Us suposo informats d'aquesta cimera que uns vintena de països acaben de fer a Londres. Han arribat a uns acords de mínims entre els quals hi ha denunciar els paradisos fiscals, que són països que mantenen el secret bancari dels clients de les entitats financeres, entre altres coses.
Sempre he pensat que això de donar dades a la Hisenda pública, per part dels bancs, era una cosa molt lletja, una immoralitat, perquè, si la policia ha de demanar una ordre de registre a un jutge per entrar a la casa d'un presumpte delinqüent, si ha de demanar una ordre judicial per intervenir un telèfon, per què no pot demanar una ordre judicial per investigar els comptes que hom pugui tenir? ¿Tan difícil és fer les coses ben fetes? ¿Tan difícil és anar pel món sense trepitjar la presumpció d'innocència?
dissabte, 4 d’abril del 2009
dimecres, 25 de març del 2009
JA HI TORNEM A SER
Avui l'irrisori grupuscle d'estudiants que està en contra del pla de Bolonya ha decidit de bell nou ocupar la universitat. Amb aquesta acció volen impedir el normal funcionament de la magna institució, en concret de les facultats de Dret i de Geografia.
Tenen tot el dret a estar en contra del que els vingui de gust, però no tenen cap dret d'impedir que cap altre estudiant entri a les aules per rebre la classe corresponent, així com tampoc no tenien cap dret de tallar cap carrer.
Impedir el normal funcionament de la universitat i de la ciutat en general bé podria rebre el qualificatiu de “fatxa”, aquesta paraula que molts joves sempre tenen a la punta de la llengua per qualificar a tothom que no pensa i actua com ells.
Tenen tot el dret a estar en contra del que els vingui de gust, però no tenen cap dret d'impedir que cap altre estudiant entri a les aules per rebre la classe corresponent, així com tampoc no tenien cap dret de tallar cap carrer.
Impedir el normal funcionament de la universitat i de la ciutat en general bé podria rebre el qualificatiu de “fatxa”, aquesta paraula que molts joves sempre tenen a la punta de la llengua per qualificar a tothom que no pensa i actua com ells.
dissabte, 14 de març del 2009
L'ESPECULACIÓ
Les paraules especular o especulació són sempre emprades i enteses en sentit negatiu, fins i tot el substantiu especulador pot arribar a esdevenir un insult. De fet, però, l'única cosa que fa un especulador és comprar o vendre comptant d'aprofitar-se d'una fluctuació del preus, i això, a priori, no és pas tan negatiu. Admeto que hi han d'haver unes normes mínimes per tal d'evitar els casos d'abús, però per la resta, s'ha de deixar que l'especulació funcioni perquè és del tot necessària.
En efecte, un especulador és una persona que pot tenir o no informació o coneixements d'un producte o cosa determinada -deixarem de banda la informació privilegiada, que és un dels casos d'abús al què em referia més amunt-, analitza o no la situació, i actua en un sentit o en un altre, gairebé sempre arriscant part del seu capital o actius. Pot sortir-li bé o no, pot guanyar-hi diners o no, però aquest és el joc i el risc en els quals l'especulador, voluntàriament, ha volgut jugar.
Tot això ve a tomb per una tertúlia en la qual, per dues vegades, ha sortit el cas d'una modalitat concreta d'especulació: l'especulació, a la baixa, d'accions bancàries. Ras i curt, aquesta especulació consisteix en manllevar unes accions a canvi del retorn d'aquestes més una comissió al cap d'un temps pactat. El nou propietari corre a vendre-se-les, perquè té la certesa que les accions han de baixar. Si això acaba passant, torna a comprar-les amb els diners que havia obtingut de la seva venda, però com que ara estan més barates, li sobraran diners. L'especulador retorna les accions al seu anterior propietari més la comissió pactada, i els diners que hagin pogut quedar són el benefici que li queda a l'especulador.
És una acció fàcil d'entendre i que mai farà que per se facin baixar les accions del banc en qüestió. Doncs els progre-comunistes de la tertúlia radiofònica ja van tocar les trompetes del judici final, proclamant que era un acte que empobria la gent al fer abaixar el preu de les accions, i tot això ho deien malgrat ser gent amb títol universitari, la qual cosa em porta a pensar que tenir un títol no és pas garantia ni certificat d'intel·ligència.
