diumenge, 29 de juny del 2008

EL KEYNESIÀ

Aquest matí, aprofitant que era diumenge, he romancejat al llit una bona estona. Mentrestant he engegat la ràdio, i poc després han entrevistat una persona la qual han presentat com a catedràtic d'economia. El tema de la entrevista era la crisi, i entre les preguntes que li feien n'hi ha hagut una que m'ha fet adonar que l'home era un keynesià, és a dir, partidari de la intervenció econòmica de l'estat. A la pregunta de si l'estat està fent el necessari per solucionar la crisi, l'individu en qüestió ha respost dient que li semblava que no, que hauria de fer obres públiques i així donar feina a molta gent. També ha dit que s'hauria d'ajudar les empreses a tirar endavant.

Un catedràtic d'economia d'un país que pretén seguir el camí de la modernitat hauria de saber que les obres públiques es financen amb diner públic, i que de la única manera que es pot crear diner públic és prenent-lo al contribuent. Si hi ha crisi, ¿no seria millor deixar el poc diner que els queda als contribuents a les seves respectives butxaques? El diner circularà igualment, perquè aquest país ja no és el d'abans, que entre els seus gens tenia el de l'estalvi. Ara la gent en gasta tants com n'hi entren, entra altres raons perquè els sous són de misèria, i també perquè hem entrat de ple en la societat de consum, i volem tot allò que veiem.

Deixant els diners a les butxaques dels contribuents garantirem que aquests se'ls gastaran amb allò que ells vulguin, mantenint així la seva llibertat individual i assegurant el funcionament dinàmic de l'economia, en el sentit que tot aquell que faci bones ofertes i sigui competitiu, rebrà el premi de l'atenció dels clients.

D'altra banda, les afirmacions del catedràtic eren del tot antagòniques perquè, ¿com es pot ajudar les empreses que deia voler ajudar si prèviament els has cobrat un munt d'impostos per tal de fer unes obres públiques que, a més, no les fas perquè siguin necessàries, sinó per donar feina a un grapat de gent, talment com ho feien els faraons amb les piràmides?

dilluns, 16 de juny del 2008

300

Els humans sentim especial predilecció per les formes geomètriques i els números rodons. Jo no és que en faci gaire cabal, però l'altre dia, remenant per l'editor del blog, m'adoní que m'acostava perillosament als 300 posts. Em van passar per alt el 100 i els 200, però aquest he decidit fer-ne esment.
300 posts en poc més de 4 anys em semblen francament pocs, però per no tenir-ne massa idea del món, ja m'està bé, us ho dic sincerament.
Llegint-ne els dels primers temps, ara els canviaria o, directament, no els escriuria. Igualment passa amb alguns dels comentaris que feia, però em diverteix de veure com "n'estava aprenent". Sempre dic que pel fet d'escriure aquest blog, el primer beneficiat he estat jo mateix, perquè em vaig adonar que era un fervent partidari de la llibertat individual. I què dir de les vegades que he estat temptat de tirar la tovallola? Però després m'hi repenso i crec que els pocs que em llegeixen tindran la paciència suficient com per esperar a que tingui res a dir, el temps per fer-ho, i les ganes d'escriure.
Només em queda donar-vos les gràcies a tots els que en algun moment m'heu acompanyat en aquest periple, i heu contribuït a enriquir aquest pobre blog amb els vostres comentaris...

dimecres, 11 de juny del 2008

L'ÀNIMA DE G.

Quan G. finà, la seva ànima se sublimà cap a l’eternitat, que és on habiten totes els ànimes. Allà l’esperaven totes les seves companyes que mai abans havien adquirit una massa corpòria i n’esperaven el torn. Aquestes havien vist marxar l’ànima de G. 84 anys abans, que per l’eternitat és tan poca cosa com el que dura un viatge en Dragon Khan.

-I què, i què, com ha estat? –demanaven totes les ànimes, excitades, rodejant la que acabava d’arribar.

-Què voleu que us digui, el món és tan perfectible... Llegint els llibres d’història he pogut veure les barrabassades que s’han arribat a fer en nom d’uns ideals. Algunes d’aquestes barrabassades encara es fan avui dia. També he vist la gana i la desesperació, i com la gent es comporta com si hagués de viure sempre, sense pensar que el nostre pas per la terra és molt breu.

Les altres ànimes aviat deixaren d’escoltar-la, en part perquè no volien pas sentir que allà on aspiraven a anar no era pas un camí de roses, i en part perquè arribaven contínuament altres ànimes portant novetats.

L’ànima de G. aviat quedà sola i es posà a pensar. No havia esta fàcil, no, el seu pas per la terra, havia quedat fastiguejada per diverses coses, però també hi havia hagut bons moments. Li havia estat concedit d’escoltar els concerts per violí de Paganini, havia pogut veure “Horizontes de Grandeza”, amb Gregory Peck i Jean Simmons, havia vist paisatges corprenedors, havia trobat altres ànimes amb les quals s’havia fos, i tantes i tantes coses...

Ara, un cop havia acabat tot, podria pul·lular per l’eternitat, per veure si per casualitat trobava velles conegudes, però, lentament, anà a posar-se a la cua on sortejaven els tiquets per adquirir un cos mortal, amb la secreta esperança que tornés a tenir un cop de sort i li fos permès de fer un altre viatge...

diumenge, 8 de juny del 2008

METGES DE FORA

Fa uns quants dies saltava la notícia de que la conselleria de sanitat contractaria 300 metges de l'estranger per tal de suplir la manca de professionals mèdics de les consultes.

Aquesta escassetat vindria fonamentada per dos motius, un és la manca -en el seu moment- de previsió a l'hora de calcular el nombre de metges que es necessitaria avui dia, i el segon motiu, a la fuga de professionals cap a l'estranger.

La pregunta és clara: per què se'n van el metges a l'estranger, si els necessitem? La resposta també és obvia, allà els paguen millor i són més ben valorats. Hom es pregunta per què la conselleria no fa l'esforç d'atendre millor els professionals que s'han format a les universitats públiques -és a dir, amb la formació pagada de les nostres butxaques i en canvi, de la seva formació se'n beneficien tercers països.

En la meva opinió, això només és una mostra de que el sistema sanitari públic ha fracassat estrepitosament, semblantment a l'escola pública. Ha quedat ben demostrat que com més diners s'hi aboquen més se n'escapen per tot arreu, sense beneficiar ni els professionals ni els pacients. S'imposa la mesura, el capteniment i la racionalitat de les empreses privades...

diumenge, 1 de juny del 2008

MALEÏTS POLINOMIS!

Darrerament tinc el blog i els comentaris deixats una mica de banda per culpa de coses com aquesta:

P(x)=x^6 - 5x^4 + 6x^3 + mx^2 - 2x + n

Haig d'esbrinar el valor de m i de n tenint en compte que el polinomi és divisible per (x-3) i que si el dividim per (x-1) el residu ens dóna 0.

Naturalment, s'agrairan pistes i suggeriments.