UNA HISTÒRIA DE FAM

Darrerament hem assistit a un serial protagonitzat per la Rússia i Ucraïna, pel tema del increment del preu del gas amb el rerafons del "càstig" que Rússia volia sotmetre als ucranians pel fet de voler defugir la seva órbita política. No ha estat, però, la primera vegada que Rússia ha volgut exercir de canyet pel que fa a Ucraïna. La vegada que el menyspreu per la vida humana es manifestà de manera més fefaent per part dels russos fou pel cas conegut com a "La fam d'Ucraïna".

El període de fam espantosa que engolí Ucraïna, el nord del Caucas i l'àrea del baix Volga els anys 1932-33 fou el resultat de la política forçosa de col·lectivització de Josef Stalin. Ucraïna, que fou el lloc on les pérdues foren més grans, habia estat l'àrea agrícola més productiva de l'Unió Soviètica. Stalin estava determinat a esclafar tot vestigi de nacionalisme ucranià. Així, la fam fou acompanyada d'una purga devastadora de l'intel·lectualitat ucraïnesa i del mateix Partit Comunista Ucraïnès. La fam trencà la voluntat del pagesos de resistir-se a la col·lectivaització i deixà Ucraïna política, social i psicològicament traumatitzada.

La política de col·lectivització a qualsevol preu instituïda per Stalin el 1929 per finançar la industrialització tingué un efecte desastrós en la productivitat agrícola. El 1932 Stalin elevà, en un 44 per cent, les quotes que Ucraïna havia de procurar a al col·lectivitat. Això significà que no hi hauria prou gra per alimentar els pagesos, perquè la llei soviètica manava que no es podia donar gra als membres de la granja fins que la quota governamental no hagués estat satisfeta. Les decisions i mètodes de Stalin comdemnaren a milions de pagesos a la mort per inanició. Els funcionaris del partit, amb l'ajut de les tropes regulars i les unitats de la policia secreta, portaren a terme una guerra de desgast implacable contra els agricultors que refusaren de donar el seu gra. Fins i tot la llavor del gra indispensable fou confiscat per la força de les cases dels pagesos. Qualsevol home, dona o nen que fos trobat amb un simple grapat de gra agafat d'una granja col·lectiva podia ser, i sovint ho era, executat o deportat. Aquells que no semblaven passar gana, éren sospitosos de retenir gra. Els pagesos ni tan sols pogueren abandonar el lloc degut a la sinistra NKVD i a un sistema de passaports intern.

La nombre de víctimes de la fam de 1932-33 és estimada entre 6 i 7 milions de persones, i un autor soviètic diguè: "Abans de morir, sovint la gent perdia el senderi i ja no semblaven humans". I un dels agents de Stalin a la zona digué el 1933 que: "La fam ha estat un gran èxit. Ha ensenyat als pagesos qui mana aquí. Ha costat milions de vides, però el sistema de granges col·lectives està aquí per quedar-se..."

DEFENSA O ATAC?

Una institució anomenada "General Security Services", ha fet públic un informe, a finals del 2005, on revela del dramàtic increment -un 900%- en el nombre de llençadores de missils antitanc que els àrabs haurien fet entrar a la franja de Gaza des d'Egipte. També haurien fet entrar altres armes en increments substancials. Si aneu a la font de la notícia, podreu acabar de fer-vos una idea.

PRODUCCIÓ VS. ESPOLIACIÓ

El gran economista francès, Frédéric Bastiat (1801 - 1850), publicà un assaig titulat "Harmonies econòmiques". En un paràgraf de la citada obra, Bastiat es pregunta: "Com de gran deu ser la diferència entre una nació que viu de la producció i una que viu de l’espoliació?"

La resposta m’ha vingut ràpida com un llamp. Només cal que compari la nació catalana i la castellana.

XANTATGE O CASUALITAT?

El 1985, Un tal Mohamed Ali Hammadi segrestà, juntament amb terroristes de Hezbolah, el vol 847 de la TWA que volava d'Atenes a Roma. Durant el segrest, assassinaren un bus de la marina dels USA, només pel fet de ser nord-americà. Dos anys més tard, Hammadi fou arrestat a l’aeroport de Frankurt pel fet de portar explosius líquids dins l’equipatge, i condemnat a cadena perpètua el 1989.

Ara, casualment, un parell de dies abans que l’arqueòloga alemanya, Susanne Osthoff, fos alliberada pels seus segrestadors, Hammadi ha estat posat en llibertat i facturat cap al Líban, el seu país. El govern alemany nega tota relació amb ambdós casos, però el cas és que la casualitat és molta.

