dimarts, 25 de desembre del 2007

MEME

Tenir pocs lectors té els seus avantatges. Amb el temps que porto postejant, sempre havia aconseguit deslliurar-me de tenir premis bloggers i Memes i d'haver-los de passar. Ara, però, l'amic Artur, company de fatigues liberals, m'ha fet arribar el meu primer Meme.

Aprofito per dir a la resta de lectors, que mirin de no tornar a honorar-me amb semblants premis. No és que em molesti rebre'ls i contestar-los, sinó que em fa cosa haver-los de passar, és tot un compromís i mai no saps com el rebrà el beneficiat.


1. Quan temps portes com a blocaire?

Vaig començar amb el blog a l'abril del 2004. Ja fa, doncs, més de 3 anys i mig. Val a dir, però, que la primera parabòlica, no era allotjada a blogspot, sinó en un lloc anomenat “La Comunitat”, un lloc on poc després vaig anar adonant-me era ple de comunistes i gent estulta. No vaig fer el blog per cap raó en concret. Em va semblar un lloc per estimular la meva creativitat, sempre descuidada. Però a mesura que veia, com he esmentat més amunt, on m'havia ficat, vaig anar enfocant el blog a parlar de política i economia, només per donar-los lliçons als carallots amb qui compartia espai. Amb el temps, vaig acabar per enfrontar-me amb l'administrador del lloc, (una persona que lloa Arafat no és una bona persona) vaig deixar de sentir-m'hi còmode i vaig optar per marxar, enduent-me tots els posts previs i recol·locant-los al lloc actual.


2. Com vas saber de l'existència dels blogs?

La primera vegada que vaig saber de la seva existència, ni tan sols vaig comprendre de què es tractava. Em pensava que era una pàgina web feta per la persona que hi escrivia. Temps després, potser escoltant-t'ho per la ràdio, vaig anar fent-me a l'idea de què era i, donat que és una magnífica manera d'interaccionar, ho vaig voler provar.


3. Digues 5 blogs que segueixes diàriament

Barcepundit, Manipulació TV3, Nihil Obstat, Comentaris Liberals, Som i Serem, Odalric, Indígenes... els segueixo gairebé cada dia, si el temps m'ho permet.


4. Ets lector anònim d'algun bloc?

Si et refereixes a fer comentaris en forma anònima, molt poques vegades ho he fet, Normalment, em dono a conèixer.


5. Alguns autors que et generin especial simpatia.

Sí, n'hi han alguns, però permete'm que no n'esmenti cap. No voldria deixar-me'n cap ni ofendre ningú.


6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?

A banda que no tinc edat per anar de marxa, no m'ha agradat mai. Potser si es tractés d'un sopar o un Jack Daniel's...


7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?

I ara! Quines preguntes de fer!!


8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?

No. Per a mi, és necessari un contacte personal per enamorar-me, contacte que mai he tingut amb cap blogaire.


9. Estàs satisfet amb el teu bloc?

He tingut temporades de tot, moments que he pensat en tancar el blog i fins i tot fer desaparèixer els posts. Però en general estic satisfet. Malgrat tingui pocs lectors, penso que el blog m'ha servit a mi, a fer una introspecció i aclarir-me conceptes. Per conèixer-me millor, vaja.


10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê

Ja he dit a l'inici del post que em fot molt haver d'endossar coses d'aquestes. Així doncs, amb l'absoluta seguretat que aquest Meme anirà circulant per altres verals, em permeto la llicència de no passar-lo a ningú i de passar-lo a tothom. Si tu, estimat lector, tens un blog i et ve de gust fer-lo, considera't al·ludit, si no, doncs tan amics.


diumenge, 23 de desembre del 2007

LA MAT

En un país normal, els governs es trien perquè governin. Això suposa que de vegades les decisions que prenguin seran impopulars per a certs sectors de la societat, però això ja se sap. De la mateixa manera que mai no plou a gust de tothom, el govern mai no governa a gust de tothom.

El nostre govern, que mai no s'ha caracteritzat per la valentia de prendre determinis, ha deixat la decisió de la línia de Molt Alta Tensió a les autoritats europees, faltant així al primer deure de tot gabinet: la presa d'unes decisions que, malgrat siguin impopulars, el país necessita que siguin preses.

Any darrera any, la companyia elèctrica monopolista que ens subministra (per dir-ho d'alguna manera) electricitat als soferts clients, ens diu que tant al hivern com a l'estiu, s'arriben a punts de demandes rècords d'electricitat per part del usuaris. És natural que així sigui, en part degut a l'adveniment de més habitants via immigració, i en part a l'increment de comoditats per part de la gent que vivim en aquest país, comoditats que necessiten de l'electricitat per poder posar-se en marxa.

Com que hi ha un sector de gent que vocifera contra les centrals nuclears i contra els aerogeneradors, i l'escassa aigua dels pantans no dóna per fer més electricitat, no ens queda més remei que comprar electricitat al país veí que, en matèria d'electricitat té les idees més clares.

Per portar electricitat de França a Espanya s'ha de construir una línia d'alta tensió, i aquí és quan un govern que vol governar ha de prendre decisions sense haver de cedir la seva sobirania a terceres parts. Per començar, ha de prendre la decisió de per on ha de passar la línia, i ho ha de fer a la vista d'informes fets per experts on hi regnin els criteris de racionalitat. Aquesta decisió s'ha de prendre sigui quina sigui la postura dels veïns afectats pel traçat, i si per alguna raó hi han trams on s'ha de soterrar, es soterra. No s'hi val que el govern vulgui quedar bé amb tothom, és impossible. Naturalment, és lícit que cerqui el major consens possible, però quan l'única alternativa que els detractors del traçat han aportat ha estat la no construcció d'aital línia, quan ha quedat demostrat que no la volen ni amb trams aeris ni soterrats perquè, diuen, el problema no és visual, sinó d'altre índole, i quan de fet, la consigna d'una de les seves pancartes és: “Ni aquí ni enlloc”, ens demostren que el què volen és la retrogradació de la societat i que no tenen ni idea del què significa la modernitat.

Si fos possible que els que no volen la línia fossin els primers a quedar-se sense electricitat quan hi haguessin d'haver talls de subministrament per manca de l'electricitat, jo estaria d'acord a no fer aquesta línia, però la negació d'uns pot afectar a la majoria, i és aquí on entra el govern. Els governs han de governar pensant en el benefici de la majoria dels habitants del país, i com que no sembla que vulguem retrocedir a l'era de les cavernes i estar-nos sense electricitat, ans al contrari, cada dia en volem més, no ens queda més remei que fer la línia.

dimecres, 12 de desembre del 2007

ELS CALENDARIS I LA IDIOTESA SUBSEQÜENT

La companyia de vols Ryanair va proposar a la tripulació femenina d'a bord de fer un calendari per l'any 2008 on sortissin en biquini i on tota la recaptació seria destinada a obres de caritat. Ha estat un tracte voluntari on les noies han explotat el seu do de tenir un cos bonic com hi ha gent que explota el seu talent intel·lectual a canvi d'una mesada o d'altres desenvolupen una rara habilitat pel mateix motiu. Doncs bé, els hi ha faltat temps als reaccionaris de torn per injuriar i blasmar aquesta iniciativa que ha estat feta amb total llibertat.

Un dels reaccionaris ha estat l'associació de consumidors FACUA que afirma que les imatges van contra la dignitat de les dones, i l'altre, l'Institut de la dona, que diu que el calendari suposa una representació sexista de les dones en conjunt.

Mai he entès que un acord lliurement portat a terme entre dues o més persones adultes amb plena capacitat mental i intel·lectual pugui ser considerat una cosa sexista i atemptant contra ningú. Si consideren que aquest calendari vulnera alguna llei, que portin la companyia als tribunals i/o que no el comprin ni n'agafin vols. I si no, que callin i que deixin d'emprenyar la gent de bona fe corrent, a més, qual criatura que va al papa a demanar justícia contra un mal hipotètic, als organismes estatals a que prohibeixin el calendari com si l'estat no tingués altre feina a fer.

dissabte, 8 de desembre del 2007

UN ALTRE INCOMPETÈNCIA

Semblantment a la Sra. Tura, quan fou consellera d'interior i es va declarar incompetent per garantir i mantenir l'ordre, ara la consellera Geli ens diu que serà impossible saber qui va provocar l'error en el cas de les criatures que assistien a la Vall d'Hebron per rebre tractament d'hemodiàlisi. Que unes criatures, ja malaltes del ronyó, hagin rebut a més “el regalet” de l'hepatitis C, que pot derivar en cirrosi o càncer, i no es vulgui remoure cel i terra per trobar el motiu de semblant incompetència em sembla inacceptable i escandalós.

La desvergonyida i inepte consellera també ens ha dit que no calen canvis ni estructurals ni professionals, que és com venir a dir que, al renunciar per una banda a cercar el motiu, i per l'altre a intentar establir uns protocols o processos diferents als que s'han demostrat ineficients, la propera víctima de la ineficàcia i la manca d'escrúpols del govern pot ser el teu fill o filla, estimat lector...

dijous, 6 de desembre del 2007

ELS TESTAMENTS

L'emperador romà Tiberi, absolutista i despòtic com tot governant de l'època era, a més, garrepa fins a l'extrem. A la seva mort deixà les arques de l'imperi plenes de diners, els quals foren malbaratats en un parell d'anys pel seu immediat successor, Gai Juli Cèsar August Germànic, altrament conegut com a Calígula. Aquest individu, foll de camisa de força, cometé, en els 4 anys que romangué emperador, tota mena d'excessos, abusos, i arbitrarietats, fins que un dels legionaris de la seva guàrdia l'assassinà. Quan després de dilapidar el darrer sesterci es trobà sense diners, féu de tot per tal de recaptar-ne. Una de les coses més curioses i transcendents, fou obligar als ciutadans més rics que l'incloguessin al testament, per així poder-ne ser partícip quan el testador finava. Si aquest trigava massa a morir, el mateix Calígula feia que els seus dies entre els vius s'escurcessin. Circula una anècdota que il·lustra aquest fet: Un dia que Calígula jugava als daus amb mala sort, manà que li portessin els cens de la província Gal·la. D'aquella llista va designar, per tal que fossin assassinats, alguns dels propietaris més rics, i tornant amb els seus companys de joc els digué: M'heu guanyat molt poca cosa, i jo acabo de guanyar, de cop, cent cinquanta milions.

Algú de vosaltres pot pensar que avui dia estem de sort perquè aquelles èpoques ja són molt lluny. Certament, aquests actes de violència física per part dels govern ja no es donen en la civilització occidental, però una cosa sí a romàs inalterable al pas del temps, i és la participació de l'estat en els testaments de la gent. Tothom que hagi rebut una herència sabrà del què li parlo.

