dimecres, 31 d’agost del 2005

LA TONTERIA DE SEMPRE

Al estranger ja ho han dit i estranyament ha estat a Alemanya, un país seriós. Com que no acostumo a escoltar els mitjans de comunicació d'aquí, no sé si ho han dit o no, però en el cas que no ho hagin fet, no crec que triguin gaire a fer-ho.Es tracta de cercar un culpable de l'huracà Katrina. Com haureu pogut suposar, el culpable no és la mare natura sinó que és el Sr, Bush. Fent gala d'una ignorància sense parió i d'un cretinisme superlatiu, els de sempre ja han trobat culpable. I tot això ho han fet sense mirar les estadístiques que indiquen que la freqüència actual els huracans no tan sols no és superior sinó que als anys 50, quan de l'escalfament global no se'n parlava perquè no existia, era encara superior.

dimarts, 30 d’agost del 2005

ELS RENYS DE LA MINISTRA

La ministra espanyola de medi ambient, ha renyat els espanyols perquè malbaraten molta aigua dient-los-hi que actuen com a "nou rics". Tot i que és molt possible que la gent no sàpiga fer un ús racional de l'aigua, crec que la ministra hauria de dedicar-se a fer la seva feina, o sigui, gestionar recursos i governar. Que malbaratem l'aigua? La solució és molt fàcil. Castigar als que consumeixen en excés i/o la usen per luxe, com ara rentar cotxes, omplir piscines o regar jardins. Naturalment, el càstig s'hauria de fer de l'única manera que ho pot fer un govern. Pressionant fiscalment a l'alça els que gasten més aigua del compte. Totes les altres declaracions i renys sobre el tema són, per dir-ho en paraules de Josep Pla, "collonades". El què ha de fer la ministra és actuar eficaçment i no culpar als altres del seu fracàs.

diumenge, 28 d’agost del 2005

MONT PELERIN SOCIETY

Després de la segona guerra mundial, en la qual alguns dels valors de la civilització occidental foren posats en perill, 36 experts, la majoria economistes, amb alguns historiadors i filòsofs, foren convidats pel professor Friederich Hayek a reunir-se amb ell prop de Montreux (Suissa), per tal de tractar l’estat i el possible destí del liberalisme en la teoria i en la pràctica. (Aprofito per dir que, el liberalisme, prefereix un estat descentralitzat i el perímetre del qual sigui el més reduït possible, tot plegat sinònim de llibertat individual).
El grup s’auto anomenà Mont Pelerin Society. Posaren de relleu que no intentaven crear cap ortodòxia, formar o integrar-se a cap corrent polític, o fer propaganda. L’objectiu era facilitar un intercanvi d’idees entre experts que pensessin de manera semblant en l’esperança d’enfortir els principis i la pràctica d’una societat lliure i estudiar la manera de treballar, les virtuts i defectes del sistema econòmic del mercat.
Transcorreguts 58 anys, s’han celebrat 32 trobades generals i 27 de regionals per tot el món, i el nombre de membres ha pujat a més de 500. Homes i dones de gairebé 40 països de diversa disciplina acadèmica, edat i renom.
Ara estan fent una trobada a Islàndia, segons informa The Brussels Journal. En l'artícle hi han paràgrafs tan brillants com aquest:

"In an impressive speech, Vaclav Klaus, the President of the Czech Republic, told the conference yesterday that Europe is in danger of becoming a “post-democratic” society. Socialism has been discredited since the collapse of Communism in 1989, but “substitutes for Socialism,” such as environmentalism, multiculturalism, Europeanism and “NGO-ism” act as “alternative ideologies” that are used to legitimise ever more government interference in people’s everyday lives, restricting their freedom. According to Klaus, Europe is under greater threat in this regard than America because Europeans, to a larger extent than Americans, tend to regard the state as a well-meaning benefactor to the people."

Llegiu la resta aquí.

divendres, 26 d’agost del 2005

QUINES COSES PASSEN!

