vaixell que sortia pocs dies després del port de Brisbane, ella va dir que l'adoptaria.
Tot això surt al llibre que escrigué el tal Alsar en un llibre que es titula "La Balsa", llegiu-lo si no us ho creieu.

dimarts, 2 de novembre del 2004

EXPLICANT-ME

Un benvolgut membre i company d'aquesta comunitat em fa unes preguntes i observacions sobre el meu últim blog i, tot i que em fa una mica de mandra explicar obvietats, provaré de contestar per tal d'aclarir certes coses.
Fins on arriba el meu saber, cap diari dels Estats Units cobra de cap ens públic, o sigui, que sóc privats. Per tant, si jo visqués a Amèrica, podria comprar o no el New York Times, però si em decidís per no fer-ho, jo sabria que aquest molt bon diari no rebria ni un centau dels meus impostos, cosa que no es pot dir el mateix de TV3. Aquesta televisió, ha ofert, ofereix i, per desgràcia nostra ens oferirà, notícies partidistes. Aquí rau la diferència, un mitjà de comunicació privat passa comptes amb el seu accionariat, un de públic amb tots i cada un dels contribuents. Com que aquests són de diverses tendències i sensibilitats, s'agraeix quan es troba un mitjà que no et tracta de subnormal i que no et vol fer passar bou per bèstia grossa. M'encantaria trobar diaris aquí que apostéssin per presidents de la generalitat donant uns arguments racionals, i no dogmàtics, de premsa orgànica partidista.
En quant al ús d'expressions religioses en els discursos, personalment les trobo ben desafortunades, però pel que he sentit dir, els dos candidats diuen rucades per l'estil, encara que estaré d'acord amb vosaltres si em dieu que el senyor Bush s'enduu la palma en quan a expressions religioses. Però us equivoqueu pensant que els polítics nostrats no diuen bajanades, en diuen de ben grosses, tot i que en diuen menys que la majoria de periodistes que parlen de les eleccions USA.
A Amèrica, la paraula "liberal" és un insult, s'aplica a la gent que ells creuen que són massa radicals des del seu punt de vista. A Europa ser "liberal" és ser partidari de la llibertat individual, ni més ni menys. És rebutjar el pensament dogmàtic, per això el comunisme i nazisme han perseguit sempre el liberalisme i els liberals. També us haig de dir que es pot ser liberal de dretes o liberal d'esquerres( a europa, clar). Això certs periodistes d'aquí s'han esforçat sempre a amagar-ho, fent veure que ser liberal és sinònim de conservador.
Els americans ténen tan assumit el liberalisme (en el sentit europeu del terme), que no es plantejen cap altre cosa. Quan es van declarar independents, tenien molt clar que no caurien en els errors europeus d'absolutisme i per això van construïr un sistema de contrapoders per tal d'evitar fins on fos possible l'abús de poder de l'estat contra l'individuu.
Això de dretes i esquerres ha estat sempre una cabòria europea. En el món anglosaxó s'ha evitat sempre parlar d'aquesta manera, si ho utilitzen, ja veieu que ho fan en sentit pejoratiu. Per exemple, a Anglaterra parlen de laboristes i conservadors. Les diferències entre partits són mínimes, i no pas per això tan passat de moda de les dretes i les esquerres. Creieu-me, guanyi qui guanyi els americans no se'n aniran del Iraq, si us han explicat el contrari us han mentit. Com que suposo que guanyarà el senyor Kerry, no trigareu a comprovar-ho.
Salut i no escolteu massa la tele