En definitiva, l'especulació és una aposta, i com a tal ha de ser valorada. ¿Oi que si faig una aposta contra el Barça, jugant-me els diners a que perdrà el proper partit, això no farà pas que el perdi, sinó que serà la seva pròpia dinàmica la que el porti a fer un resultat o un altre? Doncs això.
En efecte, un especulador és una persona que pot tenir o no informació o coneixements d'un producte o cosa determinada -deixarem de banda la informació privilegiada, que és un dels casos d'abús al què em referia més amunt-, analitza o no la situació, i actua en un sentit o en un altre, gairebé sempre arriscant part del seu capital o actius. Pot sortir-li bé o no, pot guanyar-hi diners o no, però aquest és el joc i el risc en els quals l'especulador, voluntàriament, ha volgut jugar.
Tot això ve a tomb per una tertúlia en la qual, per dues vegades, ha sortit el cas d'una modalitat concreta d'especulació: l'especulació, a la baixa, d'accions bancàries. Ras i curt, aquesta especulació consisteix en manllevar unes accions a canvi del retorn d'aquestes més una comissió al cap d'un temps pactat. El nou propietari corre a vendre-se-les, perquè té la certesa que les accions han de baixar. Si això acaba passant, torna a comprar-les amb els diners que havia obtingut de la seva venda, però com que ara estan més barates, li sobraran diners. L'especulador retorna les accions al seu anterior propietari més la comissió pactada, i els diners que hagin pogut quedar són el benefici que li queda a l'especulador.
És una acció fàcil d'entendre i que mai farà que per se facin baixar les accions del banc en qüestió. Doncs els progre-comunistes de la tertúlia radiofònica ja van tocar les trompetes del judici final, proclamant que era un acte que empobria la gent al fer abaixar el preu de les accions, i tot això ho deien malgrat ser gent amb títol universitari, la qual cosa em porta a pensar que tenir un títol no és pas garantia ni certificat d'intel·ligència.
En definitiva, l'especulació és una aposta, i com a tal ha de ser valorada. ¿Oi que si faig una aposta contra el Barça, jugant-me els diners a que perdrà el proper partit, això no farà pas que el perdi, sinó que serà la seva pròpia dinàmica la que el porti a fer un resultat o un altre? Doncs això.
divendres, 6 de febrer del 2009
EL RELLOTGE
Fa molts i molts anys, quan jo era un adolescent, el meu pare, a petició meva, em va voler regalar un rellotge pel meu aniversari. Amb aquesta intenció varem anar a un rellotger conegut seu i aquest començà a treure un estol de rellotges per tal que jo n'escollís un.
Quan va acabar de treure'n uns quants me'n va cantar les excel·lències, i per demostrar-me la duresa i qualitat d'irrompible d'un d'ells, l'agafà i començà a donar-li cops contra el taulell.
No recordo res d'aquell rellotge, si era gran o petit, si era digital o d'agulles, ni tan sols recordo el color de l'esfera, només recordo, com si fos gravat a foc, la intimíssima satisfacció que vaig sentir quan, de sobte, el rellotge se li va desmuntar.
Quan va acabar de treure'n uns quants me'n va cantar les excel·lències, i per demostrar-me la duresa i qualitat d'irrompible d'un d'ells, l'agafà i començà a donar-li cops contra el taulell.
No recordo res d'aquell rellotge, si era gran o petit, si era digital o d'agulles, ni tan sols recordo el color de l'esfera, només recordo, com si fos gravat a foc, la intimíssima satisfacció que vaig sentir quan, de sobte, el rellotge se li va desmuntar.
dimarts, 3 de febrer del 2009
VON STAUFFENBERG
En aquests dies s'està projectant una pel·lícula anomenada “Valquíria”, que explica la història d'un atemptat perpetrat per un grup de militars alemanys sobre Hitler. La persona encarregada de deixar una maleta plena d'explosius al costat del dictador alemany era un tal Claus von Stauffenberg.
La història ens diu que von Stauffenberg era una persona que es va indignar en veure els genocidis i les malifetes de Hitler i per això va decidir actuar, però jo, què voleu que us digui, tinc el meus dubtes.
