Aquesta setmana, el president del govern espanyol va dir en sessió parlamentària i sense por de fer riure, que la culpa de tota la crisi econòmica actual la té el liberalisme econòmic.
Com sigui que aquest individu ja ens ha demostrat anteriorment i a bastament la seva ignorància, no tan sols per els afers econòmics, sinó en afers d'altre índole, no ha de causar cap sorpresa aquesta nova mostra d'estultícia del qui per desgràcia ostenta el càrrec de president del govern.
No tinc cap esperança que el Sr. Rodríguez llegeixi aquest blog en general i aquest post en particular. Ara mateix el sé ben lluny, desplegant les plomes de paó pel consum intern i fent el ridícul amb les seves, diguem-ne, tesis econòmiques, però en l'improbable cas que arribi a llegir aquest modestíssim blog, voldria dir-li que tots els mètodes d'intervencionisme han fracassat sempre.
Per exemple, la despesa pública no ha creat ni crearà mai llocs de treball addicionals, digui el que digui l'inefable Keynes. Si el govern augmenta els impostos per tal de crear llocs de treball (els únics llocs de treball directes que pot crear un govern són únicament a nivell de funcionari) això vol dir que la menor disponibilitat de diners per part del ciutadà, li farà abaixar el consum de productes, amb el consegüent augment de l'atur, contrarestant, així, l'augment que il·lusòriament havia prèviament creat. Si per contra, l'augment de la despesa pública no ve del cobrament d'impostos sinó de préstecs bancaris, això significarà una expansió del crèdit i un augment de la inflació. Aital expansió del crèdit, pot portar el país a un “boom” temporal, però aquesta prosperitat és merament fictícia, i acaba amb una depressió econòmica. Ara mateix Espanya n'és un clar paradigma, i d'això sí que el president del govern espanyol es podria presentar com a exemple. Com a exemple del que no s'ha de fer en política econòmica, evidentment.
Un altre idea que els intervencionistes i enemics del liberalisme s'ocupen d'escampar a través de les tertúlies radiofòniques, els articles d'opinió i pamflets doctrinaris disfressats de notícia seriosa és la de que en un món capitalista i globalitzat qui en realitat mana són les grans empreses, les quals no tenen escrúpols a l'hora d'estrangular el pobre consumidor-treballador. La realitat ens diu que en una veritable economia de mercat, el consumidor és qui mana. El fet de comprar o no comprar determina, en darrer terme, el què l'empresari ha de produir, i en quina quantitat i qualitat, i això és tant com dir que el consumidor controla els factors de producció laborals i materials, determina si una empresa té beneficis o pèrdues, i un llarg etcètera.
En aquest sentit, podem dir que el lliure mercat és una democràcia on cada cèntim d'euro és un vot.
Si dels governs europeus depengués, ara mateix seríem bombardejats amb un seguit de normes reguladores que vindrien a afegir-se a les que ja tenim, que ja són moltes. La única veu assenyada la he sentit del president sortint dels Estats Units, ben sovint acusat de dimoni pelut, ignorant i alcohòlic, que al “Federal Hall National Memorial “ ha fet un discurs brillant, on si teniu la paciència de llegir-lo, fa un anàlisi ben acurat del problema, desmenteix algunes de les fal·làcies que han circulat i circulen i dóna motius per a una solució relativament ràpida per el seu país. D'altres països, que viuen instal·lats en la demagògia barata i el dogmatisme, encara trigaran, i el pitjor de tot és que qui en sortirà més perjudicat són les classes socials que els governs socialistes tant diuen defensar.
