dissabte, 1 de setembre de 2007

LA RELACIÓ CIUTADÀ-CENS

En Xevi em pregunta la meva opinió sobre un escrit que ha tingut l'amabilitat d'entregar-me via comentari i que al seu moment vaig poder veure al seu blog. Us poso un enllaç per tal que el pugueu llegir o bé podeu anar als comentaris del meu anterior post. Com que la resposta és prou llarga i el tema interessant, el penjo aquí.


Vagi per endavant que no sento cap mena de simpatia pels estats, però anem a atorgar-los-hi una legitimitat per tal d'enfocar la qüestió.

Sóc dels que creuen que una nació ve determinada per la homogeneïtat cultural de la gent que habita en una zona concreta. Aquesta és per mi la raó primària per la qual un estat s'hauria de constituir. Així per exemple, podem parlar d'uns països catalans com a nació que, malauradament i per raons polítiques, no té un estat propi. Aclarit aquest punt, podem afegir-hi moltes altres raons amb les quals justificar la proclamació d'un nou estat. La raó “relació ciutadà-cens electoral” és tan bona com qualsevol altre, però si declaréssim il·lícita la raó que he esmentat al començament, la de la homogeneïtat cultural, trobaríem la relació “ciutadà-cens” inaplicable des del punt de vista de “l'establishment”. El perquè és molt senzill: un cop haguéssim declarat la independència de, per exemple, Catalunya, ningú no ens diu que per tal d'incrementar la relació ciutadà-cens podríem declarar la independència de les comarques o vegueries, i més endavant la dels municipis, després la dels barris i arribar així a l'anarquia. Això, però, seria tot un altre debat.

La raó per la qual Catalunya no troba l'encaix dins Espanya bé podríem dir que és, en part, causada per aquesta relació ciutadà-cens. Aquesta relació no tindria importància si Espanya fos un estat federal on totes les nacions de l'estat tinguessin una relació d'igual a igual, independentment d'on estigués localitzada la capital política. I no tindria importància perquè el pes de totes les nacions seria exactament el mateix dins el conjunt de l'estat, sense que cap d'elles provés de sublimar-se per damunt de cap altre. Mirem sinó el cas de Suïssa, una confederació de quatre nacionalitats amb un respecte escrupolós per cada una d'elles. El problema ve quan el país en qüestió és fortament centralista, malgrat la constitució d'un estat autonòmic, més de cara a la galeria que real. Així tenim que si Espanya fos un país homogeni culturalment parlant, potser no trobaríem discriminatori ni problemàtic el fet de que fos centralista. Els problemes arriben quan hi ha una nació (en el cas d'Espanya la castellana) que domina les altres en tots els sentits. Castella ha utilitzat totes les mesures al seu abast per tal de colonitzar tots els territoris de la península. Des de les guerres fins a la raspallada, passant pel suborn, les lleis repressores, el puny de ferro embolicat amb guant de seda o la clatellada directe. El problema no s'ha solucionat amb l'adveniment de la democràcia i l'estat autonòmic, tot això es va fer de manera que el poder real continués radicant a la capital, amb la connivència d'uns polítics catalans que, o no van veure on ficaven el país (demostrant així que els mancava visió i intel·lecte) o, si ho van veure, l'hi van ficar igualment amb ves a saber quines contrapartides (demostrant així la seva escassa alçada moral i la seva nul·la estimació del país).

Han passat molts anys i l'estructura de l'estat s'ha encarregat d'anorrear el pensament de la massa (de nou amb la complicitat dels nostres polítics) i així ens trobem, en les beceroles del moviment independentista, utilitzat per alguns polítics per continuar enredant el poble i, per la meva banda, amb la vaga esperança que la societat civil sigui la que tiri del carro d'aquest moviment, única manera, al meu entendre, de que algun dia puguem disposar d'un passaport català.

7 comentaris:

Joana ha dit...

Ara llegeixo Catalunya sota Espanya de n'Alfons López Tena.Interessant!
Bon cap de setmana Espiadimonis! ;)

espiadimonis ha dit...

Sí, crec que el llibre ha de valer la pena. Potser que faci un cop de cap i el compri.

Guillem Casas ha dit...

Jo vaig deixar el llibre a la mitat per temes d'estudis però en breus el recuperaré. Pel que portava llegit, et recomano fer el cop de cap! Dintre de la meva resignació, aquest llibre és una bafarada d'aire fresc.

Xevi ha dit...

Estic d'acord amb el teu article.

Sobre la independència de la independència de la independència... Això és com una empresa, bàsicament. Hi ha les economies d'escala i les deseconomies d'escala. Deixant a banda si ho volem o no, sempre és millor un estat de certa mida per poder tenir economies d'escala. Però bé, com has dit tu, això ja és un altre debat! Ep! Ara bé, això dependrà de la riquesa dels seus ciutadans. Si a Girona hi viuen, per exemple, 1% dels més rics de Catalunya, sortirà a compta fer de Girona un estat independent.

Xevi ha dit...

Per cert, he publicat un nou article al meu blog que potser t'interessi.

Montse C ha dit...

Jo em pregunto: què els costaria fer d'Espanya un Estat federal. Molts catalans encara viuen adormits; si es limitessin a acceptar un estat pluricultural i acceptessin altres llengües, encara hi hauria més catalans adormits i es viuria molt millor. No sé què és més difícil: si aconseguir la independència o fer canviar aquesta mentalitat que cada cop s'assembla més a la musulmana.

espiadimonis ha dit...

Gràcies pel comentari, Montse.
Per Espanya, tenir un estat federal significaria deixar de ser un estat centralista com fins ara, amb la consegüent pèrdua de poder polític del govern central, cosa que mai acceptaran. I certament, tal com dius en el teu comentari, si ho fessin segurament encara hi hauria més gent adormida, nacionalment parlant. Però això és manca d'interès per la pròpia cultura i història. És la dimissió de la gent d'organitzar i dirigir la seva vida i els seus afers i deixar-los en mans de l'estat amb la idea que ells saben millor que nosaltres què és el què ens convé.