Per què va esperar a cometre l'atemptat el 1944?
Per què no fer-lo el 1939, quan l'agressió a Polònia?
Per què no fer-lo el 1938, quan va haver-hi la Kristallnacht?
Per què no fer-lo el 1936, quan va ocupar la zona desmilitaritzada de la Renània?
Per què no fer-lo el 1935, quan els nazis van promulgar les lleis de Nuremberg?
Per què no fer-lo el 1933, quan Hitler va abolir la democràcia?
Jo trobo més plausible el fet que von Stauffenberg i els seus còmplices secundaven fil per randa la política de Hitler, amb la diferència que eren més pragmàtics, és a dir, que veien que la guerra estava perduda i no li veien el sentit a que el seu país fos assolat. Un cop mort Hitler, podrien negociar una rendició amb els aliats. Per això i només per això, von Stauffenberg intentà liquidar Hitler el 1944 i no abans, quan ja tot es veia perdut...
La història ens diu que von Stauffenberg era una persona que es va indignar en veure els genocidis i les malifetes de Hitler i per això va decidir actuar, però jo, què voleu que us digui, tinc el meus dubtes.
Per què va esperar a cometre l'atemptat el 1944?
Per què no fer-lo el 1939, quan l'agressió a Polònia?
Per què no fer-lo el 1938, quan va haver-hi la Kristallnacht?
Per què no fer-lo el 1936, quan va ocupar la zona desmilitaritzada de la Renània?
Per què no fer-lo el 1935, quan els nazis van promulgar les lleis de Nuremberg?
Per què no fer-lo el 1933, quan Hitler va abolir la democràcia?
Jo trobo més plausible el fet que von Stauffenberg i els seus còmplices secundaven fil per randa la política de Hitler, amb la diferència que eren més pragmàtics, és a dir, que veien que la guerra estava perduda i no li veien el sentit a que el seu país fos assolat. Un cop mort Hitler, podrien negociar una rendició amb els aliats. Per això i només per això, von Stauffenberg intentà liquidar Hitler el 1944 i no abans, quan ja tot es veia perdut...
divendres, 23 de gener del 2009
SESSIÓ AL PARLAMENT
El dia 21 de gener d'enguany, i a la sessió de control número 48 del Parlament de Catalunya, el Senyor Espadaler va preguntar al Govern per les mesures que s'han pres al llarg d'aquests darrers mesos en relació a la contaminació ambiental. Va respondre el Senyor Saura, Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. Un tast de la seva resposta és el següent:
...Vostè defensa no perdre nou segons, nosaltres defensem que no hi hagi malalts que morin prematurament, 1.200... –no, no ho dic jo, ho diu l’informe del centre científic, no ho dic jo–, que no hi hagin nens amb asma per mesures de disminució de contaminació...
La preocupació del Govern per la nostra salut és molt lloable però, posats a prohibir o limitar coses potencialment perilloses, i tenint en compte que la ideologia comunista ha causat, pel cap baix, 80 milions de víctimes al llarg de només un segle, ¿no podrien prohibir els partits d'ideologia comunista, com ara la mateixa Iniciativa per Catalunya?
...Vostè defensa no perdre nou segons, nosaltres defensem que no hi hagi malalts que morin prematurament, 1.200... –no, no ho dic jo, ho diu l’informe del centre científic, no ho dic jo–, que no hi hagin nens amb asma per mesures de disminució de contaminació...
La preocupació del Govern per la nostra salut és molt lloable però, posats a prohibir o limitar coses potencialment perilloses, i tenint en compte que la ideologia comunista ha causat, pel cap baix, 80 milions de víctimes al llarg de només un segle, ¿no podrien prohibir els partits d'ideologia comunista, com ara la mateixa Iniciativa per Catalunya?
diumenge, 11 de gener del 2009
LA MANIFESTACIÓ
Pel blog d'en Moré descobreixo aquesta fotografia de la manifestació que es va fer ahir a Barcelona i que pretenia recolzar els palestins.