Suposant la relació entre els dos afers aquest afranquiment és, a judici dels experts, un acte insensat i perillós del govern alemany, perquè projecta una imatge de covardia i debilitat, i estimula la continuació dels segrestos i actes de terrorisme com a manera d’aconseguir els seus propòsits. Jo afegiria que el què s’està fent es donar un avís als terroristes que aquí a Europa no es tenen prou pebrots per lluitar contra aquesta xacra.

ES BUSQUEN ELS DINERS

Els pobles primitius que cacen o caçaven animals per alimentar-se, solien honorar-los i demanar-los perdó una vegada abatuts. Ho feien en senyal de respecte i com una unió o connexió espiritual entre home, animal i el món que els envoltava i aixoplugava. Aquest mateix respecte i veneració haurien de sentir els nostres polítics i funcionaris quan ens cobren - sovint de mala manera- els impostos. És a nosaltres que deuen el càrrec, el sou i la possibilitat de gestionar milers de milions d'euros i això crec que mereix un respecte. En primer lloc perquè no són pas a la poltrona com si fossin els amos i senyors absoluts, sinó que tenen un càrrec per servir-nos a nosaltres, i respecte pels diners que els contribuents, en la seva majoria, els han costat molt de guanyar perquè els vinguin a malbaratar i/o gastar-los sense dir-nos en què.
Tot això ve a tomb perquè a la web de la Fundació Catalunya Oberta, ha aparegut una informació dient-nos que la Diputació de Barcelona ha aprovat els pressupostos per l'any 2006, però sense dir-nos com i de quina manera se'ls pensa gastar, cosa absolutament mancada de respecte cap els contribuents. A més ens diu que el pressupost ha augmentat en un 12,7% respecte al del any anterior, la qual cosa significa menys llibertat de decisió i menys poder adquisitiu pel poble. Tan adormits estem que no ens adonem que ens aixequen la camisa? Com és possible tanta passivitat davant aquest increment de l'estatisme i la presa de pèl que significa no donar la més mínima informació de com es gasten els nostres calers?

UN ALTRE SUBVENCIÓ

Fa pocs dies vaig sentir per la televisió una notícia que deia que en una població propera a Barcelona (ho sento, no en recordo el nom) hi representarien dansa professional de forma molt periòdica. La Generalitat i la Diputació hi posaven el local i, suposo, el finançament de tot plegat. El més curiós és que el locutor, al relatar la notícia, digué que això permetria l’espectador veure espectacles a baix cost. Aquí fou on les coses ja no em quadraren: Que potser les companyies de dansa actuaven gratuïtament? Com que no crec que això sigui així aleshores hem de pensar que les entitats públiques es faran càrrec dels emoluments de les companyies, i aquí és on entra la ignorància total, crassa i absoluta del locutor, individu que no deu saber ni sumar al desconèixer que l’economia sempre actua com si fossin uns vasos comunicants: el que poses a un lloc, ho has d’haver tret abans d’un altre punt. El què un govern posa en un lloc (en aquest cas, el pagament a una companyia de teatre més el local, energia elèctrica, etc., etc.) ho ha d’haver tret abans d’un altre punt (i com es finança l’estat? Doncs via impostos, cosa la qual ens afecta a tots, ben inclosos els espectadors que vagin a veure els espectacles de dansa i també el locutor ignorant). I aquí és on entra el quid de la història, ¿És lícit que un que no vagi a veure espectacles els hagi de pagar?

Crec fermament que els espectacles no s’haurien de subvencionar, a banda que és una pura manipulació cultural per part del govern de torn, és una injustícia pels que es queden a casa. Qui vulgui anar al futbol, que s’ho pagui, qui vulgui anar a veure teatre, que s’ho pagui, i qui vulgui anar a veure dansa contemporània ( sí, sí, aquella on es mouen de la manera més absurda i ridícula), que s’ho pagui. D’aquesta manera, si l’espectacle és bo, tindràs audiència i si no val un rave, plega. Com qualsevol altre empresa.

DECIDINT

La primera reacció de “En Peu amb el Puny Enlaire” quan s’assabentà de la mort del seu marit fou irracional i precipitada: agafà un punyal que tenia a la vora i intentà clavar-se’l al cor. Les altres dones ho impediren i després intentaren consolar-la. Al dia següent, ja més calmada i en plena possessió de les seves facultats mentals, abandonà el campament amb el punyal lligat al cinturó. Els altres no intentaren impedir la seva marxa. Si era una decisió meditada, tenia tot el dret de llevar-se la vida si així ho desitjava i ningú no tenia el dret de intentar protegir-la d’ella mateixa.

