El dia 21 de gener d'enguany, i a la sessió de control número 48 del Parlament de Catalunya, el Senyor Espadaler va preguntar al Govern per les mesures que s'han pres al llarg d'aquests darrers mesos en relació a la contaminació ambiental. Va respondre el Senyor Saura, Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. Un tast de la seva resposta és el següent:
...Vostè defensa no perdre nou segons, nosaltres defensem que no hi hagi malalts que morin prematurament, 1.200... –no, no ho dic jo, ho diu l’informe del centre científic, no ho dic jo–, que no hi hagin nens amb asma per mesures de disminució de contaminació...
La preocupació del Govern per la nostra salut és molt lloable però, posats a prohibir o limitar coses potencialment perilloses, i tenint en compte que la ideologia comunista ha causat, pel cap baix, 80 milions de víctimes al llarg de només un segle, ¿no podrien prohibir els partits d'ideologia comunista, com ara la mateixa Iniciativa per Catalunya?
divendres, 23 de gener del 2009
diumenge, 11 de gener del 2009
LA MANIFESTACIÓ
Pel blog d'en Moré descobreixo aquesta fotografia de la manifestació que es va fer ahir a Barcelona i que pretenia recolzar els palestins.
Que la gent és manifesti és un acte normal en un país democràtic. Que la derivada d'aquesta manifestació sigui el recolzament a la política de Hamas ja no és tan normal, però el que és inacceptable és l'exhibició d'armes de foc i el brandament de l'Alcorà, en un gest que comporta implícitament el desig de ser governats per la sharia.
El nostres polítics s'han esforçat, durant molt anys, en controlar la cultura i arrancar d'arrel tota cosa que es bellugués sense el seu permís, i tot amb la insana intenció de que el poble no tingui cap altre visió de la vida que la oficial. Un dels resultats l'estem veient en aquesta manifestació, gent extremada i amb visió de vol gallinaci, que està disposada a prestar les seves oïdes a la demagògia més abjecta.
Per acabar de reblar el clau, a la manifestació hi van acudir uns quants polítics de casa nostra. Donada la seva catadura moral i el seu escàs nivell intel·lectual dubto que, a la vista dels esdeveniments, es penedeixin d'haver assistit a la manifestació. Si, tal com he dit més amunt, el nostre país no tingués la cultura controlada, no hagués permés mai que cap polític anés a una manifestació d'aquesta índole, i si algú si hagués atrevit, seria condemnat a l'ostracisme polític per sempre més, però ara haig de veure, amb profunda vergonya, com aquest país està governat per miserables que fins i tot gosen donar lliçons de moral.
dimarts, 6 de gener del 2009
EL PAQUET D'ESTIMULACIÓ O QUIN TIP DE RIURE
Els polítics i els mitjans de comunicació servils i genuflexes segueixen entestats en fer-nos creure que ells (els polítics) poden crear llocs de treball. En realitat, això només passa als països comunistes, on l'Estat és l'empresari. En una economia de lliure mercat, els llocs de treball els crea l'empresa, llevat del cos de funcionariat, que aquests sí que són contractats per l'Estat.
Tot això ve a tomb, perquè el president electe Obama acaba d'anunciar un paquet d'estimulació econòmica de 800 mil milions de dòlars (com si això servís per alguna cosa), i s'atreveix a dir que aquest pla crearà (will create, no pas would create, que els polítics no entenen de modèstia) 3 milions de llocs de treball el 2011. (No m'agrada autocitar-me, però ja vaig fer un post sobre la fal·làcia de la creació de llocs de treball amb estimulacions de diner públic.)
Com sempre he repetit, els diners que es gasta l'administració només els pot treure de la butxaca del contribuent, presents o futurs.
En el cas de que l'Estat ens prengui els diners ara mateix, la mesura no serveix per a res, ans el contrari, la única cosa que fa l'estat és sostreure capacitat adquisitiva al contribuent, allargant la crisi una bona temporada, amb dues doloroses conseqüències afegides: l'Estat es gastarà els diners del contribuent en subvencionar empreses al caire de la fallida o amb unes estructures de producció caduques, que és el mateix que dir que llença els diners i impedeix la renovació que tota competència sana provoca, i l'altre conseqüència és que, juntament amb els diners que l'Estat pren als contribuents, li pren també la llibertat de decidir quan i amb què se'ls gasta.
En el cas de que l'Estat no vulgui prendre ara mateix els diners al contribuent (cosa que sembla que és el que pretén el Sr. Obama, doncs ja ha deixat clar que ensems amb el paquet d'estimulació, hi hauran rebaixes d'impostos), aleshores no li queda més remei que fer una emissió de deute, que ve a ser com demanar un crèdit, i gairebé tots sabem, amic lector, què significa tenir un crèdit: haver de tornar els diners i, a més, amb interessos. També en aquest cas serveix el què he dit més amunt, però amb una diferència. La crisi no es fa tan evident, però s'allarga molt més.
