divendres, 6 de febrer del 2009

EL RELLOTGE

Fa molts i molts anys, quan jo era un adolescent, el meu pare, a petició meva, em va voler regalar un rellotge pel meu aniversari. Amb aquesta intenció varem anar a un rellotger conegut seu i aquest començà a treure un estol de rellotges per tal que jo n'escollís un.
Quan va acabar de treure'n uns quants me'n va cantar les excel·lències, i per demostrar-me la duresa i qualitat d'irrompible d'un d'ells, l'agafà i començà a donar-li cops contra el taulell.
No recordo res d'aquell rellotge, si era gran o petit, si era digital o d'agulles, ni tan sols recordo el color de l'esfera, només recordo, com si fos gravat a foc, la intimíssima satisfacció que vaig sentir quan, de sobte, el rellotge se li va desmuntar.

7 comentaris:

Rita ha dit...

Hehehehe quina crueltat... la teva! ;-)

Míriam ha dit...

Booo! De "xulos" no te'n feien falta!

espiadimonis ha dit...

Hahaha, Senyores! És que encara avui em tronxo quan ho recordo.

L'home del sac ha dit...

ha ha ha ha
que bo!

Josep (sl) ha dit...

Dolent! ;)

Moré ha dit...

En el cas de que no se li hagués desmuntat, jo n'hagués demanat un com aquell però nou i en caixa precintada. No fos cas que m'encasquetessin un rellotge que el senyor tenia a bé colpejar davant la gent.

Inuyasha ha dit...

Hi han records de l'infancia que duren per sempre a la memoria.