Tothom dóna per ben feta l'afirmació que diu que la filosofia xinesa i la occidental són tan diferents com la nit i el dia, però la meva teoria, tot acceptant que la frase és veritat és que, en quant a objectius, són ben compatibles. En efecte, ambdós filosofies cerquen la felicitat de l'individu, entenent com a felicitat el fet de tenir la percepció subjectiva de que has aconseguit els objectius que t'havies proposat. Podríem dir, doncs, que les dues filosofies són eudemòniques.
Allà on difereixen plenament és amb la manera d'aconseguir aquesta ataràxia. Mentre que la filosofia occidental ha intentat donar satisfacció als individus dient-los que han d'actuar per tal de canviar el seu entorn i modelar-lo al seu gust, és a dir, tenir desigs i treballar per aconseguir-los, la filosofia xinesa proclama que la felicitat s'aconsegueix amb la buidor, és a dir, amb la no tinença de desigs.
Des del punt de vista del progrés material, la filosofia occidental s'ha revelat superior, perquè ha permès el capitalisme i el seu inherent alt nivell de vida. La prova és que si la Xina ha volgut créixer ho ha fet adoptant el sistema econòmic occidental, ara bé, en quant a realització personal, ens hem de preguntar si la filosofia occidental no torna als individus un pèl superficials. En aquest sentit, la diferència entre el ser i el tenir, continua del tot vigent...
8 comentaris:
Uff... Necessitem hores per parlar de tot això eh!! Comença a mirar l'agenda i jo em faig un guió de coses que no vull que se m'escapin... :-)
Petons!
Si rita, realment és un tema que pot donar molt de sí. Tan de discussió a efectes pràctics com filosòfics. A veure si trobem un forat a l'agenda per parlar-ne! ;-)
És millor que et vegin o t'acceptin pel que ets i no pel que tens. Ara bé posats a filosofar ens costa molt desprendre'ns de tot i viure amb poc o més ben dit " no necessitar tant"...
El tema econòmic se m'escapa. No sóc bona en números i ja dubto si en lletres , sí...
Bon estiu, Espiadimonis! ;)
Joana,
Estic d'acord amb tu, és molt millor que a un l'acceptin pel què és i no pas pel que té, però crec que el món va cap a un altre cantó. Crec que és allò que deia en el meu post sobre la superficialitat.
Bon estiu per a tu també, malgrat ja s'acaba.
És ben cert que hauríem de parlar-ne en un altre post.
Aquest sistema vol que siguem tots iguals i és clar, això és impossible. No crec que a la llarga funcioni i espero que no. No som màquines sinó persones i la riquesa s'aconsegueix en la varietat.
Una abraçada.
El confucionisme ha tingut una influència cabdal en el sistema filosòfic i ètic oriental. Tant Japó com la Xina són formes diferents d'una estructura filosòfica similar, centrada en l'esforç personal i la moral social.
És també significatiu apuntar que tant el confucionisme com el taoisme no són estrictament religions sinó sistemes morals. El budisme és també un sistema ètic amb trets ja religiosos.
Si bé occident parteix del dubte crític per al progrés material, científic i social, orient cerca en aquesta "buidor" la seva bruíxola personal.
Fa poc, un personatge important de la conducta organitzacional (un japonés, òbviament) ens deia que progrés per a occident és acumulació i que per als orientals és "prescindir del que és prescindible". Ho vaig trobar genial.
Montse,
De fet, el capitalisme liberal defensa l'individualisme, i en la meva opinió, la globalització fa el món més petit, però no necessàriament igual. Que com a poble puguem continuar tenint la nostra idiosincràsia només depèn de nosaltres.
Artur,
És cert, el confucionisme ha estat cabdal per determinar el caràcter oriental, però per mi el problema d'aquesta doctrina és la completa submissió a l'estat que se li demana a l'individu.
A l'antiga Xina hi havien tres escoles principals de pensament polític: els Legalistes, el Confucians i els Taoistes. Els Legalistes creien que l'estat havia de tenir el màxim poder, i aconsellava els governants sobre com assolir-lo. Respecte als Taoistes, se'ls considera els primers liberals de la història, perquè defensaven la no intervenció de l'estat en l'economia i en la societat. Els Confucians estaven a mig camí.
Lao-Tsé s'adonà que l'individu i la seva felicitat eren la clau de la pau i l'harmonia de la societat. En el moment en que l'estat interferia i obstaculitzava l'assoliment d'aquesta felicitat, aleshores la institució de l'estat s'havia de reduir o d'abolir.
Hi han moltes més senyals i evidències de que Lao-Tsé era un liberal, però el tema és massa dens per posar-lo en un comentari. Si tinc temps miraré de fer-ne un post perquè el tema s'ho val.
Publica un comentari a l'entrada