Fa molts i molts anys, quan jo era un adolescent, el meu pare, a petició meva, em va voler regalar un rellotge pel meu aniversari. Amb aquesta intenció varem anar a un rellotger conegut seu i aquest començà a treure un estol de rellotges per tal que jo n'escollís un.
Quan va acabar de treure'n uns quants me'n va cantar les excel·lències, i per demostrar-me la duresa i qualitat d'irrompible d'un d'ells, l'agafà i començà a donar-li cops contra el taulell.
No recordo res d'aquell rellotge, si era gran o petit, si era digital o d'agulles, ni tan sols recordo el color de l'esfera, només recordo, com si fos gravat a foc, la intimíssima satisfacció que vaig sentir quan, de sobte, el rellotge se li va desmuntar.
7 comentaris:
Hehehehe quina crueltat... la teva! ;-)
Booo! De "xulos" no te'n feien falta!
Hahaha, Senyores! És que encara avui em tronxo quan ho recordo.
ha ha ha ha
que bo!
Dolent! ;)
En el cas de que no se li hagués desmuntat, jo n'hagués demanat un com aquell però nou i en caixa precintada. No fos cas que m'encasquetessin un rellotge que el senyor tenia a bé colpejar davant la gent.
Hi han records de l'infancia que duren per sempre a la memoria.
Publica un comentari a l'entrada