L'ESTAT DE DRET

El President José Montilla ha dit en el consell nacional del PSC que la defensa de l'autogovern només es podia fer “dins l'estat de dret”, fent referència a la proposta del lehendakari basc de la convocatòria d'un referèndum no vinculant per l'octubre de l'any vinent.

¿Un estat de dret fet a la mida de Castella? ¿Un estat de dret que ha estat construït per tenir dominades les nacions de la península ibèrica? ¿Un estat de dret que sempre donarà la raó als tentacles centralistes, fent passar les contínues agressions a la llibertat nacional com si fossin lleis sagrades i democràtiques? ¿Un estat de dret que mai escoltarà les legítimes aspiracions (reconegudes per l'ONU) d'autodeterminació dels pobles? ¿Un estat de dret que és a punt de tombar-nos un estatutet de pa sucat amb oli?

La llibertat, sigui individual o nacional, no n'entén de lleis; és un dret bàsic que cal conquerir, i si per fer-ho has de posar-te unes preteses lleis democràtiques al clatell, te les hi poses.

Hi han molts països al món que, si haguessin hagut de fer cas a “l'estat de dret”, (penso, per exemple, en tots els països del continent americà) encara serien part de la metròpoli. El ridícul “estat de dret” del Molt Honorable, no serveix quan no hi ha igualtat de condicions en els diversos pobles que conformen un país.

BIRMÀNIA I ELS JOCS OLÍMPICS DE PEQUÍN

Els “incidents” a Birmània ens recorden una vegada més la manca d'una unió a nivell mundial que sigui plenament efectiva per aturar una brutal repressió efectuada per un règim corrupte i sanguinari. Així, hem pogut veure com els Estats Units i la Unió Europea han fet veure que s'indignaven molt, però l'exèrcit Birmà no sembla que els hagi fet molt cas, en una prova de l'axioma que diu que com menys pots incidir en un cas, més tendència tens a cridar i a sobreactuar. L'Associació de Països del Sud-est Asiàtic, que fa deu anys va admetre al seu sí a Birmània, ha expressat la seva repulsió per l'ús de la violència contra els manifestants, però no ha demanat pas el final del règim militar, i la Índia, que té lligams econòmics i militars amb Birmània, encara ha estat més suau al dir que estava preocupada i que seguia de prop la situació, paraules que són molt maques però que no serveixen per a res.

Però la resposta més dèbil de totes ha estat per part de la Xina, país que, l'any passat, feu negocis amb Birmània per valor de més de dos mil milions de dòlars i és el seu principal subministrador d'armes. A més, la Xina ha vetat una resolució de l'ONU que condemnava la repressió, i el més fort que se li ha sentit a dir respecte als incidents a Birmània, és la paraula “moderació”. El fet de la manca d'una condemna clara per part del govern xinès, ha estat com una carta blanca pel règim militar birmà

Tots sabem l'ascendent de la Xina sobre el seu veí Birmà. I tots sabem que el govern xinès no es deixa pressionar pels govern occidentals. Però la Xina és, d'aquí a menys d'un any, el lloc on s'hostatjaran els propers jocs olímpics d'estiu. Els països occidentals hem badat molt en aquest aspecte, perquè amb l'amenaça d'un boicot, el govern xinès hagués hagut de deixar de prestar suport a uns quants països, (Corea del Nord, Zimbabwe, Sudan o la mateixa Birmània) tots ells dictadures brutals on amb la manca de respecte pels drets humans, han esdevingut una mostra de l'infern sobre la terra.

LA INUTILITAT DE LA SUBVENCIÓ

Malgrat que els governs ens vulguin fer creure que la inflació és deguda a la poca mesura dels treballadors a l’hora de demanar augments de sou, o a la cobdícia especulativa de l’empresariat, la realitat és que la inflació es deu bàsicament a un excés de diner circulant. La prova la tenim en què quan hi ha una inflació excessiva, el banc central de torn apuja els tipus d’interès en un intent de retirar diner del mercat i col·locar-lo als bancs en les seves múltiples i diverses formes d’inversió.