LA VAGA I LA LLEI

Les coses no van del tot bé a la Seat i la casa mare, la Volkswagen, ha decidit tirar endavant una regulació de plantilla. Els treballadors, amb el comitè d’empresa al capdavant, van fer una jornada de vaga i manifestació ara fa uns dies i en tenen programada un altre per d’aquí a poc. Si jo fos executiu i/o accionista de la Seat o Volkswagen, no podria estar més content de la decisió dels treballadors. En efecte, per cada dia de vaga, l’empresa s’estalvia una bona quantitat de diners en forma de jornals i, a més, deixa de fabricar uns centenars de cotxes que altrament, no sabria pas on posar. No estic pas dient que els treballadors facin vaga a la japonesa, entre altres coses perquè no estic segur que els funcionés, només dic que crec que els treballadors haurien de cercar altres maneres de fer mal a l’empresa.
En un altre ordre de coses, el comitè d’empresa demana a les autoritats polítiques que s’impliquin. No entendré mai per què la gent s’entesta a posar-se per damunt les lleis que regeixen per a tots. ¿ No és situar-se per damunt les lleis que algú demani als polítics excepcions per a si mateixos? Fins on jo sé, els expedients de crisi, les reduccions de plantilla, les suspensions de pagament i altres estratagemes empresarials, són regulades per la llei, i a ella s’han de sotmetre. Si per desgràcia una empresa compleix els requisits per presentar un pla d’ajustament, no podem pas rebutjar-li. Altrament, si no ens agrada, hem de canviar les regles del joc, i fer-ho abans que soni el tret de sortida.

PROFESSORS INÚTILS

Fa uns quants anys hi hagué un accident ferroviari a la Gran Bretanya. En aquell temps, jo encara escoltava Catalunya Ràdio, i els tertulians stalinistes que hi havia en aquell fatídic dia, es van afanyar a denunciar el sistema privatitzat britànic de ferrocarril acusant-lo de ser el responsable de l'accident, ignorant del tot que als països amb sistema ferroviari públic hi han accidents tan o més greus que a la Gran Bretanya. Dies més tard, les enquestes fetes per les autoritats revelaren que l'accident fou això, un accident fatídic. Els qui havien escampat porqueria des de l'altaveu que se'ls donava a la ràdio encara s'han de disculpar.
Tot això ho he recordat en veure les xifres dels resultats escolars del nostre país contrastant-los amb d'altres països europeus. Amb la pràctica totalitat del ensenyament nostrat situat dins les urpes de l'estat, no he sentit ningú queixar-se del fet que l'ignorància supina dels nostres joves sigui deguda a la desídia d'un sistema acompanyada de la dimissió dels pares. Si el nostre sistema educatiu fos privat, les queixes cap aquest sentit haguessin estat ràpides i amb veu ben alta.

Per què els professors no poden cenyir-se a la llei del mercat? Si ets un bon professor, les escoles t'aniran al darrera, si ets un petard, hauràs de plegar i dedicar-te a un altre cosa, com per exemple escombrar carrers, feina igualment digne però que no perjudica a les ments infantils si ets un mal feiner.

PROGRÉS VS. ESTUPIDESA

El President nord-americà George Bush ha anat a la reunió de països americans que té lloc a l’argentina per mirar de convèncer els seus homòlegs que es vagi instaurant el lliure comerç a la zona. La resposta de la gent ha estat anar a una manifestació encapçalada pel demagog i populista Chávez, manifestació que ha acabat per incendiar aparadors. (¿No us recorda a l’esquerra europea de la trencadissa?). Chávez també ha promès anihilar el sistema capitalista a tot sud-amèrica.
És clar que, els polítics, en un país de lliure mercat els és més difícil el governar amb despotisme. Chávez, al controlar els pous de petroli del seu país, controla també els mitjans de subsistència i en conseqüència també la voluntat dels subvencionats. És per això que no vol ni sentir-ne a parlar de cap zona de lliure comerç al continent americà. Per a ell significaria fer unes reformes econòmiques que tard o d’hora portaria la societat civil del seu país a no dependre del seu govern per sobreviure. La ignorància i la incultura de la gent assistint a la manifestació i lloant la política de Chávez ha fet la resta.