dilluns, 31 de juliol del 2006

LA PÚRRIA FRANCESA ATACA DE BELL NOU

Phillippe Douste-Blazy, ministre d'exteriors Francés, ha dit en una conferència de premsa portada a terme a Beirut que l’Iran és "una força estabilitzadora a l'Orient Mitjà", també ha dit que Iran "és un país destacat amb gent important i una civilització honorable que juga un paper important a la regió".

Aquest "gran país" com diu el ministre patrocina l'organització terrorista Hizbullah, la qual porta engegats 1.800 missils Katyusha dirigits al nord d'Israel. Iran també ha armat a Hizbullah amb coets de llarg abast amb caps que contenen més de 100 kg. d'explosius i metralla, aquesta organització que va començar aquesta guerra segrestant 2 soldats i matant-ne altres 4 i disparant coets Katiusha. Aquest "gran país", també està enriquint urani, pas previ per a la fabricació de la bomba atòmica, en una violació directe de les lleis internacionals.

Per si no n'hi hagués prou, aquest "gran país" empresona els qui s'atreveixen a demanar llibertat i els apallissa fins a la mort si gosen fer vaga de fam per protestar. Aquest és el "gran país" que França lloa.

diumenge, 30 de juliol del 2006

ELS BOJOS

Els mandarins de Veneçuela i Iran, Chávez i Ahmedinejad, -el bípede i el pirat- han acordat donar-se recolçament mutu. Chávez ha dit que romandrà al costat d'Iran "en qualsevol circumstància i en qualsevol moment". Pel seu cantó, Ahmedinejad diu que en Chávez ha trobat un "company de trinxera". I és que ja ho diu la dita, Déu els cria i ells s'ajunten.

divendres, 28 de juliol del 2006

ESPANYA ISLÀMICA

El numero 2 de Al-Qaeda ha manifestat que continuaran lluitant fins que hi hagi un regne islàmic des d'Espanya fins a l'Iraq. Possiblement sigui una bravata, però coneixent el fanatisme totalitari d'aquesta gent, i tenint en compte que estem curulls d'àrabs que podrien actuar de quinta-columnistes, jo em prendria les seves amenaces de manera ben seriosa.

Això sí, si mai arribés el dia en que aquests feixistes governessin aquest país, m'agradaria veure la cara d'imbècils que se'ls queda a tots aquests ximplets que han convocat i anat a les manifestacions pro-Hezbulla. Potser encara hi estarien d'acord, ves.

dimecres, 19 de juliol del 2006

DEIR YASSIN

L'anterior post que vaig publicar el passat dia 15 ha suscitat una sèrie de comentaris, un dels quals ha tret a la llum un nom maleït: Deir Yassin. Com que el comentarista en qüestió ha demostrat àmpliament la seva ignorància tan en aquest blog com en d’altres, he decidit fer un post parlant de l’autentica història de Deir Yassin.

El 1947 l'ONU decidí la partició de Palestina davant l'impossibilitat que la Gran Bretanya, que en tenia el mandat des de 1920 atorgat per la Societat de Nacions, en pogués mantenir l’ordre. En aquesta decisió, l'ONU declarà que Jerusalem seria una ciutat internacional, però mai feu cap gest per defensar aquest estatus, i fins i tot la ciutat quedà assetjada molt abans que els britànics marxessin i l’estat d'Israel naixés. L'Agència Jueva, que era la representant formal dels jueus abans del naixement de Israel, demanà a l’exèrcit britànic que protegís els combois que cada dia partien de Tel Aviv cap a Jerusalem per portar els queviures imprescindibles, els anglesos accediren amb la condició d’efectuar un registre de les mercaderies per tal d’assegurar-se que no s’hi enviaven ni armes ni municions ni soldats. Com que els jueus necessitaven fer entrar també armament, van declinar l’oferta britànica i es proposaren escoltar ells mateixos els combois.

Massa sovint els combois eren objecte d’emboscades, fins al punt que els jueus van haver de plantejar-se una operació militar ofensiva per tal de garantir el subministrament de queviures a Jerusalem. Planejaren obrir i ocupar un passadís a banda i banda de la carretera on els combois eren aturats i anomenaren el pla "Operació Nachshon".

