LLIBERTAT INDIVIDUAL A LES AULES

Fa uns mesos va sorgir a França una llei que intentava regular l'ús de símbols religiosos: el mocador cobrint el cap de les nenes musulmanes, la kippa dels jueus i la mida de les creus que poguessin portar els creients cristians.

Jo crec que França és un país que Déu nostre Senyor va posar al món perquè poguéssim riure de gust amb les bestieses que arriba a fer, i aquesta seria una de les més hilarants si no fos que és alhora ridícula i, cosa més greu, atempta contra la sagrada llibertat individual de les persones.

¿Us imagineu als professors a l'entrada de l'aula amb un peu de rei intentant mesurar la grandària de les creus que porten penjades del coll els nens i nenes? ¿I què me'n dieu d'aquesta moda que vam tenir fa un parell d'anys on les nenes d'aquí es posaven un mocador de pastureta al cap? ¿Comptaria com a mocador musulmà? ¿Quin seria el criteri que usaria el professor per discernir si és un mocador de creença o de moda? ¿Es guiaria pel color de la pell?

LLIBERTAT INDIVIDUAL A LA CARRETERA

Cada vegada que finalitza un període festiu, tenim la mateixa murga: El nombre de morts i ferits en accidents de trànsit en operacions de sortida o tornada. El govern de torn s'esforça en intentar rebaixar l'estadística de víctimes en nom de no sé quin orgull de poder dir que som un país civilitzat, però jo pregunto: On comença el poder de l'Estat per obligar-me a cordar-me un cinturó o posar-me un casc i on acaba la meva llibertat individual?

Entenc perfectament que s'obligui al conductors a portar els seus vehicles a una inspecció tècnica, el seu deteriorament podria causar un accident en el qual s'hi veiessin implicades terceres persones, i aquestes es mereixen que algú les protegeixi dels animals que es disfressen de persones i condueixen un vehicle, però, què me’n dieu quan l'única persona implicada és un mateix? Per què se m'obliga a portar cinturó o casc en el cas que vagi amb moto si només jo puc prendre mal? ¿No és meva la llibertat de prendre decisions que afecten única i exclusivament la meva vida?

SI JO FOS PRIMER MINISTRE

Si alguna més que improbable vegada jo esdevingués Primer Ministre del meu país, prendria les següents mesures només entrar:

1. Limitació de mandats.
Cap càrrec polític no podria exercir més de dues legislatures, siguin consecutives o no.

2. Reforma de la llei electoral.
Les llistes electorals serien obertes, tot al contrari que ara. Només així el poder legislatiu seria independent del executiu. La separació de poders ha de ser una obsessió en una democràcia.

3. Llei de finançament de partits.
Els partits es podrien finançar rebent contribucions tan de particulars com d'empreses fins a una quantitat límit, aquestes quantitats haurien de ser fetes públiques.

4. Clausura de la conselleria de cultura.
La cultura l'ha de fer la societat civil, no el poder constituït. Només d'aquesta manera la cultura deixaria de ser dirigida i manipulada pel poder polític.

5. Retirada de la major part de subvencions.
La majoria de les vegades, una subvenció és una quantitat de diners que surt d'una butxaca pobre per anar a una que no ho és. En tot cas, si se'n haguessin de repartir, hauria de ser per un procés ben clar i amb data límit.

6. Dissolució de les empreses públiques que realitzen obres públiques.
I al mateix temps, prohibició que cap ens públic constituís cap empresa d'obres públiques. Les obres públiques les atorgaria el govern a empreses privades en un concurs públic, tot ben emparat per la llei per evitar corrupcions a l'hora d’atorgar-les.

7. Disminució de sous i privilegis als parlamentaris.
Sense comentaris.


Hi han moltíssimes mesures més que jo prendria, sobretot encaminades a garantir els drets del consumidor i a evitar els abusos de poder tan polític com econòmic. La sensació que té la gent que els polítics formen una casta especial és un símptoma del divorci entre la societat i la política.

ELS TRANSGÈNICS I ELS MICOS

De fa uns dies que a Barcelona hi han uns joves potencialment delinqüents penjats d'alt d'un arbre. El motiu? Lluitar contra els transgènics. Ells no ho saben, però la manera de queixar-se és tremendament metafòrica. En efecte, o intentes progressar pel bé de la humanitat, o tornem als orígens, és a dir, dalt dels arbres a fer el mico.

Vagi per endavant que no sé gran cosa dels transgènics, però tampoc sé gran cosa dels pesticides, i la veritat, posats a triar un dels dos, trio el primer, que com a mínim no té porqueries químiques. ¿Que la gent té el dret de triar quin del dos mètodes prefereix? Naturalment. Com també té el dret de que li expliquin amb precisió les avantatges i inconvenients d’ambdós mètodes. Ara com ara, pels mitjans de comunicació, només trobo crítiques despietades cap els transgènics i programes on s'entrevista a enemics acèrrims d'aquests, però cap programa on se n'expliquin les possibles bondats.

Se’ns diu que els pagesos queden en mans de els fabricants de gra, com si de l'altre manera fossin totalment autàrquics. ¿És que algun pagès que es vulgui dedicar seriosament a la seva feina no depèn d'un altre fabricant com per exemple el de tractors? Estem tractant la pagesia com si fos un sector excepcional i no és ni més ni menys com qualsevol altre, que ha de lluitar pel progrés per sobreviure.