Avui dia el govern de Catalunya ja no es proclama nacionalista, perquè tenen un altre doctrina per tal de tenir el poble controlat, però hi hagué un temps, no pas massa llunyà, que en aquest país hi teníem un partit que es deia nacionalista i feia servir el dogma de país per mantenir la gent expectant de la seva acció de govern.
Crec que fou Sir Isaiah Berlin que digué que el nacionalisme era una reacció a les ferides rebudes. Això pot ser cert en molts casos, i en particular, pel que fa a Catalunya; tots hem llegit els llibres d'història. El problema arriba quan un grup de polítics sense ànima ni escrúpols, utilitzen la legítima defensa popular dels seus interessos per adoctrinar la població i perpetuar-se en el poder. Una de les maneres que tenen els Estats per legitimar-se davant del poble és que els seus súbdits identifiquin el govern amb el territori que governa. Com que la majoria de la gent té una tendència natural a estimar la seva pàtria, els governs s'han ocupat que la identificació de la terra i la seva població amb l'Estat sigui un mitjà per fer que aquest patriotisme treballi en profit de l'Estat.
Això ho saben fer molt bé els partits que es fan passar per nacionalistes. Apareixen com a garants de la pàtria, i en realitat són un grapat de gent sense moral que estan disposats a vendre la seva pàtria a canvi d'un plat de llenties. Els nostres polítics van voler controlar la societat civil per poder-la dominar i modelar el què en sortia per benefici propi. El resultat ha estat catastròfic. Al tenir el món intel·lectual i/o cultural lligat, la societat civil ha estat incapaç d'articular un discurs nou i s'ha vist superada pels esdeveniments. Tota institució que hagués pogut, en cas de ser independent, donar consistència al país, la seva cultura i el seu destí, ha estat capada al ser dirigida per un panxacontent escollit a dit per l'administració, la feina del qual era mantenir aquella institució mesella i a les ordres del govern de torn. Aquestes institucions, controlades en darrer terme pel govern, han estat utilitzades única i exclusivament per benefici del polític que cerca de perpetuar-se al poder al preu que sigui, fins i tot al preu del futur polític del seu país.
Els que els hi han vingut al darrera han trobat la feina feta i no els hi ha calgut res més que asseure's a la poltrona i xuclar de la mamella. És per això que culpo al primer partit que s'instal·là a la nova Generalitat d'ocupar-se de les seves ànsies de poder i de no crear les estructures liberals del país. Ara en paguem les conseqüències en forma d'indefensió total i absoluta davant dels abusos continuats de RENFE, Endesa, AENA i d'altres, i també els propis del govern central, la Generalitat i els ajuntaments. Un cas clar de nacionalisme mal entès.
3 comentaris:
"Qui perd els origens perd la identitat". Això tan senzill fa que la gent estimi el seu entorn. El metropolitanisme inoculcat, la frase recalcitrant de "sóc ciutadà del món", són excuses, una bona justificació, per a diluir el nacioanlisme.
De forma incongruent, quan els símbols de la "pàtria integradora" són vexats o cremats, la caverna mediàtica, els ultres del periodisme madrileny, demanen culpables i aquests són sempre els nacionalistes.
Com a quintacolumnisme de l'espanyolisme recalcitrant i petrificat, el metropolitanisme i tot allò que hi va ligat a ell: periodistes, pseudo-intel.lectuals i gent de la cultura, formen les brigades de la mort (de la mort del catalanisme).
Artur,
El teu comentari donaria per fer un post sencer. En efecte, el metropolitanisme, com l'anomenes i del qual en fou un representant el Sr. Pasqual Maragall, fou creat per dissoldre el nacionalisme. De tots és sabut que el camp de batalla de dos exèrcits que es troben, és assolat quan aquests es disputen la supremacia. Les ànsies de poder d'uns i altres potser eren legítimes, però per a desgràcia nostra, el camp de batalla era i és Catalunya. Uns amb un nacionalisme de pa sucat amb oli i altres amb el seu metropolitanisme quintacolumnista han destrossat el país. Requiescat In Pace per Catalunya.
Espiadimonis,
De totes formes crec que la societat catalana, malgrat el seu aspecte de deixadesa endèmica envers la seva identitat, la llengua i la pèrdua de valors característics tals com l'esforç, la lluita per la identitat, etc..., té un historial important de resistència. Quan tothom pensava que estava gairebé acabada, amb prop de dos segles de borbonisme, sorgeix la renaixença. Potser un d'aquests dies, i espero que no sigui massa tard, pot sorgir un altre moviment, una reacció, una resposta al decensís, una resposta a l'opressió constant i persistent.
Tot és possible
Publica un comentari a l'entrada