Quan a l'Argentina va passar l'afer del “corralito”, -eufemisme per dir robatori de guant blanc i a gran escala- hom es podia alegrar de viure en un continent que pertanyia al primer món, on la seriositat era la norma en la qual operava la banca. Però vist l'aspecte que està prenent la crisi, la única diferència que hi veig entre el “corralito” i Europa és que els governs sortiran d'avaladors dels bancs.
Però la pregunta sorgeix ràpida com un llamp: ¿És lícit que els bancs, que ens han estat refregant per la cara uns beneficis de dos dígits durant molt i molt de temps, ara pretenguin que els contribuents els paguem les errades financeres i les malversacions? No oblidem que els bancs, dels beneficis, només en donaven la part corresponent a qui en tingués accions, i a ningú més. Aleshores no entenc per què ara els hem de pagar la festa els qui no hi tenim res a veure.
Entenc perfectament que els governs vulguin garantir els dipòsits dels clients dels bancs, altrament, això podria desencadenar una onada de pànic i, em dóna la sensació, no hi ha cap banc que tingui els dipòsits suficients com per garantir els diners que els impositors hi tenen, però si jo fos ministre d'economia, el que faria és el següent:
Proclamar als quatre vents que el govern no donarà els diners dels contribuents a cap empresa privada, que si hi ha algun banc que preveu tenir problemes, que acudeixi al ministeri amb les claus del banc, el qual a continuació seria nacionalitzat. El govern garantiria fins el darrer cèntim d'euro a tot dipositari i client, i quan el banc estès sanejat seria subhastat per tal de que el govern recuperés la inversió feta per mantenir el banc operatiu. L'inconvenient? Qui tingués accions del banc ja se les podria posar en li cabessin, perquè aquelles accions passarien a valer 0 euros.
Això, però, no passarà pas. La totalitat dels partits polítics es financen amb crèdits que els concedeixen els bancs per, més tard, condonar-los el deute. Aquest és el preu que paguen els bancs per tenir la influència necessària per tal que el govern legisli i actuï en llur interès.
12 comentaris:
Aquest l'he entès i a la primera. :-)
No ho podies explicar millor.
T'agradarà llegir aquesta entrevista de l'Avui amb Garrigues Walker.
Gràcies rita,
Com sempre, és un plaer saber que em llegeixes.
Indígena,
Doncs sí, m'ha agradat llegir-la. Moltes gràcies per l'enllaç. Caldran líders i gent amb visió de futur per tal de fer-nos sortir d'aquest atzucac amb lliçons apreses.
I doncs el que dius es essencialment el que faran. El problema es que no poden carregar-se els accionistes dels bancs perque necessiten mes capital del que te ara mateix el tresor.
I no es per les teories de lobby. A veure qui paga als politics? els bancs? siguem mes precisos. Els accionistes? No. Els gestors dels bancs? Em costa de creure-ho.
lo que yo no comprendo es porque los ciudadanos debemos pagar la crisis de los bancos?
thousayeth,
De fet, en Gordon Brown em va demanar la meva opinió abans de manifestar públicament que nacionalitzarien els bancs més fotuts. :-)
Bromes a banda, potser recordaràs que ara deu fer dos anys com a molt, que una certa caixa d'estalvis va condonar un deute que li tenia un cert partit polític. ¿Li va perdonar el deute perquè l'entitat financera trobà la guia en la mare Teresa de Jesús? Ho dubto molt. Poc temps després sortia una notícia que la concessió d'una autopista seria allargada en el temps a favor, precisament, de la caixa amb "mentalitat pietosa." Casualitat? Tracte de favor? Com que per naturalesa desconfio del poder polític, sigui qui sigui qui en tingui l'usdefruit, jo en malpenso.
La casa de Pinel,
Jo tampoc no ho comprenc, per això he escrit aquest post.
Ha arribat un punt en que l'economia depèn massa del sistema financer. No se com es pot solucionar això, però el fet és que l'economia mundial hauria d'estar més fonamentada en el que en diuen "economia real" (e.g., més basada en el sistema productiu).
Joel,
Jo també ho penso així. L'autèntica riquesa es genera produint coses, però l'avarícia del guany ràpid i fàcil fa que hàgim arribat fins aquí.
doctor, doctor, qué me pasa? que usted tiene razón... ... ... ... .
A mi la hipoteca me da igual pagársela a la caja, que a una caja nacionalizada, que a un banco de Shangai que ha comprado la caja (que su mayor activo son los contratos de hipotecas). A mí, nadie me va a perdonar ni un leuro.
Efectivament, s'hagués pogut donar la paradoxa d'haver d'anar pagant els venciments mensuals d'un crèdit a una institució bancaria en fallida, que al mateix temps ha fet desaparèixer els teus estalvis. Clar que ara el govern els ha garantit amb els impostos de tothom. Amb aquestes condicions, jo també seria empresari.
Publica un comentari a l'entrada