dijous, 31 de maig del 2007

IDEES

Originàriament els partits polítics foren creats per tal que un grup de persones d'una manera de pensar semblant incidís en la via que el seu país havia de recórrer. Quan, posteriorment, el poder ha passat a ser plenament democràtic, els partits polítics han estat mers instruments per mirar d'aconseguir el poder o, si ja s'està exercint, de retenir-lo. És en aquest sentit que els partits polítics han passar a fer servir la seva ideologia per mantenir el vot captiu de la gent. Tots els partits polítics de casa nostra no en són excepció, però avui voldria fixar-me en ERC i el seu “independentisme”. No tinc cap dubte que quan Àngel Colom prengué el control d'Esquerra ho féu amb la idea de l'independentisme ben present, però les punyalades que rebé en el seu dia per els actuals dirigents, ja ens donen una pista sobre les ànsies de poder dels seus successors. Si hi afegim el seu poc discurs intel·lectual, la seva nul·la disposició a parlar de l'independentisme més enllà de tenir-lo com a lema a les campanyes electorals, i l'odi visceral i patològic cap a CiU que els impedeix de pactar-hi, tenim que el votant d'aquesta formació que li roman fidel, ha de ser un personatge ben fanatitzat per la idea, per aquest fatídic “isme” que tot ho emmerda. I és que les idees, ben manipulades i dirigides cap a un segment de població quasi-analfabeta i, en alguns casos, analfabets del tot, fa que, en nom d'aquestes idees i la seva pretesa “veritat absoluta”, s'hagin fet veritables malvestats a tot el món. Qui doni una volteta per la història d'Europa ho podrà comprovar. Avui aquí no estem tan malament, però la degradació moral que sofrim serà una llosa per a les generacions futures.

dimarts, 29 de maig del 2007

AZNAR I LA LLIBERTAT INDIVIDUAL

Fa unes setmanes, l'anterior president espanyol, José Maria Aznar, va fer unes declaracions dient que a ell ningú no li deia el què havia de menjar o beure. El problema d'aquest senyor és que ha sentit tocar campanes respecte al liberalisme però no sap ben bé què és. En efecte, aquest senyor tenia raó en certes coses, com ara el menjar. És cert que ningú ens ha de dir què o com ho hem de fer, tot i que és desitjable que, des dels organismes de salut pertinents, ens aconsellin de menjar certs tipus de dieta o desaconsellar-ne d'altres, però quan arribem a possibles danys col·laterals cap a terceres persones, com el cas de beure vi, la cosa canvia. Penso que si un beu dues ampolles de vi i es queda a casa a dormir la mona, ningú et pot dir res, però si has d'agafar el cotxe, és evident que estàs posant la vida d'altres en perill, i aquí sí que hi ha d'entrar l'estat, limitant-ne la ingesta en cas d'haver de conduir, per tal de defensar-nos d'individus de poc enteniment. El mal que amb les seves contínues declaracions ha fet aquest senyor a la causa de la llibertat individual és prou elevat com per exigir-li que calli.

EL CONSELLER MENTIDER

El comunista disfressat d'ecologista i Conseller d'Interior, Joan Saura, digué en un míting del seu partit a Granollers el passat dia 22 que 'Els que no se sentin d'esquerres, els que no se sentin ecologistes que facin el que vulguin, que s'abstinguin, que votin el que vulguin'. Avui, en una roda de premsa, a Palau, ho ha negat, mentint així de manera vergonyant. És aquesta la manera de governar dels”progressistes”? És que hem de tolerar tenir consellers mentiders?

divendres, 25 de maig del 2007

LA MALALTIA DE HILLARY

Avui es presenta un llibre als Estats Units sobre una possible malaltia de Hillary Clinton. Diuen que té tots els símptomes de tenir un “narcisisme clínic” i el quadre clínic serien sentiments de superioritat, auto-importància i fantasies d'un èxit, fama i poder il·limitats.

Jo no sé si això és o no cert, però ja veureu com aquí ni se'n parlarà, cosa gens rara, perquè no ens importa gens, però si aquesta malaltia la patis el president Bush, ja veuríeu amb quina rapidesa ens n'assabentaríem.

GRAN VICTÒRIA DE BUSH

El president nord-americà, George W. Bush, ha obtingut un magnífic triomf sobre el congrés de majoria demòcrata al haver aprovat aquest darrer una dotació de 100.000 milions de dòlars per finançar l'exèrcit que és a l'Iraq. Els demòcrates, que havien convertit la data de retirada de l'Iraq com a cavall de batalla a les passades eleccions al congrés i com a moneda de canvi per aprovar aquest finançament, s'han abaixat del tot els pantalons davant la fermesa de Bush.