Fa pocs dies vaig sentir una notícia que, al meu entendre, constava de dos parts: Per una banda parlava de l'anunci d'una segona versió en la mort del jove brasiler a mans de la policia britànica i per l'altre, de l'enviament per part del Brasil d'uns experts per tal d'investigar la citada mort.
En el primer cas, de confirmar-se, es tractaria d'un cas ben lamentable, tan per la mort en sí com de l'engany portat a terme per la policia, però tinc la suficient confiança en el sistema judicial britànic i no dubto que indagarà per fer sortir a la llum la veritable versió dels fets.
En quan a l'enviament d'experts per part del Brasil, tot i legítima, no vaig poder evitar pensar en els assassinats dels "meninos da rua", en les corruptel·les dels polítics que han sortit a llum darrerament, en les morts de tanta gent a mans de les màfies que impunement destrossen la selva amazònica, en els segrestos que pateix la gent amb una mica de possibles i en tants altres casos d'injustícies al bell país sud-americà. Per què no posen el mateix zel en esbrinar les morts i/o injustícies del seu país com l'estan posant amb el jove mort per la policia britànica?

divendres, 5 d’agost del 2005

L'AIGUA MALBARATADA

He tingut l’oportunitat d'observar a diversa gent netejant cotxes, tan en els "boxes", llocs on cada ú se'l renta, com en el tren de rentat. La quantitat d’aigua que malbaraten és enorme. Com és possible que mentre hi hagin llocs que estan de restriccions en d'altres llencem l'aigua tan alegrement? Per què les autoritats no graven aquests establiments amb un impost especial en èpoques de sequera per tal de dissuadir a alguns clients?

(Me'n vaig de vacances, tornaré a publicar d'aquí a unes tres setmanes. Bones vacances a tothom)

diumenge, 31 de juliol del 2005

ELS CAS DELS CRANCS HEIKE

Quan un hom veu un documental de bèsties per la televisió, queda bocabadat en veure la perfecció de l'adaptació al medi. Immediatament, els ignorants i/o els supersticiosos pensen que tot això és degut a un ésser diví, sense contemplar cap altre possibilitat potser perquè la seva ment no pot comprendre els milions d'anys d'evolució de la vida des que va iniciar el seu recorregut.
Un cas estrany i sorprenent degut no a l'evolució natural sinó a l'acció humana el tenim en els crancs Heike. Aquells de vosaltres que vau veure en el seu dia la sèrie Cosmos potser el recordareu, per si no ho vau veure o no us recordeu, us refrescaré la memòria.

L'any 1185 el Japó tenia un emperador de set anys que es deia Antoku. Nominalment, era el cap de un clan de samurais que s'anomenaven els Heike. Aquest clan feia anys que lluitava contra un altre clan, els Genji. Ambdós clans reivindicaven antics drets per a ostentar el tron imperial. Arribà el dia de l'enfrontament decisiu que s'havia de lliurar en un mar interior del Japó anomenat Danno-ura. El petit emperador anava a bord juntament amb la seva àvia, anomenada Nii. Els Heike foren superats en nombre i tàctica i l'àvia decidí que ni ella ni el nen serien capturats per l'enemic, per això, agafà el nen i es llençà a l'aigua, enfonsant-se per no tornar a sortir més. La majoria de supervivents també es llençaren al mar per ofegar-se. Tota la flota Heike quedà destruïda i només sobreviurien 43 dones, dames d'honor de l'antiga cort, que foren obligades a malviure venent flors i altres favors als pescadors de la zona. La descendència d'aquestes dames encara ara celebra un festival anual el 24 d'abril per tal de commemorar la batalla.

Els pescadors del lloc, asseguren que els samurais Heike encara passegen pel fons del mar, i per demostrar-ho, et poden ensenyar una mena de cranc que viu dins l'aigua. Aquest cranc, té a la closca unes marques sorprenents que fan que s’assembli a una cara de samurai. La resposta a la pregunta de com pot ser que això hagi estat així és molt fàcil. Imaginem que algun avantpassat d'aquest cranc tingués, per casualitat, unes marques que fessin que s'assemblessin, ni que fos remotament, a una cara humana. Si els pescadors haguessin tingut escrúpols de menjar-se un cranc així, això posaria en marxa un procés evolutiu. Si ets un cranc que no te una closca en forma de cara, se't menjaran; però si la teva closca te forma de cara, et tornaran al mar i podràs continuar tenint descendents per perpetuar el teu llinatge amb closca en forma de cara humana. Amb el pas de generacions, aconsegueixes que la closca del cranc tingui, no ja una forma de cara ben definida, sinó que la cara sigui la d'un oriental, i fins i tot, la cara d'una persona enfadada simulant un guerrer samurai en combat.
Tot això no ho han fet els crancs, aquesta selecció ha estat imposada des de fora. Una selecció feta de manera més o menys conscient pels pescadors de la zona. I si això ha estat així en encara no un miler d'anys, ¿què pot arribar a fet la natura amb milers de milions d'anys?
Per descomptat, aquests crancs no són els únics que l'home a fet canviar d'aspecte. Totes les bèsties i plantes domesticades, han sofert canvis de la mà del home per tal de millorar-ne el rendiment. Una mena de enginyeria genètica feta a l'antiga.

