A JOSEP PALAU I FABRE, IN MEMORIAM

...

La taula estava decorada amb flors. Sílvia n'agafà una -una petita rosa-, del tot tancada, i amb les mans l'anà obrint pètal per pètal, doblegant-los cap per avall, com ho fan les floristes per donar al ram un aspecte més vistós. Ho va fer amb molta coqueteria i discreció. Mentre ho realitzava no em va mirar mai els ulls. Els seus dits s'aturaren, de sobte, i la seva mirada fixà ostensiblement les meves mans. Immediatament les vaig sentir ocioses. Fins que m'obligà a arrabassar-li la petita rosa i vaig acabar l'operació d'obrir-la. Hi hagué una lleu, imperceptible resistència a cedir-me-la, perquè el símbol era massa clar. Però aleshores sí, un cop la flor en el meu poder, em va mirar obertament els ulls i el seu somriure esdevingué inefable.

Quan vaig posseir Sílvia, aquella mateixa nit, em semblava que penetrava per un arc lluminós que hagués estat dreçat i agençat per rebre'm i on totes les músiques i totes les flors haguessin esclatat al meu pas. L'endemà, gairebé ni jo mateix no reconeixia aquella noia... en la dona que tenia al costat.

Fragment del conte de Josep Palau i Fabre titulat “De com Sílvia esdevingué dona”

Descansi en pau.

VOTAR O NO VOTAR

Votar o no votar, aquesta és la qüestió:

si actua amb més noblesa qui suporta

fets i paraules d'ultratjants polítics,

o aquell que s'arma amb paperetes

i les diposita a l'urna per fingir que mana.

Votar, dormir: res més. I dir que s'acaben

amb un vot les tristors i els problemes

dels quals els polítics en són responsables,

és una fi que desitjar caldria

devotament. Votar, dormir. Dormir!...

qui sap si somiar!... Vet aquí el tràngol;

que en aquest vot anestesiat quins somnis

poden prevenir-nos, quan ja el vot

sigui dipositat?... Això ens detura:

aquest és el temor que dóna el votar

tan llarg patiment. Car ¿qui voldria

sofrir les burles i els menyspreus,

els tropells del tirà, les fuetades

que ens vénen del diputat, la inacabable

durada de la campanya, les insolències

de tots aquells que ens manen, i les guitzes

que el mèrit pacient rep dels indignes,

si un hom pot fer-los el compte

negant-se a entrar en el joc? Qui gosaria

votar en aquest parany tancat (sovint acte irreflexiu

del qual ja no et pots fer enrere),

si sabés de les maquinacions que els sufragats

ordeixen en els passadissos del poder,

si sabés que ell mateix, per mor de dipositar

el vot dins l'urna, està cavant el fossar

on el polític soterrarà la seva voluntat

podent així, fer i desfer al seu lliure arbitri

amb desvergonyiment i maldat fins a ofegar

la llibertat de decisió i l'intel·lecte del ciutadà?

Adaptació lliure de l'arxifamós monòleg de Hàmlet a l'obra "Hàmlet, príncep de Dinamarca" de William Shakespeare.

PORNOGRAFIA ELECTORAL

Tremendament indignants són les falques de publicitat del PSOE fent referència al 11-M. En aquestes falques, s'hi poden sentir frases pronunciades per polítics del PP en aquelles fatídiques dates. Es veu que l'objectiu del socialistes és apel·lar al budellam dels toixos i nicis que dubten si anar a votar o no, fent-los por.

Ja sabíem que la manca d'arguments era evident en els partits polítics, però això de fer pornografia electoral i jugar amb els morts ha estat una de les pitjors coses que he arribat a veure mai en aquest país. Ha estat un fet moralment indefensable i del tot censurable. ¿On són ara tota la gent que es va queixar pel vídeo de CiU a les passades eleccions catalanes, vídeo que, al costat de la propaganda pornogràfica electoral del PSOE, sembla fet per les Germanetes de la Caritat?

L'ENSENYAMENT CATALÀ

Fa pocs dies vaig enllaçar un article de'n Alfons Quintà on donava un bon repàs a la sanitat catalana. Avui, al mateix Diari de Girona, li ha tocat el torn a l'ensenyament. Absteniu-vos de llegir-lo els que tingueu tendència a tenir depressions. Si el futur d'un poble són els seus nens, es pot ben dir que no tenim futur.

M'ACLAME A TU

ELS FEIXISTES DE DEBÒ

Aquest matí, la candidata del PP a les properes eleccions al parlament espanyol per la província de Barcelona, Dolors Nadal, pretenia fer una conferència a la facultat de dret de la universitat Pompeu Fabra.

