Diuen que els pobles tenen els governs que es mereixen, i crec que és del tot veritat. Deixant de banda les dictadures (les quals també se les mereixen els pobles que les deixen actuar) on els canvis de govern sovint es produeixen de manera violenta, els votants de països democràtics són del tot responsables i còmplices de tota persona o grup de persones que col·loquin al govern. ¿O és que no podem considerar responsables els palestins d'haver posat una banda de terroristes al capdavant del territori on viuen? ¿I que me'n dieu del alemanys? ¿No van ser responsables d'haver donat a Hitler el nombre suficient d'escons com per fer-se amb els ressorts del país?
Si limitéssim la responsabilitat de les accions del govern només a aquest i no a la gent que els ha votat, adduint que els votants no han coercit ni amenaçat a ningú, també hauríem d'absoldre de tota culpa el governant, perquè malgrat que ell hauria donat les ordres, no les hauria pas executat, sinó que hauria deixat l'acció a mans dels subordinats. En aquest sentit, el votant dóna “l'ordre” al govern per tal que faci la seva política, és a dir, prengui els diners del ciutadà, li digui com ha de menjar, com ha d'educar els fills, i una llarga corrua de fets, sovint amb amenaces i constrenyiments que si les fes un individu del carrer, ràpidament seria jutjar i sentenciat culpable i engarjolat per procediments mafiosos i gangsterils.
És per aquestes circumstàncies que un hom hauria de pensar-s'ho molt bé abans d'anar a votar i fer-se còmplice d'aitals actes criminals. No trobes, amic lector?
5 comentaris:
Coi, potser és per això que jo he declinat del dret al vot. Devia votar molt a la lleugera fins ara!
Deu ser així: "Cadascú és responsable dels seus actes i jo no me'n vull fer de posar aitals governants al poder."
Jo diria que et vas apropant a Thoreau amb els ideals de llibertat i d'individualisme.
pundit,
Tinc pendent d'endinsar-me en l'obra de Thoreau, però em fa una mica de por perquè si ara ja m'estic tornant anarquista, potser hi acabaré del tot.
De moment he begut de les fonts de Murray Rothbard i altres textos que he anat espigolant per internet, però és tan immens el camp que vull recórrer... no me l'acabaria ni en 50 vides, i només en tinc una i ja estic a mig camí! Moriré ignorant, ja ho veig a venir.
Espieta,
M’estàs donant feina amb aquest post. Porto dos dies donant-li voltes. D’entrada vaig pensar, touché! Però tampoc penso que sigui tan senzill. I de moment tinc dubtes i preguntes. Intento explicar-t’ho seguint el teu post:
- Parles de les dictadures i dius que també se les mereixen els pobles que les deixen actuar. En el cas d’Espanya, per exemple, quan hi havia intents de no deixar-la actuar, què passava?
- Els alemanys que van votar Hitler, sabien el que passaria? el que els venia al darrera?
- Quan jo voto no penso en que ho aniran a fer malament, sinó tot el contrari. Fins i tot després d’un mandat, tinc l’esperança que hauran après i podran millorar.
- Si no voto, si no votes, si no votem, ningú, què faran? Si realment són com dius que són, faran el que feien i no en trauran cap lliçó, suposo...
- En els comentaris, parleu d’anarquisme. Bé, ha triomfat alguna vegada?
En conjunt penso que tot el que és executat per persones té un deteriorament, perquè les persones amb la seva qualitat humana i/o els seus escrúpols són les que poden millorar o empitjorar les coses. Però, si no són persones les que ens governen, qui ho ha de fer? També està clar que si no hi ha govern, les coses no funcionen perquè les persones, i en molts casos queda demostrat, mínimament necessitem una organització. Bé, ja et dic, molta feina m’estàs donant. Tinc molts dubtes i preguntes sense resposta. No deu ser tan senzill tot plegat.
Gràcies, però, per fer-me pensar un cop més. És sa i necessari per no adormir-nos.
Petons, maco :)
Rita, no et pensis que no me n'ha donat a mi de feina aquest post. Encara hi passo cada dia per reflexionar!
I fixa't que el primer comentari el vaig fer per explicar-m'ho a mi mateixa a veure si ho havia entès. És complicat!
A mi m'ho va fent entendre l'edat i la distància.
Això de l'anarquisme penso que és una manera de dir, una filosofia de vida... Tens raó, i millor que no triomfi. I és que les paraules "partit anarquista" són un oxímoron.
No ho sé ben bé i m'embolico sola.
Cordialment a la Rita i a l'Espia.
Rita i pundit,
No hi ha cap mena de dubte que l'ésser humà que viu en comunitat sent la necessitat d'organitzar-se, però una cosa són les associacions lliures, la cooperació voluntària, les mutualitats i les democràcies directes, per posar uns pocs exemples, i un altre cosa són els governs imposats que coarten la llibertat individual i acaben mentint i robant el ciutadà.
D'experiments anarquistes n'hi han hagut ben pocs en la història, i les raons són ben òbvies. Els territoris governats per una entitat o institució coercitiva han existit des dels albors de la humanitat, al imposar-se un d'homes damunt d'altres i autoanomenar-se “reis” o “sobirans” i fer-se legitimar pel sacerdot de torn. A Europa, el paper de legitimador el va saber fer molt bé l'església i actualment el fan els intel·lectuals.
D'aquests experiments, uns quants van tenir lloc a les colònies nord-americanes les quals, per una sèrie de raons, tingueren l'oportunitat de viure uns anys sense cap govern coercitiu, i una de les experiències més notables fou la de Pennsilvània, però com és natural, cap país on hi hagi un govern imperant des de la foscor dels temps no es transformarà pas en anarquista motu proprio per dues raons principals.
1- La mafia que controla el govern no deixarà mai els càrrecs per poder així continuar xuclant la mamella.
2- La gent, igualment com els animals criats en gàbies, no sabria viure en llibertat, li fa por i prefereix entregar-la al govern a canvi d'una seguretat aparent.
A casa nostre també es van fer experiments amb això de l'anarquisme, i el més recent és el període de la segona república, però la veritat és que l'anarquisme anticapitalista no té cap mena de futur, en canvi l'anarco-capitalisme, que respecta la propietat privada i les lleis de mercat, crec que, almenys sobre el paper, podria tenir certes esperances de reixir.
Per a molta gent la paraula anarquisme és sinònim de caos, però res més lluny de la realitat, l'anarquisme defensa la llei policèntrica, és a dir, un conjunt de sistemes jurídics i jurisdiccions de base associativa i no pas territorial.
Rita, fas moltes preguntes al teu comentari, però contestar-les totes exigiria fer un comentari per part meva llarg i incòmode i, de tota manera, només seria la meva opinió, no pas un dogma a aplicar. El que sí et respondré, i ja per acabar, serà això que em deies de l'esperança que tens cada vegada que vas a votar de que ho facin millor. Desenganya't. Tots portem prou anys vivint per veure que aquesta gentola és al món polític no pas per vocació de país, sinó pel poder que se'n deriva. I en qualsevol cas, si posem el paper dels governs en una balança, veurem que les desgràcies i malvestats que els governs han propiciat (pensem en les guerres, per exemple), no compensen pas les possibles virtuts que hagin pogut aportar.
Publica un comentari a l'entrada