dilluns, 1 de novembre del 2004

JA EM PERDONAREU

Sí, ja em perdonareu però no em puc resistir de parlar de les eleccions nord-americanes. Sé que ja n'estareu farts, que les televisions, ràdios i diaris en parlen potser de manera excessiva, i que per afegitó, alguns blogs també ho han fet, però és precisament per això que jo també en vull parlar.
Mai he estat als Estats Units però n'he llegit força i el primer que m'agradaria dir és que parlar políticament d'aquest país en termes d'esquerra-dreta és no tenir-ne ni puta idea. Als Estats Units, tant demòcrates com republicans són liberals en el sentit europeu del terme.
No entenc gaire per què els mitjans de comunicació públics d'aquí han triat ja el seu preferit. Potser a la facultat no els van ensenyar que la seva opinió personal, tot i que legítima, no ens importa en absolut i no és notícia. També els hauríem de fer saber als nostres estimats periodistes que nosaltres no tenim passaport nord-americà i no podem votar, no cal que ens facin propaganda orgànica.
En fí, amics meus. Us recomano que escolteu les notícies al lloc d'orígen; aneu a webs de diaris nord-americans (no us comformeu amb un) o també a la BBC, que tot i ser una emissora pública no està políticament controlada, com la nostra malaurada TV3.
Us desitjo salut i independència mental.

dissabte, 2 d’octubre del 2004

SOBRE EL PODER DE L'ENEMIC

És cert que l'enemic és poderosíssim, però alguna cosa hem de fer, no? Sembla talment que visquem en una dictadura i només opinem quan anem a votar. "Democràcia electoral" és el que tenim. Vota i calla. En època electoral, els politics centren el debat en temes ridículs que fan que la gent perdi de vista el veritablement important, i un cop has votat, no els vagis a emprenyar. Han assolit el que volien -poder-, i es passaran quatre anys gestionant els TEUS afers públics i mirant d'arrencar-te la major part possible s'afers privats per gestionar-los ells també, com si et féssin un favor. Pot semblar que et treuen un pes de sobre, en realitat et prenen llibertat de decisió.

divendres, 1 d’octubre del 2004

NO LANGUAGE, NO TAXES

Amb aquest lema hauriem d'anar per Europa: Sinó podem parlar en català al Parlament Europeu, no paguem la part dels impostos destinada a Europa.
La manca de pebrots és el motiu pel qual se'ns torejen. Si creieu que els polítics que tenim ens ho arreglaran, aneu llestos.

diumenge, 26 de setembre del 2004

L'HOME QUE DEIA SER EL SEU PROPI AVI

Una vegada vaig conèixer un home que afirmava ser el seu propi avi, com que jo no m'ho creia, m'ho va explicar.

"Em vaig casar amb una viuda que tenia una filla"- em digué-." El meu pare, que també era viudo, es va enamorar de la filla de la meva dona, i s'hi va casar. De manera que la meva esposa era la sogra del meu pare, i la meva fillastra es va convertir en la meva madastra; per tant, el meu pare era el meu gendre."

Fins aquí ho vaig anar entenent, però es va anar complicant:

"Al cap de poc la meva fillastra va tenir un nen que va resultar ser el meu germà, ja que era fill del meu pare; però al mateix temps era nét de la meva dona, o sigui que jo sóc l'avi del meu germà"

Em vaig començar a posar nerviós, però ara venia el pitjor:

"Temps després, la meva dona va tenir també un nen. El meu fill, doncs, era cunyat del meu pare i, al mateix temps, el meu oncle. El meu pare i el meu fill són germans, la meva dona és la meva àvia perqué és la mare del meu pare i jo, com que sóc el pare del meu pare, resulta que sóc l'avi de mi mateix i, per tant, el besavi del meu fill..."

Encara ara no ho entenc, i vosaltres?

dissabte, 25 de setembre del 2004

RECICLANT, QUE ÉS GERUNDI

En algunes revistes (a mi em va sortir a la del RACC) reparteixen bosses per tal d'introduir-hi els cartutxos vells de les impressores. No necessita segell i el remitent els recicla. A més, una organització dóna mig euro per cartutx rebut per la millora dels boscos. Que no digueu que no us ho han dit!

divendres, 24 de setembre del 2004

I LA DARRERA, VA



Totes les dites del món es redueixen a una:

And in the end, the love you take is equal to the love you make

dimecres, 22 de setembre del 2004

NOMÉS PELS TEUS ULLS

Degut al gran nombre de comentaris de la meva última publicació, i a petició dels meus lectors, torno a escriure unes dites de savis orientals. Aquesta vegada de Confuci.


-No són les males herbes les que ofeguen la bona llavor, sinó la negligència del camperol.

-Quan vegis un home bo, prova d’imitar-lo; quan vegis un de dolent, examina’t a tu mateix.

