dimarts, 29 d’abril del 2008

FIGURES I PAISSATGES

No sé pas com em van localitzar, suposo que va ser perquè un dels dos passava cada dia per davant del meu negoci. El que sí recordo és que se'm van presentar tots dos demanant un preu. També la recordo a ella. Tenia un mirar especial i una manera de fer que em van colpir i fascinar. Varem quedar un dia en un lloc conegut per mi, i d'allí em van portar a casa seva, que era molt, molt lluny del centre de la localitat on vivien. Tenien una casa en plena muntanya, just al llindar d'una població veïna, i segons m'explicaren, van anar a parar allà degut als preus de les cases. Vaig veure el què volien i, al cap d'uns dies els vaig dir el pressupost. S'hi van mostrar conformes.


Quan hi vaig tornar per fer la feina, em van deixar sol, perquè havien d'anar a treballar i el que jo havia de fer s'havia d'allargar tot el matí. Amb els anys de treballar, he vist tot tipus de paraments i decoracions de les llars, i per poc que siguis observador i t'agradi pensar, pots arribar a imaginar-te com són les persones que hi viuen. Hi vaig veure pocs llibres: Una estanteria plena de llibres de zodíacs, i coses pseudocientífiques. Vaig veure clarament què era el que m'havia atret d'ella. Era una bruixa...

dimecres, 23 d’abril del 2008

LA DARRERA CARTA DE MORDEJAI ANIELEWICZ

Avui fa 65 anys que Mordejai Anielewicz va escriure la seva darrera carta, mentre era dins el gueto de Varsòvia defensant la dignitat de tot un poble. És aquesta:


És impossible expressar amb paraules el que hem passat. Una cosa està clara, el que ha succeït sobrepassa els nostres somnis més audaços. Els alemanys han fugit corrent del gueto dues vegades. Una de les nostres companyies els ha resistit durant 40 minuts i un altre -més de 6 hores. La mina col·locada a l'àrea dels “fabricants de pinzells” ha explotat. Unes quantes de les nostres companyies ha atacat els alemanys mentre es dispersaven. Les nostres pèrdues personals són mínimes. Això també és un èxit. Y [Yechiel] ha caigut. Ho ha fet com un heroi, al costat d'una metralladora. Sento que estan passant grans coses i el que ens hem atrevit a fer és d'una importància gran i enorme...

A partir d'avui canviarem a la tàctica de guerrilles. Tres companyies sortiran aquesta nit, amb dues tasques: reconeixement i obtenció d'armes. Recordes, les armes de curt abast no ens són útils. Les fem servir molt rarament. Allò que necessitem urgentment: granades, rifles, metralladores i explosius.

És impossible descriure la condicions sota les quals els jueus del gueto estem vivint. Només uns quants de nosaltres podran resistir. Els que queden moriran més tard o més d'hora. El seu destí està decidit. En gairebé tots els amagatalls en els quals milers estem amagats no és possible engegar ni tan sols una espelma per manca d'aire.

Amb l'ajuda d'un transmissor hem escoltat la meravellosa notícia de la nostra lluita per l'emissora de ràdio “Shavit”. El fet que siguem recordats més enllà dels murs del gueto ens encoratja en la nostra lluita. La pau sigui amb tu, estimat amic! Potser un dia podrem tornar a trobar-nos! El somni de la meva vida ha esdevingut un fet. L'autodefensa del gueto haurà estat una realitat. La resistència i revenja armada jueva són fets reals. He estat testimoni d'una lluita heroica i magnífica dels jueus en lluita.

M. Anielewicz

Gueto, a 23 d'abril de 1943

dimarts, 22 d’abril del 2008

SEQUERA I TRANSVASAMENT

Darrerament hem assistit al serial de la sequera el qual ens estan obsequiant els polítics de casa nostra, amb l'assumpte dels transvasaments com a tema estrella.


De fet, un transvasament és un afer d'una senzillesa insultant: es tracta de portar aigua d'un lloc on n'hi ha excedents fins a un altre lloc on en manca. El problema, com sempre, és quan els polítics hi fiquen les grapes.


Que tot l'afer de l'aigua -quan el PP va treure del calaix el Pla Hidrològic i el retocà per donar-li una aparença de nou- va ser utilitzat per l'oposició d'aleshores per desgastar el govern és una afirmació incontestable, però el problema de fer demagògia és que pot acabar esclatant-te a la cara, talment com un infant fa un globus de xiclet i li peta al damunt. En efecte, els qui abans eren a la oposició havien d'haver-se imaginat dues coses: primera, que un dia potser ells serien al govern, i segona, que en aquest país la sequera és endèmica i tenaç.


