dijous, 30 de desembre del 2004

EL REI I EL PASTOR

Era una vegada un pastor, que tenia una merescuda fama de home just i savi, aquesta fama arribà a orelles del rei que, tot i que era bona persona, estava envoltat de consellers que només miraven per a les seves butxaques. El rei, doncs, féu cridar aquest pastor i ensems mantingueren una agradable conversa, al final de la qual el rei li demanà que fos ell el seu principal conseller. El pastor, de bell antuvi s'hi negà, perquè no estava molt convençut de reeixir, però tan i tan insistí el rei, que al capdavall el pastor acceptà amb una condició: Que volia tenir una cambra per a ell sol on mai ningú no hi pogués entrar. El rei acceptà de seguida, trobant aquesta petició molt fàcil de complir.

Anaren escolant-se els mesos i el regne, conduït pel bon enteniment i les sàvies disposicions del pastor, anà prosperant i fins i tot la gent del poble començava a lloar la figura del monarca, per a enveja dels antics consellers que ja no podien fer res per robar els diners. Aquests començaren a burxar l'orella del rei, dient pestes del pastor.

-¿Per què us penseu que no hi deixa entrar ningú a la seva cambra? -deia un.

-Hi deu tenir tot d'impostos robats a sa graciosa majestat -bordava un altre.

-Imagineu-vos les muntanyes de monedes d'or que hi deu tenir. Oh!, i el tip de riure que es deu fer -reblava un tercer.

Al principi, el rei no feia cas d'aquestes calumnies, però unes setmanes més tard començà a desconfiar, tan poderosa era la bilis llençada per els envejosos consellers. Al final, el rei, posseït del tot per la malfiança, anà a la cambra del pastor amb consellers i soldats i féu esbotzar la porta. Dins la cambra hi trobaren tan sols un munt de palla. Vestit amb les seves antigues robes de pastor, el conseller principal era estirat damunt el munt de palla i tocant el flabiol. El rei, astorat, li demanà el perquè de tot plegat, i el pastor respongué:

-Majestat, quan jo feia de pastor, era molt feliç. Vivia envoltat de gent honesta de la qual et podies refiar. Quan vós amb vàreu venir a cercar en demanda d'ajut, era molt conscient que viuria envoltat de gent calumniosa, roí i poca-vergonya. És justament per aïllar-me d'aquesta gent i poder recordar els dies feliços que vaig viure per el qual vaig demanar una cambra per restar-hi sol en companyia dels meus dolços records.

El rei mai més va fer cas de la gent de la cort que l'envoltava, i tingué per sempre més el pastor com a conseller principal sense reserves.

dimecres, 29 de desembre del 2004

PORSCHE 911

Per a alguns és només un cotxe. Per a d'altres és un cotxe especial. Per a mi és "el cotxe". Tot el que havia fet abans la indústria automobilística eren simples provatures, i el que ha fet després, absurditats sense sentit.

El Porsche 911 fou el successor del 356, el primer esportiu fabricat per Porsche. Una de les condicions alhora de dissenyar-lo fou que el 911 hauria de tenir espai per transportar un joc complet de pals de golf, òbviament, sense deixar de ser un esportiu. Han passat més de 40 anys i el 911 es continua venent...

Ferry Porsche, fill del genial Ferdinand Porsche (un dia escriuré d'ell), que havia assumit el control de la fàbrica, fou el qui assentà les bases del que seria el cotxe més extraordinari de tots els temps. Dictà que el cotxe no seria un quatre places, que la batalla no seria superior a 2,2 metres, que la suspensió seria per barra de torsió, frens de disc, motor de sis cilindres oposats horitzontalment, les lleves col·locades a la culata i la caixa de canvis de 5 velocitats.
Amb el temps, s'han fabricat moltes versions d'aquest cotxe, no deixant mai de millorar, i ha guanyat tot el que podia guanyar i és que, quan la filosofia de la marca és la qualitat i excel·lència, els resultats canten.

dilluns, 27 de desembre del 2004

SOBRE EL SISTEMA EDUCATIU

Fa unes setmanes, va sortir una notícia anunciant el pobre nivell educatiu dels nostres estudiants. Com que no crec que els nostres nois i noies siguin més estúpids que, posem per cas, els escandinaus, aleshores hem de cercar les causes en altres efectes.