dissabte, 30 de juliol del 2005

EL SISTEMA EDUCATIU

Quan uns pares porten el seu fill a l'escola, confien l'educació de l'esmentat a una sèrie de professors, essent aquest fet molt més important del que sembla. En efecte, els professors no només ompliran el cervell del nen amb coneixements més o menys objectius sinó que, a més, hi haurà al darrera tota una filosofia de vida. En el cas que els pares optin per portar el nen a l'escola pública, serà la conselleria d'educació la que marcarà la pauta d'aquesta filosofia, i jo pregunto: ¿es pot confiar l'educació dels nostres fills, futurs ciutadans adults i responsables, a uns polítics que els interessa continuar mantenint el seu poder fins i tot al preu de veure disminuït i emasculat el futur del nostre país? ¿Es pot confiar en un sistema en el qual els pares no poden triar escola si no és fent trampes, en el qual els pares no poden triar els professors, ni el temari, ni les referències culturals i filosòfiques?

Per solucionar aquest problema, les escoles públiques haurien de desaparèixer. I abans que els amics de l'estalinisme no es posin les mans al cap i m'acusin de sectari, deixeu que m'expliqui. Tot i que la davallada brutal de despesa que suposaria per a un govern deixar de subvencionar una escola pública també suposaria una rebaixa d'impostos extraordinàriament significativa vers les famílies i, com a conseqüència de l'increment de capital molts es podrien pagar l'escola privada, entenc que hi haurien famílies que tot i així no s'ho podrien pagar. La solució, doncs, seria que l'estat continués finançant l'escola però sense dictar-ne la doctrina i fes un ingrés mensual en nom del nen a favor de l'escola privada que els pares haguessin triat. Naturalment, l'estat només pagaria l'escola a les famílies la renda de les quals els permetés de pagar les mensualitats perquè, ¿ algú em pot dir si és justícia social que una parella amb 3.000€ mensuals d'ingressos se li pagui una escola quan s'ho podrien finançar ells mateixos sense problemes? Amb tot això s'aconseguiren tres coses:

1er. Els pares recuperarien el protagonisme que ara se'ls nega en l'educació dels fills, podrien triar no tan sols l'escola, sinó també de fer un seguiment de l'eficàcia del professorat, triar l'escola segons els valors que la sostenen i també controlar el temari.

2on. L'estat s'estalviaria un munt de diners, finançant a la família un percentatge variable en funció de la renda familiar i nombre de fills que tingués en edat escolar. A més, al estar demostrat que l'empresa i la iniciativa privada estalvia molt més que la desídia i malbaratament públic, el guany monetari per a la societat seria doble.

3er. Al no controlar les escoles, l'estat deixaria de manipular els nens adoctrinant-los amb ximpleries com, per exemple, l'antiliberalisme que avui impera a les aules. (Una mostra la van donar al portar a infants de 4 o 5 anys a les manifestacions en contra de la guerra del golf, manipulant així a uns infants que no sabien el què feien).