Una de les accions del pla Nachshon era la presa d’un poble anomenat Castel, que aviat caigué en mans jueves i tot i que els àrabs contraatacaren i a punt estigueren de reconquerir el poble, Castel quedà en mans jueves. Com que les forces del comandant de Jerusalem estaven molt disperses en tot el conjunt de l’operació, Yeshurun Schiff, un representant de l'Haganah, s’entrevistà amb representants dels grups terroristes "Irgún" i "Stern" per tal de rellevar les forces jueves de Castel. Val a dir que l'Haganah professava un odi implacable cap a les dues organitzacions terroristes, tot i així, desesperat com estava l’exèrcit israelià, decidiren demanar-los ajut. Els dos grups terroristes tampoc no tenien cap simpatia cap a l'Haganah, però a canvi d’una gran quantitat d’armes, municions i explosius acceptaren col·laborar amb l'Haganah.

Ni l'Irgún ni l'Stern tenien cap intenció d’anar a socórrer els seus compatriotes a Castel, en lloc d’això decidiren fer el seu cop particular per "demostrar" el seu heroisme aconseguint una victòria "espectacular" i dirigiren la seva mirada cap a Deir Yassin.

Van assaltar el poble causant una gran mortaldat matant fins i tot nens i volant més de quinze cases abans que se’l hi acabessin els explosius. En total hi van morir 254 persones i Jaques de Reyner, el representant de la Creu Roja i el primer en arribar al lloc, informà de l’horror de la salvatjada que allí es va cometre i, tot i que l'Agència Jueva va manifestar ignorar els projectes d’aquests grups terroristes i manifestà la seva consternació, molts jueus que posteriorment van caure presoners dels àrabs van haver de sentir el crit de "Deir Yassin" i expiar amb la seva pròpia mort l’atrocitat de l'Irgún i l'Stern.

dissabte, 15 de juliol del 2006

ISRAEL

Amb motiu de la nova enganxada entre Israel i els seus veins, ahir vaig sentir en una emissora de ràdio privada una tertúlia que feia molta pena. Tots ja eren prou grandets com per saber la història dels darrers 60 anys, tots tenien estudis universitaris, tots es tenen per intelectuals i tots es deien amics d'Israel però tot i així, van blasmar aquest país petit amb la típica idiòcia europea.
A cap d'ells se li va ocòrrer de pensar que un país amb una mica més de sis milions d'habitants i envoltat de més de cent cinquanta milions d'enemics potencials necessita defensar-se de manera expeditiva si vol sobreviure.
A ningú se li va ocòrrer de pensar que en el moment que Israel dóni senyals de feblesa serà la seva fi, i si aquest moment arribés, si arribés el moment en què Israel es veiés superada pels seus veins, cap dels tertulians que tan la criticaven mourien un sol dit per anar a defensar-la perquè, si els europeus fa més de 70 anys que no hem sabut defensar la nostra llibertat i depenem totalment dels nord-americans, com hem d'anar a defensar la llibertat dels altres?

dijous, 13 de juliol del 2006

MÉS ESTATISME CATALÀ

Ara que vénen eleccions, la major part de partits polítics ens prometran tot un regitzell de programes socials (de fet, en l'última sessió parlamentària ja se'n han aprovat) per mirar d'arreplegar vots. El més curiós és, però, que cap d'aquests partits ens diuen com pensen pagar-ho. I la cosa està molt clara: o apujen els impostos, o treuen diners d'altres partides deixant així amb el cul enlaire a més d'una conselleria. Sigui una cosa o sigui l'altre, aquesta politiqueria de vol gallinaci donarà una altre volta a la rosca de l'estatisme, essent així una mica menys lliures i una mica més pobres.

dissabte, 8 de juliol del 2006

OPINIÓ PÚBLICA SOTMESA

En un llibre titulat “Human Action”, Ludwig von Mises diu:


“Governments cannot free themselves from the pressure of public opinion. They cannot rebel against the preponderance of generally accepted ideologies, however fallacious. But this does not excuse the officeholders who could resign rather than carry out policies disastrous for the country.”


Segurament es referia a governs els quals veritablement són sotmesos a la opinió pública. En canvi si el país té un govern que reparteix subvencions als mitjans de comunicació, aquests esdevenen a la mercè dels polítics fent el paper d'alcavots i manipulant l'opinió pública de tal manera que aquesta és sotmesa als governs.

dijous, 6 de juliol del 2006

PER REFLEXIONAR

El plaer no es troba tan sols en l'objectiu que un empaita, ans igualment en els passos que menen cap aquest fi.