Doncs sí, he dit causes en plural perquè no crec que n'hi hagi una de sola. Em seria molt fàcil carregar contra el professorat o contra el sistema imposat per una trepa de pretesos gestors polítics o fins i tot els pares. En tot cas, crec que les causes es poden trobar en una barreja de tots tres en una proporció variable segons cada cas.

Estic segur que bona part dels professors són bona gent que fan el que poden davant l'allau de bèsties que accedeixen a l'escola, però alguns d'ells deixen molt que desitjar, només preocupats en inflar els caps dels alumnes amb bestieses passades de moda. Sóc partidari d'ensenyar l'alumne a pensar i a preguntar-se el per què de tot, la qual cosa significa que la doctrina ha de quedar fora de l'escola i els professors han de ser sensibles a l'hora de formar futurs ciutadans lliures i responsables.

D'altra banda, el sistema educatiu és el més lamentable que mai ha existit en aquest país. L'aprovat general mai no estimularà a cap alumne a superar-se. Més d'un alumne es deu preguntar : Per què estudiar si passem de curs igual? No hi ha competitivitat perquè, pobrets, es podrien traumatitzar. Estem criant una generació de dropos ignorants, tard o d'hora ho pagarem. De fet, ja es comença a notar, fins i tot la meva generació ja no es tan brillant com l'anterior, tot i ser molt superior a l'actual.

Sobre els pares, ai las, potser valdria més que no en parlés. Mai s'ha vist una generació de pares que hagi dimitit més de les seves responsabilitats educatives vers els seus fills. Tal vegada sigui el sentiment de culpa per la poca atenció que els pares dispensen als seus fills, en tot cas, ni els volen educar ni deixen que els hi eduquin. Molts pares deixen els seus fills en mans d'un sistema perniciós, on no hi tenen res a dir i, en cas que en tinguessin, dubto molt que fessin servir aquest dret: és molt més còmode i fàcil que els altres et facin la feina i els papes, mentrestant, a beure cervesa al bar o a mirar les porqueries que emeten per la televisió. Aleshores és quan es comença a entendre perquè hi han fills que peguen els seus pares o els insulten dient-los fills de puta...

diumenge, 26 de desembre del 2004

KISS ME

Una cançó que ultimament escolto molt perquè m'encanta, és dels "Sixpence none the richer":

Kiss me out of the bearded barley
Nightly, beside the green, green grass
Swing, swing, swing the spinning step
You wear those shoes and I will wear that dress.

Oh, kiss me beneath the milky twilight
Lead me out on the moonlit floor
Lift your open hand
Strike up the band and make the fireflies dance
Silver moon's sparkling
So kiss me

Kiss me down by the broken tree house
Swing me upon its hanging tire
Bring, bring, bring your flowered hat
We'll take the trail marked on your father's map

dissabte, 25 de desembre del 2004

EL CONTE DE NADAL

La passada nit de Nadal anava caminant pel carrer, quan vaig veure i sentir la següent escena:

Una mare jove anava carregada amb el que suposadament eren les compres de Nadal, i anava acompanyada pel seu fill que no devia tenir més de 3 anys. El nen volia ajudar-la tan sí com no, i s'estava posant molt nerviós. Marranejava. La mare va fer veure que li deixava portar el carro de la compra -controlant-lo, evidentment-, i com és lògic, el nen no el va poder agafar. Feia més volum el carro que ell mateix. Això el va fer posar més nerviós encara, i es va posar a plorar i a patejar el carrer. No sé com hagués reaccionat jo, suposo que hagués fet algun crit i també m'hagués posat nerviós. Un desastre, vaja. La mare, però, amb una calma i paciència infinites i commovedores, li explicà al fill que el carro pesava massa per a ell i no el podria agafar i, lliçó magistral, aprofità la situació per reforçar els lligams materno-filials demanant al nen que li fes una abraçada. En aquest punt els vaig perdre de vista i oïda, però la sensació que m'acabaven de donar una lliçó no me la vaig poder treure de sobre. En resum, no va ser un dia perdut del tot...

divendres, 24 de desembre del 2004

EL PAÍS DESAPAREGUT

Avui he rebut un llibre per correu. L'he hagut de demanar a una editorial que és a més de 600 quilòmetres d'on visc perquè per aquí no el trobava.

