PROPOSTES QUE GRINYOLEN

No m'estranya l'adoració que els nostres mitjans de comunicació senten per Barak Obama, fins ara aquest senyor ha venut fum i eslògans, i tots sabem la fascinació pels titulars que senten els nostres mitjans de comunicació. És lògic. Els estalvia molta feina: ja tenen els titulars i no han d'examinar els discursos perquè no hi ha res a examinar de tanta buidor.

De tota manera, admeto que el seguiment que s'estava fent al Partit Demòcrata estava plenament justificat; hi havia una pugna entre dos pesos pesants i la lluita era molt interessant. Ara però, la guerra ja ha acabat, i el minutatge dedicat a Mr. Obama supera, de llarg, el que dediquen a Mr. McCain, la qual cosa porta a pensar que els nostres mitjans de comunicació ja han fet la tria, i com sempre, no saben que les seves creences i idees, per molt legítimes que siguin, ni són notícia ni ens interessen. Imagino que això no els ho devien ensenyar a les facultats de periodisme, què hi farem...

Malgrat tot, no puc deixar de dedicar unes ratlles a les notícies que vaig sentir ahir, així que Morfeu em va deixar d'acotxar entre els seus braços. Un cop més, a la nostra premsa se li queia la baba dient que Barak Obama havia triomfat espectacularment en la convenció que havia tingut lloc a Denver per tal de designar-lo candidat de manera oficial. La mateixa premsa va reconèixer que Mr. Obama no és res més que un souflé, perquè va dir que per primera vegada ha presentat propostes. De les que vaig sentir, dues em van cridar especialment l'atenció, per antagòniques i contradictòries. Per un cantó, va dir que volia rebaixar els impostos a la classe mitjana (cosa que està molt bé), però per l'altre cantó, va dir que volia implantar la medecina universal, és a dir, una mena de seguretat social comunista com la que tenim a Europa.

Seria interessant que algú preguntés a Mr. Obama com pensa pagar l'augment de la despesa que causaria la instauració de la medicina universal si a més pretén abaixar els impostos. Quina de les dues promeses pensa incomplir?

ENSENYAR ALS FILLS

El febrer d'enguany, un tribunal de Los Angeles va sentenciar contra l'escolarització a casa, és a dir, que fossin els mateixos pares els que fessin de mestre als seus fills. La part perdedora va presentar al·legacions i ara un tribunal superior ha cregut ajustat a dret el fet de permetre els pares educar els fills a casa.

Un dels problemes és que aquest dret no serà automàtic, sinó que s'haurà de sol·licitar, però com a mínim, els pares que estimin oportú ensenyar ells mateixos els seus fills ho podran fer, prèvia sol·licitud. Aquí, en canvi, encara creiem que els nostres fills pertanyen a l'estat, i els hi regalem durant uns quants anys per tal que ens els “adoctrinin”, i ens han escanyat tan a impostos, que per a la immensa majoria de famílies l'escola pública és, virtualment, l'única econòmicament viable per portar els seus fills, fet aquest que és ben aprofitat per l'estat per omplir el cap dels infants amb les ruqueries inherents a un estat amb un fort substrat marxista.

D'altre banda, si hom creu que per dur els seus fills a l'escola privada esquiva la malèfica mà de l'estat, va ben lluny d'osques: el temari és pràcticament el mateix. Potser l'única avantatge és el personal i la manera de fer que, tal i com estan les coses, ja és molt, però la qüestió de fons és que, encara que sigui en una escola, els pares haurien de poder escollir què, com i qui ensenya als seus fills.

SER VS. TENIR

Tothom dóna per ben feta l'afirmació que diu que la filosofia xinesa i la occidental són tan diferents com la nit i el dia, però la meva teoria, tot acceptant que la frase és veritat és que, en quant a objectius, són ben compatibles. En efecte, ambdós filosofies cerquen la felicitat de l'individu, entenent com a felicitat el fet de tenir la percepció subjectiva de que has aconseguit els objectius que t'havies proposat. Podríem dir, doncs, que les dues filosofies són eudemòniques.

Allà on difereixen plenament és amb la manera d'aconseguir aquesta ataràxia. Mentre que la filosofia occidental ha intentat donar satisfacció als individus dient-los que han d'actuar per tal de canviar el seu entorn i modelar-lo al seu gust, és a dir, tenir desigs i treballar per aconseguir-los, la filosofia xinesa proclama que la felicitat s'aconsegueix amb la buidor, és a dir, amb la no tinença de desigs.

Des del punt de vista del progrés material, la filosofia occidental s'ha revelat superior, perquè ha permès el capitalisme i el seu inherent alt nivell de vida. La prova és que si la Xina ha volgut créixer ho ha fet adoptant el sistema econòmic occidental, ara bé, en quant a realització personal, ens hem de preguntar si la filosofia occidental no torna als individus un pèl superficials. En aquest sentit, la diferència entre el ser i el tenir, continua del tot vigent...