Que la gent és manifesti és un acte normal en un país democràtic. Que la derivada d'aquesta manifestació sigui el recolzament a la política de Hamas ja no és tan normal, però el que és inacceptable és l'exhibició d'armes de foc i el brandament de l'Alcorà, en un gest que comporta implícitament el desig de ser governats per la sharia.
El nostres polítics s'han esforçat, durant molt anys, en controlar la cultura i arrancar d'arrel tota cosa que es bellugués sense el seu permís, i tot amb la insana intenció de que el poble no tingui cap altre visió de la vida que la oficial. Un dels resultats l'estem veient en aquesta manifestació, gent extremada i amb visió de vol gallinaci, que està disposada a prestar les seves oïdes a la demagògia més abjecta.
Per acabar de reblar el clau, a la manifestació hi van acudir uns quants polítics de casa nostra. Donada la seva catadura moral i el seu escàs nivell intel·lectual dubto que, a la vista dels esdeveniments, es penedeixin d'haver assistit a la manifestació. Si, tal com he dit més amunt, el nostre país no tingués la cultura controlada, no hagués permés mai que cap polític anés a una manifestació d'aquesta índole, i si algú si hagués atrevit, seria condemnat a l'ostracisme polític per sempre més, però ara haig de veure, amb profunda vergonya, com aquest país està governat per miserables que fins i tot gosen donar lliçons de moral.
dimarts, 6 de gener del 2009
EL PAQUET D'ESTIMULACIÓ O QUIN TIP DE RIURE
Els polítics i els mitjans de comunicació servils i genuflexes segueixen entestats en fer-nos creure que ells (els polítics) poden crear llocs de treball. En realitat, això només passa als països comunistes, on l'Estat és l'empresari. En una economia de lliure mercat, els llocs de treball els crea l'empresa, llevat del cos de funcionariat, que aquests sí que són contractats per l'Estat.
Tot això ve a tomb, perquè el president electe Obama acaba d'anunciar un paquet d'estimulació econòmica de 800 mil milions de dòlars (com si això servís per alguna cosa), i s'atreveix a dir que aquest pla crearà (will create, no pas would create, que els polítics no entenen de modèstia) 3 milions de llocs de treball el 2011. (No m'agrada autocitar-me, però ja vaig fer un post sobre la fal·làcia de la creació de llocs de treball amb estimulacions de diner públic.)
Com sempre he repetit, els diners que es gasta l'administració només els pot treure de la butxaca del contribuent, presents o futurs.
En el cas de que l'Estat ens prengui els diners ara mateix, la mesura no serveix per a res, ans el contrari, la única cosa que fa l'estat és sostreure capacitat adquisitiva al contribuent, allargant la crisi una bona temporada, amb dues doloroses conseqüències afegides: l'Estat es gastarà els diners del contribuent en subvencionar empreses al caire de la fallida o amb unes estructures de producció caduques, que és el mateix que dir que llença els diners i impedeix la renovació que tota competència sana provoca, i l'altre conseqüència és que, juntament amb els diners que l'Estat pren als contribuents, li pren també la llibertat de decidir quan i amb què se'ls gasta.
En el cas de que l'Estat no vulgui prendre ara mateix els diners al contribuent (cosa que sembla que és el que pretén el Sr. Obama, doncs ja ha deixat clar que ensems amb el paquet d'estimulació, hi hauran rebaixes d'impostos), aleshores no li queda més remei que fer una emissió de deute, que ve a ser com demanar un crèdit, i gairebé tots sabem, amic lector, què significa tenir un crèdit: haver de tornar els diners i, a més, amb interessos. També en aquest cas serveix el què he dit més amunt, però amb una diferència. La crisi no es fa tan evident, però s'allarga molt més.
Per aturar la crisi, el que ha de fer l'Estat és, senzillament, no fer res. Això significaria tancament d'empreses antiquades, això significaria pèrdua de llocs de treball, i també podria significar la pèrdua d'alguns estalvis per part d'alguns ciutadans, però la recuperació s'aconseguiria en qüestió de 1 o 2 trimestres. Ara haurem d'esperar anys.
