Mirant dades sobre llibertat econòmica i política dels països del món que ha fet l'Institut Frasier, i centrant-se en Amèrica Llatina, hom veu clarament que Xile sobrepassa a tots els països del seu entorn. Aquest país està situat en el lloc 20è de 130 en quant a llibertat de comerç, competència i mercats, mentre que els països que l'envolten, Argentina, Bolívia i Perú, estan situats als llocs 74, 63 i 48 respectivament. De fet, Xile té fins i tot una millor posició que Espanya, França, Suècia o Noruega, per posar uns exemples. Un altre detall a tenir en compte, és que des de 1995 fins al 2004 l'augment de la renda per capita dels xilens fou del 25% de mitjana, mentre que la de Sud-amèrica fou del 10%.
Que la llibertat política i econòmica van estretament lligades, es confirma per exemple amb el cas de Veneçuela. Malgrat la riquesa generada pel petroli, aquest país té l'índex de llibertat econòmica més baix de tota Amèrica llatina, i el 5è més baix de tots els països que es mesuren en aquest rànquing, i encara pitjor, entre el període de 1995 al 2004, en comptes d'un augment de la renda per capita que he esmentat abans per els països de Sud-amèrica, en el cas de Veneçuela fou una baixada d'aquesta renda, una mostra molt clara de tenir un govern intervencionista i subsidiari.
Tornant en el cas de Xile, hi han unes preguntes que m'assalten. ¿Estaria Xile en aquesta posició si Augusto Pinotxet no hagués fet el cop d'estat i Salvador Allende hagués consumat la deriva comunista de Xile? Perquè ja sabem tots que Allende era un fervent admirador de Stalin, que el seu govern s'emmirallava amb Cuba i que era partidari de la “violència revolucionària”.
La resposta a aquesta pregunta òbviament és que no. Suposant que Xile finalment s'hagués tret de sobre la dictadura comunista en la qual anaven a caure, dubto molt que s'haguessin fet les reformes necessàries per assolir el lloc on són ara.
L'altre pregunta és: ¿Aleshores, estava justificat el cop d'estat? La resposta també ha de ser que no, perquè al cap i a la fi Allende fou escollit democràticament. I és aquí quan el dilema està servit. ¿S'ha de deixar que un país s'equivoqui o s'ha d'intervenir per evitar mals majors? ¿De quins mecanismes disposa la democràcia per evitar que se l'elimini? ¿Són totes les societats civils de tots els països democràtics prou fortes per evitar per si soles les derives dictatorials?
12 comentaris:
Cada cop em costa més comentar-te, espieta! Els teus bons i reflexius posts em dones massa feina a pensar, i no puc donar cap opinió.
Gràcies, però, per ser així. Necessitem persones com tu.
Petons!
Xile està on és perquè Pinochet va demanar consell a un dels economistes liberals més importants del mon en el seu temps. Milton Friedman. Segurament Allende no ho hagués fet, però també és segur que ell no es mereixia el final que va tenir. També s'hauria de pensar si Allende hauria fet com Hitler, abolir l'estat democràtic i colocar-se ell com a "Führer" per guiar-los cap al capitalisme. Si aquest hagués estat el cas, la intervenció era encertada, com ho va ser (tardana) la intervenció contre Hitler durant la II Guerra Mundial.
Ritaaa,
Ja serà menys! Els posts que faig els podria fer qualsevol només que s'ho proposés. Gràcies pels elogis, però. Un també té la seva vanitat i li agrada que li reconeguin la feina. :-)
Jordi,
Pel que he llegit sobre el tema, em sembla que la democràcia xilena estava ben compromesa.
Un dels problemes que hi veig en la intervenció és qui la decideix i quan. ¿Qui seria el que es revestiria de la suficient capacitat moral i legal per dir quan s'ha de deposar un president que amenaça la democràcia vigent?
En el cas de Xile, si Pinoxet hagués convocat unes eleccions immediatament després de fer el cop d'estat, malgrat que l'acte en sí fos del tot il·legal, potser encara tindria certa justificació, però no ho va fer, i això el condemna del tot.
Jo crec que el millor garant de la democràcia és la pròpia societat civil. Cap país no pot viure esclavitzat si els seus ciutadans realment desitgen la llibertat. Per això és important que aquesta societat civil sigui el més forta possible i que sigui conscient de la seva força, i això significa que l'estat no envaeixi espais on l'únic protagonista hauria de ser l'individu o l'agrupació voluntària d'individus.
Aquests individus, conscientment responsables del seu paper, d'entrada no prestarien oïdes a personatges demagogs, però si per cas, i de manera roina, algú els enganyés, sabrien foragitar -per la força de les armes si calgués- l'usurpador que els hagués volgut esclavitzar.