-Fins i tot en els sentiments més nobles i apassionats, l’home ha de mostrar-se discret.

-La virtut ha de ser comuna al llaurador i al monarca.

I de moment ja està, que encara us agradaria i tot.

dissabte, 28 d’agost del 2004

MESTRES



El mestre Dazhu digué:
"Ets lliure d'utilitzar a voluntat el tresor inesgotable que aculls dintre teu. Per tant, no és necessari que cerquis fora de tu."

El mestre Linji digué:
"No permetis que els demés et confonguin i, quan hagis d'actuar, fes-ho sense indecisió ni dubtes."

Algú li va preguntar al mestre Fenyang quina era la funció de un mestre, ell respongué:
"Guiar de manera desapasionada a aquells amb els qui té certa afinitat."

El mestre Yuanwu digué:
"Els qui han assolit el Zen es mentenen sempre lliures, independents i sense desitjos."

"Assossega els teus pensaments. Fes-ho enmig de les perturbacions. Quan ho aconsegueixis podràs ascendir al més elevat i baixar al més profund."

"Quan puguis reaccionar amb serenitat davant els canvis enmig del tragí de la vida quotidiana i deixis de vantar-te de la quietut que et proporciona un entorn tranquil, podràs viure en pau on sigui que et trobis. Tan sols aquells que han assolit l'essencial sóc capaços d'actuar amb armonia amb l'exterior mentre romanen internament buits."

"Els mestres han de ser compassius, amables, flexibles i imparcials, ocupar-se dels seus afers personals i no lluitar contra ningú."

"Si els altres et critiquen, provoquen, difamen o vilipendien, retrocedeix i observa't. No alimentis l'aversió, no t'emboliquis en disputes ni caiguis en la depressió, l'enuig o el resentiment.
Vés més enllà i actúa com si no haguéssis vist ni sentit res. Finalment la pesta de la maldat s'esvairà sola.
Si decideixes lluitar acabaràs inevitablement encadenat."

diumenge, 8 d’agost del 2004

LA TIETA

No us he parlat mai de la meva tieta preferida? De ben segur que és la millor tieta que un hom pot tenir. Et donava carquinyolis o calbots segons les circumstàncies i, tot que de de vegades em feia enfadar - i de ben segur jo a ella- sempre em feia goig de parla amb ella. Ara fa temps que no la veig. Vés a saber per què va marxar. Només sé que trobo a faltar la seva conversa intel·ligent, els seus comentaris, les seves preguntes i les respostes a les meves preguntes. Tan sols espero, tieta, que siguis on siguis la vida et tracti bé i que, si un dia vols tornar, ja saps on sóc.

dijous, 29 d’abril del 2004

ELS ESTRUÇOS



Era una vegada un país d’estruços. Els problemes del món no els importaven gens, ni tampoc semblava importar-los que les seves cries aprenguessin les bestieses que els ensenyaven a l’escola dels estruços. A ells els semblava que vivien en el millor dels móns possibles i, si alguna cosa no els acabava d’agradar, amagaven el cap sota terra, com si pel fet de fer-ho poguessin negar la realitat.
En d’altres països hi vivien altres animals, algun d’ells estaven poblats per llops i altres bèsties depredadores, més d’un s’havia disfressat d’estruç i havia anat al país dels estruços. Malgrat que els llops coartaven la seva llibertat i amenaçaven de esclavitzar-los en règim absolutista, res d’això preocupava excessivament els estruços. Ells amagaven el cap i eren feliços criticant els països que sí es preocupaven de preparar el món per viure en llibertat per a ells i els seus fills.
Naturalment, els estruços d’aquell país acabaren per ser exterminats.

