dilluns, 19 de març del 2007

QUE DÉU AGAFI CONFESSATS ELS FRANCESOS

En les passades eleccions a la presidència francesa, els gals van fer passar a segona volta un lladre i mentider (Chirac), i un feixista (Le Pen). Després tots van sortir al carrer a protestar, però la culpa d'haver triat aquest parell era exclusivament d'ells. Irresponsabilitat manifesta, es podria dir. Cosa gens estranya tractant-se d'una país de somiatruites egocentristes i decadents.

La prova que no només el sistema polític francès és podrit, sinó que ho està tota la seva política, és el personal que es presenta a les eleccions a la presidència que es celebraran a primera ronda el 22 d'abril d'enguany.

Aquí van uns quants exemples:


Jose Bove, l'impresentable anti globalitzador i delinqüent manifest.

Marie-George Buffet, del Partit Comunista.

Arlette Laguiller, Trotskista.

Olivier Besancenot, de la Lliga Comunista Revolucionària.

Dominique Voynet, del Verds.

Philippe de Villiers, del ultradretà Moviment per França.

Frederic Nihous, del Partit per la caça, la pesca la natura i les tradicions. (Sento no poder dir-vos l'ideari polític d'aquests trepes.)

Gerard Schivardi, esquerranos de l'antieuropa.

Jean-Marie Le Pen, sense comentaris, ja el coneixem.


Aquestes són algunes perles de la política francesa, ja em direu quin cistell en pot sortir fent servir aquests vímets.

dissabte, 17 de març del 2007

ROBERT MUGABE

Robert Mugabe, el goril·la que governa Zimbawe, no n'ha tingut prou arruïnant el país en fer fora els blancs que vivien de l'explotació agrícola, i fent les malvestats econòmiques pròpies dels comunistes. Ara amenaça d'expulsar els diplomàtics que donin algun tipus de recolzament al líder opositor Morgan Tsvangirai el qual, per cert, ha estat apallissat per la policia de Zimbawe quan estava arrestat per haver participat un una manifestació.

LA LLEI DE PARITAT O L'ESTUPIDESA SUPINA

Recentment s'ha aprovat la dita llei de la paritat, una collonada més de la demagògica esquerra auto anomenada “progressista”. (Quan sento la paraula progressisme, ràpidament em poso la mà a la cartera per tal de protegir-la i miro de fugir corrents.) D'aquesta llei en destacaria dues coses: l'acostament a la paritat en les llistes electorals per una banda, i la intervenció estatal en les decisions que una empresa mitjana pugui fer respecte a la contractació de personal pel seu equip directiu. Crec fermament que la primera és inútil, i la segona una intervenció intolerable en els afers privats d'altri.


Paritat en les llistes electorals


En l'actual dictadura de partits que patim, són les cúpules dels partits les que fan les llistes electorals. Com que són llistes tancades, en determinen l'ordre i per tant, les possibilitats que un diputat surti o no elegit. Això els dóna a les cúpules un poder extraordinari. En efecte, tal com va dir Alfonso Guerra en el seu temps, i és vàlid per a tots els partits: “Quien se mueva no sale en la foto”. Això vol dir que si un diputat no és prou obedient, en la següent confecció de llistes o bé no hi sortirà o el faran aparèixer tan avall, que no tindrà possibilitats pràctiques de sortir elegit. Així doncs, els diputats que tenim en aquest sistema polític no són més que ninots que en l'hemicicle dormen, llegeixen el diari o comenten les darreres xafarderies tot esperant que l'amo aixequi els ditets per dir-los-hi què han de votar. Encara que la seva consciència els dicti el contrari. En el millor dels casos, doncs, del què tracta aquesta llei és de substituir un inútil per una inútil. Jo que sóc un fervent partidari de la meritocràcia, prefereixo mil vegades un sistema de llistes obertes, on l'elector triï el polític que vol sense tenir en conte l'ordre en el que ha estat col·locat i sense tenir en compte si li penja o no quelcom de l'entrecuix, jutjat o jutjada únicament pel seu discurs polític i les seves accions conseqüents.