GEÒRGIA

La zona que avui dia es coneix com a Geòrgia inclou els antics regnes de Colchis i Kartli-Ibèria. Entrà en la influència Romana al segle primer abans de Crist, i el cristianisme esdevingué religió oficial vers l'any 330. A la dominació de perses, àrabs i turcs seguí una edat d'or del país els segles 11è fins el 13è, que fou interromput per la invasió mongola el 1236. Posteriorment, els Imperis Persa i Otomà competiren per establir la seva influència a la zona. Geòrgia fou absorbida per l'Imperi Rus el segle 19è. Després de la revolució russa, el país fou independent durant 3 anys (1918 – 1921), moment que fou incorporat de manera coercitiva a la Unió Soviètica fins que aquest es dissolgué el 1991. El govern d'Eduard Shevardnadze intentà manipular les eleccions legislatives del novembre del 2003, fet que provocà grans protestes i portà a la dimissió del gabinet. En les noves eleccions que tingueren lloc a començaments del 2004, pujà al poder l'actual president, Mikheil Saakashvili, el qual ha fet reformes tant de mercat com democràtiques, però aquest progrés s'ha complicat per dos conflictes ètnics en les regions de Abkhazia i Ossètia del Sud. Aquests territoris estan fora del control del govern central, i són governades per governs no reconeguts els quals no obstant tenen el suport de Russia, que no renuncia a seguir controlant la zona.

Davant l'agressió russa a la Geòrgia democràtica:

Què diran ara els que abonyegaven cassoles a la guerra d'Iraq? Què faran els que sortiren al carrer demanant a crits que s'aturés la guerra? Quines protestes encetaran els que es mobilitzen contra la “ocupació” israeliana de Cisjordània? Quines manifestacions faran els mestres que van dur els nens de parvulari a les manifestacions contra la guerra d'Iraq? I sobretot, ¿no s'adonaran ara que van ser manipulats de la manera més barroera possible per la premsa? ¿Els servirà per reflexionar?

DEPRESSIÓ

Parlant en termes econòmics, una depressió és el període de reajustament que, inevitablement, segueix a un boom creat per la inflació o per l'expansió del crèdit -en el nostre cas, la depressió que patim ha vingut donada per aquest darrer motiu-. Les característiques d'un període de depressió són: una activitat empresarial reduïda en gran manera, atur en massa, i misèria. Aquestes característiques continuen fins que les il·lusions del boom han desaparegut del tot, i l'economia s'ha reajustat a la realitat de les condicions existents, que en el cas d'aquest país són de sub-primer món. Tota temptativa dels governs d'interferir en els tipus d'interès, sous i preus, tindrà com a resultat un retard en la recuperació i per tant, la prolongació del període de depressió.

Pels qui vulgueu saber què és l'expansió del crèdit, us diré que, senzillament, és el préstec, per part dels bancs, de molts més diners dels que els impositors han dipositat a les seves arques en qualitat d'estalvi o inversió.

PREMI BLOG ÀCID

El blog de la Rita, "La meva illa roja", està que se surt. Li han donat dos premis més (ja en deu portar una dotzena, com a mínim), i això és, indubtablement, signe de qualitat i de que és llegit.

Com que la Rita és generosa de mena, m'ha passat un dels dos premis, concretament un que es diu “Premi blog ácido”, que s'atorga en base al següent:

“Este premio tiene la característica de ser entregado a aquellos blogs cuyo estilo se fundamenta en que sus post son en su mayoría la opinión y el criterio particular de sus administradores, y por supuesto, que se destaque la asertividad, coherencia, fluidez, creatividad y acidez en sus opiniones. Una de las reglas del premio es entregar dicho reconocimiento a otros blogs que cumplan las características mencionadas”.

Darrerament vaig enfeinat i no puc mirar molts blogs, però si li haig de passar a algú, el primer que em ve al cap és el blog de l'Artur, crec que acompleix amb escreix el criteri pel qual s'atorga. Analitza els temes en profunditat i amb visió personal.

TERGIVERSACIÓ PER LA RÀDIO

Ahir vaig sentir per la ràdio que el genocida Karadzic deia que en el seu moment va pactar la immunitat amb els Estats Units, i que ara tenia por que el matessin. Vaig arrufar el nas, perquè em semblava detectar el que sempre ens volen fer colar: que els USA estan darrera de tot el dolent que hi passa al món. Aquest matí, llegint a l'Alfons Quintà a l'Avui, ho he vist més clar, diu:

Cal tapar-ho tot delirant sobre una entesa entre les bèsties comunistes sèrbies -ara qualificades injustament i immoralment de "nacionalistes"- i els Estats Units. Aquests passen d'haver estat acusats d'intervencionistes en contra dels genocides serbis -cosa que realment van ser i els honora- a pretesos col·laboracionistes. Que sant Boi ens empari!

De tot manera, llegiu l'article sencer, li deixen poc espai perquè els molesta, però la seva lectura continua sent impagable.