L'oposició d'aquell temps s'ha esdevingut el tripartit, i com era de preveure, s'ha trobat amb un problema d'aigua que ha de resoldre amb rapidesa si no vol que la gent se li llenci al damunt. Això significa canviar de discurs.


Cap problema per el PSC. Ja està avesat a fer jocs de mans, i té gent molt preparada i prou recursos per dir allò tan castís de “Donde dije digo, digo Diego”. IC, al ser el partit que ostenta la titularitat de medi ambient, i al ser un mer satèl·lit del PSC, també ha donat un tomb al seu discurs, i quan algú de dins del partit ha gosat criticar la visió del Comitè Central, ha estat contestat de manera fulminant pel Conseller, convidant-lo a marxar si no hi estava d'acord. L'únic partit que s'entesta en continuar fent demagògia és ERC que, essent dins del govern, autoritza els militants i les bases a anar a manifestar-se contra el transvasament.


No hi ha cap problema en estar-hi en contra. El problema és estar-hi en contra quan ets dins un govern que hi està a favor. Això significa, al meu entendre, incompatibilitat i conflicte d'interessos. ERC hauria de marxar del govern, o deixar la política radical, pueril i demagògica amb la qual ens té acostumats.


La política erràtica del govern en tots els afers en general, i en el de l'aigua en particular, faria riure si el tema no fos greu. De bell antuvi ens van dir que traurien l'aigua del riu Segre, i al capdavall, ha hagut de venir el govern central i dir que l'aigua es traurà de l'Ebre. Lògicament, les queixes del habitants de la zona han començat, tenen els mateixos motius i la mateixa infraestructura que abans -feta amb ajut dels que ara governen- per anar-hi ara en contra.


Jo no sé si l'Ebre porta prou aigua o no la porta, però és fàcil esbrinar-ho. El que és cabdal en aquestes coses és aplicar un criteri racional i científic i prendre les decisions pertinents en base a aquell. Al meu parer, però, hi han algunes coses a tenir en compte. La primera és evitar la paradoxa de treure aigua d'un riu quan hi han habitants de la seva riba que tenen problemes d'abastament, perquè això es burlar-se'n a la cara. Aquest és un problema greu de manca d'infraestructures que cap govern de cap color ha sabut o ha volgut arreglar. I la segona és calcular exactament quanta aigua baixa de mitjana i restar-ne la que necessiten els habitants de la zona, més la que els tècnics consideren que ha d'arribar a mar, per raons de medi ambient. La resta és un sobrant i s'ha de poder transvasar. On sigui i sense fer-ne demagògia ni aprofitar-ho per desgastar el rival polític, perquè el país no s'ho mereix.


Queda el problema de l'abastament a llarg termini. Personalment, no crec que cap govern -ni espanyol ni català- hagi tingut mai la intenció sincera de portar aigua del Roine. Tampoc sé quin del dos sistemes -dessaladora o el Roine- es revela superior a l'altre, però altre cop és necessari deixar la demagògia de banda i estudiar el problema pensant en el màxim benefici per la major part d'habitants. Però, ai las! Aquest és un principi que els nostres polítics no practiquen ni coneixen. I així estem...

dilluns, 21 d’abril del 2008

LA PRIMAVERA

Com cada any, la primavera arriba fidel a la seva cita i, tal com diu l'enunciat, la primavera la sang altera. Possiblement això es nota molt més si observem la natura, però els humans encara no estem tan allunyats d'aquesta com perquè no en notem els efectes. Doncs sí, només que siguem una mica observadors ens adonarem que la proporció de jovenets que es petonegen, és superior a la mitjana, (tampoc no els cal l'excusa de la primavera, ho reconec).


Quan, caminant pel carrer veig a una parelleta que s'entreté a besar-se, m'assalten sempre una bateria de preguntes que potser jo me les faig perquè amb els anys, la vida t'ensenya que realitat i il·lusió són dues coses massa sovint antagòniques:


Ja ho saben aquests dos que passió i amor són dues coses diferents? Ho sap, també, la gent que s'ajunta o es casa? ¿No serà que l'augment vertiginós dels divorcis ve motivat per la confusió d'ambdues coses, per no saber distingir la passió animal de l'estimació racional i meditada? ¿Ens aturem a pensar-ho, tot això, quan iniciem una relació, o el món gira tan vertiginosament que ja no ens aturem a pensar? I si o quan se'ls acabi la passió, ¿hauran aprés quelcom o, talment com Sísif, hauran de tornar a començar de bell nou, per veure si al capdavall els serveix l'experiència?

dissabte, 19 d’abril del 2008

L'ACCIÓ HUMANA I SANT JORDI

A les darreries de l'any passat, i mitjançant una fada bona, vaig poder extreure un llibre de la biblioteca d'una universitat de casa nostra. El llibre en qüestió era l'obra magna de Ludwig Von Mises titulada “La acción humana” -així,en castellà, perquè la cultura catalana, al estar políticament dirigida, ja ha dimitit de fer res intel·lectualment seriós-.