dimarts, 13 d’abril del 2004

EL VELLET

El vellet venerable acabà de fer els seus exercicis de tai-txí a l’esplanada de les Set Fonts, dalt del tossal de La Guilla. Havia sortit de casa seva tot just el dia despuntava, i mentre pujava pel camí, el cel s’anà ataronjant donant-l’hi un color que no deixava mai de sorprendre’l. Ara, cansat per la pujada i el moviment, es dirigí cap a una de les fonts. La seva preferida era la Font de la Fada. S’assegué sobre un pedrís al costat de la font. Des d’allà es veia el sol com pujava, filtrat per les fulles dels bedolls arrenglerats al costat del rierol. Els ocells xisclaven escandalosament despertant-se els uns als altres mentre els més matiners empaitaven els espiadimonis que volaven per damunt del aigua. Li agradava ser allí i veure com la vida despertava mica en mica. Hi venia cada dia d’ençà que la seva esposa inicià el viatge cap a l’infinit. Sovint la recordava, sobretot del dia que l’havia conegut. Recordava com el seu rostre, lluminós com onze sols, li donà una empremta al seu cor que ja mai se li esborrà. Enyorant-la cada dia més i sentint que ja ho havia fet tot a la vida, endevinava que no trigaria molt a iniciar ell mateix el Camí, sobretot ara que, per fi, havia trobat la pau i l’equilibri dins seu i amb el món que l’envoltava, senyals inequívocs de l’assoliment de la felicitat.

diumenge, 4 d’abril del 2004

CARTA A POLONIUS

Benvolgut Senyor Polònius:

Vagi per endavant que sé perfectament que sou un home del vostre temps. Un temps en que l’autoritat paterna no era discutida i la paraula de un pare era llei. Però no em puc estar de comentar el vostre capteniment vers els vostres fills.

Potser degut al fet de ser vidu, us creieu en la necessitat de fer de mare a la vostre filla Ofèlia, però deixeu-me que us digui que ho feu molt malament. Li retraieu que es vegi amb lord Hàmlet, confoneu totalment els seus sentiments, prenent-lo per un seductor aprofitat, i li maneu, li exigiu que no el vegi més. Per cert, curiosa manera teniu de demanar-li, li dieu: "...caldrà que bon xic menys et deixis veure,...” . Arraconant-la i tancant-la com un moro, és aquesta la manera d’actuar del conseller d’un rei?

Pel que fa al vostre fill, Laertes, la vostra manera de recaptar informació del seu capteniment a França és totalment vergonyosa i indigne d’una moral ben entesa. Fins i tot em fa fàstic. Escampar falsedats per treure’n veritats és un procediment que es podria justificar en alguns casos, però mai en membres de la pròpia família, especialment si el fill és el producte de la educació que li has donat. És que no et refies prou de tu mateix?

No diré res sobre la vostre feina, vós mateix sabeu millor que jo com fer-la, només us diré, que el vostre final és el resultat de ficar-se on no el demanaven.

Que Déu us hagi ben perdonat.

dissabte, 3 d’abril del 2004

ROTLLETS DE LLENGUADINA AL PEBRE VERD



Ingredients per a 4 persones:
- 8 Filets de llenguadina.
- 250 Grams de mongeta sencera.
- 4 Tires fines de bacó.
- 1 Cullerada sopera de grans de pebre verd confitat.
- 20 Grams de mantega.
- 200 Ml. de vi blanc.
- 100 Ml. de crema de llet.
- 10 Ml. d'oli d'oliva.
- Farina.

Preparació:



1. Sala els filets, enrotlla'ls sobre si mateixos i punxa'ls amb un escuradents perquè no es desmuntin; enfarina'ls i posa'ls dins una safata per al forn, afegeix-hi el vi blanc i una mica d'aigua i cou-los al forn, prèviament escalfat a 160 graus durant 15 minuts.

2. Un cop cuits els rotllets, desfés la mantega dins un cassó, aboca-hi el pebre verd i remena suaument amb una cullera de fusta; aboca-hi la meitat del suc de cocció del peix i la crema de llet; deixa-ho bullir fins que espesseixi una mica.

3. Bull la mongeta verda directament congelada durant 7 minuts en aigua bullent amb sal. Escorre-la i refreda-la. Fes quatre farcells i embolica cada un amb una tira de bacó. Enganxa'l amb un escuradents i daura els farcells al forn amb una mica d'oli d'oliva durant uns 3 minuts.

4. Emplata els rotllets de peix amb una mica de salsa i acompanya'ls amb el farcellet de mongetes. (Recorda treure els escuradents abans de servir-lo)




Temps de preparació: 30 minuts.
Calories per ració: 405 Kcal.

Que us aprofiti