Tot això ve a tomb, perquè el president electe Obama acaba d'anunciar un paquet d'estimulació econòmica de 800 mil milions de dòlars (com si això servís per alguna cosa), i s'atreveix a dir que aquest pla crearà (will create, no pas would create, que els polítics no entenen de modèstia) 3 milions de llocs de treball el 2011. (No m'agrada autocitar-me, però ja vaig fer un post sobre la fal·làcia de la creació de llocs de treball amb estimulacions de diner públic.)
Com sempre he repetit, els diners que es gasta l'administració només els pot treure de la butxaca del contribuent, presents o futurs.
En el cas de que l'Estat ens prengui els diners ara mateix, la mesura no serveix per a res, ans el contrari, la única cosa que fa l'estat és sostreure capacitat adquisitiva al contribuent, allargant la crisi una bona temporada, amb dues doloroses conseqüències afegides: l'Estat es gastarà els diners del contribuent en subvencionar empreses al caire de la fallida o amb unes estructures de producció caduques, que és el mateix que dir que llença els diners i impedeix la renovació que tota competència sana provoca, i l'altre conseqüència és que, juntament amb els diners que l'Estat pren als contribuents, li pren també la llibertat de decidir quan i amb què se'ls gasta.
En el cas de que l'Estat no vulgui prendre ara mateix els diners al contribuent (cosa que sembla que és el que pretén el Sr. Obama, doncs ja ha deixat clar que ensems amb el paquet d'estimulació, hi hauran rebaixes d'impostos), aleshores no li queda més remei que fer una emissió de deute, que ve a ser com demanar un crèdit, i gairebé tots sabem, amic lector, què significa tenir un crèdit: haver de tornar els diners i, a més, amb interessos. També en aquest cas serveix el què he dit més amunt, però amb una diferència. La crisi no es fa tan evident, però s'allarga molt més.
Per aturar la crisi, el que ha de fer l'Estat és, senzillament, no fer res. Això significaria tancament d'empreses antiquades, això significaria pèrdua de llocs de treball, i també podria significar la pèrdua d'alguns estalvis per part d'alguns ciutadans, però la recuperació s'aconseguiria en qüestió de 1 o 2 trimestres. Ara haurem d'esperar anys.
diumenge, 4 de gener del 2009
ISRAEL
S'han dit tantes coses sobre aquesta intervenció d'autodefensa de l'exèrcit d'Israel a Gaza que poca cosa -o millor dit, cap- puc dir per tal de donar-hi una mica de llum. A més, el poc temps de què darrerament disposo fa que arribi a la notícia tard i malament.
La única cosa que sí que vull i puc fer és declarar-me públicament, una vegada més, amic d'Israel.
Sóc al seu costat perquè són la part dèbil, perquè és un poble que lluita per la seva supervivència enmig d'un oceà d'hostilitat i que els vol “llençar al mar”, mentre que altres estimen més la mort -àdhuc la dels seus propis fills- que la vida.
Sóc al seu costat perquè és la única democràcia homologable que hi ha a la zona, respectant els ciutadans sigui quina sigui la seva creença, raça o sexe, mentre que altres viuen enmig del feudalisme tribal, collant la població i mantenint-los deliberadament en la ignorància per tal que mai els puguin disputar el poder, i discriminant als que no són musulmans i a les dones encara que ho siguin.
Sóc al seu costat perquè l'única cosa que Israel vol és viure en pau i progressar per deixar un país millor pels seus fills, mentre que altres volen exterminar el petit país de llet i mel i ensenyen els seus fills a morir abans que a no conformar-se amb la dictadura on viuen en els seus països.
Sóc al seu costat perquè es limiten a defensar-se del constant llançament de coets amb unes intervencions militars de les més escrupoloses que mai he vist en cap exèrcit, mentre que altres, en lloc de construir un país i ensenyar al món que són capaços de fer-ho, es limiten a preparar i llençar coets amb l'ànim exprés de fer mal a la població civil.
Sóc al seu costat perquè em dóna la gana.
Endavant Israel! No estàs sol en la teva lluita!
La única cosa que sí que vull i puc fer és declarar-me públicament, una vegada més, amic d'Israel.
Sóc al seu costat perquè són la part dèbil, perquè és un poble que lluita per la seva supervivència enmig d'un oceà d'hostilitat i que els vol “llençar al mar”, mentre que altres estimen més la mort -àdhuc la dels seus propis fills- que la vida.