A casa nostra, l'Estat espanyol va cedir les competències de recaptació dels testaments a les comunitats autònomes, algunes de les quals, amb bon criteri, han reduït el percentatge a recaptar, o fins i tot l'han abolit. No ha estat així en el cas de Catalunya, on el seu govern, seguint l'exemple recaptador i coercitiu de Calígula, encara manté aquest robatori intimidador.

Ara ha hagut de venir el president espanyol a dir-nos, en plena campanya electoral, que eliminarà aquest impost. Tan de bo que així sigui, i que no quedi en una d'aquelles promeses sense complir a les quals ens té acostumats. La llàstima és que la decisió de suprimir l'impost de successions no hagi partit del govern català. Amb aquest senzill acte haguessin demostrat que perseguien la justícia i la modernitat. Es veu que això és demanar massa en el nostre país. Els nostres governants prefereixen escurar les butxaques dels seus governats per finançar els seus deliris abans que aquests puguin decidir què volen fer amb els diners guanyats amb la suor del seu front. Què hi farem!

dijous, 29 de novembre del 2007

L'AVORTAMENT

Darrerament hem pogut veure com la policia ha intervingut uns centres mèdics privats on es dedicaven a realitzar avortaments. Que algú s’aprofiti d’una llei restrictiva per enriquir-se passa, per un cantó, per la manca d’escrúpols d’aquest, i per l’altre, per una llei absurda. Si l’avortament fos lliure, és a dir, sense supòsits, ni amb el ridícul límit de tres mesos, la dona exerciria el dret que hauria de tenir sobre el seu cos i sobre els seus actes perquè, ¿qui millor que ella sap el què li convé? Per què algú, que és assegut en una poltrona ministerial o bé en un escó parlamentari, decideix que té una moral superior i la imposa damunt de la d’un altre persona?

Les raons per les quals una dona pot voler avortar són moltes, però només a ella li incumbeixen i cap de nosaltres no té dret a sermonejar-la dient-li que la nostra moral, superior a la seva perquè algú així ho ha decidit, no permet que actuï lliurament. És preferible deixar que avorti i, més endavant, quan se senti més segura i amb ganes de ser mare, tindrà la criatura, aquest cop sí, desitjada i estimada.

Queda el paper reservat als metges. Tampoc crec que es pugui obligar a un metge, per molt jurament hipocràtic que hagi fet, a realitzar avortaments si no els vol fer. És comprensible que una persona tingui escrúpols a l’hora de realitzar aquesta feina. De fet, les paraules que han sortit en el cas de les clíniques intervingudes (es parlava de trituradores) fan escruixir a qualsevol persona quan pensem per què les feien servir. En aquest cas, s’hauria de respectar la voluntarietat de l’acte, exactament igual a com s’hauria de respectar la voluntarietat de les dones en tenir o no la criatura.

dijous, 22 de novembre del 2007

DAVID DUKE A BARCELONA

Com que ni la gent ni les societats no tenim la llibertat incorporada de manera inherent quan naixem, sóc de la opinió que els ciutadans l’hem de conquerir i estar sempre amatents a que ningú (i el govern és el primer candidat a fer-ho) ens la retalli o prengui. És per això que em sembla bé que sempre hi hagi ciutadans (els dits intel·lectuals tirant del carro) que ens alertin dels perills i, en el cas concret de la vinguda a Barcelona del ex-líder dels Ku-Klux-Klan a donar una conferència per perbocar les seves animalades, que hi posin el crit al cel. Dit això, personalment crec que demanant a la fiscalia que prohibeixi l’acte s’han passat de frenada.

Jo no tinc, pobre de mi, els estudis que tenen els intel·lectuals que han signat la carta peticionària, ni tinc la seva habilitat per pensar i arribar a conclusions, en comptes d’això, intento combatre les situacions quotidianes emprant el poc sentit comú que tinc, i aquest m’indica que, prohibint de parlar a una persona, malgrat ens imaginem què dirà, és un acte de censura i una lesió contra els seus legítims drets de llibertat d’expressió.

En comptes d’això, és molt millor que el deixin parlar lliurement i que l’autoritat a qui correspongui ordeni a la policia que introdueixi, subreptíciament, dos o tres agents vestits de paisà per tal que passin totalment desapercebuts dins la sala de conferències. Si durant l’acte, el senyor David Duke proclama la superioritat de la raça blanca, nega la shoà i/o fa declaracions antisemites, i altres d’homòfobes, i algun d’aquests punts (o d’altres que pugui dir) conculca la llei, al acabar la conferència els policies s’han de donar a conèixer, arrestar el conferenciant i portar-lo davant el jutge de guàrdia. Tan fàcil com això.

divendres, 16 de novembre del 2007

NENS D'AHIR, TERRORISTES D'AVUI


Aquesta és una de les portades de la revista "Life" del 1970. La vaig treure d'aquest enllaç, i com es pot veure, ja de ben petits els escalfaven el cap, talment passa avui dia. No és d'estranyar que el problema a l'Orient mitjà no tingui solució. Mentre les ments de les persones estiguin dominades pel fanatisme, seran immunes a l'anàlisi fred dels problemes, i si tenim en compte les imatges que recentment hem vist de la manipulació que sofreixen les criatures palestines (recordem el símil de Mickey Mouse exhortant a la destrucció d'Israel) la següent generació d'adults palestins no serà lliure per decidir el seu destí i continuarà presonera de qui els inculca el sectarisme.

dissabte, 10 de novembre del 2007

ACCIÓ PER LA DEMOCRÀCIA

50 personalitats catalanes de tot l'espectre polític, han signat el “Manifest d'Acció per la Democràcia”, que reclama elecció directa de diputats i regidors.

El Manifest és el següent:


Al llarg d’aquests últims temps els ciutadans han pogut constatar que:

▪ En les darreres tres convocatòries l’abstenció més els vots en blanc ha superat el 50%.
▪ Al ciutadà només se’l té en compte cada quatre anys al moment de les eleccions.
▪ Les llistes són tancades i bloquejades i furten a la ciutadania la seva representació i mandat.
▪ El Parlament representa més als partits que no als ciutadans.
▪ No hi ha cap possibilitat de relació entre electors i elegit.
▪ És produeixen tota mena de pactes post-electorals que desvirtuen el criteri dels votants.

Tot això desorienta i perverteix el sistema democràtic i el ciutadà se sent decebut, quan no enganyat.

Volem diputats que representin al poble més que al Secretari General del seu partit.

AQUESTA SITUACIÓ HA DE SER MODIFICADA i per això es vol demanar amb perseverança una NOVA LLEI ELECTORAL que:

1) Permeti l’elecció directa de cada diputat i regidor.
2) Reguli la comunicació entre electors i elegits.
3) Garanteixi el govern a la força política més votada, quan aquesta ho sigui de manera molt diferenciada amb la resta.
4) Reguli l’obligació del diputat a informar els electors de les lleis en tràmit i les raons de la seva intenció voten aquesta llei.

Com és lògic, correspon al Parlament concretar aquests criteris en un projecte de llei electoral que els faci efectius sense desvirtuar-los.

FEM UNA CRIDA a totes les persones, a totes les associacions i entitats de la societat civil, sigui quina sigui la seva activitat, per a mobilitzar-nos junts fins a obtenir una cosa tan elemental i necessària com és el dret d’escollir directament els nostres representants, a la seva obligació a que ens informin i escoltin les nostres necessitats col·lectives, i que sàpiguen personalment que la seva continuïtat individual depèn dels nostres vots.

I els 50 primers signants són aquests:

Josep Maria Alsina Roca, Rector universitat
Oriol Amat i Salas, Catedràtic Economia Empresa
Salvador Aragonés i Vidal, Periodista
Daniel Arasa i Favà, Periodista y professor universitat
Antoni Arasanz i Mayoles, Professor universitat
Heribert Barrera i Costa, Expresidente Parlament Catalunya y ex-diputat
Diego Barroso, Presidente European Parents Association
Oriol Bohigas i Guardiola, Arquitecte
Jorge Carreras del Rincón, Advocat
Paulino Castells, Psiquiatra i professor
Núria Chinchilla, Professora d'universitat
Esperança Coll Godó, Enginyera química
Francesc de Carreras Serra, Catedràtic de Dret Constitucional
Fernando De Salas Moreno, Notari
Santiago Dexeus Trias de Bes, Doctor en obstetrícia i ginecologia
Josep Fornas, Ex-diputat del Parlament, editor
Beth Galí Camprubí, Arquitecte
Josep Maria Galí, Directiu d'empresa
Fernando García-Faria i Rialp, Metge
Llorenç Gascón, Ex-dirigent empresarial, empresari
Miquel Gassiot i Matas, Ex-rector d'universitat, enginyer
Josep M. Gené, Empresari
Leopoldo Gil-Nebot, Arquitecte
Marcin Kazmierczarck, Vicerector d'universitat
Josep Martorell, Arquitecte
Àngel Miret Serra, Advocat
Josep Miró i Ardèvol, Ex-conseller, ex-diputado, ex-regidor, enginyer
Pau Molins i Amat, Advocat
Joan Lluís Pérez Fransesch, Professor universitari
Teresa Peyrí Macià, Vda. Pi-Sunyer
Ferran Porta Jacques, Vicerector d'universitat
Carlos Prada, Directiu d'empresa
Josep Puigbó i Valeri, Periodista
Manuel Raventós Espona, Ex-president del Banc d'Aliments, empresari
Josep Maria Romances Pujol, Empresari
Jacint Ros Hombravella, Ex-síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya
Josep Lluís Rovira i Escubos, Empresari
Àlex Seglers Gómez-Quintero, Professor d'universitat
Lluís Seguí, Director d'escola
Carles Sentís i Anfruns, Ex-conseller, ex-diputat, periodista
Josep Manuel Silva Alcalde, Advocat, Membro del Consell de RTVE
Jesús Maria Silva Sánchez, Catedràtic de Dret
Manel Silva Sánchez, Advocat de l'Estat
Josep M. Simón Castellví, Metge oftalmòleg
Jordi Soley i Climent, Gerent d'universitat
Francesc Torralba i Rosselló, Professor d'universitat
Joaquim Triadú i Vila-Abadal, Ex-conseller, advocat
Amèlia Trueta, Vda. d’Strubell,
Francesc Vicens, ex-diputat i ex-regidor
Josep Vila Bassas, Directiu d'empresa

No he trobat que aquest grup hagi fet cap pàgina web per explicar-se i/o per poder adherir-se, però la notícia l'he trobada aquí i aquí.