Anava fent les pertinents renovacions, perquè és un llibre gruixut i espès per a un neòfit com jo, però en menys d'un mes vaig haver de retornar-lo perquè un altre usuari l'havia demanat. Em va fer ràbia, perquè el que anava entenent m'agradava força. Al capdavall, vaig fer un cop de cap i el vaig sol·licitar a l'editorial “on-line”.


Per un error de correus, el llibre ha anat i ha vingut durant dos mesos però, finalment ja el tinc, coincidint gairebé amb Sant Jordi... he pensat que com que ningú no em regala llibres, doncs me'l regalo jo...

divendres, 18 d’abril del 2008

EL MEME DE L'AIGUA

La Maria, que porta un blog anomenat “Dubtes relatius del coneixement” que vaig descobrir no fa pas molt, m'ha passat un “meme de l'aigua” que em ve de gust contestar perquè és interessant.


Creus que davant les decisions relatives a la cessió d’aigües a d’altres territoris, com ara la venda d’aigua dels aqüífers de Tarragona a Barcelona, s’haurien de fer consultes populars?


No. Els polítics són elegits per prendre decisions. Teòricament parlant, les han de prendre en base a informes que els han preparat persones que dominen la tècnica. Ja sé que la realitat és un altre cosa, que les decisions es prenen sempre en base política, però portar a consulta popular tot el que els governs tinguin entre mans és, a banda de demagògic, inútil. Malgrat que sempre hi ha gent que està molt ben informada, aquesta part sempre és molt minsa, la resta pren decisions més amb el cor que amb el cap. Altrament, si la decisió que prenen els polítics no és del gust de la ciutadania, hi ha un mètode molt efectiu per fer-los fora: deixar de votar-los en les següents eleccions.



Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?


Sincerament, no ho sé. No visc a Tarragona i no sé, a nivell local, si s'ha informat i en quina mesura. Si hagués de respondre a nivell més general, he de dir que, certament, la Generalitat ha fet campanyes, però com passa en aquest tipus de coses -com la del tràfic per vacances- dubto que siguin molt útils.

D'altra banda, he llegit que els habitants de Barcelona han arribat a assolir un nivell d'estalvi significatiu: es veu que gasten 104 litres d'aigua al dia per habitant, que pel que es veu és una xifra baixa. Potser la millor campanya és anar bombardejant la gent dia sí dia també que aviat hi hauran restriccions.



Considera que s’ha fet una bona gestió de l’aigua i s’han adoptat mesures vàlides per pal·liar la sequera?


En aquest país no s'ha fet mai una bona gestió de l'aigua, malgrat que des de sempre hi han hagut zones amb problemes de sequera, sigui puntual o sigui perpètua. Tenim el cas de les canonades propietat de les companyies de l'aigua que perden diàriament milions de litres per desídia, també trobo a faltar que els governs instin els pagesos a utilitzar mètodes de regadiu més efectius, o un augment significatiu del preu en les indústries que utilitzin molta aigua, i un sistema de premi/càstig a les famílies que estalviïn o malbaratin aigua, respectivament. Pel que fa a les mesures pal·liatives, -obrir pous que eren tancats, exhortar a l'estalvi, etc.- crec que han estat correctes, però tardanes. Igualment passa amb les dessaladores, ja fa anys que haurien d'haver estat en funcionament. I d'això també n'acuso a l'anterior govern de CiU.



S’haurien de demanar responsabilitats polítiques per les qüestions anteriors?En aquest país ningú assumeix mai responsabilitats polítiques. Hem de gastar energia demanant dimissions?


Rotundament SÍ. Les responsabilitats polítiques s'han de demanar sempre que un polític o un govern no faci bé la seva feina. Els ciutadans hem de marcar sempre de molt a la vora el govern de torn, fins i tot si l'hem votat. I encara que a priori sembli que no serveixi per a res, ho hem de fer, per higiene democràtica. Un exemple el tenim amb el conseller Baltasar. Aquest senyor va gosar mentir al Parlament de Catalunya, que encara que minsa, és lloc on resideix la sobirania popular catalana. Ell mateix, si tingués un bri de dignitat, hauria d'haver dimitit, i si no ho fes, el seu president l'hagués hagut de cessar. Però clar, quan deus el càrrec a algú, és difícil fer-lo fora...