Paritat en els consells directius


Això és encara més incomprensible que l'anterior. És que el govern ha de dir a les empreses com han de portar els seus afers? Si fins ara l'economia d'aquest país ha anat rutllant, ha estat perquè tenim una economia que és mínimament liberalitzada. Aquest és un pas molt perillós que fa el govern i que les empreses no haurien de permetre. Es comença per aquí i s'acaba tenint el control del consell directiu, com si fóssim en un país comunista. Una empresa agafa el personal que li interessa, segons els seu criteri, ens sembli just o no. Si s'equivoquen, per a ells va el pollastre. Aquesta llei pot, fins i tot, arribar a ser discriminatòria perquè, ¿algú s'ha parat a pensar com se li diu a una persona que ha fet les proves correctament i que és el que millor encaixa en el perfil de candidat però que no se'l pot agafar perquè no te el sexe adequat?


Conclusió


Sé que en aquesta societat patim encara de moltes inèrcies masclistes, i sé que és necessari lluitar-hi per arribar a la plena igualtat, no solament “de iure”, sinó també “de facto”. No podrem, però, arreglar aquestes coses en un sol dia. Cal el seu temps. Però també és clar que mitjançant aquests tipus de intervenció estatal, que és com fer entrar un elefant en una cristalleria, ni repararem el problema ni farem un món més just.

dijous, 15 de març del 2007

LA CAROTETA QUE ESCOMBRAVA L'ESCALETA

En la lluita sorda i interna que Puigcercós i Carod porten a terme per dominar el seu partit, en Puigcercós porta les de guanyar. La prova més evident i notòria és que en Puigcercós te una conselleria – la de Governació- i en Carod una vicepresidència que, si bé sona més contundent, no és una conselleria en cap, la qual sí que te un ascendent sobre els altres consellers. De fet, el càrrec de vicepresident el van improvisar en les negociacions per formar el tripartit 2.0 i de bell antuvi era totalment desproveït de competències. A en Carod li van donar despatx, cotxe oficial i secretària, li van dotar de pressupost la vicepresidència i li van donar unes minses competències per tal que s'entretingués.

El problema de tot plegat és que en Carod ha tingut molt de temps per pensar. Massa. I que un polític tingui massa temps per pensar és perillós. Ara se li ha ocorregut d'anar a parlar amb el president del Comitè Olímpic Internacional per mirar de fer unes olimpíades de nacions sense estat. Tot plegat per fer bullir l'olla del nacionalisme i seguir tirant de veta. En el súmmum de la seva incapacitat, ha dit que tothom hi podria participar, fins i tot les nacions amb estat. No puc entendre com tenim polítics de perfil tan baix, que no saben ni calcular l'estratègia. Si jo fos polític espanyol, avui hagués anat a dormir havent-me fet un tip de riure amb aquestes declaracions i tenint molt clar el què havia de fer. En efecte, tot aquest “tinglado” es pot desmuntar amb una facilitat espaordidora. És com si poguessis abatre un brontosaure clavant-li una senzilla agulla de cap a la columna vertebral. Només cal esperar que s'obrin les convocatòries per inscriure's, i que el ministre d'esports corri a apuntar l'estat espanyol per aquests jocs. Tal com està la llei, els atletes catalans no tindrien més remei que participar amb l'equip espanyol....

dilluns, 12 de març del 2007

REBUIG DEL COMUNISME SANITARI A SUÏSSA

Suïssa és un país estrany en molts aspectes, però tenen una llibertat i una democràcia que ja la voldria per aquest pobre país nostre. Si recullen un nombre determinat de signatures a favor d'un afer, automàticament fan un referèndum. Això mateix va passar el desembre del 2004. Una iniciativa popular va recollir 111,154 firmes per tal de fer un referèndum i mirar de fer aprovar una llei per establir una assegurança mèdica estatal. Un comunisme sanitari, vaja. Tal com el tenim aquí i a la resta de la Europa decadent. Aquest diumenge han celebrat el referèndum i els Suïssos, que saben el que es porten entre mans, l'han rebutjat de pla, concretament un 71,2 % han votat que no. Els suïssos continuaran pagant una assegurança de salut privada, molt més efectiva i justa per tothom.