En definitiva, la recerca de la millora educativa no estaria pas barallada amb l'economia financera, però ara i aquí, cercar solucions imaginatives i proposar-les en aquest país dominat per una ceguesa estatista i amb una ferri control per part dels polítics de la cultura i l'educació, és com picar en ferro fred. Essent així les coses, mai es podrà aconseguir la llibertat d'ensenyament que tant necessitaríem per encarar els reptes del futur, un futur que ve més ràpid del que ens pensem i que ens deixarà encara més endarrerits del que ara estem, empastifats per unes cabòries que el món civilitzat i liberal ja fa anys que ha rebutjat.

dimarts, 26 de juliol del 2005

UNA MICA D'IGUALTAT

Nou dones -algunes d'elles casades amb fills i fins i tot nets- que professen la religió catòlica han estat ordenades capellanes i diàcones de manera no oficial a bord d'un vaixell en aigües internacionals entre el Canadà i els Estats Units. Per a major èxtasi, han estat ordenades per tres bisbes femenines. Les dones ordenades corren el risc de ser excomunicades, tal com va passar amb altres set ordenades el 2002. Argüeixen que la llei que les impedeix ser ordenades és totalment injusta.

Jo, que sóc batejat però em declaro formalment ateu i allunyat de la religió, no puc per menys que donar ànims a aquestes dones i desitjar-los-hi que tinguin sort en la seva tasca. Si fos per mi, els capellans es podrien casar, les dones podrien ser ordenades i, a més, el rector/a d'una església seria triat democràticament entre els seus fidels.

ELS PAGESOS

Els pagesos i ramaders sempre igual, pidolant per tal de continuar vivint de la rifeta. ¿Tan difícil és acceptar que en una economia de lliure mercat unes empreses tanquen per ineficàcia mentre d’altres – siguin del sector que siguin - vindran a ocupar l’espai que han deixat? L’última que han protagonitzat els xantatgistes del sector primari és manifestar-se per demanar al govern que els subvencioni encara més el gas-oil i els doni subvencions per la sequera. Un altre dia parlaré dels impostos a les benzines, avui em centraré en la dependència que sofreixen els pagesos i ramaders del temps atmosfèric.
No hi ha any que no els senti queixar-se del temps que fa. Si plou, perquè plou; si fa sol perquè fa sol; si cau pedra, perquè cau pedra; si gela, perquè gela. La qüestió és no parar de queixar-se mentre paren la mà al govern de torn per tal que els hi ompli de diners. No podrien assegurar les collites i deixar-nos en pau de una maleïda vegada? Per què els haig de pagar jo la seva imprevisió? No saben el que és una economia de lliure mercat? Es pensen que vivim en una país comunista?
Segurament que algú dirà que no hi ha cap asseguradora que vulgui córrer el risc d’assegurar-los la seva feina. Suposant que això fos veritat, per què no constitueixen una mútua asseguradora entre ells? Ens han demostrat amb escreix que saben actuar units quan han tallat carreteres cremant pneumàtics, llençant fems contra la façana de la conselleria, i molestant la gent que anava per la carretera fent-los arribar tard a la feina o als seus llocs d’esbarjo i descans. I aquest és per a mi el punt clau del tema. La unió que fan els pagesos està destinada única i exclusivament al seu benestar particular, perjudicant si convé, a la resta de la societat. Com menys diners demanessin i com més solucions originals posessin en pràctica contribuint al progrés col·lectiu, més necessaris es farien i més defensors trobarien dins la societat. Ara com ara, com que s’emporten bona part dels meus impostos sense donar-me res a canvi, només desitjo que fracassin.

dissabte, 23 de juliol del 2005

SUÈCIA

Hi ha molta gent que sospira perquè l'Estat li pagui moltes coses, sense adonar-se que perquè això sigui possible, l'Estat li ha de cobrar molts impostos i que a més, junt amb els diners, l'Estat li prendrà la llibertat d'elecció. El país que aquests pidolaires admiren és Suècia. Doncs bé, lamentablement per a ells i afortunadament per a la llibertat, ja fa anys que Suècia ha abandonat l'intervencionisme absurd que el va caracteritzar, i fins i tot, les escoles i els hospitals són empreses privades amb afany de lucre. Són els Suecs més pobres i més desgraciats? Pel resultat que se'n desprèn dels estudis realitzats no sembla que sigui així.
En el nostre petit país, dominat per un substrat de cultura marxista, proposar hospitals i escoles privades et converteix, automàticament, en un ésser ultraliberal, pervers i escanyapobres. Però els fets canten, qui no els vulgui veure, o bé és un ignorant, o bé una persona moguda per dogmes.