Com és habitual, deixo el rebot obert. Qui les vulgui respondre que agafi el relleu.

EL PREMI I LA RITA


La rita, l'administradora del blog “La meva illa roja”, està que no para. Ja li han donat 3 premis, i això que no fa ni un any que va començar a escriure el seu blog. D'altra banda, no m'estranya pas que n'hi donin. Escriu de coses personals i ho fa en el seu punt just; sense caure en les coses excessivament personals – que avorreixen-, ni tampoc banals -que no interessen-.

Ella i jo ja fa un temps que ens fem, i de totes les persones que vaig conèixer en una determinada època i circumstància, és la única que em parlo amb assiduïtat. Suposo que això deu voler dir que la nostra amistat és ben sincera.

I això queda ben palès amb el premi que ha tingut l'amabilitat de passar-me. La meva producció blogaire és la que és. No la puc fer més extensa per manca de temps i sovint d'idees, i tinc molt clar que no sempre aconsegueixo dir el que pretenia, però malgrat tot, s'agraeixen aquests tipus de detalls.

Tot i així, semblantment a un meme que em van passar fa uns mesos, la rita em dispensarà si no el passo a ningú, perquè és el que més m'incomoda de rebre premis i memes, que no sé mai com els rebran als que els hi reboti.

Gràcies per tot, rita.

dimarts, 15 d’abril del 2008

INTERCANVIS

Molta gent creu que en els intercanvis comercials fets en un mercat lliure necessàriament una de les parts en surt beneficiada a expenses de l’altre. Aquesta és una creença que, en un país que pretén romandre al primer món, hauria de ser extirpada de soca-rel.

Aquesta introducció ve a tomb per un tros de tertúlia que he sentit avui a la ràdio. Dos tertulians que se les donaven d’intel•lectuals, discutien amb un economista sobre la crisi que s’acosta, i en un moment determinat un d’ells ha gosat dir que els bancs han fet negoci “a costa” dels clients.

És aquí quan un s’adona que amb semblants errors de concepte s’entén que aquest país estigui al cul de primer món, i si no estem més avall és gràcies a la proximitat a Europa. En efecte, ¿és que els que entren en un establiment comercial (sigui una botiga o un banc) ho fan obligats? Hi entren pensant que es beneficiaran de l’intercanvi. En el cas dels bancs, es tracta d’un acord comercial realitzat entre una part que té els diners i pretén obtenir-ne un benefici prestant-los i un altre part que no té els diners però vol gaudir d’un producte en aquell moment sense haver d’estar estalviant durant mesos, anys o decennis, i a canvi d’aquesta immediatesa s’avé a pagar uns interessos.

El tertulià agosarat que he esmentat més amunt, mantenia unes postures del tot antiliberals i intervencionistes. He trobat a faltar que algú li digués en aquest individu que els únics intercanvis que es fan sota coacció en aquest país, és quan el ciutadà tracta amb l’estat. Un cas el tenim amb les expropiacions. En cap cas l’acord és voluntari. L’acord es duu a terme per la força coercitiva de l’estat, i no només pren la propietat al seu propietari, sinó que a més en fixa el preu, sense deixar cap possibilitat al citat propietari de rebutjar l’intercanvi.

dilluns, 7 d’abril del 2008

diumenge, 6 d’abril del 2008

AVALL, QUE FA BAIXADA!

Un altre article sensacional de'n Alfons Quintà al diari de Girona. Ja sé que darrerament n'abuso, però qui millor que ell per explicar els mals que ens assoten?

dissabte, 5 d’abril del 2008

HERZL I EL SIONISME

Malgrat que es considera Theodor Herzl el fundador del sionisme modern, d'altres abans ja havien formulat les primeres teories sionistes, com ara el rabí ortodox Zvi Hirsch Kalischer. Tot i així, Herzl fou un dels primers que passà de la teoria a la pràctica i perseguí, amb totes les seves forces, l'establiment d'una pàtria jueva.