Penso passar-m'ho molt bé mentre el llegeixi, el llibre desmunta fal·làcies i sofismes econòmics que imperen en el nostre temps. Tot i així, hi ha quelcom que fa que no em sentit totalment feliç. En efecte, sort que domino llengües estrangeres - en aquest cas, l'espanyol- perquè en català no l'he trobat. Aquest llibre, escrit el 1946 i reeditat en espanyol fins a quatre vegades, no ha merescut una traducció al català. Tot i ser un llibre antic, el tema és molt vigent i gens passat de moda.
Com és que els polítics d'aquí viuen instal·lats en el cofoisme i rebutgen la modernitat mentre repeteixen que som la hòstia en patinet sense por de fer el ridícul? On ha anat a parar el país que va fer la revolució industrial sense carbó ni cotó i del qual tan orgullós em sentia?

dimecres, 22 de desembre del 2004

SENSE TITOL

Us imagineu algú caminant pel carrer amb una samarreta estampada amb la imatge del Goebbels? O del Mengele? O del mateix Hitler? O de Franco o José António o el Le Pen? No em vull imaginar l'escàndol - lògic, d'altra banda-. Doncs el mateix fàstic sento quan veig a gent passejant-se amb samarretes de en Che Guevara, un assassí demostrat i sempre mitificat; fins i tot ara n'estan projectant una pel·lícula.

També he vist en un video-clip de cert cantant, les fotos de Lenin i de Stalin penjades en una paret i ben visibles. Encara no entenc la mania de certs ximples d'admirar genocides. Per descomptat, no penso comprar-me'n cap disc.

Aquesta mania de condemnar només el feixisme i excusar el comunisme no l'acabo d'entendre. ¿És perquè Hitler va perdre la guerra i Stalin la va guanyar que el comunisme té més bona premsa? ¿O és pels intelectualets progressistes d'esquerra que, emparant-se amb les subvencions governamentals escampen porqueria i deformen la realitat impedint un debat intel·lectual real on serien clarament derrotades les seves cabòries estúpides i passades de moda?

dimarts, 21 de desembre del 2004

EL 0,7 %

El millor que es pot fer per ajudar els països pobres és demanar als nostres governants que retirin les subvencions agrícoles i resar perquè tinguem més globalització. M'explicaré.
¿Com es pot entendre que els productes agrícoles europeus siguin més barats que els africans? Els pagesos africans ni tan sols poden vendre els seus productes als seus mercats, perquè són inundats de productes vegetals europeus. Si no subvencionéssim els nostres productes, ells tindrien la possibilitat de viure del seu treball en comptes de viure de les nostres almoines. I amb la globalització, o sigui, la obertura de mercats, ells podrien portar els seus productes aquí. Algú em pot preguntar que què farien els nostres pagesos. Doncs reconvertir-se, naturalment. Tots els oficis ho han fet, per què no ells? I si algú ha de plegar, ni el seu món ni el nostre s'acabarà. Podrà trobar una nova feina, segur.

Si els pagesos africans poguessin viure del seu esforç, no caldria l’enganyifa aquesta del 0,7 % , que és una de tantes maneres de tenir-los colonitzats. No estic en contra d'ajudar-los però, ¿hem de donar diners a països dirigits per poders absolutistes i corruptes? ¿Hem de donar diners que utilitzaran per omplir les butxaques dels dirigents o en el pitjor dels casos, per comprar armament? Si els països susceptibles de rebre ajuts fossin democràcies, tinguessin la corrupció controlada i respectessin els drets individuals de la població, no tindria cap inconvenient en donar part dels meus impostos si travessessin un mal moment, en cas contrari, que no em busquin.

diumenge, 12 de desembre del 2004

RESPECTE

Parlant de política, estic disposat a respectar totes les opinions i opcions. Sempre i quan estiguin dins d'una línia de respecte a la llibertat individual.

Per aixó:

No puc respectar ni les opinions ni la gent que les sosté quan algú tracta de justificar les dictadures. QUALSEVOL DICTADURA. Sempre m'hi trobaran frontalment oposat.

