divendres, 22 de desembre del 2006

LA PROPOSTA RIDÍCULA

El diari “El Punt” va publicar el dia 21 de desembre d’enguany una entrevista que els concedí la consellera de salut, Marina Geli. En aquesta entrevista, l’actual consellera afirmà, sense por de fer riure, que doblarien el nombre d’infermeres. Si la proposta és la mateixa que la que van fer en relació al augment del temps que un metge dedicaria al pacient, ja podem acomiadar-nos de les infermeres, doncs ara mateix, en comptes d’augmentar el temps que un metge dedica al pacient, el que s’han augmentat han estat els dies que un s’ha d’esperar a que el metge de capçalera el visiti. Tot plegat, un altre titular pels il·lusos.

dissabte, 16 de desembre del 2006

EL COMUNISME D'ALLENDE

Ara que Pinochet ha mort s’ha parlat, una vegada més, sobre el cop d’estat que protagonitzà en contra d’Allende. Aquest post no pretén defensar el general, perquè al meu entendre, res no el pot justificar, però pretenc escriure algunes coses sobre Allende, per mirar de contrarestar la informació esbiaixada i parcial que els mitjans de comunicació socialistes i comunistes que patim escupen damunt nostre, i per situar la figura de Pinochet en el just context històric que Xile patia en aquells moments.. Aquí, a casa nostre, Allende és presentat com una persona honesta i democràtica. Res més lluny de la realitat.

Quan Stalin morí, el 1953, els comunistes xilens li reteren homenatge al teatre Baquedano, de Santiago de Xile. Salvador Allende gairebé si podia contenir-se: “Stalin fou un símbol de creativitat, d’humanisme i un quadre edificant de pau i heroisme!” bordà mentre s’aguantava les llàgrimes. “Tot el que feu, ho feu al servei de la gent. El nostre pare Stalin, ha mort, però al recordar el seu exemple la nostre afecte vers ell ens farà més forts per construir un gran demà, per assegurar un futur en memòria del seu gran exemple!”

Quan Allende assumí el poder el 1970, (gairebé amb el mateix percentatge de votes amb els quals Hitler ascendí al poder a Alemanya), les veritables intencions del règim d’Allende no trigaren a manifestar-se. El Gener de 1971 Carlos Altamirano, ministre del govern d’Allende, gallejà dient: “Estem seguint l’exemple de la revolució cubana, i contem amb el recolçament de la seva militància internacionalista representada per Fidel Castro i Che Guevara. El conflicte armat en termes continentals és tan pertinent avui com ho ha estat sempre!”

“Que tothom escolti alt i clar” presumí Allende el mes següent. “Utilitzarem la violència revolucionària!”

El 1973, el 60% de terra cultivable de Xile havia estat confiscada pel govern, sovint amb l’ajuda d’esquadrons de la mort. Aquests esquadrons anaven vagarejant per tot Xile, assassinant “elements burgesos” amb total impunitat o amb el suport tàcit del règim. Rolando Matus i Jacinto Huilipan eren entre els que protestaren contra la reforma agrària d’Allende i foren segrestats i assassinats.

Oscar Guillermo Garreton, un aliat del govern d’Allende, digué: “ No podem caminar cap al socialisme sense la completa destrucció del caràcter burgès de l’estat!”

Sergio Ramos, viceministre d’economia proclamà cap a mitjans de 1973: “És evident que la transició cap al socialisme requerirà una dictadura del proletariat.”

Un altre comunista xilè va dir: “Mai hem considerat que el camí cap a la revolució xilena sigui un tema estrictament electoral.”

S’estima que en el moment que Pinochet donà el cop d’estat, uns 31.000 cubans i agents soviètics infestaven Xile, inclosos membres de la KGB.

Aquest és només un tast de com estava la situació a Xile en el moment del cop d’estat de Pinochet, una situació gens formosa, encara que els mitjans de comunicació no ens en parlin fent-nos creure així que Xile semblava una bassa d’oli on els drets humans es respectaven com a qualsevol país de democràcia occidental homologable. I és que els mitjans de comunicació catalans, posant-se al costat dels comunistes, ens demostren que res ha canviat. Quan els comunistes xilens tastaren el mateix que ells havien fet, les seves queixes, plors i rebequeries esdevingueren una causa mundial mentre que ara, només una de les parts s’emporta la justa condemna que li havia de ser feta.

dimarts, 5 de desembre del 2006

UN ALTRE VOLTA DE CARGOL

El govern ha prohibit l’anunci d’una coneguda marca d’hamburgueses pel fet de tenir, el producte ofertat, un alt nivell de calories. És un pas més cap al intervencionisme estúpid de l’estat vers la vida privada i la llibertat d’elecció de l’individu i la deliberada infantilització d’aquest vers l’estat. ¿És que no som prou grans els ciutadans d’aquest país per saber el que ens convé o no convé menjar? El govern s’hauria de limitar a informar el ciutadà de les possibles dietes sanes i dels perills que tindria el fet de la ingesta de determinats aliments. I prou. Totes les altres coses on l’únic afectat sigui el propi individu, corre a càrrec nostre.