No l'ha pogut fer.

Un grup de joves ha irromput a l'aula i li han rebentat l'acte cridant frases com ara 'Fora feixistes de la universitat'. Els mossos han decidit escortar-la fora de la universitat degut a l'actitud agressiva dels joves.

Si mirem al diccionari la paraula “feixista” veurem que hi diu: “Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup”.

Així doncs, podem veure que si algú ha practicat el feixisme han estat aquest grupuscle de pallassos. Si hem de fer fora els feixistes de la universitat, hem de començar per ells.

El discurs del PP pot agradar o no, però mentre segueixi les regles del joc, se l'ha de deixar parlar on li plagui o on el convidin, i si a algú no li agrada, que no hi vagi o que programi un contraacte per dir el què li sembli.

Avui he sentit vergonya de ser català i independentista.

ADULT I RESPONSABILITAT

Si passegeu per un parc infantil, us adonareu que els infants corren amunt i avall, feliços i despreocupats de tot. És natural que així sigui. Són en ple procés de formació i això significa que no tenen suficient criteri per prendre certes decisions. Aquestes són (presumiblement) preses pels seus pares en qui les criatures (també presumiblement) confien. Aquesta lògica manca de responsabilitat per part dels nens significa també que no són lliures per prendre la major part de decisions que els afecten.

Semblantment a aquesta situació, tenim que la societat d'adults defuig de les seves responsabilitats així que és possible, fent responsable de la seva vida a l'estat. Que algú es posa malalt? Demanem que l'estat ens posi un metge. Hem d'escolaritzar les criatures? Exigim que l'estat ens posi escoles. Que una gran empresa plega i es deslocalitza? Requerim a l'estat que doni feina a qui queda a l'atur. A la nostra ciutat hi manca vida? Reivindiquem que l'autoritat pública faci “cultura” per esbargir-nos.

Podria continuar ad eternum, però suposo que tots vosaltres, benvolguts lectors, podreu anar omplint la llista. Fent ,però, analogia, amb el cas de les criatures que he exposat, podem veure clarament que la inhibició a l'hora de fer-se responsable i pel fet de fer entrega d'aquesta a algú altre -en aquest cas a l'estat- significa, invariablement, manca de llibertat. La decisió, amics meus, és només nostra...

LA SANITAT CATALANA

He llegit, al Diari de Girona, aquest article demolidor de'n Alfons Quintà sobre la sanitat catalana en particular i la Generalitat en general. És terroríficament apocalíptic, i m'ha fet agafar ganes d'emigrar. Per ventura no coneixeu cap país on pugui anar?

QUO VADIS, CATALÀ?

La catalana és una cultura minoritària resultat d'haver estat prohibida i perseguida durant anys i panys. Des que el general Franco deixà el poder per llei de vida (un país que deixa morir un dictador al llit diu molt poc de si mateix) i el català fou oficialitzat, hem assistit per una banda a la discriminació positiva a la que ha estat sotmès a l'escola i per altre banda s'han aprovat lleis les quals han estat inaplicables, com per exemple la de retolació en català del comerços.

A dia d'avui, encara veiem com la normalització del català no ha arribat als cinemes, ni al comandament a distància de la tele, ni a certs llibres, diaris o revistes. Tampoc no ha arribat a l'etiquetatge de productes que comprem a les botigues ni, no cal dir-ho, als carrers de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Veient aquest panorama, molta gent es queixa de la situació i proposa lleis per obligar a la gent a retolar, editar, produir i parlar en català. Però jo penso, ¿no serà que el català està debilitat per culpa, precisament, dels catalans? ¿És que un idioma s'ha de reforçar/créixer o imposar per decret?

Per tot allò que depengui de l'estat, hem d'exigir-li que faci tots els esforços possibles per tal de beneficiar l'idioma i la cultura catalana, però per coses que afecten la societat civil, ha de ser aquesta la que es defensi sola. Totes les coses en aquesta vida costen un esforç, i les coses depauperades, com el català i la seva cultura, l'esforç ha de ser doble, de militància continuada. Que volem anar al cine? Anem-hi però en català. Que volem llegir un diari? Llegim-lo però en català. Que anem al súper? Comprem productes en català. Volem veure tele? Eliminem els canals que no emetin en català.

Consumir coses que no siguin en català i després escandalitzar-se pel seu ús tan limitat per part de la societat és fer trampa, com ho és el fet de córrer cap al govern per tal que legisli sobre una cosa que nosaltres mateixos no sabem fer.