IL CAPO E IL CONSIGLIORI

El capo de la màfia, Zappatetti, que controlava els molls de la ciutat anomenada X, estava amoïnat. La família Pepetti l'encalçava i pretenia prendre-li la influència de la seva zona d'extorsió. Reunits en conclau amb el seu “consigliori” en afers financers s'exclamà:

-Hem de fer alguna cosa per mantenir la influència dins la nostra zona!- s'exclamà el capo.

-Això és més fàcil de dir que de fer, Padrí -contestà el “consigliori” Solbetti.

-Bé hi ha d'haver quelcom. Sempre i quan no sigui trencar-los les cames als nostres extorsionats. Necessitem que treballin.

-I si els visitem i parlem amb ells per convèncer-los?- proposà Solbetti.

-Sempre fem el mateix; aquesta vegada necessitem un cop d'efecte -contestà Zappatetti.

Els dos mafiosi donaren moltes voltes, fins que al final el “consigliori” digué:

-Ja ho tinc! Perquè no els prometem que els donarem diners a canvi de la seva lleialtat?

-I d'on traiem la calerada, llest? -objectà el capo.

-Els hem robat tant durant aquest darrer any, que ens han sobrat molts diners. I són tan imbècils que no pensaran que els tornem diners que prèviament els hem robat, sinó que s'ho agafaran com una generositat nostre -explicà Solbetti.

Zappatetti donà voltes a la idea del seu “consigliori”, i com més hi pensava, més li agradava:

-No està mal pensat, això que dius. Però digues, no quedarem pelats com rates?

-No passi ànsia, Padrí. Augmentarem una mica més les quotes que els cobrem, així, l'any que bé, sempre i quan ens haguem assegurat la seva fidelitat, tindrem els mateixos diners que ara. I si convé, podrem tornar a fer la mateixa operació de tornar-los la part infinitesimal del què els haguem extorquit, així els robem i a sobre quedem bé.

-Ets un geni, “consigliori”. Però digues, no creus que algun dia s'adonaran i se'ns trauran de sobre? -replicà el capo.

-I ca, Padrí! Controlem les escoles, els diaris i els intel·lectuals. Com vol que s'adonin de res? Són toixos i així seguiran.

EL BOOM

“Si un hom vol evitar la repetició de les crisis econòmiques, ha d'evitar els crèdits fàcils que creen una expansió desaforada i inevitablement porten a la depressió.”

“L'expansió del crèdit pot portar a un boom temporal. Però aquesta prosperitat fictícia ha d'acabar en una caiguda en picat i general del comerç, en una depressió.”

Aquestes dues frases les escrigué Ludwig Von Mises. La primera en el seu llibre “The Theory of Money and Credit” i la segona a “Planned Chaos” , i al llegir-les em ve al cap la situació econòmica actual. Durant uns anys, l'interès del diner ha estat artificialment baix, i com a conseqüència ha creat una falsa sensació de riquesa. Molta gent ha gastat el què no tenia, i tard o d'hora això s'ha de pagar.

Respecte al paper que juguen els governs en aitals cicles, Von Mises escrigué:

“Les fluctuacions cícliques dels negocis no són esdeveniments originats per la imperfecció del mercat lliure, sinó un producte de la interferència del govern en els negocis abaixant els tipus d'interès per sota del què l'hauria fixat el mercat lliure.”

Aquesta aparegué al llibre “Human Action”. La següent, també dedicada a la intromissió dels governs en l'economia, és del llibre “Omnipotent Government”.

"Certament, els governs poden reduir els tipus d'interès a curt termini. Poden fer una emissió addicional de paper moneda. Poden obrir el camí a l'expansió del crèdit per part dels bancs. D'aquesta manera, poden crear una expansió artificial i una aparença de prosperitat. Però aquesta expansió, tard o d'hora es dirigeix amb tota seguretat al col·lapse i a la depressió.”

Per acabar, una altre frase apareguda també a “Human Action”, parlant-nos ja des de dins de la recessió:

"L'expansió desaforada produeix empobriment. Però encara més funests són els seus estralls morals. Abat i desanima la gent. Com més optimistes hagin estat sota la il·lusòria prosperitat del boom, més gran serà el seu desànim i el seu sentiment de frustració. L'individu sempre atribueix la seva bona sort a la seva pròpia eficiència i la pren com a recompensa merescuda al seu talent, diligència i integritat. Però sempre culpa els altres dels contratemps que sofreix, especialment als despropòsits de les institucions social i polítiques. No culpa a les autoritats per haver fomentat el boom. Les culpa per l'inevitable col·lapse.”