La gràcia del cas, és que els periodistes d'aquí no podien amagar el seu partidisme quan informaven de la prova de força que sostenien d'una banda Bush i de l'altra la majoria demòcrata del congrés. Quan aquest darrer votava unes dates de retirada, tothom titulava les notícies com a gran derrota de Bush, de les seves hores baixes i gairebé no podien amagar el riure. Ara han informat de la sobirana derrota dels demòcrates amb una gran desgana, amb la boca petita i com de passada. I és que tenim uns periodistes que porten els genolls pelats de tan agenollar-se i xuclar-los-hi el penis als polítics.

dissabte, 19 de maig del 2007

SOBRE LES DRETES I LES ESQUERRES

Des que a França els partidaris del rei s'assegueren a la seva dreta i els seus detractors a l'esquerra ha plogut molt. En el nom de les idees evolucionades que representaven aquests dos grups hi han hagut revolucions, lluites, matances i guerres. Personalment, trobo que avui dia això de dretes i esquerres hauria de ser història, perquè les idees prefixades actuen de filtre de la realitat, distorsionant-la i impedint que l'anàlisi rigorós i imparcial dels fets arribin a escatir quina serà l'opció que beneficiarà a un major nombre de gent o bé, en el cas d'un fet negatiu, quina seria l'opció que perjudicaria a un menor nombre de conciutadans. En el nostre petit i miserable país, una immensa majoria de població encara viu en la dicotomia “dretes – esquerres”, atorgant-li a una de les dues una superioritat moral que no té. Si, a més, un dels dos (en el nostre país les auto-anomenades esquerres) té la supremacia política i informativa, poden arribar a bombardejar la gent de tal manera, que una persona que per les seves idees la situaries dins l'espectre de les dretes, arribi a creure que és d'esquerres. És en aquest sentit que els partits d'esquerres han triomfat de manera aclaparadora, poden estar-ne contents. El preu, però, ha estat la ignomínia d'un país i el seu lliscament per un pendent que, avui per avui, no té aturador.

dimecres, 16 de maig del 2007

EL DEUTE DE TV3

En una reunió del govern, aquest ha acordat subrogar el deute de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, entitat constituïda per Televisió de Catalunya i les emissores de ràdio de la Generalitat. Aquest deute ascendeix a la xifra supranatural i escandalosa de 1.046,7 milions d'euros. És a dir, que a cada català ens tocarà pagar una mitjana de 149,53 euros.

El deute de la CCRTV va començar a amuntegar-se des de la seva creació pel govern de CiU, que la va fer servir com a mer instrument de control polític. El deute i la manipulació han continuat amb l'entrada del tripartit que, lluny d'intentar fer unes emissores modèliques i imparcials, va continuar i àdhuc incrementar el control amb total desvergonyiment donant pas a un acreixement de la tergiversació de les notícies arribant a excel·lir en l'art de l'antiliberalisme. La CCRTV continuarà intentant enganyar la gent (en molts casos ho aconsegueix) i ho farà amb els nostres diners, mentrestant, les carreteres i les vies fèrries estan per fer. Però tranquils, mentre la gent fa cues per anar al seu lloc de treball, sempre podrà escoltar Catalunya Ràdio, on els polítics de torn i tertulians panxacontents donaran la culpa de tot a Madrid, com sempre.

dijous, 10 de maig del 2007

TONY BLAIR

Tony Blair fou un dels primers socialistes que s'adonà, quan el mur caigué, que el món estava canviant. En comptes de mirar de fer passar bou per bèstia grossa, i continuar enganyant el poble, com passava a la resta d'Europa, s'inventà la “tercera via” per definir un nou socialisme, un socialisme hereu del liberalisme thacherià, filosofia política que tragué la Gran Bretanya del abisme on es trobava. D'aquesta manera guanyà fins a tres eleccions seguides sense malbaratar les conquestes de la “dama de ferro”. Ara Tony Blair se'n va. Ho farà enmig de les crítiques de la progressia de la collonada, la que li critica la seva política liberal i sobretot, el recolzament que donà a George Bush en la guerra d'Iraq, aquella que ha permès els iraquians de treure's de sobre un tirà i viure en democràcia, malgrat el terrorisme que els assota. Quan en la majoria de països tot just el socialisme comença a adonar-se que el mur va caure, - divuit anys més tard!!- i en alguns, com ara el nostre lamentable país, encara no s'han adonat o fan veure que el món no ha canviat per tal de continuar xuclant la mamella, en Tony Blair ja plega. No sé si el seu successor mantindrà el llegat de'n Blair. Tenint en compte, però, que els britànics tenen una democràcia de debò, segur que quan arribin les eleccions sabran referendar-lo o bé canviar-lo per un altre polític prou capaç. Adéu Mr. Blair i moltes gràcies per tot.

diumenge, 6 de maig del 2007

MÉS INCOMPETÈNCIA DEL GOVERN

El recent esdeveniment dels pares dels nens adoptats del Congo ha posat de manifest la incompetència inexcusable del govern que patim ensems amb el triomf de la societat civil. Tot i la recomanació del responsable governamental de torn de que no anessin al Congo, els pares, lògicament preocupats i moguts per un alt sentiment, van decidir anar-hi i gestionar ells mateixos els seus afers. La jugada els ha sortit rodona i ara tots, llevat d'un, ja són a casa amb la criatura adoptada. Els que es van quedar aquí, obedients amb el què el govern dictava, han quedat, de moment, amb un pam de nas. I el govern, mentrestant, i sense que els hi caigués la cara de vergonya i sense que ningú dimitís assumint responsabilitats, va tenir la barra de dir que no entenia què havia passat. És la gent, senyors barruts del govern, que actua en llibertat!