Perquè has vingut han florit el lilàs
i han dit llur joiaenvejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
diumenge, 13 de gener del 2008
PERQUÈ HAS VINGUT
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
16 comentaris:
A CADA PÈTAL DEL NENÚFAЯ
A cada pètal del nenúfar
li correspon un mot traçat
per l’aire a sobre d’un papir;
fulles i flors floten sobre el llac
esperant que algú les pugui llegir.
Surt la lluna i el seguici de la nit.
Surt al cel el sol cada albada.
Volen els ocells sota els estels,
volen mosques i mosquits
i no saben què diu l'escrit.
Salta a prop una granota
i un espiadimonis fa una ganyota...
ISABEL BARRIEL
Gràcies! És eメquisit!
No està gens malament però el meu favorit és Joan Maragall.
Montse,
Confesso que no conec gran cosa de'n Maragall, a banda de "La vaca cega", o el clàssic poema obituari que surt a algunes de les estampetes dels difunts, però mentre més poetes tinguem, més civilitzats serem.
Per als civilitzats i per als salvatges, també...
'Nodreix l'amor de pensaments i absència, i així traurà meravellosa flor'... recitava en Joan Maragall. I en Salvat-Papasseit afirmava: 'encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor esbatanat'. Com al Conjuraria... de Carles Riba, no noteu que tot batega? Fa així:
Conjuraria, mans al cel, la nit
i amb la nit una tempesta ardent:
grans vents que desnaturen harmoniosos llacs,
i corns d'empait sorrut dins la dolçor dels bacs,
i brusques morts d'estels; i de sobte, després,
una aurora esclatant que et revelés...
Talment la passió que supurava na Maria Merçè Marçal, com si fós 'l'escala fosca del desig, [que] no té barana'.O com en Miquel Àngel Riera, que al seu Llibre de Benaventurances exclamava: 't'estim perquè existeixes: ets accessible al tacte. La puresa total és desxifrar-te'...
I en Màrius Sampere subratlla: 'l'home no parla, és el món que ressona'.
No s'omple de sons el vostre uni-vers?
FuЯtiva
...-conjuraria, mans al cel,
per a omplir els teus braços oberts.
Em caldria, la mà sobre el teu front,
el parlar d'un llenguatge inexistent:
violins entre els nacres d'un silenci marí,
i aloses sobre el món en son primer matí
i sil·labeig de fonts;
i de sobte, després,
ton nom quotidià que et despertés
-caldrien per a acompanyar,
amor, els meus somnis oferts.
Siiii, ben maco que és. I què et sembla aquell que comença així:
Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana
que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat de sol, ales d’ocell nocturn!...
I continua (continuem):
...Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.
El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.
Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.
MARIA MERÇÈ MARÇAL
El felí, la fetillera, l'eclipsi lunar i el llenç de sojornar...
d e l i r i u m
FuЯtiva
Vejam si sabem continuar aquest ;-)
Avui només de nostra coneixença
tinc el cor fresc com el celler del mas,
i tota la meva ànima s'agença
d'haver-te dut recolzadeta al braç.
Espiadimonis,
A qui dediques aquest poema d’en Sagarra? 'A una nova amiga', potser? Si és així, l’acabaré de bastir:
La tarda m'ha sigut traïdora i breu,
més la llum era viva.
Dins de l'ordi pregava el pregadéu,
a la figuera s'ha aturat la griva.
I jo sentia una molt gran paor
de veure els ulls que feies i la cara...
¿Ai, fina pal•lidesa de l'amor,
que no sap si ha d'ésser amor encara!
I en aquest 'Espai dels impossibles', què instauren ‘les àncores del deliri’? M’ho sabries dir?
i CONTINUA ESCRIVINT
Continua escrivint, no paris, lliga verbs
amb substantius, això és bo, continua, lliga
substantius amb d’altres elements subordinats
al seny, no paris, lliga’ls mitjançant l’ordenació,
la severitat, la bellesa i molts d’altres cordills,
que no puguin desfer-se, lliga’ls
a la columna de la màxima verticalitat, del màxim
diàmetre, entre comes i punts
i punts suspensius, lliga’ls ben fort
a l’antiga columna del poema...
MÀRIUS SAMPERE
FuЯtiva
el coneixeu aquest que comença així?
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
Vicenç Andres Estellés
Fins on he pogut saber, la novel·la "L'espai dels impossibles" i el poema "Les àncores del deliri" són obra de Ricard Ripoll, però sincerament, els desconec. I és que la gent que em coneix ja sap que la poesia em supera.
Però lligant amb el poema de Marius Sanpere, potser aquest li escau prou bé:
A CADA PARAULA UN BES
A cada paraula un bes
i un discurs jo et faria,
parlar seria amar
i presonera et tindria...
Sí, Pandora, aquest és més fàcil.
Continua així
...De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). ...
Em toca desvelar dos misteris. Un fragment del primer fa:
Les Ancores del deliri instauren sobre les tèrboles aigües del destí
les seves fenedures, com si la mar es transformés en cendra d'estel.
A l'horitzó s'encenen les badies paradisíaques en cercles de
sorra, a l'espera de la marea. I se senten renills que atrapen les
busques dels enamorats atrafegats. L'hora galopa amb una cursa
inversemblant contra l'afany de viure...
RICARD RIPOLL
Per a l’altre m’ha calgut ajuda per a confirmar el què intuïa: que ets, Espiadimonis,
l’autor del poema A CADA PARAULA UN BES. I m’adono que t’has artillat a consciència
per a lluitar contra l’enemiga (la poesia, que dius que tant et supera).
Potser si m’uneixo a la teva pugna, la podrem vèncer?
... A cada besada un prec
de fer-ne una condemna inclement.
Entregada rea vull ser
del teu verb i de la teva boca serpent.
FuЯtiva
Molt hàbil, FuЯtiva. No sé pas com has pogut endevinar que sóc l'autor d'aital poema. Per cert, el teu poema és tan maco, que continuant amb la terminologia bèl·lica, m'alegra que el meu poema faci de gastador del teu.
M'agrada el poema que va deixar com a comentari Isabel Barriel, i el d'en Papasseit és molt bonic també.
Salut!
(si vols vindre al meu blog, malgrat que és en castellà crec que et pot agradar)
Annabel.
Annabel,
Quant de temps ja fa que es van fer tant l'entrada com els comentaris!
El teu comentari ha fet que ho rellegeixi tot i que hagi recordat aquells temps amb enyor però amb alegria. I és que ja ho diuen: No ploris per allò que ja no hi és, ans riu per allò que ha estat.
Publica un comentari a l'entrada