LES ELECCIONS I LES QUOTES

S'apropen eleccions al país veí i, com sempre, s'establiran quotes de gènere en la confecció de les llistes electorals. El masclisme, actitud de salvatges, pot ésser comparat al racisme o el col·lectivisme. Recordem que l'essència del masclisme rau en la pretesa superioritat de l'home, en tots els camps, sobre les dones.

Per arribar a una societat on totes les persones siguin tractades per igual independentment al seu sexe, requereix no només el rebuig del masclisme per part de tots els individus , sinó que els governs aturin les polítiques i els programes per afavorir a determinat sexe per damunt de l'altre. La solució al masclisme no rau en fer més programes governamentals de discriminació positiva, com ara les quotes electorals. De fet aquestes polítiques són part del problema. La solució que el govern pot promulgar rau en l'eliminació de qualsevol barrera que segregui qualsevol sexe.

De fet, això ja existeix a la constitució espanyola, o en les oposicions per entrar a formar part del funcionariat, però pel que fa a la política, la millor solució fóra la confecció de llistes obertes, on el votant seleccionaria els seus representants en funció dels seus criteris i sense tenir en compte l'ordre en què el candidat hagués estat col·locat. Tots els candidats sortirien en igualtat de condicions, i dependria del seu discurs i de l'habilitat en exposar-lo i seduir la gent el que foren elegits. ¿No és millor això que no pas posar a una persona de determinat sexe només pel fet de ser obedient, independentment de la seva capacitat?

NO SABER ON TENIR LA MÀ DRETA

De sempre, IC-Verds ens ha acostumat a la política radical i a la demagògia. Una de les darreres imbecilitats que els he sentit dir, és presentar la dicotomia TGV-Rodalies, fent creure a la gent que no poden coexistir i que la primera s'ha fet en detriment de la segona.

IC-Verds, amb la seva política fortament ideologitzada, pretén fer entrar tots els claus que siguin necessaris per la cabota, i el més lamentable de tot, és que la incultura general d'aquest país els permet no només anar fent bullir l'olla, sinó que a més, que siguin partit de govern, per a desgràcia col·lectiva.

Es nota que IC-Verds no té la menor idea d'economia, i si la tenen, ho dissimulen molt bé per tal de, com he dit abans, fer passar bou per bèstia grossa i mantenir la seva quota de gent toixa i nícia que els vota.

En uns transports privats, un usuari de rodalies que comprés un bitllet, estaria pagant els sous dels empleats, l'amortització de material comprat, l'energia pel transport pròpiament dit i el manteniment de les infraestructures a més d'una eventual ampliació. Les obres que paral·lelament es fessin per fer una nova línia, en aquest cas de gran velocitat, serien considerades una inversió a amortitzar en la futura explotació d'aital línia i per tant, no hauria de tenir la menor incidència en el manteniment de cap altre línia. Fins i tot seria així si el transport fos públic, com és el cas d'aquest país tan desgraciat nostra.

El per què hem arribat a tenir uns polítics i una política tan radicals seria un tema que podria ser tractat en tesis doctorals no només en aquest país, sinó en els estrangers.

PERQUÈ HAS VINGUT

 
Perquè has vingut han florit el lilàs
i han dit llur joia
                   envejosa
                            a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
              i el cantarà l'alosa.


JOAN SALVAT-PAPASSEIT

L'EXPOSICIÓ

Des del 17 de novembre al 13 de gener, i a les Drassanes Reials de Barcelona, té lloc una exposició realitzada amb espècimens reals de cossos morts d'éssers humans. Una colla d'amics em proposà d'anar-hi, i immediatament s'engegà una conversa sobre si l'exposició era o no moralment lícita. Donant per fet que els cossos no pertanyien a presoners executats (els cossos provenen de la Xina), sinó a persones mortes per causes naturals que han donat el seu cos a la ciència, argumentí si aquesta gent sabien, quan signaren la donació, de la possibilitat que el seu destí fos una sala d'exposició. Els meus amics em feren callar dient-me que una exposició no deixava de ser un motiu científic, i que no hi havia raó de queixa. El cert és, però, que a mi no m'agradaria, cas que donés el meu cos a la ciència, que m'exposessin les despulles, (o potser seria millor dir-ne desferres) amb el budellam i les gònades al descobert.
Sense estar-hi gens convençut, hi aní, i haig de dir que l'exposició resultà interessant, però no vaig poder evitar, quan mirava als ulls dels cossos exposats, de veure-hi gent atrapada que no entenia per què eren allà...