Això que és tan fàcil d’entendre, també serveix per explicar per què aquesta mesura de les ajudes als lloguers no serveix de res. En efecte, aquesta ajuda injusta fa que l’arrendador potencial tingui més diners a la butxaca, podent gastar així més diners del què hauria pogut fer en un principi. Com que l’oferta de pisos és la que és i la demanda augmenta degut al fet de tenir més diners per gastar, el mercat s’equilibra automàticament apujant els preus. El perjudici se l’emporta aquell que ni té l’edat de rebre subsidis ni té els diners necessaris per poder pagar un lloguer, però sí que paga els impostos d’on surten les ajudes a uns xixarel·los que, renda per renda, poden arribar a cobrar més que no pas els desgraciats que s’han quedat sense ajut. Si us sembla estrany que això passi amb un govern socialista, heu de tenir present que aquesta és la seva filosofia, esprémer a uns per, amb un criteri repugnant, donar a uns altres.

Un altre cosa per mi incomprensible és veure com, locutors i columnistes, no són capaços d’entendre aquestes coses tan senzilles dins el camp de l’economia, i ajuden, amb les seves lloances ignorants, a implementar un pla del tot immoral. Però això seria un tema per un altre post.

ELS SÍMBOLS I EL RIDÍCUL

Fa uns dies, els reis d'Espanya anaren de visita a Girona, on un grup de ciutadans els obsequià amb una manifestació en contra de la seva presència i, a banda dels insults que imagino els degueren dedicar, van cremar una foto amb la seva augusta cara. La reacció ha estat la previsible: els de sempre s'han posat histèrics davant d'aquesta “agressió inqualificable”.

Si de debò visquéssim en un país democràtic, la crema de banderes i fotos amb la imatge de reis, presidents i altres personatges públics, (o el seu escarni en una revista) seria considerat un dret inherent a la llibertat d'expressió.

I és que tenen un complex d'inferioritat tan desenvolupat, i una inseguretat tan manifesta en el seu país de fireta, que intenten preservar una simbologia ridícula i les essències pàtries entre cotó fluix.

QUI EN DÓNA MÉS?

Es nota que venen eleccions perquè ja han començat a fer anar la repartidora:

- Un xec de 2.500€ per nadó nascut.
- El dentista de la quitxalla, a càrrec de la Seguretat Social.

- La gent d'entre 20 i 30 anys que vulguin llogar un habitatge i cobrin menys de 22.000€ l'any (o sigui, tots), rebran ajuts de 210 € mensuals. (De fet aquesta mesura ja estava en vigor des del temps de la ministra Trujillo, però ara li han tret la pols, per tal que la ministre Chacón pugui sortir a la portada dels diaris.)

Deixaré de banda el què ens costarà a tots plegats la propaganda electoral del partit que governa, i la immoralitat de la maniobra, només vull alertar de la cada vegada més inaturable anada d'aquesta societat cap a la dependència del poder polític, un poder polític amb aires paternals, que ens vigila, ens renya i ens premia com si fóssim criatures en comptes d'éssers teòricament lliures.

L'EXÈRCIT ESPANYOL, PARTIDARI DE L'ESCLAVATGE

En aquest país, i fins el 2001, hi havia el què s'anomena servei militar obligatori. L'altre dia, la “Asociación de Militares Españoles (AME)“ (Associació de Militars Espanyols) va proposar reimplantar-la amb una duració de tres mesos i aquest cop, fer-ho obligatori tan per nois com per noies. L'excusa que posen és que així es garantiria la defensa nacional, disposar d'un exèrcit i defensa civil professional i reserves instruïdes per casos de guerra a grans catàstrofes.

Ja us avanço que això no prosperarà, però el fet significatiu és la mentalitat retrògrada dels militars d'aquest país. En efecte, proposen coercir la gent per tal de fer una cosa que la major part no vol fer, i d'això que ells en diuen reclutament, en termes vulgars se'n diu esclavatge.