No puc respectar la gent que creu que un país necessita una dictadura per sortir-se'n, que els pobrets habitants necessiten un assassí per governar-los i que nosaltres hem d'estar de braços plegats mirant-nos-ho sense fer res. Els enemics de les llibertats no mereixen cap respecte.

No puc respectar aquells que desitgen que els posin cadenes i a més, desitgen que me les posin a mi. Sempre lluitaré contra això i contra ells.

No puc respectar els que voldrien entregar la seva llibertat al estat i que els hi decideixi i orienti la seva vida. Són i seran els meus enemics.

No puc respectar que en nom de la llibertat els hagi de consentir el seu intent de suprimir la llibertat. No penso respectar la temptativa de destruïr el món lliure.

No estem a l'edat mitjana, la ignorància no té cap justificació avui dia en el nostre món. Qui està contra la llibertat ho està de manera conscient i deliberada, per això, sempre em tindra com a rival acèrrim.

Quan hagin aprés a respectar la vida humana i la llibertat, que demanin el meu respecte. Ara no el tenen.

dissabte, 11 de desembre del 2004

HENRY HAZLITT

Henry Stuart Hazlitt va néixer a Filadelfia el 28 de Novembre de 1894, fill de Stuart Clark Hazlitt i Bertha Zaunder Hazlitt. El seu pare morí a l’edat de 28 anys, quan Henry era un infant. La seva mare l’inscrigué al “Girard College”, una llar per a infants blancs orfes de pare que fou establerta per un filantrop. La seva mare es tornà a casar i es traslladaren a Brooklyn quan Henry tenia 9 anys, on assistí a l’escola pública. La seva ambició en un primer moment fou esdevenir psiquiatra, però la situació financera familiar l’obligà a abandonar l’idea. Després d’un any i mig d’anar a escoles nocturnes, va haver de cercar un mitjà de guanyar-se la vida.

Molt més endavant, quan ja era un personatge conegut, explicà a un que l’entrevistava les peripècies de cercar feina, però sense deixar d’explicar coses d’economia laboral:

Jo no tenia cap mena d'habilitat. O sigui que si obtenia una feina, al cap de dos o tres dies em despatxaven. Mai em va preocupar ni molestar perquè llegia el "Times" pel matí, mirava els anuncis i gairebé sempre tornava a tenir feina el mateix dia. Això demostra el què passa quan vius en una economia de lliure mercat. No hi havia res de semblant al salari mínim en aquells temps. No hi havia res de semblant a les prestacions de la seguretat social, excepte potser certes cases de caritat on podies anar a demanar una sopa, però res de l’estat del benestar com a cosa sistemàtica. Però hi havia lliure mercat i gairebé sempre trobava una feina el dia següent, i era acomiadat uns dies després per manca de coneixements de la feina...Però cada vegada aprenia alguna cosa, i finalment guanyava 3 o 4 dòlars la setmana.”

En el seu moment vaig decidir que volia ser periodista” explica.” Perquè era l’única manera que podria intentar d’escriure.” A l’edat de 20 anys, quan va obtenir feina al “Wall Street Journal” com a estenògraf , ja havia acabat el seu primer llibre, "Thinking as a Science" , publicat per E.P. Dutton al 1915, reimprès un any més tard, i reeditat el 1969 amb una nova introducció.

Tot el que ell va escriure, ho féu seguint una norma: “ El primer objectiu són les qualitats essencials – coherència, claredat, precisió, simplicitat i brevetat. L’eufonia i el ritme són també desitjables, naturalment, però són com el vernís de un moble elegant, - un toc final que es justifica només si la peça ha estat sòlidament construïda.”

El 1916 deixà el "Wall Street Journal" per escriure editorials al "New York Evening Post" i més tard al "New York Evening Mail" . Mentre era al "Mail" aparegué el seu segon llibre. Publicat també per Dutton, "The Way To Will Power" fou una defensa de la iniciativa individual contra les demandes deterministes del psicoanàlisis Freudià. A les darreries dels anys 20, la reputació de Hazlitt com a escriptor i pensador havia augmentat gràcies també a les crítiques i assaigs que escriví al "New York Sun", les quals aparegueren setmanalment des del Octubre del 1926 fins al Setembre de 1929.