ACTUALITZACIÓ: Ha sortit la pàgina web d'aquest grup. Us convido a signar per les llistes obertes.

dijous, 1 de novembre del 2007

EL NUL COST ELECTORAL

En tot l'enrenou del TGV, hem pogut veure la incapacitat manifesta dels responsables polítics en totes i cada una de les decisions que han pres. I tot això, malgrat facin veure que els culpables són els constructors.
Així per exemple, veiem que el terreny per on passa, al estar arran de mar, és del tot inestable, i tal com declara un responsable, “el terreny és com un flam”. Potser hagués estat millor escoltar les veus que deien de fer-lo passar pel vallès.
També tenim el problema afegit de les esquerdes. Algú pot arribar a imaginar-se els problemes que causarà la tossuderia de fer un nou túnel que travessa Barcelona? Això no sembla preocupar excessivament els polítics, potser perquè pensen tapar les boques indemnitzant la gent (amb diner pagat pels contribuents, naturalment).
El més penós de tot ha estat veure com el president del govern es fa responsable de tot (només faltaria) però no fa res per tal que la gent pugui visualitzar-ho, negant-se a cessar l'incompetent que és al front del Ministeri de Foment, i el partit que governa la Generalitat, s'ha dedicat més a defensar els seus companys de partit amb vistes a la eleccions que no pas els ciutadans que un dia es comprometé a representar.
Finalment, constatar el fet que les reiterades incompetències del governants (Carmel, apagada a Barcelona a l'estiu, TGV) no semblen suposar-los-hi cap cost electoral si hem de fer cas a les enquestes que s'han fer recentment. Si això és així, i en les següents eleccions el partit que governa no tan sols no disminueix el nombre d'escons sinó que l'augmenta, voldrà dir que, a banda de manca de cultura democràtica i d'alternatives viables, la nostra societat està ben malalta. Agonitzant...

dimecres, 17 d’octubre del 2007

L'OBJECTIVISME I EL LIBERALISME EN LA VISIÓ DE L'ORIENT MITJA EL 1973

Fa uns mesos, remenant la web de “Mises Institute” vaig anar a parar als arxius en format pdf del periòdic que van editar els “liberatarians” nord-americans des del 1969 fins el 1984. Me'ls vaig anar baixant tots amb la vana esperança de,més endavant, llegir-me els articles que em cridessin l'atenció. De moment, però, mentre me'ls baixava feia un lleugeríssim cop d'ull als titulars i em trobí amb un que no vaig poder estar-me'n de llegir-lo. Corresponia a l'octubre de 1973, en plena guerra del Yom Kippur i diu així:


As this editorial is being written, the tinder box of the Middle East is threatening to burst into full-scale war. Whether this new scare fizzles or not, another round of warfare is someday inevitable, and another and another, until the fundamental deep-seated conflicts are at last resolved. The fundamental conflict is that the state of Israel has grabbed an

enormous amount of Arab land and territory, in the process manufacturing over a million Palestinian refugees who live their lives in the destitution of refugee camps, and creating a subject population of hundreds of thousands of Palestinian Arabs on the west bank of the

Jordan. Israel grabbed this land in two aggressive wars, in each case fueled by American arm and money, and backed by the implicit might of the United States in the wings: the UN partition edict and the ensuing war of 1948: and the war of 1967. (The Israeli attack of 1956 was forced back because, for once, Israel lacked American support.) Whatever the strength of the Arab forces, they have at least one hand tied behind their backs because everyone with eyes to see knows darn well that, should the Israeli forces get into any sizable trouble, American troops, ships, and planes stand ready to bail them out. The reason is startlingly simple: there ain't no Arab votes in the United States, or Arab groups possessed of political or economic power.


Libertarians have, at last, pretty much agreed upon "isolationism" - on the refusal to intervene in foreign wars - as the proper libertarian foreign policy in a world in which nation-States continue to exist. This principle of isolationism, or "non-intervention", has been increasingly accepted in recent years, among liberals and the Left. And perhaps this

concept is still not dead among the Old Right, the isolationists of two and three decades ago. With the Vietnamese and Cambodian conflicts still going on, though with less visible American support, the danger now looms that, imperial war and foreign intervention is looming for the U.S. once again, with all their attendant evils of mass murder, increased taxes and militarism, and perhaps conscription as well. It is time for the antiwar, anti-intervention forces to have the courage to apply their principles to the Middle East, and not to let their vital principles be overriden by the temptations of ethnic chauvinism. It is time to call upon the United States to get completely out of Middle Eastern politics, to stop sending aid to either side, and to let the contending parties slug it out in any war that may arise without a hint of interference on our part. And not the least of the beneficial results of such rigorous non-intervention will be to avoid any possibility of becoming enmeshed in a disastrous global conflict. Hands off the Middle East!



En llegir-lo, em vaig posar les mans al cap. Al meu entendre els “libertarians” nord-americans s'equivocaven completament, i em vaig disposar a pensar sobre l'afer per poder, malgrat la llunyania del temps, rebatre'l. Però no em feu falta trencar-me gaire el cap: el mateix internet em va donar la solució visitant un altre lloc. Concretament fou “l'Ayn Rand Institute”, un institut dedicat a preservar l'obra i la filosofia objectivista fundada per Ayn Rand.

Malgrat que Ayn Rand va dir que els liberals no eren més que “hippies de dretes”, la fundadora de la filosofia anomenada “objectivisme”, compartia més punts amb el liberalisme dels que li hagués agradat reconèixer. Així, l'objectivisme defensa els drets individuals a ultrança, o el capitalisme “laissez-faire “. També era partidària de que l'estat es veiés reduït a la mínima expressió, allò que es coneix com a “minarquia”.

Però una de les coses que separava a Ayn Rand i l'objectivisme amb, com a mínim, certs liberals nord-americans, era el tema d'Israel. Ayn Rand veia l'afer en la seva vessant més pràctica o, si ho voleu, moral. Preguntada Rand sobre què haurien de fer els Estats Units respecte a aquella guerra. La resposta fou contundent i, al meu entendre, magnífica:


[Hem de] Donar tota l'ajuda possible a Israel. Considerem el que hi ha en joc. No és l'obligació moral de cap país enviar soldats a morir per ajudar un altre país. L'ajut que Israel necessita és de tecnologia i d'armament militar, i ho necessiten desesperadament. Per què hauríem d'ajudar Israel? Israel no només s'enfronta als àrabs, sinó a la Rússia soviètica, que està enviant armes als àrabs. Rússia va darrera del control del Mediterrani i del petroli.

És més, per què estan els àrabs contra Israel? (Aquesta és la raó principal per la qual recolzo Israel.) Els àrabs són una de les cultures menys desenvolupades. Són típicament nòmades. La seva cultura és primitiva, i se senten ofesos amb Israel perquè són l'únic bastió de la ciència moderna i la civilització del seu continent. Quan hi han homes civilitzats que lluiten contra salvatges, recolzes els homes civilitzats, no importa qui siguin. Israel és una economia mixta que s'inclina cap el socialisme. Però quan hi penses -el desenvolupament de la indústria en un continent amb un desert esgotat- contra els salvatges que no volen fer servir el cap, aleshores, si t'importa el futur de la civilització, no esperes que el govern faci alguna cosa. Dónes el que pots. Aquesta és la primera vegada que he contribuït a una causa pública: ajudant a Israel en una emergència.”


Ayn Rand ja no és entre nosaltres però, com he dit abans, l'Institut Ayn Rand s'ha dedicat a mantenir l'interès de la seva filosofia i les seves obres, aquest institut també hi ha dit la seva en el tema del recolzament a Israel, el següent text el podem trobar, si ho voleu, penjat a internet en la versió original:


Israel i aquells que l'ataquen no són iguals en el sentit moral. Israel és, com els Estats Units, una economia mixta, que manté un respecte important pels drets individuals. Els seus ciutadans, sigui quina sigui la seva raça o religió, gaudeixen de diverses llibertats. Inclosa la llibertat de pensament i la d'expressió, i el dret a la propietat. El propòsit de l'exèrcit d'Israel és només d'auto-defensa: protegir els seus ciutadans dels agressors. Conseqüentment, Israel té el dret moral d'existir.”

Per contra, aquells que ataquen Israel, són organitzacions terroristes, dictadures i teocràcies, les quals deliberadament violen els drets del seus propis súbdits. Fins i tot si aquestes organitzacions i règims no han comès mai cap agressió contra Israel, no tenen el dret moral d'existir.”

Òbviament, el recolzament moral de l'Institut Ayn Rand cap a Israel no és una aprovació de totes les seves accions i polítiques. Som crítics, per exemple en el fracàs d'Israel en separar del tot l'estat tan de la religió com de l'economia, tal com demana el principi del dret individual. Però reconeixem que aquells que ataquen Israel no estan cercant pas d'establir un país encara més lliure: estan cercant d'anihilar l'avançada de la llibertat a l'Orient Mitjà.”

Recolzem Israel no pels seus errors sinó per les seves virtuts, entenem que aquells que amenacen la llibertat d'Israel també amenacen la d'Amèrica. Si tenen èxit en destruir Israel, dirigiran tota la seva atenció als Estats Units.”

"Així, en nom de la justícia i l'auto-preservació, sostenim que Amèrica hauria de recolzar Israel de manera oberta contra els nostres enemics comuns.”

divendres, 12 d’octubre del 2007

ELS PREMIS NOBEL

El prestigi de l'acadèmia que dóna els premis Nobel, continua el seu declivi imparable. Així, si altres anys varem haver de veure com donaven premis al primer que passava pel carrer -Rigoberta Menchú, o Mohamed El baradei- ara hem de veure com li han donat el Nobel de la pau a un mentider compulsiu que no té cap mena d'escrúpol a l'hora de fer diners, mentint de la manera més roina i barroera si cal. Aquest tipus comparteix premi amb un grup de pretesos científics que treballen per l'ONU els quals, mitjançant el dogmatisme més tronat i totalitari, han imposat els seus punts de vista d'una manera poc ortodoxa i ben poc científica, desqualificant a tot científic que, amb dades a la mà, pretenia obrir un debat científic per discutir els seus punt de vista. Si l'acadèmia sueca pretenia fer riure, ho han aconseguit.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

AVUI FA 40 ANYS

Avui fa 40 anys que morí una bèstia sanguinària i genocida. Avui fa 40 anys que el món fou un xic més habitable. Avui fa anys que morí Ernesto Guevara de la Serna, altrament conegut com a “Che Guevara”.

DIVERSITAT O UNIFORMITAT A LES ESCOLES

El motiu pel qual l’afer del hijab ha pogut tenir lloc és per l’existència mateixa de l’escola pública. Des de sempre, l’escola publica ha cercat anorrear la diferència suprimint la individualitat, ha cercat uniformar el cos, l’ànima i la ment de les criatures i esclafar les minories nacionals. Així, el veritable objectiu de l’estat és modelar les criatures per convertir-les en ciutadans subordinats i obedients.

