GERGE WASHINGTON

George Washington fou un gran personatge. Moderat i prudent, no aconseguí grans victòries militars essent General de l'exèrcit de les Colònies. El seu mèrit radicà en la perseverança i el coneixement de les persones. Amb el poder que arribà a tenir, un home d'un altre temperament hagués pogut autoproclamar-se monarca, però la seva temperança i moral li féu renuncià al comandament de l'exèrcit quan va creure acabada la seva feina. Quan més tard el nomenaren primer president dels Estats Units, emprà la mateixa moderació, ensems amb la seva capacitat organitzativa. Acceptà a contracor en segon mandat, i en refusà amb fermesa el tercer, fixant un precedent que, anys més tard, quedaria reflectit com a llei de limitació de mandats.

Quan, al final de la seva carrera política, marxà cap a les seves possessions, deixa una carta oberta a mode de discurs, on alertava els seus conciutadans dels perills que, al seu criteri, haurien d'enfrontar-se. Alguns dels punts que tractà eren referents al sistema partidista, que a continuació incloc.



Ja us he alertat abans sobre els perills dels partits en un Estat, en particulars dels que es formen amb criteris geogràfics. Deixeu-me que us doni ara una visió més exhaustiva, i us avisi de la manera més solemne contra els efectes més ruïnosos de l'esperit partidista en general.

Aquest esperit, per desgràcia, és inseparable de la nostra naturalesa, i té les seves arrels en les més fortes passions humanes. Existeix sota diferents formes en tots els governs, més o menys ofegades, controlades, o reprimides; però en aquells governs regits per la via popular, és vist en la seva més gran categoria, i és veritablement el seu pitjor enemic.

La dominació alternativa d'una facció sobre l'altre, aguditzat per l'esperit de revenja, natural en la desavinença partidista, la qual en diferents èpoques i països ha perpetrat les monstruositats més horroroses, és en si mateix un despotisme espantós. Però això porta finalment a un despotisme més formal i permanent. El resultat d'aquest despotisme resulta en misèries i desordres, i decanta gradualment les ments dels homes a la recerca d'una seguretat i repòs en el poder absolut d'un individu, i tard o d'hora el cap d'alguna facció dominant, més hàbil o afortunat que els seus rivals, força aquesta disposició a benefici del seu propi ascens, damunt la ruïna de la Llibertat Pública.

Sense esperar extrems d'aquest tipus, (els quals, malgrat tot, no haurien de ser del tot perduts de vista,) les contínues i habituals malifetes de l'esperit partidista són suficients com per que l'interès i el deure de la gent prudent sigui el de desencoratjar-lo i restringir-lo.

Serveix sempre per distreure els Concells Públics, per afeblir l'Administració Pública. Pertorba la comunitat amb gelosies infundades i falses alarmes; encén l'enemistat d'un partit contra l'altre, de tant en tant fomenta els aldarulls i la insurrecció. Obre la porta a influències estrangeres i a la corrupció, la qual troba un accés fàcil al mateix govern a través dels canals de les passions partidistes. Així, la política i la voluntat d'un país queda subjecte a la política i voluntat d'un altre.

Hi ha l'opinió, que els partits en els països lliures són útils per controlar l'administració del govern, i serveixen per mantenir viu l'esperit de llibertat. Això, dins de certs límits és probablement cert, i en governs monàrquics el patriotisme potser mira amb indulgència, sinó amb aprovació, l'esperit partidista. Però en aquells de caràcter popular, en governs electes, és un esperit que no hauria de ser encoratjat. Per tendència natural, sempre hi haurà prou esperit de partit per a cada propòsit saludable, i, havent-hi un perill constant d'excés, l'esforç hauria d'anar encaminat, per la força de l'opinió pública, a mitigar-lo i dissipar-lo. No es pot deixar que s'apagui un foc. Sempre reclama una vigilància uniforme per tal de prevenir que hi hagin massa flames perquè sinó, en lloc d'escalfar, es consumirà.