dissabte, 9 de juny de 2007

EL FRAU DEL SISTEMA DE SALUT PÚBLIC

A la dècada dels 90', l'estat nord-americà de Tennessee va ampliar el programa estatal “Medicaid” per tal d'incloure gent que cobrava més del 300% del límit federal de pobresa, per exemple, famílies de quatre persones de classe mitjana amb uns ingressos de 55.000 dòlars l'any, 41.129,22 € al canvi d'avui. L'estat també forçà les companyies d'assegurances a oferir prestacions noves i cares i obligà els empresaris a comprar una assegurança pels seus empleats o bé pagar a una fundació estatal pels que no tenen assegurança. Alguns empresaris triaren la segona opció, traslladant així els costos de salut dels seus empleats als contribuents. A causa d'aquestes noves regulacions, moltes companyies d'assegurances marxaren de Tennessee, obligant a més pacients a entrar al pla estatal de salut.

De bell antuvi el govern de Tennessee oferí un paquet generós de prestacions. I com era de preveure, els costos s'incrementaren de manera dramàtica donat que els pacients no tenien cap incentiu per gastar de manera prudent. Com a resposta, el govern intentà controlar els costos rebaixant de manera dràstica els pagaments als metges i hospitals. La conseqüència fou el tancament de molts hospitals i la desbandada de molts metges cap a altres estats. Els metges que es quedaren refusaren de visitar els pacients que venien amb el TennCare, el pla estatal de salut, perquè hi perdien diners, i les famílies amb criatures malaltes hagueren de fer viatges llargs per trobar un metge que acceptés de visitar-los. No tenien gaires alternatives al TennCare perquè les regulacions estatals havien destruït el mercat d'assegurances. Irònicament, el TennCare acabà causant més mal allà on fou creat per ajudar: als treballadors pobres i els pacients d'àmbit rural. El TennCare tampoc ajudà a estalviar diners, ans el contrari, anà de ben poc que l'estat no es declarés en bancarrota.

Aquest text l'he trobat a Capitalism Magazine i és molt alliçonador perquè ens mostra algunes de les coses que aquí trobem com a naturals perquè hi hem nascut i en canvi són un autèntic escàndol. Aquí al nostre país la sanitat pública subsisteix gràcies, bàsicament, a dues coses: a la paciència infinita de la gent, que ha d'esperar una setmana per una simple visita al metge de capçalera i més d'un any per a una operació menor, i gràcies també a la ingent quantitat de diner del contribuent que cada any l'administració injecta a un sistema de salut caduc i obsolet. També podríem parlar de la pressió de les farmacèutiques i la ignorància de la gent en quan als seus drets com a persones i a la manca d'informació de les alternatives que tindríem si els ciutadans ens revoltéssim per acabar aquest lladronici.

3 comentaris:

Artur ha dit...

Impecable. El nostre sistema de salut està en fallida. La majoria de catalans hem de confiar en les mútues privades si volem estar atesos adequadament i aquest estalvi que gràcies a nosaltres imposem al sistema no té cap mena de bonificació fiscal.

Si estant en moments econòmics bons el sistema de salut està en fallida, no parlem del que pot passar amb el tema de les futures pensions.

Els nostres governs comptem, però, amb dos aliats incondicionals: l'estupidesa humana i la ignorància dels governats.

Odalric ha dit...

La raó que sempre es dona per justificar aquesta despesa pública és l'interès general.
Sembla ser que la salut és molt important. Massa important com per deixar-ho en mans de les persones...
Aquesta mentalitat paternalista és letal pel que significa de desconfiança vers els ciutadans.

Però a més, divideix les qüestions entre importants i no importants, deixant les primeres en mans de l'administració i les segones en mans dels individus.

Curiosament menjar cada dia no està vist com a important i -per ara- l'estat no ens diu quan ni com ni que menjar cada dia...

Pq podem decidir què, cóm i quan menjar i no podem decidir sobre la nostra salut o educació?

...

Torneu-me els meus diners!

espiadimonis ha dit...

Artur,
Ja tens raó, ja amb això de les mútues. Si no fos pels que en són socis, els sistema sanitari públic encara estaria pitjor del què està.

Odalric,
Certament, tenim un estat paternalista en gairebé tot, però la culpa és ben nostra perquè ho consentim i/o busquem. Quanta gent no pica les portes de l'estat quan es troba en dificultats! Si hi hagués una societat civil forta, no caldria que l'estat es fes càrrec de gairebé tot.