Si els governants decretessin la supressió de l’escola pública –mantenint, si ho voleu, els ajuts econòmics als pares que no poguessin pagar-se’n una de privada, que vindria a ser el famós taló– sorgirien escoles per a tots els gustos i pensaments. En sortirien de religioses (de qualsevol religió), en sortirien de conservadores, de progressistes, de liberals i de tot pensament que pugueu imaginar. I serien els pares els qui, conforme als seus ideals, en triarien una per encarregar-los la formació dels seus fills, perquè ningú no té cap dret a pensar que ell sap millor que ningú el què li convé als fills d’altri.. Podem pensar que la nostra moral particular és superior a la del veí, i ell, en reciprocitat, pensar que la seva és superior a la nostra, però no tenim cap dret a imposar-li la nostra, ni ell imposar-nos la seva. Com sempre, el desllorigador de tot plegat és el respecte a l’individu: ni el podem ni ens pot agredir. A algú pot espantar-li la disparitat de pensaments que generaria aquest sistema educatiu. Jo crec que seria un benefici per tothom, la diversitat i el respecte a aquesta no ha fet mai cap mal.

¿Hi ha alguna cosa més preciosa que un ésser humà lliure per pensar segons el seu criteri, en definitiva, que actuï com a individu? Hem de decidir si volem que la nostra societat sigui uniformada o diversa. I ho hem de decidir ràpid perquè la porta del pensament únic s’està tancant deixant dins d’un pou a milions de persones disposades a deixar-se ensarronar pels cants de sirena dels governants de torn.

Acabaré amb un fragment d’una obra d’Ayn Rand titulada: Return of the Primitive: The Anti-Industrial Revolution . El trobo sensacional i és tal com m’agradaria que fos l’ensenyament del nostre país. L’original és en anglès i la traducció del fragment és meva. Així doncs, disculpeu si sona poc natural.

“L’únic propòsit de l’educació és ensenyar l’estudiant com viure la seva vida –desenvolupant la seva ment i dotant-lo per tractar amb la realitat. L’ensenyament que necessita és teòric, és a dir, conceptual. L’han d’ensenyar a pensar, a entendre, a integrar, a provar. L’han d’ensenyar allò essencial descobert en el passat, i l’han de fornir amb la capacitat per adquirir més coneixements pel seu propi esforç.”

dissabte, 6 d’octubre del 2007

LA MULTICULTURALITAT

En tot aquest afer del vel, que ens ha estat distraient durant uns dies de les misèries polítiques del nostre país, hi ha hagut la intervenció de la Generalitat en el sentit de permetre portar el “hijab” a la nena musulmana. Però no us penséssiu pas que el govern ho ha permès en nom de la llibertat individual, ells ho han autoritzat per raó d'aquesta cabòria progressista anomenada “multiculturalitat” i “diversitat”.

Però el que potser ignora el govern, i per descomptat la majoria de la gent, és que la multiculturalitat és racisme amb la disfressa del políticament correcte, perquè sosté que la identitat de l'individu i la vàlua personal venen determinades per la pertinença ètnica o racial i no pas per les seves accions o eleccions, i que totes les cultures tenen el mateix valor, a pesar dels seus punt de vista i de com tractin la gent. Així, la visió oficial i actual del govern ens diu que la civilització occidental, amb els seus èxits evidents tan en el camp de la moral (que ha portat a la democràcia i el respecte a les llibertats) com en el tècnic (nivell i esperança de vida) , no és pas superior a les dictadures del tercer món.

L'objectiu del govern, al permetre i fomentar el multiculturalisme, no és pas la igualtat de drets, sinó fer-se una base de poder polític pel grup i els simpatitzants del grup que ells diuen representar.

L'única vacuna per aquesta bestiesa de la multiculturalitat és la doctrina de l'individualisme i l'ètica de la justícia. L'individualisme sosté que cada persona és una entitat sobirana que té un dret inalienable a la vida, i que forma les seves pròpies idees i el seu caràcter pels seus propis pensaments i les seves pròpies accions. També diu que una societat civilitzada, o qualsevol forma d'associació, cooperació o coexistència pacífica entre persones, es pot aconseguir només en la base del reconeixement dels drets de l'individu, i que el grup, com a tal, no té altre dret que els drets individuals dels seus membres.

dimecres, 3 d’octubre del 2007

EL MOCADOR AL CAP I LA LLIBERTAT INDIVIDUAL

En tot l'afer de la crema de les fotografies del rei d'Espanya, he trobat a faltar, per part dels polítics que regeixen els nostres destins, i dels intel·lectuals que se suposa que ens il·luminen el camí a seguir, el què per mi és la clau de tot. El concepte primer: la llibertat que haurien de tenir les persones per cremar tantes banderes i fotografies com els hi abelleixi. Ara ha saltat a l'actualitat un altre afer digne de consideració per part de la societat: el fet que una nena porti o no un mocador al cap a l'escola.

Novament he esperat que els polítics i intel·lectuals parlessin des del punt de vista liberal. He esperat debades. Tots s'hi han manifestat en contra, amb diversos arguments.

El primer que un liberal ha de tenir en compte a l'hora de valorar un afer d'aquesta mena és aquest: el fet que una persona porti un mocador al cap, ¿agredeix a algú altre, o a les propietats d'altri? La resposta en aquest cas és rotundament NO. Això entra dins l'esfera de la llibertat de cadascú per portar el què vulgui damunt el cap per les raons que només a ell li incumbeixen.

Alguns han dit que una criatura de pocs anys no té criteri propi i porta el mocador al cap perquè els seus pares li hi obliguen. I què? ¿És que els nostres pares no ens van obligar a fer coses que nosaltres no haguéssim fet? ¿No és responsabilitat i potestat dels pares el fet d'educar una criatura com els hi sembli millor? ¿ És que hem d'esperar que l'estat arrabassi la criatura de les mans del metge tan bon punt hagi nascut, pel perill que hi ha que els pares no l'eduquin segons els cànons actuals i políticament correctes?

D'altres, com ara el senyor Artur Mas, han dit que les nenes poden anar pel carrer com vulguin, però que a l'escola hi haurien d'anar sense mocador al cap, “perquè és un lloc de convivència”. Així doncs, senyor Mas, ¿el carrer no és un lloc de convivència? Quina diferència hi ha entre anar pel carrer o entrar dins una escola, en quan a convivència? Jo tenia el senyor Mas com un dels polítics més intel·ligents d'aquest país, però si no sap argumentar les seves raons amb més encert, hauré de creure que és com els altres.

Un altre tema seria que les escoles fossin privades. Aleshores sí que poden posar les normes que els plagui i els alumnes les haurien d'acatar, però en una escola pública, les normes prohibint portar un mocador al cap estan fora de lloc.

Segurament la major part de la població desitja que portar un mocador al cap a l'escola estigui prohibit. I segurament a la major part també li agradaria que estigués prohibit fins i tot al carrer, i el fet de veure com és la mateixa gent la que desitja que li retallin la llibertat individual ens indica fins a quin punt aquest país està malalt.


dissabte, 29 de setembre del 2007

L'ESTAT DE DRET

El President José Montilla ha dit en el consell nacional del PSC que la defensa de l'autogovern només es podia fer “dins l'estat de dret”, fent referència a la proposta del lehendakari basc de la convocatòria d'un referèndum no vinculant per l'octubre de l'any vinent.

¿Un estat de dret fet a la mida de Castella? ¿Un estat de dret que ha estat construït per tenir dominades les nacions de la península ibèrica? ¿Un estat de dret que sempre donarà la raó als tentacles centralistes, fent passar les contínues agressions a la llibertat nacional com si fossin lleis sagrades i democràtiques? ¿Un estat de dret que mai escoltarà les legítimes aspiracions (reconegudes per l'ONU) d'autodeterminació dels pobles? ¿Un estat de dret que és a punt de tombar-nos un estatutet de pa sucat amb oli?

La llibertat, sigui individual o nacional, no n'entén de lleis; és un dret bàsic que cal conquerir, i si per fer-ho has de posar-te unes preteses lleis democràtiques al clatell, te les hi poses.

Hi han molts països al món que, si haguessin hagut de fer cas a “l'estat de dret”, (penso, per exemple, en tots els països del continent americà) encara serien part de la metròpoli. El ridícul “estat de dret” del Molt Honorable, no serveix quan no hi ha igualtat de condicions en els diversos pobles que conformen un país.

BIRMÀNIA I ELS JOCS OLÍMPICS DE PEQUÍN

Els “incidents” a Birmània ens recorden una vegada més la manca d'una unió a nivell mundial que sigui plenament efectiva per aturar una brutal repressió efectuada per un règim corrupte i sanguinari. Així, hem pogut veure com els Estats Units i la Unió Europea han fet veure que s'indignaven molt, però l'exèrcit Birmà no sembla que els hagi fet molt cas, en una prova de l'axioma que diu que com menys pots incidir en un cas, més tendència tens a cridar i a sobreactuar. L'Associació de Països del Sud-est Asiàtic, que fa deu anys va admetre al seu sí a Birmània, ha expressat la seva repulsió per l'ús de la violència contra els manifestants, però no ha demanat pas el final del règim militar, i la Índia, que té lligams econòmics i militars amb Birmània, encara ha estat més suau al dir que estava preocupada i que seguia de prop la situació, paraules que són molt maques però que no serveixen per a res.

Però la resposta més dèbil de totes ha estat per part de la Xina, país que, l'any passat, feu negocis amb Birmània per valor de més de dos mil milions de dòlars i és el seu principal subministrador d'armes. A més, la Xina ha vetat una resolució de l'ONU que condemnava la repressió, i el més fort que se li ha sentit a dir respecte als incidents a Birmània, és la paraula “moderació”. El fet de la manca d'una condemna clara per part del govern xinès, ha estat com una carta blanca pel règim militar birmà

Tots sabem l'ascendent de la Xina sobre el seu veí Birmà. I tots sabem que el govern xinès no es deixa pressionar pels govern occidentals. Però la Xina és, d'aquí a menys d'un any, el lloc on s'hostatjaran els propers jocs olímpics d'estiu. Els països occidentals hem badat molt en aquest aspecte, perquè amb l'amenaça d'un boicot, el govern xinès hagués hagut de deixar de prestar suport a uns quants països, (Corea del Nord, Zimbabwe, Sudan o la mateixa Birmània) tots ells dictadures brutals on amb la manca de respecte pels drets humans, han esdevingut una mostra de l'infern sobre la terra.

dilluns, 24 de setembre del 2007

LA INUTILITAT DE LA SUBVENCIÓ

Malgrat que els governs ens vulguin fer creure que la inflació és deguda a la poca mesura dels treballadors a l’hora de demanar augments de sou, o a la cobdícia especulativa de l’empresariat, la realitat és que la inflació es deu bàsicament a un excés de diner circulant. La prova la tenim en què quan hi ha una inflació excessiva, el banc central de torn apuja els tipus d’interès en un intent de retirar diner del mercat i col·locar-lo als bancs en les seves múltiples i diverses formes d’inversió.