Sóc al seu costat perquè és la única democràcia homologable que hi ha a la zona, respectant els ciutadans sigui quina sigui la seva creença, raça o sexe, mentre que altres viuen enmig del feudalisme tribal, collant la població i mantenint-los deliberadament en la ignorància per tal que mai els puguin disputar el poder, i discriminant als que no són musulmans i a les dones encara que ho siguin.
Sóc al seu costat perquè l'única cosa que Israel vol és viure en pau i progressar per deixar un país millor pels seus fills, mentre que altres volen exterminar el petit país de llet i mel i ensenyen els seus fills a morir abans que a no conformar-se amb la dictadura on viuen en els seus països.
Sóc al seu costat perquè es limiten a defensar-se del constant llançament de coets amb unes intervencions militars de les més escrupoloses que mai he vist en cap exèrcit, mentre que altres, en lloc de construir un país i ensenyar al món que són capaços de fer-ho, es limiten a preparar i llençar coets amb l'ànim exprés de fer mal a la població civil.
Sóc al seu costat perquè em dóna la gana.
Endavant Israel! No estàs sol en la teva lluita!
dimecres, 31 de desembre del 2008
SI VIS PACEM PARA BELLUM
Al Saló de l'Ensenyament d'enguany, hi ha un estand de l'exèrcit espanyol, i dies enrere s'hi varen plantar un seguit de joves (ells s'autoanomenen, pomposament, “activistes”) i després de llençar-se pintura vermella per sobre, desplegaren una pancarta amb un escrit que hi deia: “Les armes no eduquen, maten”.
D'antuvi, pot semblar que tinguin raó, però si hom s'atura a pensar-hi una mica, veurà que l'autodefensa, sobretot la individual però també la col·lectiva, hauria de formar part de l'educació que reben els nostres infants doncs, ¿És que per ventura la llibertat i la democràcia són drets naturals? Segurament que per aquests xixarel·los, nascuts en democràcia i per tant amb tot fet i mastegat, amarats de progressia ridícula que al seu torn els van imbuir en l'escola pública comunistoide que patim, deuen pensar que sí, que el fet de ser lliures és un dret connatural, però si l'escola i la societat haguessin estat liberals els haurien dit que la llibertat és un dret que ha calgut conquerir i que ha de ser vigilat per tal de que no te'l prenguin, i si qui te'l vol prendre pretén fer-ho per la força, tu també l'has de defensar per la força, i és aquí on entren les armes, per fàstic que ens facin.
És cert, els humans hauríem de detestar tota forma de violència, els humans hauríem de preferir poder defensar-nos amb l'ús de la paraula, però els fanatismes i la intolerància no són susceptibles de ser aturats amb bones paraules, i és que els romans ja ho deien:
Si vis pacem para bellum
o, tal com va dir Yves Montand:
Els pacifistes són com ovelles que creuen que el llop és vegetarià.
D'antuvi, pot semblar que tinguin raó, però si hom s'atura a pensar-hi una mica, veurà que l'autodefensa, sobretot la individual però també la col·lectiva, hauria de formar part de l'educació que reben els nostres infants doncs, ¿És que per ventura la llibertat i la democràcia són drets naturals? Segurament que per aquests xixarel·los, nascuts en democràcia i per tant amb tot fet i mastegat, amarats de progressia ridícula que al seu torn els van imbuir en l'escola pública comunistoide que patim, deuen pensar que sí, que el fet de ser lliures és un dret connatural, però si l'escola i la societat haguessin estat liberals els haurien dit que la llibertat és un dret que ha calgut conquerir i que ha de ser vigilat per tal de que no te'l prenguin, i si qui te'l vol prendre pretén fer-ho per la força, tu també l'has de defensar per la força, i és aquí on entren les armes, per fàstic que ens facin.
És cert, els humans hauríem de detestar tota forma de violència, els humans hauríem de preferir poder defensar-nos amb l'ús de la paraula, però els fanatismes i la intolerància no són susceptibles de ser aturats amb bones paraules, i és que els romans ja ho deien:
Si vis pacem para bellum
o, tal com va dir Yves Montand:
Els pacifistes són com ovelles que creuen que el llop és vegetarià.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)