Molt bon post, de fet els països que tu dius van sofrir dictadures de dreta al igual què Xile. La meva resposta sobre et tema i tombar el govern hauria estat no, en el supòsit què no soc Kissinger. Si les arrels democràtiques haguesin estat prou fortes el propis ciutadans haurien rebutjat l'experiment. Els individus individualment o col·lectiu han de disposar de llibertat inclús per errar. Però la democràcia té eines per a corregir els errors que els individus cometen col·lectivament.
Planteges un bon "dilema moral". Els dubtes de si una determinada acció històrica fou positiva o negativa pel que fa a la consecució de la llibertat i la democràcia, és agosarat.
Personalment ho assimilaria a un altre fet: per a aconseguir que els nostres fills siguin realment lliures, pensin per ells mateixos, cal que els eduquem, que els dirigim, que intervinguem. Si deixem que ells decideixin mai anirien a escola...
Un factor que em sembla clau és la moral social, les conviccions. El problema de sud-amèrica o d'altres regions on l'allunyament de la democràcia és endèmica, respon també als valors dels seus ciutadans. La corrupció generalitzada en tots els àmbits, fins i tot els més personals de l'individu, fa que sigui ben bé impossible el funcionament democràtic. Una de les premises per a la democràcia és precisament la garantia dels drets individuals, la seguretat jurídica. En aquests països les garanties són inexistents i, òbivament, les democràcies són, senzillament, inexistents.
Finalment la democràcia serveix per a canviar els seus governants però la democràcia no és vàlida per a "fer la llei". Passa sovint que els demagogs arriben al poder per a canviar les constitucions i, com és sabut, qui té la majoria no vol dir que tingui la raó.
Josep,
Estic d'acord amb tu quan dius que amb una democràcia sòlida això no passaria, però no estic tan segur del que dius al final. No crec que totes les democràcies tinguin eines per corregir els errors dels votants. La història ens ofereix multitud de casos, començant pel nostre país i les votacions radicals del 1936 o la votació de Hitler per part dels alemanys. No esmento el cas de Rússia, perquè allò no és una democràcia de debò.
Artur,
No puc estar més d'acord amb tu. Crec que la manca de valors democràtics és ben present en la majoria de països llatinoamericans. Possiblement sigui l'herència espanyola, el cas és que en general, aquests països han estat governats per autèntics mafiosos que han sumit la població en la misèria i la ignorància, convertint-se en un campi qui pugui que ha desembocat en un sistema, tal com dius, corrupte, on el que compte per sobreviure és arrambar-se al poder per obtenir-ne una prevenda. En aquest estat de coses, i encara que s'hi hagi pogut instituir una dèbil democràcia, aquesta té poques possibilitats d'enfortir-se i molt menys de defensar-se.
Serà que el poder corromp?
Estic rumiant últimament si el còdig genètic ens pot donar, algun dia, l'entrellat d'algunes similituds ente les persones mafioses, dictadores i corruptes. Ara es busca qualsevol canvi genètic per identificar personalitats concretes . Alguna cosa té el poder que, ho fa canviar les persones o ja porten de socarrel algun tret diferencial.
Que tinguis un bon cap de setmana.
M'agrada llegir-te!
Molt bona reflexió.
Davant la teva pregunta:"¿S'ha de deixar que un país s'equivoqui o s'ha d'intervenir per evitar mals majors?", la resposta liberal és que no es pot intervenir. No hem d'oblidar que dels fracassos s'aprén. No hem d'oblidar que les crisis són saludables, perquè han de permetre corregir el que les provoca. Altrament, sempre estas en condicions de cometre el mateix error.
Joana,
Jo crec que són les dues coses. Això es porta a dins i si surt, òbviament, és quan tens poder. De la mateixa manera que es diu que no es pot saber del tot el caràcter d'una persona fins que no és dins d'una situació límit, tampoc no la podem conèixer del tot fins que no ha tastat poder i veiem si canvia o no. Més que genètic, jo crec que és la moralitat i els valors ben assentats.
Que passis una bona setmana. Ah! I gràcies per llegir-me. M'agrada que ho facis.
Dessmond,
Certament, la primera reflexió és deixar que un país s'equivoqui. Però hi veig dos problemes, a saber:
1er. ¿Com sabem que un país s'equivoca sense haver d'esperar el judici de la història, quan ja és massa tard?
2on. Si poguéssim saber si s'està equivocant, ¿no seria lícit intervenir, en casos evidents de perill de genocidis i similars, per evitar la mort de milers d'innocents?
No sé pas si hi ha cap organisme internacional que s'ha fet aquestes preguntes o ha intentat respondre-les, però crec que tard o d'hora la humanitat hauria de tenir les respostes clares.
Publica un comentari a l'entrada