Això que és tan fàcil d’entendre, també serveix per explicar per què aquesta mesura de les ajudes als lloguers no serveix de res. En efecte, aquesta ajuda injusta fa que l’arrendador potencial tingui més diners a la butxaca, podent gastar així més diners del què hauria pogut fer en un principi. Com que l’oferta de pisos és la que és i la demanda augmenta degut al fet de tenir més diners per gastar, el mercat s’equilibra automàticament apujant els preus. El perjudici se l’emporta aquell que ni té l’edat de rebre subsidis ni té els diners necessaris per poder pagar un lloguer, però sí que paga els impostos d’on surten les ajudes a uns xixarel·los que, renda per renda, poden arribar a cobrar més que no pas els desgraciats que s’han quedat sense ajut. Si us sembla estrany que això passi amb un govern socialista, heu de tenir present que aquesta és la seva filosofia, esprémer a uns per, amb un criteri repugnant, donar a uns altres.

Un altre cosa per mi incomprensible és veure com, locutors i columnistes, no són capaços d’entendre aquestes coses tan senzilles dins el camp de l’economia, i ajuden, amb les seves lloances ignorants, a implementar un pla del tot immoral. Però això seria un tema per un altre post.

dijous, 20 de setembre del 2007

ELS SÍMBOLS I EL RIDÍCUL

Fa uns dies, els reis d'Espanya anaren de visita a Girona, on un grup de ciutadans els obsequià amb una manifestació en contra de la seva presència i, a banda dels insults que imagino els degueren dedicar, van cremar una foto amb la seva augusta cara. La reacció ha estat la previsible: els de sempre s'han posat histèrics davant d'aquesta “agressió inqualificable”.

Si de debò visquéssim en un país democràtic, la crema de banderes i fotos amb la imatge de reis, presidents i altres personatges públics, (o el seu escarni en una revista) seria considerat un dret inherent a la llibertat d'expressió.

I és que tenen un complex d'inferioritat tan desenvolupat, i una inseguretat tan manifesta en el seu país de fireta, que intenten preservar una simbologia ridícula i les essències pàtries entre cotó fluix.

dimecres, 19 de setembre del 2007

QUI EN DÓNA MÉS?

Es nota que venen eleccions perquè ja han començat a fer anar la repartidora:

- Un xec de 2.500€ per nadó nascut.
- El dentista de la quitxalla, a càrrec de la Seguretat Social.
- La gent d'entre 20 i 30 anys que vulguin llogar un habitatge i cobrin menys de 22.000€ l'any (o sigui, tots), rebran ajuts de 210 € mensuals. (De fet aquesta mesura ja estava en vigor des del temps de la ministra Trujillo, però ara li han tret la pols, per tal que la ministre Chacón pugui sortir a la portada dels diaris.)

Deixaré de banda el què ens costarà a tots plegats la propaganda electoral del partit que governa, i la immoralitat de la maniobra, només vull alertar de la cada vegada més inaturable anada d'aquesta societat cap a la dependència del poder polític, un poder polític amb aires paternals, que ens vigila, ens renya i ens premia com si fóssim criatures en comptes d'éssers teòricament lliures.

divendres, 14 de setembre del 2007

L'EXÈRCIT ESPANYOL, PARTIDARI DE L'ESCLAVATGE

En aquest país, i fins el 2001, hi havia el què s'anomena servei militar obligatori. L'altre dia, la “Asociación de Militares Españoles (AME)“ (Associació de Militars Espanyols) va proposar reimplantar-la amb una duració de tres mesos i aquest cop, fer-ho obligatori tan per nois com per noies. L'excusa que posen és que així es garantiria la defensa nacional, disposar d'un exèrcit i defensa civil professional i reserves instruïdes per casos de guerra a grans catàstrofes.

Ja us avanço que això no prosperarà, però el fet significatiu és la mentalitat retrògrada dels militars d'aquest país. En efecte, proposen coercir la gent per tal de fer una cosa que la major part no vol fer, i d'això que ells en diuen reclutament, en termes vulgars se'n diu esclavatge.

Algú ha vist mai que per manca de, per exemple, metges, se'ls recluti a la força? Si es respecta el lliure mercat, el procediment per reparar la manca de metges és ben senzill, se'ls augmenta la paga i els joves estudiaran per tal d'aprendre l'ofici. En el cas dels militars, s'ha d'emprar exactament el mateix procediment: si els manca personal, que els paguin millor, i ja veuran com obtindran un increment de sol·licituds. La resta, obligar la gent a anar a fer el servei militar a canvi de quatre quartos, és donar permís al govern per mantenir la població en estat de servatge. Feudalisme pur, vaja.

dilluns, 10 de setembre del 2007

ELS ALTRES HEROIS

Josep Moragues i Mas va néixer al mas Moragues de Sant Hilari Sacalm on hi feia vida de pagès propietari, però donat que tropes franceses molt sovint envaïen i ocupaven part del territori català, es veié implicat en les turbulències de l'època. A la mort del darrer àustria, sorgí el dilema que portà a la Guerra de Successió. De tots és sabut que Catalunya veié amb simpatia la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria, així doncs, la guerra amb Felip V, l'altre candidat, estava servida. Moragues ascendí ràpidament en l'escalafó, arribant a general de batalla. El resultat de la guerra és ben sabut: derrota dels catalans i decret de Nova Planta. Els qui sobrevisqueren se'n tornaren a casa a intentar continuar amb la seva vida, però no n'hi havia prou amb la ocupació i sotmetiment de la població, se l'havia d'humiliar i reprimir, i per això s'empaitaren els prohoms d'aquella guerra. Alguns, com Rafael Casanova, es feren passar per morts, marxaren de Barcelona i, curiosament, continuà fent d'advocat sense cap impediment, essent perdonat al cap de cinc anys pel rei Felip V. D'altres, com Josep Moragues, no tingueren tanta sort: capturat mentre intentava escapar, fou “jutjat”, torturat i condemnat a mort. Abans de morir, l'arrossegaren pels carrers de Barcelona amb un cavall fins arrivar al patíbul, allí fou degollat, decapitat i esquarterat. El seu cap, com a escarni, fou posat dins una gàbia de ferro que fou penjada al Portal del Mar de Barcelona durant dotze anys. Ningú no tingué els nassos de treure'l abans.

dijous, 6 de setembre del 2007

LA REVOLTA DELS MALCONTENTS

El 1827 esclatà a Catalunya una revolta contra el rei Ferran VII. S'anomena la “Guerra dels Malcontents”. No estic gens d'acord amb els objectius d'aquella revolta, em semblen ben retrògrads, però el nom sí que em ve bé pel què vull dir.

Tenim uns polítics inútils i incompetents; tan els que governen com els que són a la oposició. No tenen idees modernes i amb l'únic que estan interessats és en perpetuar-se en el poder, i si per fer-ho han de tractar el país com una bagassa, ho fan.

Tenim uns serveis públics deficients i tercermundistes pagats a preu d'or. Ens cobren cada dia més imposts i no en rebem la contrapartida que ens mereixem. Els governs han forçat la gallina per tal que els doni com més ous millor, sense preocupar-se de si la gallina esdevé tísica. No funcionen els trens de rodalies, hi han apagades dignes d'un país de tercera categoria, les llistes d'espera per a una operació són enormes, les escoles són productores de rentats de cervell i de fracassats, les autopistes, algunes d'elles més que pagades, cobren uns peatges dignes d'un bandoler saltamarges, i a canvi t'obsequien amb cues de fins a 70 quilòmetres... Podria continuar fins a l'infinit. De fet, tot el què toca el poder públic ho corromp.

És per tot això que la gent s'hauria de conscienciar i dir prou, de fer una “Guerra dels Malcontents”, però aquest cop, per declarar la independència i, al mateix temps, posar un límit al poder dels polítics, elegint-los en llistes obertes i poder triar així, el gra de la palla.

Tal com va dir el President Pujol, si cal hem d'arribar al tancament de caixes i, afegeixo jo, a tota la desobediència civil que calgui. Ens hi juguem el futur.

dissabte, 1 de setembre del 2007

LA RELACIÓ CIUTADÀ-CENS

En Xevi em pregunta la meva opinió sobre un escrit que ha tingut l'amabilitat d'entregar-me via comentari i que al seu moment vaig poder veure al seu blog. Us poso un enllaç per tal que el pugueu llegir o bé podeu anar als comentaris del meu anterior post. Com que la resposta és prou llarga i el tema interessant, el penjo aquí.


Vagi per endavant que no sento cap mena de simpatia pels estats, però anem a atorgar-los-hi una legitimitat per tal d'enfocar la qüestió.

Sóc dels que creuen que una nació ve determinada per la homogeneïtat cultural de la gent que habita en una zona concreta. Aquesta és per mi la raó primària per la qual un estat s'hauria de constituir. Així per exemple, podem parlar d'uns països catalans com a nació que, malauradament i per raons polítiques, no té un estat propi. Aclarit aquest punt, podem afegir-hi moltes altres raons amb les quals justificar la proclamació d'un nou estat. La raó “relació ciutadà-cens electoral” és tan bona com qualsevol altre, però si declaréssim il·lícita la raó que he esmentat al començament, la de la homogeneïtat cultural, trobaríem la relació “ciutadà-cens” inaplicable des del punt de vista de “l'establishment”. El perquè és molt senzill: un cop haguéssim declarat la independència de, per exemple, Catalunya, ningú no ens diu que per tal d'incrementar la relació ciutadà-cens podríem declarar la independència de les comarques o vegueries, i més endavant la dels municipis, després la dels barris i arribar així a l'anarquia. Això, però, seria tot un altre debat.

La raó per la qual Catalunya no troba l'encaix dins Espanya bé podríem dir que és, en part, causada per aquesta relació ciutadà-cens. Aquesta relació no tindria importància si Espanya fos un estat federal on totes les nacions de l'estat tinguessin una relació d'igual a igual, independentment d'on estigués localitzada la capital política. I no tindria importància perquè el pes de totes les nacions seria exactament el mateix dins el conjunt de l'estat, sense que cap d'elles provés de sublimar-se per damunt de cap altre. Mirem sinó el cas de Suïssa, una confederació de quatre nacionalitats amb un respecte escrupolós per cada una d'elles. El problema ve quan el país en qüestió és fortament centralista, malgrat la constitució d'un estat autonòmic, més de cara a la galeria que real. Així tenim que si Espanya fos un país homogeni culturalment parlant, potser no trobaríem discriminatori ni problemàtic el fet de que fos centralista. Els problemes arriben quan hi ha una nació (en el cas d'Espanya la castellana) que domina les altres en tots els sentits. Castella ha utilitzat totes les mesures al seu abast per tal de colonitzar tots els territoris de la península. Des de les guerres fins a la raspallada, passant pel suborn, les lleis repressores, el puny de ferro embolicat amb guant de seda o la clatellada directe. El problema no s'ha solucionat amb l'adveniment de la democràcia i l'estat autonòmic, tot això es va fer de manera que el poder real continués radicant a la capital, amb la connivència d'uns polítics catalans que, o no van veure on ficaven el país (demostrant així que els mancava visió i intel·lecte) o, si ho van veure, l'hi van ficar igualment amb ves a saber quines contrapartides (demostrant així la seva escassa alçada moral i la seva nul·la estimació del país).