Algú ha vist mai que per manca de, per exemple, metges, se'ls recluti a la força? Si es respecta el lliure mercat, el procediment per reparar la manca de metges és ben senzill, se'ls augmenta la paga i els joves estudiaran per tal d'aprendre l'ofici. En el cas dels militars, s'ha d'emprar exactament el mateix procediment: si els manca personal, que els paguin millor, i ja veuran com obtindran un increment de sol·licituds. La resta, obligar la gent a anar a fer el servei militar a canvi de quatre quartos, és donar permís al govern per mantenir la població en estat de servatge. Feudalisme pur, vaja.

ELS ALTRES HEROIS

Josep Moragues i Mas va néixer al mas Moragues de Sant Hilari Sacalm on hi feia vida de pagès propietari, però donat que tropes franceses molt sovint envaïen i ocupaven part del territori català, es veié implicat en les turbulències de l'època. A la mort del darrer àustria, sorgí el dilema que portà a la Guerra de Successió. De tots és sabut que Catalunya veié amb simpatia la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria, així doncs, la guerra amb Felip V, l'altre candidat, estava servida. Moragues ascendí ràpidament en l'escalafó, arribant a general de batalla. El resultat de la guerra és ben sabut: derrota dels catalans i decret de Nova Planta. Els qui sobrevisqueren se'n tornaren a casa a intentar continuar amb la seva vida, però no n'hi havia prou amb la ocupació i sotmetiment de la població, se l'havia d'humiliar i reprimir, i per això s'empaitaren els prohoms d'aquella guerra. Alguns, com Rafael Casanova, es feren passar per morts, marxaren de Barcelona i, curiosament, continuà fent d'advocat sense cap impediment, essent perdonat al cap de cinc anys pel rei Felip V. D'altres, com Josep Moragues, no tingueren tanta sort: capturat mentre intentava escapar, fou “jutjat”, torturat i condemnat a mort. Abans de morir, l'arrossegaren pels carrers de Barcelona amb un cavall fins arrivar al patíbul, allí fou degollat, decapitat i esquarterat. El seu cap, com a escarni, fou posat dins una gàbia de ferro que fou penjada al Portal del Mar de Barcelona durant dotze anys. Ningú no tingué els nassos de treure'l abans.

LA REVOLTA DELS MALCONTENTS

El 1827 esclatà a Catalunya una revolta contra el rei Ferran VII. S'anomena la “Guerra dels Malcontents”. No estic gens d'acord amb els objectius d'aquella revolta, em semblen ben retrògrads, però el nom sí que em ve bé pel què vull dir.

Tenim uns polítics inútils i incompetents; tan els que governen com els que són a la oposició. No tenen idees modernes i amb l'únic que estan interessats és en perpetuar-se en el poder, i si per fer-ho han de tractar el país com una bagassa, ho fan.

Tenim uns serveis públics deficients i tercermundistes pagats a preu d'or. Ens cobren cada dia més imposts i no en rebem la contrapartida que ens mereixem. Els governs han forçat la gallina per tal que els doni com més ous millor, sense preocupar-se de si la gallina esdevé tísica. No funcionen els trens de rodalies, hi han apagades dignes d'un país de tercera categoria, les llistes d'espera per a una operació són enormes, les escoles són productores de rentats de cervell i de fracassats, les autopistes, algunes d'elles més que pagades, cobren uns peatges dignes d'un bandoler saltamarges, i a canvi t'obsequien amb cues de fins a 70 quilòmetres... Podria continuar fins a l'infinit. De fet, tot el què toca el poder públic ho corromp.

És per tot això que la gent s'hauria de conscienciar i dir prou, de fer una “Guerra dels Malcontents”, però aquest cop, per declarar la independència i, al mateix temps, posar un límit al poder dels polítics, elegint-los en llistes obertes i poder triar així, el gra de la palla.

