EL CAS DE L'ÈRIC BERTRAN

Tothom a veure aquest vídeo de YouTube

DETERMINAR DE QUI ÉS LA PROPIETAT

En un comentari fet a l'anterior escrit que vaig postejar, en Xevi em fa una pregunta molt interessant. Com que la resposta és una mica llarga i tal com he dit ,considero el tema de prou interès, l'he elevat a la categoria de post.

Doncs sí, hi ha un sistema liberal (i encaixa també en el model anarco-capitalista) que és molt senzill i que amb molt de gust explicaré. Abans però, posaré un exemple d'una altre situació per tal de poder fer comparació i que s'entengui millor el problema i la subsegüent solució.

Avui dia, el món civilitzat està del tot parcel·lat i repartit, però hi hagué un temps en què hi havien zones al món que des del punt de vista material, no eren de ningú. Quan els exploradors, aventurers i colons van dispersar-se pel món mirant de fer-se rics o, simplement, de poder menjar cada dia, anaren a raure en terres que no sempre estaven deshabitades, com que la tècnica estava de part dels europeus, acabaren per robar-los les terres i establint-s'hi. En aquests casos, podríem dir que l'assentament era del tot il·legal, al menys des del punt de vista moral. Però en els casos en què la zona on s'assentaren (que és el cas que m'interessa pel meu exemple) fos deshabitada, tothom considera que és del tot legal i moralment defensable la presa de possessió, perquè no van prendre la terra a ningú. Els colons que es van repartir la terra i la van treballar, són considerats els propietaris legals, perquè es van apropiar d'un recurs que no era de ningú i, amb el seu esforç i el seu coneixement l'han conreat, tan en el sentit real del terme com el figurat, és a dir, millorar pel treball, la cura i la dedicació. Un cop reconeguda la propietat de la terra, aquests podien fer-ne el què volguessin: seguir cultivant-la, llogar-la, vendre-la o bé regalar-la, sigui per donació o per herència.

El mateix cas podem aplicar-lo a les radiofreqüències. Els pioners que van arriscar els seus diners i els seus esforços obrint una emissora i “apropiant-se” d'un ample de banda determinat que no era de ningú, tenen tot el dret a que se'ls reconegui aquella radiofreqüència com a propietat privada del tot seva i, en conseqüència, poden explotar-la pel seu compte o bé, com en el cas dels pagesos de l'exemple, llogar-la, vendre-la, o àdhuc regalar-la. Totes aquestes coses són considerades pures transaccions comercials, i com a molt només necessitem un notari per aixecar actes de la compra-venda o donació. No necessitem cap organisme estatal que reguli res.

El que ha de quedar clar, però, és que aquella freqüència determinada només pot ser vàlida per una zona determinada, que vindria fixada per la potència de l'emissora.

Queda el dubte de què fer si una emissora envaeix la freqüència d'un altre. Això també és molt senzill d'entendre. Si considerem que la radiofreqüència és propietat d'una emissora determinada, la invasió d'aquesta freqüència pot ser perfectament dirimida als tribunals, com ho seria qualsevol violació de domicili.

Espero que hagi quedat tot prou aclarit i, en qualsevol cas, estic a la vostre disposició per contestar els dubtes, dins del meu modest coneixement.

LA PRETENSIÓ DE CONTROLAR INTERNET

Quan les emissores de ràdio començaren a emetre els seus programes al públic, els governs d'arreu s'apressaren a nacionalitzar l'espai radioelèctric. L'excusa fou que les emissores s'interferien les unes a les altres i que algú hi havia de posar ordre. La realitat era que la radiodifusió ha estat, des de sempre, una arma extraordinàriament poderosa i els governs no han pogut resistir la temptació de ficar-hi mà. Així, el poder que tenien i tenen els òrgans competents (que són del govern) per donar i renovar llicències, fan que aquestes emissores hagin de fer bondat, a no ser que siguin recolzades per organismes potents. (Penso, per exemple, en una emissora d'aquest país que compta amb el suport del clergat.)

Tot això ho dic perquè des que internet existeix, cada vegada que la xarxa s'ha utilitzat per estafar o cometre qualsevol delicte, s'han sentit veus demanant que el govern hi posi mà per tal d'exercir-hi un control. Tot això ho diuen gent ignorant que no sap que existeixen una tribunals que poden judicar sobre les coses que passen al món, inclòs internet. Penso, per exemple, quan de bell antuvi uns quants espavilats registraren noms de grans empreses i organismes, i aquests es veieren obligats a pagar uns diners per recuperar el seu nom i poder-lo utilitzar per tenir un domini a internet, o bé anaren als tribunals, els quals gairebé sempre els donaren la raó. Posteriorment, l'organisme que s'encarrega de donar els dominis, ha anat adaptant-se i pel què jo sé, no dóna noms coneguts a no ser que realment pertanyis a la companyia. Amb això vull dir que, en aquest sentit, internet es pot autoregular perfectament. I pel què fa a les falsedats i estafes que hi pugui haver a la xarxa, tots som prou grans i se'ns suposa un sentit comú com per no caure en aquestes coses. Com sempre en aquests casos, cadascú s'ha de preocupar de tenir un criteri propi, trobar diverses fonts per informar-se i desconfiar de les oportunitats fàcils.