Han passat molts anys i l'estructura de l'estat s'ha encarregat d'anorrear el pensament de la massa (de nou amb la complicitat dels nostres polítics) i així ens trobem, en les beceroles del moviment independentista, utilitzat per alguns polítics per continuar enredant el poble i, per la meva banda, amb la vaga esperança que la societat civil sigui la que tiri del carro d'aquest moviment, única manera, al meu entendre, de que algun dia puguem disposar d'un passaport català.

divendres, 24 d’agost del 2007

DETERMINAR DE QUI ÉS LA PROPIETAT

En un comentari fet a l'anterior escrit que vaig postejar, en Xevi em fa una pregunta molt interessant. Com que la resposta és una mica llarga i tal com he dit ,considero el tema de prou interès, l'he elevat a la categoria de post.


Doncs sí, hi ha un sistema liberal (i encaixa també en el model anarco-capitalista) que és molt senzill i que amb molt de gust explicaré. Abans però, posaré un exemple d'una altre situació per tal de poder fer comparació i que s'entengui millor el problema i la subsegüent solució.

Avui dia, el món civilitzat està del tot parcel·lat i repartit, però hi hagué un temps en què hi havien zones al món que des del punt de vista material, no eren de ningú. Quan els exploradors, aventurers i colons van dispersar-se pel món mirant de fer-se rics o, simplement, de poder menjar cada dia, anaren a raure en terres que no sempre estaven deshabitades, com que la tècnica estava de part dels europeus, acabaren per robar-los les terres i establint-s'hi. En aquests casos, podríem dir que l'assentament era del tot il·legal, al menys des del punt de vista moral. Però en els casos en què la zona on s'assentaren (que és el cas que m'interessa pel meu exemple) fos deshabitada, tothom considera que és del tot legal i moralment defensable la presa de possessió, perquè no van prendre la terra a ningú. Els colons que es van repartir la terra i la van treballar, són considerats els propietaris legals, perquè es van apropiar d'un recurs que no era de ningú i, amb el seu esforç i el seu coneixement l'han conreat, tan en el sentit real del terme com el figurat, és a dir, millorar pel treball, la cura i la dedicació. Un cop reconeguda la propietat de la terra, aquests podien fer-ne el què volguessin: seguir cultivant-la, llogar-la, vendre-la o bé regalar-la, sigui per donació o per herència.

El mateix cas podem aplicar-lo a les radiofreqüències. Els pioners que van arriscar els seus diners i els seus esforços obrint una emissora i “apropiant-se” d'un ample de banda determinat que no era de ningú, tenen tot el dret a que se'ls reconegui aquella radiofreqüència com a propietat privada del tot seva i, en conseqüència, poden explotar-la pel seu compte o bé, com en el cas dels pagesos de l'exemple, llogar-la, vendre-la, o àdhuc regalar-la. Totes aquestes coses són considerades pures transaccions comercials, i com a molt només necessitem un notari per aixecar actes de la compra-venda o donació. No necessitem cap organisme estatal que reguli res.

El que ha de quedar clar, però, és que aquella freqüència determinada només pot ser vàlida per una zona determinada, que vindria fixada per la potència de l'emissora.

Queda el dubte de què fer si una emissora envaeix la freqüència d'un altre. Això també és molt senzill d'entendre. Si considerem que la radiofreqüència és propietat d'una emissora determinada, la invasió d'aquesta freqüència pot ser perfectament dirimida als tribunals, com ho seria qualsevol violació de domicili.

Espero que hagi quedat tot prou aclarit i, en qualsevol cas, estic a la vostre disposició per contestar els dubtes, dins del meu modest coneixement.

dijous, 23 d’agost del 2007

LA PRETENSIÓ DE CONTROLAR INTERNET

Quan les emissores de ràdio començaren a emetre els seus programes al públic, els governs d'arreu s'apressaren a nacionalitzar l'espai radioelèctric. L'excusa fou que les emissores s'interferien les unes a les altres i que algú hi havia de posar ordre. La realitat era que la radiodifusió ha estat, des de sempre, una arma extraordinàriament poderosa i els governs no han pogut resistir la temptació de ficar-hi mà. Així, el poder que tenien i tenen els òrgans competents (que són del govern) per donar i renovar llicències, fan que aquestes emissores hagin de fer bondat, a no ser que siguin recolzades per organismes potents. (Penso, per exemple, en una emissora d'aquest país que compta amb el suport del clergat.)

Tot això ho dic perquè des que internet existeix, cada vegada que la xarxa s'ha utilitzat per estafar o cometre qualsevol delicte, s'han sentit veus demanant que el govern hi posi mà per tal d'exercir-hi un control. Tot això ho diuen gent ignorant que no sap que existeixen una tribunals que poden judicar sobre les coses que passen al món, inclòs internet. Penso, per exemple, quan de bell antuvi uns quants espavilats registraren noms de grans empreses i organismes, i aquests es veieren obligats a pagar uns diners per recuperar el seu nom i poder-lo utilitzar per tenir un domini a internet, o bé anaren als tribunals, els quals gairebé sempre els donaren la raó. Posteriorment, l'organisme que s'encarrega de donar els dominis, ha anat adaptant-se i pel què jo sé, no dóna noms coneguts a no ser que realment pertanyis a la companyia. Amb això vull dir que, en aquest sentit, internet es pot autoregular perfectament. I pel què fa a les falsedats i estafes que hi pugui haver a la xarxa, tots som prou grans i se'ns suposa un sentit comú com per no caure en aquestes coses. Com sempre en aquests casos, cadascú s'ha de preocupar de tenir un criteri propi, trobar diverses fonts per informar-se i desconfiar de les oportunitats fàcils.

dimarts, 21 d’agost del 2007

CITA

"Hi ha una cosa més maligne al món que el desig de manar, i és la voluntat d'obeir."


W.K. Clifford, filòsof britànic

dijous, 16 d’agost del 2007

EL COL·LAPSE DE ZIMBABWE

Des que la república de Rhodesia passà a anomenar-se Zimbabwe i aconseguí la independència “de facto” el 1980, han passat moltes coses en aquell país desgraciat. La primera fou que, en les primeres eleccions lliures que hi hagué de manera immediata a la seva independència, sortí elegit Robert Mugabe, comunista confés que ha portat el país de ser considerat el graner d'Àfrica a ser un país assolat per la gana i una tirania indigent. És cert que el causant d'això no ha estat tan sols el desastrós govern intervencionista, la sequera que castiga la zona i l'epidèmia de la SIDA també han portat el país a tenir una esperança de vida dels 60 anys als 37 en el cas dels homes i a menys de 34 en el cas de les dones. Però el col·lapse econòmic que ha portat a una inflació del 350%, un atur al 80%, una corrupció endèmica, la pèrdua del dret a la propietat privada, una reforma agrícola nefasta i la manca de llibertat és del govern Mugabe. Afegim que la inversió forana no és benvinguda i que el govern subvenciona una gran varietat d'articles. Tot això fa de l'economia zimbabwesa la darrera d'Àfrica i amb poques perspectives de millora.

dimarts, 14 d’agost del 2007

UNA DONA AMB CORATGE

Als Estats Units, les retencions de les nòmines dels treballadors van començar amb la segona guerra mundial. La mesura havia de ser vigent només el temps que durés la guerra, però, com passa amb tots els governs, i el nord-americà no n'era l'excepció, veié que la mesura els permetia recaptar molts diners de cop, i ja mai més va desaparèixer.

El 1948, una dona anomenada Vivien Kellems, que tenia una petita empresa, es negà a seguir practicant les retencions a les seves treballadores, argüint que si l'estat volia que ella fos el seu agent de recaptació, l'haurien de pagar per fer-ho. La seva pretensió era que el govern la portés a judici, i així el jurat podria dictaminar sobre la constitucionalitat o no del sistema de retencions. El govern, lluny de demandar-la, li embargà els comptes corrents per la quantitat que els devia. La seva resposta fou portar el govern als tribunals per tal de recuperar els diners, i quan el cas veié finalment sentència, al 1951, li fou favorable i el govern li hagué de retornar els diners. De la constitucionalitat o no, però, no se'n parlà. Durant la resta de la seva vida, Vivien Kellems continuà lluitant contra el govern per aquest i altres temes com per exemple l'impost sobre la renda, convertint-la en la mare del moviment de protesta contra els imposts.

dissabte, 11 d’agost del 2007

IMMIGRACIÓ BEN PORTADA

Avui el país veí que gestiona la major part dels nostres afers surt a la portada del New York Times. Es veu que el govern espanyol ha preparat un pla per oferir la possibilitat legal a uns centenars de treballadors senegalesos d'obtenir un permís de residència d'un any per venir a treballar a Espanya, fent-los dissuadir de la idea d'arriscar les seves vides venint en barquetes de pa sucat amb oli. El pla també els ofereix la possibilitat d'allargar l'estança i fins i tot arribar a portar les seves famílies. Aquest acord ja funciona també amb altres països, com ara Mali, Mauritània i Gàmbia.

Més enllà que la immigració ens hagi fet abaixar els sous a tots, sóc de la opinió que si manquen treballadors, doncs els hem d'obrir les portes. Sempre, però, de manera legal i controlada. La bestiesa que va fer el govern de Rodríguez Zapatero de legalitzar de cop 600.000 immigrants va ser un premi a tots els que van venir il·legalment i un incentiu pels qui pensaven fer-ho. Això de fer-los venir amb un contracte sota el braç és la solució ideal per evitar la seva explotació per part de les màfies primer, i els empresaris sense escrúpols després. Que vinguin legalment, que treballin legalment i que s'apanyin com puguin, tal com fem tu i jo, estimat lector.

dijous, 9 d’agost del 2007

LA VAGA QUE NO ES FARÀ

El sindicat alemany dels ferrocarrils GDL, havia convocat una vaga per demà dijous amb l'objectiu de pressionar l'empresa en la disputa que tenen sobre un augment de sou que reclamen els treballadors. En concret la petició d'augment era del 31%, i l'empresa oferia el 4,5%. A més, hi han converses per tal de privatitzar el 25% de la companyia de ferrocarrils, fet que preocupa els treballadors. Doncs bé, els tribunals alemanys han sentenciat contra els sindicats prohibint-los que facin la vaga perquè això provocaria interrupcions i molèsties a la gent que fa vacances, a més de les greus conseqüències econòmiques que aquest fet causaria a l'economia alemanya. Naturalment el sindicat diu que apel·larà la sentència, però el més important és que la justícia alemanya s'ha posat al costat del consumidor, tan del que fa vacances com del qui treballa i necessita del transport públic. A veure si aquí en prenen exemple.

diumenge, 5 d’agost del 2007

IMPOSTS = ROBATORI

Avui, en escriure aquest post, penso demostrar de manera pràctica i fefaent, que els imposts són un robatori.