Mentrestant, els editors de “Nation” s’adonaren del seu treball i el contractaren com a editor literari. “Nation era molt més que una revista d’esquerres aleshores” explicà Hazlitt a un entrevistador. “Una de les raons per les quals m’agafaren era que volien no tan sols que escrivís i m’encarregués de la crítica de llibres, sinó que escrivís editorials sobre temes econòmics.” El seu treball fou extraordinari. Escriví sobre literatura contemporània com a trampolí per les seves pròpies observacions sobre filosofia, cultura, història, economia i política. A més, escriví una refutació sobre deconstruccionisme literari, “The Anatomy of Criticism” el 1933.
Al llarg de la seva vida, Hazlitt s’oposà cada vegada més a la intervenció governamental de l’economia, i una vegada i un altre refusà accedir a la pressió dels editors per canviar els seus punts de vista. Preferí els principis i la integritat per sobre de la fama i la fortuna, i com a conseqüència, fou acomiadat de una sèrie de feines prestigioses. La primera d’aquestes fou quan el “New Deal” portà la planificació estatal de la vida econòmica nacional. Hazlitt utilitzà la seva fama literària i el seu càrrec a la revista “Nation” per atacar la reglamentació de Rooselvelt. Després d’un debat intern i una sèrie de debats públics entre Hazlitt i el destacat socialista Louis Fischer, la revista es posicionà a favor del “New Deal”. La seva adhesió als principis el portà al seu acomiadament.

A principis dels anys 30, el món literari es girà contra H.L. Mencken, editor-fundador de l’”American Mercury”, a causa de la seva oposició al "New Deal". Mencken decidí encarregar l’edició del diari a Hazlitt, dient d’ell que “era l’únic crític d’art competent que al mateix temps era un economista competent, tant en la teoria com a la pràctica.” I afegí,” és un dels pocs economistes de l’historia que, a més, sap escriure.” Fidel al seu esperit infatigable, el seu primer article fou un atac implícit a tota l’esquerra americana, inclòs el “Nation”. Hazlitt fou editor durant dos anys fins que decidí tornar a la feina de periodista.

En aquells temps, ni el "New York Times" era tan a l’esquerra com ara, i el diari el contractà per escriure editorials i assaigs crítics, el qual feu des del 1934 fins el 1946. Apareixent gairebé a diari, cobrí un ampli ventall de temes: els perills de controlar l’economia, els mals dels preus controlats en temps de guerra, les fal·làcies de l’economia Keynesiana, la futilitat de l’ajuda al estranger, l’estupidesa del socialisme i l’inflació, els efecte adversos de la sindicalització...

Mentre treballà al “Times” feu sempre el què pogué per refrenar el corrent estatista. Tots els passos que es restaren al control de preus i a la sindicalització després de la guerra podrien ser deguts en part a la seva influència. La gran quantitat d’assaigs crítics a les cobertes del "New York Times Book Review" demostren una comprensió molt intel·ligent de la literatura, economia i política contemporània.

Fou en aquest temps que Hazlitt conegué a Ludwig von Mises, el treball del qual Hazlit admirava. Ambdós esdevingueren amics, i Mises animà les editorials de Hazlitt on atacava la planificació governamental.

Com en d’altres vegades, finalment Hazlitt fou pressionat per l’editor. Hazlitt havia criticat els plans de Keynes per la reconstrucció del sistema monetari després de la guerra, i predí que la inflació mundial creixeria en les següents dècades. Tot i així, el “Times” volia recolzar els acords de "Bretton Woods".

Ara, Henry” digué l’editor Arthur Sulzberg, “quan 43 governs han signat l’acord, no veig la raó per la qual el “Times” hagi de continuar lluitant contra això.”

D’acord” respongué Hazlitt, “però en aquest cas, no escriuré més sobre "Bretton Woods". És un projecte inflacionista que acabarà malament i no li puc donar suport.” Hazlitt no fou acomiadat, però la direcció l’amenaçà de posar-li un desmentit a l’editorial. Poc després, fou despatxat, però trobà feina a la revista “Newsweek”, i esdevingué un dels escriptors financers més influents del seu país. La seva columna setmanal “Business Tides” fou molt popular.