Herzl havia nascut i crescut a Budapest el 1860, però la seva família es traslladà a Viena el 1878. Viena era en aquell temps una ciutat cosmopolita, on s'hi podia veure i sentir hongaresos, txecs, bohemis, eslovacs, turcs, croates i jueus. Estudià Dret i el seu pare, un home de negocis d'èxit, li donà els diners per tal que pogués recórrer Europa. Herzl tenia tots els números per esdevenir un assimilat, així doncs, què va fer que esdevingués un sionista i que treballés en favor de la idea del retorn?


La resposta està en l'antisemitisme. Aquesta paraula es va utilitzar per primera vegada el 1879, i no definia els jueus com una cultura, una religió o una nació, sinó com una raça. I no només això, sinó que els partidaris de l'antisemitisme consideraven els jueus una raça inferior. I com passa amb tot racisme, pensaven que com més interactuessin els jueus amb la “raça superior” europea, més desmillorades es veurien la característiques racials i culturals europees.


La contradicció en la que concloïa el segle dinovè era evident. Per un cantó semblava que els països més avançats i educats d'Europa realitzaven seriosos intents per emancipar els jueus i dotar-los dels mateixos drets que la resta d'habitants, però per un altre banda, l'odi que se sentia cap als jueus no només no havia desaparegut, sinó que s'havia transformat en noves i més perilloses formes.


El mateix Herzl, pel fet de ser jueu, va viure aquesta contradicció, al sentir-se de ple un ciutadà europeu, però trobant-se les portes tancades per poder exercir l'advocacia pel sol fet de ser jueu. Altres joves veieren, també, truncades les seves carreres i aspiracions professionals al estar vedats per exercir càrrecs elevats i/o governamentals. Sense anar més lluny, tenim el cas de Gustav Mahler que, fugint de la pressió antisemita, es convertí al catolicisme per poder obtenir el càrrec de director de l'Opera i la Filharmònica de Viena. D'altres joves es van suïcidar, víctimes de les contradiccions. Però un dels moments més colpidors per a ell fou el cas Dreyfus, el qual presencià com a corresponsal del diari “Neue Freie Press”. Herzl veié clarament que el “problema jueu” no era pas d'indole individual, sinó nacional.


Herzl arribà a la conclusió que l'antisemitisme era un factor estable i immutable en la societat humana, i que l'assimilació no podia pas solventar aquest problema. I arribà a aquesta conclusió després de veure i viure casos d'antisemitisme.


Argumentà que els jueus es guanyarien el respecte del món només si deixaven de ser una anomalia nacional. Exposà que els jueus són un poble, i la seva greu situació podria ser transformada en una força positiva establint un estat jueu amb el consentiment de les grans potències. Veié la qüestió jueva com un afer de política internacional que s'havia de resoldre en el camp de la política internacional.


Un any després de l'afer Dreyfus, Herzl enllestí l'obra Der Judenstaad (L'estat jueu), i en l'any que seguí a la seva publicació, organitzà el Primer Congrés Sionista. En els 7 anys que seguiren, fins el moment de la seva mort el 1904, Herzl desplegà una intensa activitat que el portà a entrevistar-se amb caps d'estat i prohoms de la política i del món jueu. En els 6 congressos que convocà, sembrà la llavor que fructificaria unes dècades més tard al proclamar-se, el 1948, l'estat d'Israel.


No puc resistir-me a acabar aquesta modesta recopilació sense citar les reaccions al Primer Congrés Sionista de dues persones a priori intel·ligents:


Estic del tot d'acord que els jueus viatgin a Eretz Israel. Quant abans se'n vagin d'aquí, millor. Jo no penso molestar-los” Anotació feta pel Kaiser Guillem II als marges de l'informe que va rebre sobre el Congrés.


No sóc el Soldà Turc i no m'hi oposo. Però si em diguessin que estan per col·locar semblant concentració de gent de les ments més astutes del món en un país lliure, diria que seria intel·ligent el prohibir-ho. No és bo deixar que aquest poble descobreixi la seva força. Si els cavalls sabessin de la seva força, ja no els podríem tornar a muntar més.” Mark Twain


Fonts:

Aquí i aquí.

dijous, 3 d’abril del 2008

MÉS NEPOTISME A LA GENERALITAT

El dimarts passat, el diari de Girona publicava una notícia del tot escandalosa: Una filla del conseller comunista i mentider Baltasar va ser acomiadada de l'administració pública per, immediatament, tornar a ser admesa però amb un augment de sou de 13.974 Euros anuals. Faran malbé la sanitat, l'educació, l'electricitat, el sistema de gestió d'aigua, el Carmel i el TGV entre altres, però la parentela la deixaran ben col·locada. Si hi hagués un mínim de decència, això requeriria dimissions o cessions, però en aquest país d'això no se'n gasta.