Si mirem el diccionari, veurem que en l'entrada de la paraula “robar” hi diu: “Prendre (alguna cosa) a algú cometent un robatori.”

La següent pregunta seria: Què s'entén per robatori? En el mateix diccionari, veiem: “Variant del delicte de furt que alguns drets penals tipifiquen per l'apoderament violent de la cosa robada.”

Hem de reconèixer que l'estat no s'apodera dels nostres diners amb mètodes violents. Vull dir que si no paguem, no ve cap banda a trencar-nos la cara. Els seus mètodes són més subtils. Veiem, doncs, què diu el diccionari per la paraula “furt”: “Acció delictiva consistent a apoderar-se, amb ànim de lucre, d'un bé moble d'altri contra la voluntat del propietari, sense violència o intimidació en les persones ni fent força en les coses furtades (altrament, hom ho considera robatori).”

Aquí la cosa es posa més interessant. En efecte, l'estat s'apodera dels nostres diners amb ànim de lucre, els diners són un bé moble i ens els pren contra la nostra voluntat, (¿Coneixeu algú que pagui els imposts de manera voluntària?) i ara arribem al quid de l'afer: Hem dit que en el cobrament d'imposts no semblava que hi hagués violència, però ¿què me'n dieu de la intimidació? Intimidar és fer agafar por algú, i ja ho crec que l'estat ens fa agafar por a l'hora de cobrar-nos els imposts. Si ho voleu comprovar, no heu de fer altra cosa que deixar de pagar-los.

Així doncs, al haver-hi intimidació, no es pot considerar furt, sinó robatori. Ara ja sabeu contra qui us les haveu.

dijous, 2 d’agost del 2007

ALTRE COP ELS PAGESOS I RAMADERS

Feia temps que no parlava dels meus amics els ramaders i pagesos. Són una casta que malden per viure de l'erari públic, i com que ho aconsegueixen, gairebé no s'han preocupat per millorar en res. Ja fa dies vaig sentir una notícia dient que el preu dels cereals i, en conseqüència els articles que en depenen, sofriran un increment del 20% en els propers mesos degut a la ximpleria de l'etanol. Els pagesos s'han afanyat a dir que ells no notaran cap benefici donat que els hi pagaran els cereals al mateix preu. Avui he sentit que el preu al mercat de garrins per l'engreix ha col·lapsat, caient molt per sota del preu de cost. Com moguts per un reflex Pavlovià, ràpidament els ramaders han demanat subvencions públiques per compensar-los les pèrdues.

En un mercat on els preus són lliures, aquests trameten informació: ¿Que el preu de cereals puja? Senyal que manca cultiu. L'augment de preu portarà més d'un pagès a considerar dedicar algunes hectàrees del seu terreny a cultivar-ne. ¿Que el preu del garrí per engreix baixa? Senyal que sobra carn, que és el mateix que dir que sobren ramaders que s'hi dediquin. Això portarà a més d'un a pensar en dedicar-se a l'engreix d'un altre animal o a fer qualsevol altre cosa.

Els pagesos i els ramaders ens han demostrat abastament que saben estar units i mobilitzar-se. Alguns de vosaltres potser haureu quedat atrapats a la carretera en alguna tractorada o crema de pneumàtics reivindicativa. També hem pogut veure com una de les seves maneres de protestar és anar a llençar fems davant la conselleria d'agricultura o qualsevol altre organisme. O anar a Brusel·les a manifestar-se. Aleshores jo pregunto: ¿Per què no aprofiten aquesta capacitat d'organització per crear una cooperativa que se salti els intermediaris? Ells hi guanyarien més diners i, possiblement, podrien oferir millors preus al consumidor. En canvi, avui dia prefereixen que els vinguin a buscar la mercaderia a casa, parar la mà i oblidar-se dels problemes. El món ha canviat, però hi ha gent que sembla no adonar-se'n.

dimarts, 31 de juliol del 2007

QUAN EL NACIONALISME ÉS MAL EXERCIT

Avui dia el govern de Catalunya ja no es proclama nacionalista, perquè tenen un altre doctrina per tal de tenir el poble controlat, però hi hagué un temps, no pas massa llunyà, que en aquest país hi teníem un partit que es deia nacionalista i feia servir el dogma de país per mantenir la gent expectant de la seva acció de govern.

Crec que fou Sir Isaiah Berlin que digué que el nacionalisme era una reacció a les ferides rebudes. Això pot ser cert en molts casos, i en particular, pel que fa a Catalunya; tots hem llegit els llibres d'història. El problema arriba quan un grup de polítics sense ànima ni escrúpols, utilitzen la legítima defensa popular dels seus interessos per adoctrinar la població i perpetuar-se en el poder. Una de les maneres que tenen els Estats per legitimar-se davant del poble és que els seus súbdits identifiquin el govern amb el territori que governa. Com que la majoria de la gent té una tendència natural a estimar la seva pàtria, els governs s'han ocupat que la identificació de la terra i la seva població amb l'Estat sigui un mitjà per fer que aquest patriotisme treballi en profit de l'Estat.

Això ho saben fer molt bé els partits que es fan passar per nacionalistes. Apareixen com a garants de la pàtria, i en realitat són un grapat de gent sense moral que estan disposats a vendre la seva pàtria a canvi d'un plat de llenties. Els nostres polítics van voler controlar la societat civil per poder-la dominar i modelar el què en sortia per benefici propi. El resultat ha estat catastròfic. Al tenir el món intel·lectual i/o cultural lligat, la societat civil ha estat incapaç d'articular un discurs nou i s'ha vist superada pels esdeveniments. Tota institució que hagués pogut, en cas de ser independent, donar consistència al país, la seva cultura i el seu destí, ha estat capada al ser dirigida per un panxacontent escollit a dit per l'administració, la feina del qual era mantenir aquella institució mesella i a les ordres del govern de torn. Aquestes institucions, controlades en darrer terme pel govern, han estat utilitzades única i exclusivament per benefici del polític que cerca de perpetuar-se al poder al preu que sigui, fins i tot al preu del futur polític del seu país.

Els que els hi han vingut al darrera han trobat la feina feta i no els hi ha calgut res més que asseure's a la poltrona i xuclar de la mamella. És per això que culpo al primer partit que s'instal·là a la nova Generalitat d'ocupar-se de les seves ànsies de poder i de no crear les estructures liberals del país. Ara en paguem les conseqüències en forma d'indefensió total i absoluta davant dels abusos continuats de RENFE, Endesa, AENA i d'altres, i també els propis del govern central, la Generalitat i els ajuntaments. Un cas clar de nacionalisme mal entès.

dissabte, 28 de juliol del 2007

LA RESISTÈNCIA SODOMITA

En tot el món lliure i democràtic, el comunisme ha estat descobert com el què és: una enredada. Enlloc és vist com res que valgui la pena de defensar. Enlloc? A la península ibèrica una tribu que viu al nord-est s'entossudeix a resistir en aquesta enganyifa ben cofois de viure en un món on uns quants viuen a costa de la resta que, obedients, s'abaixen els pantalons i paren el cul cada vegada que convé als qui manen i, a més, els paguen el beure.

dissabte, 21 de juliol del 2007

UNA DE JOHN LOCKE

Quan el legislador intenta prendre i destruir les propietats del poble, o reduir-los a l'esclavatge d'un poder arbitrari, es col·loquen a si mateixos en un estat de guerra amb la gent, i aquests resten, per tant, lliures de dispensar-los més obediència, quedant a l'empara universal que Déu ha estipulat per a tots el homes contra la força i la violència.

John Locke


divendres, 20 de juliol del 2007

LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ CONCULCADA


Suposo que tots coneixeu aquesta revista que surt els dimecres. Tothom n'ha fullejat algun exemplar alguna vegada. Doncs bé, l'exemplar d'aquesta setmana ha estat segrestat per ordre d'un jutge de l'Audiència Nacional, vulnerant així un dret fonamental: el de la llibertat d'expressió. No s'adonen, però, que això encara ha donat més publicitat a una revista que no la necessita. Jo no la compro mai, però m'ha vingut la curiositat de cercar l'acudit que "calumnia" la jove parella en qüestió, i com he fet jo, molta gent ho haurà fet, aconseguint així l'efecte contrari. A més, aquest número, segons les notícies que he escoltat, s'ha exhaurit en molts quioscos. Això vol dir que a la policia li quedarà poca feina a fer.
Aquest jutge, que pel què es veu li manca intel·ligència, també ha ordenat a la revista que li lliuri els motllos, ignorant del tot que ja fa anys que els ordinadors han permès de prescindir-ne.
En resum, si jo fos directiu de la revista en qüestió, em fregaria les mans per la publicitat gratuïta que m'han fet i no em preocuparia excessivament per les conseqüències, ja veureu com se l'hauran d'envainar. I és que la justícia espanyola sempre actua tard i/o malament.

dissabte, 14 de juliol del 2007

ELS PANXACONTENTS, ALTRAMENT DITS INTEL·LECTUALS

Els governs de l'antigor van donar diners i poder a l'església a canvi que aquesta els revestís d'una pàtina de legalitat moral. Van prostituir el missatge de Jesucrist però hem de reconèixer que han arribat prou lluny. Així, els governants eren vists per la població com a homes savis, que sacrificaven llurs vides pel bé comú i que sabien el que millor convenia als seus súbdits. Fins i tot, de vegades aconseguien ser vists com éssers divins. En aquestes condicions, els governants van fer dels seus súbdits el què els hi va donar la gana, des de prendre'ls els diners amb mètodes coercitius fins a massacrar-los fent-los anar a la guerra en nom de qui sap què. A dia d'avui però, l'església ja no té el poder que tenia abans, podríem dir, repetint paraules de Nietzsche que “Déu ha mort”, així que els estats han hagut de cercar altres mitjans per revestir-se de la legalitat moral de què parlàvem abans. Ho han aconseguit rodejant-se d'una cort d'intel·lectuals, els quals, a canvi de càrrecs i subvencions, han fet combregar amb rodes de molí la gent que, no tenint una cultura molt brillant, es creu de bona fe el què els repeteixen aquests pretesos intel·lectuals pels mitjans de comunicació cada vegada que en tenen oportunitat. D'aquesta manera, els intel·lectuals ens repeteixen fins a la sacietat que els problemes que té la gent en conjunt es solucionaran si deixem que l'estat intervingui cada vegada més en les nostres vides, des del tema de l'habitatge fins a la pol·lució, passant per la cultura o la sanitat. Tot està intervingut, apamat i quadriculat. I que me'n dieu dels científics que no paren de repetir l'apocalipsi en forma de pretès escalfament global? Cada vegada que un govern fa una regulació, limita la nostra llibertat d'elecció i ens pren més diners de la cartera.

Els mitjans de comunicació, que haurien de servir per mantenir la ciutadania informada de manera imparcial, es veuen emasculats al ser o bé de propietat pública o be, si són de titularitat privada, lligats de mans al cobrar subvencions i publicitat del govern, aconseguint així, els governants, la quadratura del cercle.