Mentre treballà al "Newsweek", Hazlitt escriví “Economics in one lesson”, l’obra més coneguda de Hazlitt i que ha venut prop de 1 milió de còpies i és traduïda al menys en 10 idiomes. En el llibre, Hazlitt sosté que la intervenció del govern es centra en les conseqüències que es veuen i ignora les que no són vistes. També argumenta que la regulació, inflació i els impostos no creen riquesa sinó que la destrueixen. El 1947 escriví “Will Dollars Save the World?”, un llibre on discutia el pla Marshall, el qual veia com un sistema d’assistència social internacional. Segons els crítics, la història li ha donat la raó.

El 1950 Hazlitt esdevingué, juntament amb John Chamberlain, editor de la revista quinzenal “Freeman”; algun dels millors articles que publicà foren reunits en el llibre “The Wisdom of Henry Hazlitt”. Poc després escriví “The Great Idea”, ( reimprès un any més tard com a “Time Will Run Back”, una novel·la que mostrava com un país pot anar del socialisme vers a l’economia de mercat, en un moment on la majoria de la gent pensava que el socialisme era el futur.

El 1959, Hazlitt publicà “The Failure of the New Economics”, una refutació extraordinària pas a pas de la “General Theory” de John Maynard Keynes, i tot i que la crítica en aquell temps el deixà per terra, afavorí un moviment cada cop creixent partidari del mercat lliure per damunt de la planificació estatal, i continua essent, avui dia, un recurs vàlid. Un any més tard, Hazlitt escriví una sèrie d’articles erudits contra el mètode econòmic Keynesià a “The Critics of Keynesian Economics”.

A mitjans de la dècada dels anys 60, Hazlitt s’interessà per les bases ètiques del capitalisme. D’aquí el seu llibre “The Foundation of Morality”, del qual Hazlitt digué que era del que n’estava més orgullós. Aquest llibre és el producte final de tota una vida dedicada al pensament. També fou molt notable el seu llibre “Man vs. The Welfare State” on demostrava que el sistema de protecció social promovia precisament el què pretenia guarir. Això fou 20 anys abans que Charles Murray demostrés a “Losing Ground” que Hazlitt tenia raó. La seva última publicació erudita aparegué al primer volum de “The Review of Austrian Economics” (1987).

El 28 de Novembre de 1964, un grup d’amics es reuniren en motiu del 70è aniversari de Hazlitt. Fou poques setmanes abans que Lyndon B. Johnson fos elegit, i aquests amants de la llibertat individual s’entristiren de la situació del món, al mateix temps miraven amb il·lusió el camí de lluita que tenien al davant.
Ludwig von Mises s’aixeca per retre homenatge al seu amic distingit: “En aquest moment de gran lluita en favor de la llibertat i el sistema social en el qual els homes poden viure com a homes lliures, tu ets el nostre líder. Has lluitat infatigablement contra l’avanç pas a pas d’un poder preocupat en destruir tot el que la civilització humana ha creat al llarg dels segles...ets la consciència econòmica del nostre país.”
Tots els partidaris de la llibertat són, avui, en aquest més d’eleccions, més pessimistes de cara el futur, però no ens oblidem que hi ha una nova generació de defensors de la llibertat. Si ho aconseguim, serà en gran part mèrit teu, el fruit del teu treball que has fet en els primers 70 anys de la teva vida”.

Aleshores s’aixecà Hazlitt i pintà un quadre fosc de l’estat de la llibertat humana: “Cap de nosaltres és encara torturat al poltre, encara no estem empresonats; estem rebent pressions i molèsties, però el nostre principal risc és simplement la nostra popularitat, el perill que siguem vilipendiats. Tenim el deure de parlar més clar i amb valentia, de treballar dur i continuar aquesta batalla mentre les forces restin amb nosaltres...inclòs aquells de nosaltres que haguem arribat als 70 anys no podem deixar de treballar i passar la resta de les nostres vides tombats al sol a les platges de Florida. El coratge ens crida. El dur treball ens crida. Però si l’exigència és alta, és perquè l’aposta és encara més alta. Ni més ni menys que el futur de la llibertat, el que significa el futur de la civilització."