CITA

"Hi ha una cosa més maligne al món que el desig de manar, i és la voluntat d'obeir."


W.K. Clifford, filòsof britànic

CREIXEMENT I POLÍTICS INÚTILS

Insuperable, Alfons Quintà, en el seu article d'avui a L'Avui.

EL COL·LAPSE DE ZIMBABWE

Des que la república de Rhodesia passà a anomenar-se Zimbabwe i aconseguí la independència “de facto” el 1980, han passat moltes coses en aquell país desgraciat. La primera fou que, en les primeres eleccions lliures que hi hagué de manera immediata a la seva independència, sortí elegit Robert Mugabe, comunista confés que ha portat el país de ser considerat el graner d'Àfrica a ser un país assolat per la gana i una tirania indigent. És cert que el causant d'això no ha estat tan sols el desastrós govern intervencionista, la sequera que castiga la zona i l'epidèmia de la SIDA també han portat el país a tenir una esperança de vida dels 60 anys als 37 en el cas dels homes i a menys de 34 en el cas de les dones. Però el col·lapse econòmic que ha portat a una inflació del 350%, un atur al 80%, una corrupció endèmica, la pèrdua del dret a la propietat privada, una reforma agrícola nefasta i la manca de llibertat és del govern Mugabe. Afegim que la inversió forana no és benvinguda i que el govern subvenciona una gran varietat d'articles. Tot això fa de l'economia zimbabwesa la darrera d'Àfrica i amb poques perspectives de millora.

UNA DONA AMB CORATGE

Als Estats Units, les retencions de les nòmines dels treballadors van començar amb la segona guerra mundial. La mesura havia de ser vigent només el temps que durés la guerra, però, com passa amb tots els governs, i el nord-americà no n'era l'excepció, veié que la mesura els permetia recaptar molts diners de cop, i ja mai més va desaparèixer.

El 1948, una dona anomenada Vivien Kellems, que tenia una petita empresa, es negà a seguir practicant les retencions a les seves treballadores, argüint que si l'estat volia que ella fos el seu agent de recaptació, l'haurien de pagar per fer-ho. La seva pretensió era que el govern la portés a judici, i així el jurat podria dictaminar sobre la constitucionalitat o no del sistema de retencions. El govern, lluny de demandar-la, li embargà els comptes corrents per la quantitat que els devia. La seva resposta fou portar el govern als tribunals per tal de recuperar els diners, i quan el cas veié finalment sentència, al 1951, li fou favorable i el govern li hagué de retornar els diners. De la constitucionalitat o no, però, no se'n parlà. Durant la resta de la seva vida, Vivien Kellems continuà lluitant contra el govern per aquest i altres temes com per exemple l'impost sobre la renda, convertint-la en la mare del moviment de protesta contra els imposts.

IMMIGRACIÓ BEN PORTADA

Avui el país veí que gestiona la major part dels nostres afers surt a la portada del New York Times. Es veu que el govern espanyol ha preparat un pla per oferir la possibilitat legal a uns centenars de treballadors senegalesos d'obtenir un permís de residència d'un any per venir a treballar a Espanya, fent-los dissuadir de la idea d'arriscar les seves vides venint en barquetes de pa sucat amb oli. El pla també els ofereix la possibilitat d'allargar l'estança i fins i tot arribar a portar les seves famílies. Aquest acord ja funciona també amb altres països, com ara Mali, Mauritània i Gàmbia.

Més enllà que la immigració ens hagi fet abaixar els sous a tots, sóc de la opinió que si manquen treballadors, doncs els hem d'obrir les portes. Sempre, però, de manera legal i controlada. La bestiesa que va fer el govern de Rodríguez Zapatero de legalitzar de cop 600.000 immigrants va ser un premi a tots els que van venir il·legalment i un incentiu pels qui pensaven fer-ho. Això de fer-los venir amb un contracte sota el braç és la solució ideal per evitar la seva explotació per part de les màfies primer, i els empresaris sense escrúpols després. Que vinguin legalment, que treballin legalment i que s'apanyin com puguin, tal com fem tu i jo, estimat lector.