Aquest país necessita de manera urgent intel·lectuals que sentin les bases d'una societat més lliure i que arribi a detectar quan els governs volen ensarronar-los, necessitem que la gent vulgui fer-se responsable de la seva pròpia vida, perquè la llibertat, tot i ser un dret natural, no ens be donat “per se”, sinó que ens l'hem de guanyar cada dia, sigui per aconseguir-la o sigui per mantenir-la. Si no ho volem fer per nosaltres, fem-ho, si més no, pels nostres fills.

dissabte, 7 de juliol del 2007

SOCIETAT VS. INDIVIDU EN UNA DE LES SEVES VARIANTS

La visió que el fals progressisme té del terrorisme islàmic és que aquests actuen moguts per un sentiment d'injustícia, que la societat occidental els ha fet mal al llarg de la història, primer amb el colonialisme i després amb el suposat robatori de les matèries primeres o, senzillament, l'espoliació comercial. També darrerament hem assistit als judicis per l'11 M i hem pogut comprovar, per les declaracions d'un dels implicats, que ho va fer per ressentiment cap al país, no pas per l'aventura de l'exèrcit espanyol a l'Irac, sinó perquè no li van donar papers. O sigui que segons aquesta visió, la culpa de tot l'atzucac terrorista la té la societat.

Sovint es considera la societat com una entitat per si sola, una figura divina i superior que tria i actua. Res més lluny de la realitat. La societat, com a molt, és un grup d'individus que interacciona, i són aquests individus els qui existeixen, pensen, senten, escolleixen i actuen, per a bé o per a mal. Si tots els pobles de la terra haguessin hagut de reaccionar a les injustícies amb terrorisme, la guerra total damunt el planeta seria perpètua. Ha estat una doctrina fal·laç i malvada la que ha galvanitzat un grup d'individus portant-los a assassinar-ne uns altres.

Entenc el sentiment de frustració de molta gent: han tingut uns governants que els han robat i impedit l'accés a la cultura per tal de millorar la seva situació i, en el cas que hagin pogut estudiar, ho han fet amb la cultura controlada pel govern de torn. El resultat ha estat misèria acompanyada d'ignorància, un caldo de cultiu ben perillós si al darrera hi tens un fanatisme dogmàtic. Altre cop el fals progressisme em donarà la culpa a mi, com a part integrant del què ells en diran societat, per haver posat un governant corrupte al front de qualsevol país del tercer món. Aquest argument és ridícul i insultant. En primer lloc, jo no he posat a ningú enlloc, com a molt, i suposant que hi hagués hagut una conxorxa per posar al capdavant d'un país a certa persona, seria culpa de la gent que hi ha participat, no de la “societat” en general. I en segon lloc, no té en compte que aquests països ja fa anys que són independents, de iure i de facto. Ells celebren eleccions -en el cas que facin veure que són una democràcia- o donen el seu consentiment a la situació en la que estan.

Resumint, farien bé certa gent d'enfocar bé el fet del terrorisme global, ens hi va el futur lliure i, en alguns casos, fins i tot la vida. Haurien de deixar velles premisses al calaix, analitzar la situació amb la màxima imparcialitat i rigor i sobretot no fer servir aquest tema per fer electoralisme.

divendres, 22 de juny del 2007

REBAIXES I INTROMISSIONS ESTATALS

En aquest país existeix una llei de comerç que, entre d'altres coses, regula les temporades de rebaixes, saldos, liquidacions i altres descomptes aplicables. Precisament, aviat s'obrirà la veda per caçar ofertes. Si aquest fos un país liberal i democràtic, permetríem els botiguers i comerciants que fessin les rebaixes quan els hi abellís. Algú em pot objectar que és necessari un control per tal que això no sembli un pandemònium, però en realitat és una nova intromissió estatal sobre la propietat privada. Anem a posar un exemple: Imagineu que teniu empenta empresarial i obriu una botiga a la vostra ciutat. Compreu articles de consum a diferents proveïdors i els poseu a la venda. Si aquella mercaderia és vostra, ¿no teniu el dret de fer-hi el que vulgueu quan vulgueu? No teniu el dret de gravar-la amb un 1000% o bé regalar-la al primer que passi pel carrer? Evidentment, amb aquestes lleis intervencionistes qui hi surt perdent una vegada més és el consumidor, perquè no pot gaudir de la competència que es farien les botigues en un mercat realment lliure.

diumenge, 17 de juny del 2007

EL PRETÉS LIBERALISME

Fa uns dies el “GEES”, de qui tinc un enllaç aquí al costat, va publicar un article referit al suport dels Estats Units a la possible independència com a sortida de Kosovo: no hi estaven gens d'acord. L'article menteix i tergiversa. Menteix quan diu que el pla de Wilson fou qui posà les fronteres d'Europa potes enlaire. Precisament perquè no es van seguir els seus famosos catorze punts va passar el què va passar a Europa. Es va preferir aplicar el pla francès de revenja i Estats-nació: el resultat ja el coneixem. I tergiversa quan afirma que la independència de Kosovo portarà més maldecaps perquè altres territoris també ho podrien demanar. I què si ho fan?

Aquesta gent es té per liberal, però el seu liberalisme s'acaba just en el moment que la gent pretén exercir la llibertat, i reaccionen a la paraula sobirania dels pobles i nacions com si els posessin un niu de vespes dins els calçotets. Si estan a favor de la llibertat individual, ho han d'estar amb totes les seves conseqüències, i una d'elles és que un grup de gent lliure i culturalment homogènia decideixi constituir-se en estat.

El seu veritable problema és que creuen que amb una Kosovo independent, Euskadi tindrà un altre motiu d'esperança per reclamar la seva independència, i això els terroritza i el fa reaccionar amb l'histerisme que els caracteritza. No dic res de Catalunya, per què no hi pot haver llibertat nacional si abans no hi ha llibertat individual, i d'això aquí no en gastem. La gent encara creu que seran els polítics que ens portaran la independència. Que il·lusos...

dissabte, 16 de juny del 2007

EL CANVI CLIMATIC I LA LLIBERTAT

Via Barcepundit he pogut llegir una traducció al castellà d'un article escrit pel president txec Vaclav Klaus pel Financial Times. És de lectura recomanada.

LA LLEI DE FERRO DE L'OLIGARQUIA

La “llei de ferro de l'oligarquia” és una teoria política, desenvolupada pel sociòleg i sindicalista alemany Robert Michels en un seu llibre publicat el 1911 i anomenat “Partits Polítics”. Se la considera una de les lleis sociològiques més importants i el seu anunciat diu que tot camp de l'esforç humà i tota organització, estarà sempre dirigida per una elit relativament petita. Aquesta condició dominarà arreu, sigui una petita empresa, un sindicat, un govern, una casa de caritat o un club d'escacs. En cada àrea, les persones més interessades i capaces, aquelles que s'adaptin o encaixin millor per l'activitat desenvolupada, constituiran l'elit que lideri. Una vegada i un altre, les temptatives per formar institucions o societats que estiguin exemptes d'aquesta llei han fracassat, tots hi han caigut de quatre potes: siguin comunitats utòpiques, com ara els kibbutz a Israel, o la “democràcia participativa” inventada per les esquerres a les darreries de la dècada del 1960 i encara present en el nostre país recolzada pels comunistes, o el gran “experiment de laboratori”, com sovint se l'anomenava, que constituí la Unió Soviètica. Així les coses, l'objectiu ja no és l'eradicació d'aquestes elits, cosa que s'ha provat impossible, sinó la “circulació” d'aquestes elits.

En el món polític de casa nostra, on les sangoneres professionals s'han instal·lat a les poltrones xuclant-nos, a través d'elles, la nostra sang i la nostra llibertat de decisió, la manera de fer “circular” aquestes elits, és instaurant per llei la limitació de mandats. Això, juntament amb les llistes obertes, faria entrar aire fresc en aquesta habitació resclosida que ha esdevingut la política nostrada.

dijous, 14 de juny del 2007

JA HAN TROBAT CULPABLES

Fa poc, mentre pensava amb tot el renou que hi ha a Gaza, em vaig estranyar que cap mitjà de comunicació no culpés Israel de la guerra civil dels palestins. Doncs bé, no he hagut d'esperar massa. Avui he pogut llegir al diari “el Punt” que el director de l'Institut Espanyol sobre Conflictes i Acció Humanitària, Jesús Núñez Villaverde, ja ha llançat la primera pedra al respecte. Diu que : la crisi dels territoris ocupats és el resultat de «l'estratègia de la violència» posada en marxa per Israel per «fer col·lapsar» l'actual govern palestí, en les mans de Hamas, i justificar així la necessitat de fer unes altres eleccions perquè Al-Fatah recuperi el control.

La mateixa notícia també ens diu que l'ONU, també hi han dit la seva per boca d'Álvaro del Soto, exenviat a l'Orient Mitjà per aquella organització corrupte i inútil. En un informe, culpa els EUA i Israel de l'agreujament del conflicte a l'Orient Mitjà i critica les Nacions Unides perquè la seva gran preocupació és «no enterbolir» les relacions amb els Estats Units. A més, condemna el boicot internacional al govern palestí de Hamas escollit democràticament a les urnes.

dilluns, 11 de juny del 2007

GLOBALITZACIÓ

Fa uns dies van fer una petita enquesta a la ràdio demanant si els seus oients consideraven la globalització com una cosa bona o dolenta. Al viure en un país on entre la premsa hi regna la idiòcia i no han sabut mai tractar el tema de la globalització en la seva justa mesura, el resultat era previsible: més d'un 70% d'oients van manifestar que la globalització era una cosa dolenta.
Mai he sentit en aquest país cap mitjà de comunicació que tracti aquest tema com es mereix, bé sigui fent un debat o bé entrevistant a algú que expliqui a la massa de població ignorant què és exactament la globalització. La globalització significa, per damunt de tot, llibertat. Llibertat d'informació, de persones, de mercaderies i de capital. Internet, per exemple, és globalització. Ens permet compartir i traslladar informació arreu del món de manera instantània i lliure exceptuant els països totalitaris com ara la Xina. Europa també funciona com un exemple de globalització a escala continental. La supressió de duanes per les persones, mercaderies i els capitals són una bona mostra de globalització. I no crec que això pugui ser vist de manera negativa, a no ser que un sigui un pusil·lànime.
Al suprimir duanes i control de l'estat en persones, mercaderies i capitals, els polítics perden poder, retallant així el perímetre de l'estat i fent a les persones una mica més protagonistes de la seva vida. Altrament, i per molt que sembli el contrari, els polítics no els agrada la globalització i no fan gaire res per tal que s'imposi per la raó que més amunt he exposat: la pèrdua de poder per part seva. Però no patiu, el món va fent el seu camí i la globalització no pot ésser aturada. El futur ens espera...