La gran veu de Henry Hazlitt és ara apagada, però no oblidada. En un temps en que l’amenaça del estatisme és creixent, el llegat de Hazlitt continuarà inspirant els amants de la llibertat.

dijous, 9 de desembre del 2004

LA MISÈRIA MORAL

En la segona guerra del golf, hi va haver un gran moviment ciutadà de protesta demanant el manteniment del sàtrapa Saddam Hussein al poder. En les dosis diàries de propaganda política que TV3 ens regalava hi vaig arribar a veure unes imatges que mostraven a un grupet d'infants que devien tenir uns 5 anyets portats per la mestra a una concentració-manifestació. Aquesta seqüència em va fer recordar uns fets que vaig viure uns anys enrera.
Quan jo tenia 5 o 6 anys, a les acaballes del franquisme, ens van portar als meus companys d'escola i a mi a la inevitable creu dels caiguts que tot poble i ciutat tenia. No en sé el motiu, suposo que devia ser per les típiques celebracions del règim. Allà ens van fer aixecar el braç i cantar el "cara el sol"( el qui el sabés, que no era pas el meu cas). Tan en un cas com en un altre, van ser unes miserables manipulacions cap a uns infants que no sabien el què estaven fent ni els havien demanat cap mena d'opinió. Tot plegat, propi d'un país de pensament únic.

dimarts, 7 de desembre del 2004

EL PERQUÈ

De fet, no tinc cap necessitat de donar explicacions, però tampoc no vull ser l'últim a parlar.
I ho faig aquí per què l'aprenent de Cató, no pugui censurar-me els escrits.

Em vaig trobar que no podia veure certes imatges del meu antic blog (per cert, les dues que queden encara no les veig).
Jo no sabia pas què podia ser, i vaig adreçar un "inútil total" a ningú en particular, només a qui es dones per entés. Ha estat l'administrador el qui s'ha donat per entès? Doncs ell mateix s'ha insultat, no pas jo. Ara posa l'excusa del servidor, en fi, si no és prou valent per confessar que ha potinejat la web i no la sap reparar és el seu problema, a mi ja més ben igual.

Fou ell el qui, responent sense pensar ni mirar el què passava, em va deixar insinuat que l'inutil era jo, quan jo no havia tocat res del meu codi html. Això mateix li vaig dir, i una vegada més, el prodigi del respecte, l'oracle de la democràcia (ui, això no, que de la democràcia ja va deixar escrit que no li agradava), el que tot ho sap i res no entén em va dir que no feia més que atacar i insultar. Bé, doncs això fou la gota que va fer vessar el vas.

Ara, abusant que és l'administrador del blog i amb una prepotència digna de un dictador de pacotilla, deixa escrits repetits (per cert, plens de faltes d'ortografia i gramàtica), i, fent veure que és un santet, confon la gimnàstica amb la magnèsia quan es pensa que l'ataco perquè és d'esquerres. Se me'n fot si és de dretes o d'esquerres, el què em molesta és que sigui un deixeble de Pol Pot. Demana respecte quan ni tan sols sap el què és. Si vol treure tots els insults de la comunitat, tindrà feina, la majoria de blogs en tenen, però clar, van en la direcció que a ell li agrada. De fet,hauria de començar pel seu blog, sempre anomenant a microsoft com a "moco". Tot el seu blog és un immens insult a la intel·ligència del lector.

Si haig de ser sincer, ni tan sols sé per què hi vaig entrar allà, des del primer cop d'ull ja es veia que era dirigida per un adolescent, (si no d'edat, si mental) i adreçada a adolescents els papes dels quals han dimitit de les seves responsabilitats i deixen que l'escola els infongui uns valors absolutament passats de moda i que no ensenyen a pensar, total, per què ho han de fer? Com més ignorants siguin més dócils seran, a la classe política ja els va bé, així poden seguir arrapats a la poltrona mentre deixen anar proclames doctrinaries que són cregudes pels babaus uniformitzadors i panxacontents de sempre.
Doncs apa, continueu pensant que els mals del món es combaten amb la falç i el martell, el dia que us trobeu la falç al coll i el martell al cul ja m'ho sabreu dir. Tampoc haureu estat els primers.

