L'emperador romà Tiberi, absolutista i despòtic com tot governant de l'època era, a més, garrepa fins a l'extrem. A la seva mort deixà les arques de l'imperi plenes de diners, els quals foren malbaratats en un parell d'anys pel seu immediat successor, Gai Juli Cèsar August Germànic, altrament conegut com a Calígula. Aquest individu, foll de camisa de força, cometé, en els 4 anys que romangué emperador, tota mena d'excessos, abusos, i arbitrarietats, fins que un dels legionaris de la seva guàrdia l'assassinà. Quan després de dilapidar el darrer sesterci es trobà sense diners, féu de tot per tal de recaptar-ne. Una de les coses més curioses i transcendents, fou obligar als ciutadans més rics que l'incloguessin al testament, per així poder-ne ser partícip quan el testador finava. Si aquest trigava massa a morir, el mateix Calígula feia que els seus dies entre els vius s'escurcessin. Circula una anècdota que il·lustra aquest fet: Un dia que Calígula jugava als daus amb mala sort, manà que li portessin els cens de la província Gal·la. D'aquella llista va designar, per tal que fossin assassinats, alguns dels propietaris més rics, i tornant amb els seus companys de joc els digué: M'heu guanyat molt poca cosa, i jo acabo de guanyar, de cop, cent cinquanta milions.
Algú de vosaltres pot pensar que avui dia estem de sort perquè aquelles èpoques ja són molt lluny. Certament, aquests actes de violència física per part dels govern ja no es donen en la civilització occidental, però una cosa sí a romàs inalterable al pas del temps, i és la participació de l'estat en els testaments de la gent. Tothom que hagi rebut una herència sabrà del què li parlo.
A casa nostra, l'Estat espanyol va cedir les competències de recaptació dels testaments a les comunitats autònomes, algunes de les quals, amb bon criteri, han reduït el percentatge a recaptar, o fins i tot l'han abolit. No ha estat així en el cas de Catalunya, on el seu govern, seguint l'exemple recaptador i coercitiu de Calígula, encara manté aquest robatori intimidador.
Ara ha hagut de venir el president espanyol a dir-nos, en plena campanya electoral, que eliminarà aquest impost. Tan de bo que així sigui, i que no quedi en una d'aquelles promeses sense complir a les quals ens té acostumats. La llàstima és que la decisió de suprimir l'impost de successions no hagi partit del govern català. Amb aquest senzill acte haguessin demostrat que perseguien la justícia i la modernitat. Es veu que això és demanar massa en el nostre país. Els nostres governants prefereixen escurar les butxaques dels seus governats per finançar els seus deliris abans que aquests puguin decidir què volen fer amb els diners guanyats amb la suor del seu front. Què hi farem!
6 comentaris:
Crec que l'actor teatral Zapatero, amb la intenció d'esgarrapar quatre vots de les classes mitjanes, ha dit que eliminarà l'Impost de Patrimoni. El de Successions depèn de les CCAA i Montilla només ha fet que rebaixar, a partir del gener, una petita quantitat percentual en el primer tram.
Els catalans paguem més i paguem per tot i, a més, rebem menys. Potser una forma de diluir la catalanitat és arruinar-nos. Ja Felip V va fer cremar els boscos i els cultius com a càstig, a més d'altres diabòliques reglamentacions. Franco va fuetejar-nos i qualsevol partit que governa a Madrid ens la fa passar "p....s".
La Catalunya del PSC, la Catalunya montillera és una Catalunya col.lectivitzada, socialitzada on tot és legislat i controlat. Tot, menys la prostitució i la droga.
Ayn Rand deia que l'Estat havia d'ocupar-se de fer cumplir els pactes i contractes entre els individus. Segons ella, els únics impostos que es poden recaptar són aquells que es deriven dels contractes i són utilitzats per donar seguretat jurídica als contractants.
L'Impost de successions està fet per a arruinar les famílies. Els percentatges tributaris arriben al 32,5% i amb una doble transmissió -mort del pare-transmissió a la mare- es pot arribar al 65% entre pares i fills. Si, a més a més, la transmissió és entre familiars llunyans, la cosa és de pel.lícula de Grouxo Marx.