LA VAGA QUE NO ES FARÀ

El sindicat alemany dels ferrocarrils GDL, havia convocat una vaga per demà dijous amb l'objectiu de pressionar l'empresa en la disputa que tenen sobre un augment de sou que reclamen els treballadors. En concret la petició d'augment era del 31%, i l'empresa oferia el 4,5%. A més, hi han converses per tal de privatitzar el 25% de la companyia de ferrocarrils, fet que preocupa els treballadors. Doncs bé, els tribunals alemanys han sentenciat contra els sindicats prohibint-los que facin la vaga perquè això provocaria interrupcions i molèsties a la gent que fa vacances, a més de les greus conseqüències econòmiques que aquest fet causaria a l'economia alemanya. Naturalment el sindicat diu que apel·larà la sentència, però el més important és que la justícia alemanya s'ha posat al costat del consumidor, tan del que fa vacances com del qui treballa i necessita del transport públic. A veure si aquí en prenen exemple.

IMPOSTS = ROBATORI

Avui, en escriure aquest post, penso demostrar de manera pràctica i fefaent, que els imposts són un robatori.

Si mirem el diccionari, veurem que en l'entrada de la paraula “robar” hi diu: “Prendre (alguna cosa) a algú cometent un robatori.”

La següent pregunta seria: Què s'entén per robatori? En el mateix diccionari, veiem: “Variant del delicte de furt que alguns drets penals tipifiquen per l'apoderament violent de la cosa robada.”

Hem de reconèixer que l'estat no s'apodera dels nostres diners amb mètodes violents. Vull dir que si no paguem, no ve cap banda a trencar-nos la cara. Els seus mètodes són més subtils. Veiem, doncs, què diu el diccionari per la paraula “furt”: “Acció delictiva consistent a apoderar-se, amb ànim de lucre, d'un bé moble d'altri contra la voluntat del propietari, sense violència o intimidació en les persones ni fent força en les coses furtades (altrament, hom ho considera robatori).”

Aquí la cosa es posa més interessant. En efecte, l'estat s'apodera dels nostres diners amb ànim de lucre, els diners són un bé moble i ens els pren contra la nostra voluntat, (¿Coneixeu algú que pagui els imposts de manera voluntària?) i ara arribem al quid de l'afer: Hem dit que en el cobrament d'imposts no semblava que hi hagués violència, però ¿què me'n dieu de la intimidació? Intimidar és fer agafar por algú, i ja ho crec que l'estat ens fa agafar por a l'hora de cobrar-nos els imposts. Si ho voleu comprovar, no heu de fer altra cosa que deixar de pagar-los.

Així doncs, al haver-hi intimidació, no es pot considerar furt, sinó robatori. Ara ja sabeu contra qui us les haveu.

ALTRE COP ELS PAGESOS I RAMADERS

Feia temps que no parlava dels meus amics els ramaders i pagesos. Són una casta que malden per viure de l'erari públic, i com que ho aconsegueixen, gairebé no s'han preocupat per millorar en res. Ja fa dies vaig sentir una notícia dient que el preu dels cereals i, en conseqüència els articles que en depenen, sofriran un increment del 20% en els propers mesos degut a la ximpleria de l'etanol. Els pagesos s'han afanyat a dir que ells no notaran cap benefici donat que els hi pagaran els cereals al mateix preu. Avui he sentit que el preu al mercat de garrins per l'engreix ha col·lapsat, caient molt per sota del preu de cost. Com moguts per un reflex Pavlovià, ràpidament els ramaders han demanat subvencions públiques per compensar-los les pèrdues.

En un mercat on els preus són lliures, aquests trameten informació: ¿Que el preu de cereals puja? Senyal que manca cultiu. L'augment de preu portarà més d'un pagès a considerar dedicar algunes hectàrees del seu terreny a cultivar-ne. ¿Que el preu del garrí per engreix baixa? Senyal que sobra carn, que és el mateix que dir que sobren ramaders que s'hi dediquin. Això portarà a més d'un a pensar en dedicar-se a l'engreix d'un altre animal o a fer qualsevol altre cosa.

Els pagesos i els ramaders ens han demostrat abastament que saben estar units i mobilitzar-se. Alguns de vosaltres potser haureu quedat atrapats a la carretera en alguna tractorada o crema de pneumàtics reivindicativa. També hem pogut veure com una de les seves maneres de protestar és anar a llençar fems davant la conselleria d'agricultura o qualsevol altre organisme. O anar a Brusel·les a manifestar-se. Aleshores jo pregunto: ¿Per què no aprofiten aquesta capacitat d'organització per crear una cooperativa que se salti els intermediaris? Ells hi guanyarien més diners i, possiblement, podrien oferir millors preus al consumidor. En canvi, avui dia prefereixen que els vinguin a buscar la mercaderia a casa, parar la mà i oblidar-se dels problemes. El món ha canviat, però hi ha gent que sembla no adonar-se'n.