Tal com va dir el President Pujol, si cal hem d'arribar al tancament de caixes i, afegeixo jo, a tota la desobediència civil que calgui. Ens hi juguem el futur.

LA RELACIÓ CIUTADÀ-CENS

En Xevi em pregunta la meva opinió sobre un escrit que ha tingut l'amabilitat d'entregar-me via comentari i que al seu moment vaig poder veure al seu blog. Us poso un enllaç per tal que el pugueu llegir o bé podeu anar als comentaris del meu anterior post. Com que la resposta és prou llarga i el tema interessant, el penjo aquí.

Vagi per endavant que no sento cap mena de simpatia pels estats, però anem a atorgar-los-hi una legitimitat per tal d'enfocar la qüestió.

Sóc dels que creuen que una nació ve determinada per la homogeneïtat cultural de la gent que habita en una zona concreta. Aquesta és per mi la raó primària per la qual un estat s'hauria de constituir. Així per exemple, podem parlar d'uns països catalans com a nació que, malauradament i per raons polítiques, no té un estat propi. Aclarit aquest punt, podem afegir-hi moltes altres raons amb les quals justificar la proclamació d'un nou estat. La raó “relació ciutadà-cens electoral” és tan bona com qualsevol altre, però si declaréssim il·lícita la raó que he esmentat al començament, la de la homogeneïtat cultural, trobaríem la relació “ciutadà-cens” inaplicable des del punt de vista de “l'establishment”. El perquè és molt senzill: un cop haguéssim declarat la independència de, per exemple, Catalunya, ningú no ens diu que per tal d'incrementar la relació ciutadà-cens podríem declarar la independència de les comarques o vegueries, i més endavant la dels municipis, després la dels barris i arribar així a l'anarquia. Això, però, seria tot un altre debat.

La raó per la qual Catalunya no troba l'encaix dins Espanya bé podríem dir que és, en part, causada per aquesta relació ciutadà-cens. Aquesta relació no tindria importància si Espanya fos un estat federal on totes les nacions de l'estat tinguessin una relació d'igual a igual, independentment d'on estigués localitzada la capital política. I no tindria importància perquè el pes de totes les nacions seria exactament el mateix dins el conjunt de l'estat, sense que cap d'elles provés de sublimar-se per damunt de cap altre. Mirem sinó el cas de Suïssa, una confederació de quatre nacionalitats amb un respecte escrupolós per cada una d'elles. El problema ve quan el país en qüestió és fortament centralista, malgrat la constitució d'un estat autonòmic, més de cara a la galeria que real. Així tenim que si Espanya fos un país homogeni culturalment parlant, potser no trobaríem discriminatori ni problemàtic el fet de que fos centralista. Els problemes arriben quan hi ha una nació (en el cas d'Espanya la castellana) que domina les altres en tots els sentits. Castella ha utilitzat totes les mesures al seu abast per tal de colonitzar tots els territoris de la península. Des de les guerres fins a la raspallada, passant pel suborn, les lleis repressores, el puny de ferro embolicat amb guant de seda o la clatellada directe. El problema no s'ha solucionat amb l'adveniment de la democràcia i l'estat autonòmic, tot això es va fer de manera que el poder real continués radicant a la capital, amb la connivència d'uns polítics catalans que, o no van veure on ficaven el país (demostrant així que els mancava visió i intel·lecte) o, si ho van veure, l'hi van ficar igualment amb ves a saber quines contrapartides (demostrant així la seva escassa alçada moral i la seva nul·la estimació del país).

Han passat molts anys i l'estructura de l'estat s'ha encarregat d'anorrear el pensament de la massa (de nou amb la complicitat dels nostres polítics) i així ens trobem, en les beceroles del moviment independentista, utilitzat per alguns polítics per continuar enredant el poble i, per la meva banda, amb la vaga esperança que la societat civil sigui la que tiri del carro d'aquest moviment, única manera, al meu entendre, de que algun dia puguem disposar d'un passaport català.