dilluns, 6 de desembre del 2004

CARL MENGER

Menger naixí el 23 de Febrer de 1840 a Neu Sandec a la Galítzia Austríaca, (avui Polònia). Era fill de una família rica de la noblesa local, el seu pare fou advocat. Després d'anar a l'escola, estudià lleis a les Universitats de Praga i Viena i més tard rebé un doctorat en jurisprudència per la universitat de Cracòvia. El 1860 Menger deixà els estudis i entrà a treballar com a periodista informant i analitzant les notícies del mercat, primer al Lemberger Zeitung a Lwow i més tard al Wiener Zeitung a Viena.

Durant el transcurs del seu treball al diari se'n adonà de la discrepància entre l'economia clàssica deia sobre la determinació de preus i el que el mercat real creia. El 1867 Menger començà un estudi de l'economia política el qual culminà el 1871 amb la publicació del seu llibre "Principis d'economia", així, esdevingué el pare de l'escola austríaca del pensament econòmic. De bell antuvi, el libre fou molt ignorat, tot i que més tard fou acreditat com una contribució a la revolució neoclàssica.

El 1872 Menger entrà a la facultat de lleis de la universitat de Viena i passà el següents anys ensenyant economía política i financera en seminaris i lectures a un nombre cada vegada creixent d'estudiants. El 1873 rebé la càtedra de teoria econòmica a l'edat de només 33 anys.

El 1876 Menger començà la tutoria en economia política i estadística del arxiduc Rudolf von Habsburg, el princep hereu d'Austria. Durant dos anys Menger acompanyà el príncep en els seus viatges, primer pel continent europeu i més tard a la Gran Bretanya. Es creu que aconsellà al príncep en l'el·laboració de un pamflet, publicat anònimament el 1878, el qual fou molt criticat per l'aristocràcia austríaca. La seva assossiació duraria fins el suicidi del príncep el 1889.

El 1878 l'emperador, el nomenà catedràtic de política econòmica a Viena. Se li conferí el títol de conceller de la cort i cavaller austríac el 1900.

Acomodat a la seva càtedra emprengué el refinament i la defensa de posicions que tenia i els mètodes que utilitzava als "Principis...". el resultat del qual fou la publicació el 1883 de "Investigacions del mètode de les ciències socials amb especial referència a l'economia". El llibre causà un debat apassionat, certs membres de l'escola històrica d'economia començaren a anomenar-lo amb burla a ell i els seus estudiants "l'escola austríaca" per emfasitzar el seu nou rumb allunyat de la corrent ptincipal del pensament econòmic alemany. El 1884 Menger respongué amb el pamflet "Els errors del historicisme en l'economia alemanya" i començà el "Methodenstreit" o debat metodològic, entre l'escola històrica i l'escola austríaca. Durant aquest temps, Menger començà a atraure deixebles amb idees afins a ell que continuarien per fer el seu propi camí en el camp de l'economia, els més notables foren Eugen von Böhm-Bawerk i Friedrich von Wieser.

A les darreries de la dècada de 1880, Menger fou nomenat per encapçalar la reforma del sistema monetari austríac. Durant més d'una dècada, escrigué una miríade d'artícles els quals revolucionarien la teoria monetària inclósos "La teoria del capital" publicat el 1888 i "Diner" publicat el 1892. En gran mesura degut al seu pessimisme sobre l'estat de l'erudició alemanya Menger dimití de la seva càtedra el 1903 i es concentrà en els seus estudis. Morí el 26 de Febrer de 1921.

dimecres, 1 de desembre del 2004

EFEMÈRIDE

L'1 de desembre de 1955, és a dir, avui fa 49 anys, Rosa Parks, una modista de raça negre, contavenint la llei vigent aleshores, va refusar cedir el seu seient del autobús a un home blanc a la ciutat de Montgomery, a l'estat d'Alabama. La dona fou arrestada, fet que donà lloc a un boicot dels negres cap els autobusos que durà un any.

Les coses han canviat una mica, però encara ens falta molta feina a fer arreu per la plena igualtat de races i sexes.