Un cas verídic: Moren per accident gairebé la totalitat d'una família. La dóna i dos dels fills, però el tercer està greu. Finalment al dia següent acaba morint el fill. Només queda el pare. Total, el pare ha de pagar DUES VEGADES. La mare mor i deixa en herència al fill. El fill mor a les 24 hores i deixa en herència al pare. Montilla, sala d'alegria.
A mi el que prometi en Zapatero me la porta fluixa.
Certament, és una vergonya l'impost de successions!
Artur,
Sempre m'he preguntat com és que una persona que ha comprat, per posar un exemple, una casa, i n'ha pagat els imposts corresponents, a la seva mort els seus hereus han de continuar pagant per la transmissió, en un procediment que em recorda els de la màfia. Els percentatges que indiques en el teu comentari són la mostra fefaent de l'avidesa i cobdícia del govern, pròpia de lladres i usurers. Uns percentatges que són introduïts i cobrats gràcies a la coerció constant que el govern exerceix damunt la població.
El què no arribo a entendre, és com la gent no s'adona que totes les promeses dineràries que fan els polítics, necessàriament porten a un increment de la pressió fiscal, que són cobrats si us plau per força al contribuent, i que si no demanéssim tantes coses als governs, no tindrien necessitat de cobrar-nos aquests imposts abusius.
Benvolgut Espiadimonis,
Tens raó: no és comprensible com en el cas d'una propietat legal cal tornar a pagar per la trasmissió directa entre pares i fills. Val a dir que la transmissió en casos diferents té uns coeficients d'increment que són realment angoixants.
L'estat, monstruosa màquina recaptatòria, es preocupa sempre de la seva supervivència. Cada cop aquesta maquinària és més complexa, més enfarragosa i amb més funcionaris. Total, que els impostos tenen la funció de l'autosupervivència perquè Catalunya recapta més impostos per Successions i no passa el mateix en altres comunictats, com pot ser que tinguem menys serveis que les altres? Doncs perquè existeix no només la supervivència, sinó l'engreix.
Tinc una bona amiga funcionària en un lloc jeràrquic prou elevat. Des de que ERC està allí resulta que els càterings escollits són, de tots els pressupostats, els més cars. L'entrada en el govern serveix per expoliar.
Conseqüentment la pregunta és: I si contractessin professionals de la gestió empresarial? doncs molt millor. I seguint: I si en lloc de que fos l'estat i l'administració de gestionar el desgovern es contractés amb empreses privades? Doncs encara millor.
Llegeixo astorat que a Alemània una mare mata tots els seus fills. Sembla que els veïns havien detectat greus problemes però l'administració va arribar tard, com sempre. Responsabilitats?: cap ni una. Recordeu el cas d'aquella nena apallissada? Les culpes anaven de Justícia a Benestar Social. Ha dimitat algú? Hi ha acomiadats? Cap. L'empresa privada requereix objectius, resultats i responsabilitats, i tot això té un indicador claríssim, que és l'econòmic: cal fer-ho de forma eficient.
L'estat (l'administració), mai serà eficient perquè no ha de competir, no ha de cumplir objectius, no té certificació de qualitat, no té responsabilitats.
Tranquils, amb el temps deixarem de ser els darrers d'Europa per a ser els darrers del contitent asiàtic i, posteriorment, els darrers del continent africà.
Artur,
És cert. Que la gestió privada s'ha revelat molt més eficaç que la pública s'ha demostrat no tan sols en el pla teòric, sinó en el pràctic. El per què la gent no ho veu així és, juntament amb el de la Santíssima Trinitat, un dels misteris més insondables de la humanitat. Els qui sí ho saben són els polítics, però cuiten molt amagar-ho, altrament se'ls acabaria el modus vivendi. Les empreses privades, al haver de presentar un compte de resultats positiva davant els accionistes, s'obliguen a gestionar-se eficaçment, cosa que no passa amb les públiques, perquè mai se'ls demana responsabilitat pels diners gastats (i això sense esmentar la competència deslleial que fan a les empreses privades). Un altre cosa que afavoreix la preferència per les empreses privades és que són plenament responsables davant la llei. En teoria també ho són les públiques, però ja sabem que aquest país és semi-feudal, i les conxorxes dels polítics per cobrir-se mútuament les espatlles són d'escàndol.
En fi, ja veus el panorama. I parlant dels països asiàtics, que ens superin és només qüestió de pocs anys. La progressió que han fet i fan és realment espectacular.
Publica un comentari a l'entrada