LA LLEI DE PARITAT O L'ESTUPIDESA SUPINA

Recentment s'ha aprovat la dita llei de la paritat, una collonada més de la demagògica esquerra auto anomenada “progressista”. (Quan sento la paraula progressisme, ràpidament em poso la mà a la cartera per tal de protegir-la i miro de fugir corrents.) D'aquesta llei en destacaria dues coses: l'acostament a la paritat en les llistes electorals per una banda, i la intervenció estatal en les decisions que una empresa mitjana pugui fer respecte a la contractació de personal pel seu equip directiu. Crec fermament que la primera és inútil, i la segona una intervenció intolerable en els afers privats d'altri.

Paritat en les llistes electorals

En l'actual dictadura de partits que patim, són les cúpules dels partits les que fan les llistes electorals. Com que són llistes tancades, en determinen l'ordre i per tant, les possibilitats que un diputat surti o no elegit. Això els dóna a les cúpules un poder extraordinari. En efecte, tal com va dir Alfonso Guerra en el seu temps, i és vàlid per a tots els partits: “Quien se mueva no sale en la foto”. Això vol dir que si un diputat no és prou obedient, en la següent confecció de llistes o bé no hi sortirà o el faran aparèixer tan avall, que no tindrà possibilitats pràctiques de sortir elegit. Així doncs, els diputats que tenim en aquest sistema polític no són més que ninots que en l'hemicicle dormen, llegeixen el diari o comenten les darreres xafarderies tot esperant que l'amo aixequi els ditets per dir-los-hi què han de votar. Encara que la seva consciència els dicti el contrari. En el millor dels casos, doncs, del què tracta aquesta llei és de substituir un inútil per una inútil. Jo que sóc un fervent partidari de la meritocràcia, prefereixo mil vegades un sistema de llistes obertes, on l'elector triï el polític que vol sense tenir en conte l'ordre en el que ha estat col·locat i sense tenir en compte si li penja o no quelcom de l'entrecuix, jutjat o jutjada únicament pel seu discurs polític i les seves accions conseqüents.

Paritat en els consells directius

Això és encara més incomprensible que l'anterior. És que el govern ha de dir a les empreses com han de portar els seus afers? Si fins ara l'economia d'aquest país ha anat rutllant, ha estat perquè tenim una economia que és mínimament liberalitzada. Aquest és un pas molt perillós que fa el govern i que les empreses no haurien de permetre. Es comença per aquí i s'acaba tenint el control del consell directiu, com si fóssim en un país comunista. Una empresa agafa el personal que li interessa, segons els seu criteri, ens sembli just o no. Si s'equivoquen, per a ells va el pollastre. Aquesta llei pot, fins i tot, arribar a ser discriminatòria perquè, ¿algú s'ha parat a pensar com se li diu a una persona que ha fet les proves correctament i que és el que millor encaixa en el perfil de candidat però que no se'l pot agafar perquè no te el sexe adequat?

Conclusió

Sé que en aquesta societat patim encara de moltes inèrcies masclistes, i sé que és necessari lluitar-hi per arribar a la plena igualtat, no solament “de iure”, sinó també “de facto”. No podrem, però, arreglar aquestes coses en un sol dia. Cal el seu temps. Però també és clar que mitjançant aquests tipus de intervenció estatal, que és com fer entrar un elefant en una cristalleria, ni repararem el problema ni farem un món més just.