dilluns, 21 de febrer de 2005

TRISTESA

No sé per què hi han dies que el teu record se'm fa més evident, més punyent. Han passat gairebé tres anys i encara ara et crec reconèixer pels carrers. Suposo que ningú no acaba acostumant-s'hi mai. Sé que la vida és així, però això no vol dir que hagi de ser fàcil.

Encara ara recordo quan tot va començar. Juro que tinc l'escena clavada al cervell. Pot semblar que sóc imbècil, però just en aquell moment ja vaig intuir com acabaria tot. Després van venir anys de lluita, de moments en què semblava que sí, per tot seguit tornar a començar el malson. Creu-me si et dic que la teva força em va semblar extraordinària, però al capdavall la mort havia de venir per cobrar-se el temut peatge. Quan finalment vas comprendre que tot s'estava acabant ho portares amb una gran dignitat, però Déu dels cels!, que sola deu trobar-se una persona en aquests fatídics moments...

En aquests dies en què el record t'invoca amb massa força, és quan desitjo que aquest mateix record esdevingui d'una vegada per totes d'una dolçor que ho faci tot més fàcil.