Per aturar la crisi, el que ha de fer l'Estat és, senzillament, no fer res. Això significaria tancament d'empreses antiquades, això significaria pèrdua de llocs de treball, i també podria significar la pèrdua d'alguns estalvis per part d'alguns ciutadans, però la recuperació s'aconseguiria en qüestió de 1 o 2 trimestres. Ara haurem d'esperar anys.
Tot això ve a tomb, perquè el president electe Obama acaba d'anunciar un paquet d'estimulació econòmica de 800 mil milions de dòlars (com si això servís per alguna cosa), i s'atreveix a dir que aquest pla crearà (will create, no pas would create, que els polítics no entenen de modèstia) 3 milions de llocs de treball el 2011. (No m'agrada autocitar-me, però ja vaig fer un post sobre la fal·làcia de la creació de llocs de treball amb estimulacions de diner públic.)
Com sempre he repetit, els diners que es gasta l'administració només els pot treure de la butxaca del contribuent, presents o futurs.
En el cas de que l'Estat ens prengui els diners ara mateix, la mesura no serveix per a res, ans el contrari, la única cosa que fa l'estat és sostreure capacitat adquisitiva al contribuent, allargant la crisi una bona temporada, amb dues doloroses conseqüències afegides: l'Estat es gastarà els diners del contribuent en subvencionar empreses al caire de la fallida o amb unes estructures de producció caduques, que és el mateix que dir que llença els diners i impedeix la renovació que tota competència sana provoca, i l'altre conseqüència és que, juntament amb els diners que l'Estat pren als contribuents, li pren també la llibertat de decidir quan i amb què se'ls gasta.
En el cas de que l'Estat no vulgui prendre ara mateix els diners al contribuent (cosa que sembla que és el que pretén el Sr. Obama, doncs ja ha deixat clar que ensems amb el paquet d'estimulació, hi hauran rebaixes d'impostos), aleshores no li queda més remei que fer una emissió de deute, que ve a ser com demanar un crèdit, i gairebé tots sabem, amic lector, què significa tenir un crèdit: haver de tornar els diners i, a més, amb interessos. També en aquest cas serveix el què he dit més amunt, però amb una diferència. La crisi no es fa tan evident, però s'allarga molt més.
Per aturar la crisi, el que ha de fer l'Estat és, senzillament, no fer res. Això significaria tancament d'empreses antiquades, això significaria pèrdua de llocs de treball, i també podria significar la pèrdua d'alguns estalvis per part d'alguns ciutadans, però la recuperació s'aconseguiria en qüestió de 1 o 2 trimestres. Ara haurem d'esperar anys.
diumenge, 4 de gener del 2009
ISRAEL
S'han dit tantes coses sobre aquesta intervenció d'autodefensa de l'exèrcit d'Israel a Gaza que poca cosa -o millor dit, cap- puc dir per tal de donar-hi una mica de llum. A més, el poc temps de què darrerament disposo fa que arribi a la notícia tard i malament.
La única cosa que sí que vull i puc fer és declarar-me públicament, una vegada més, amic d'Israel.
Sóc al seu costat perquè són la part dèbil, perquè és un poble que lluita per la seva supervivència enmig d'un oceà d'hostilitat i que els vol “llençar al mar”, mentre que altres estimen més la mort -àdhuc la dels seus propis fills- que la vida.
Sóc al seu costat perquè és la única democràcia homologable que hi ha a la zona, respectant els ciutadans sigui quina sigui la seva creença, raça o sexe, mentre que altres viuen enmig del feudalisme tribal, collant la població i mantenint-los deliberadament en la ignorància per tal que mai els puguin disputar el poder, i discriminant als que no són musulmans i a les dones encara que ho siguin.
Sóc al seu costat perquè l'única cosa que Israel vol és viure en pau i progressar per deixar un país millor pels seus fills, mentre que altres volen exterminar el petit país de llet i mel i ensenyen els seus fills a morir abans que a no conformar-se amb la dictadura on viuen en els seus països.
Sóc al seu costat perquè es limiten a defensar-se del constant llançament de coets amb unes intervencions militars de les més escrupoloses que mai he vist en cap exèrcit, mentre que altres, en lloc de construir un país i ensenyar al món que són capaços de fer-ho, es limiten a preparar i llençar coets amb l'ànim exprés de fer mal a la població civil.
Sóc al seu costat perquè em dóna la gana.
Endavant Israel! No estàs sol en la teva lluita!
La única cosa que sí que vull i puc fer és declarar-me públicament, una vegada més, amic d'Israel.
Sóc al seu costat perquè són la part dèbil, perquè és un poble que lluita per la seva supervivència enmig d'un oceà d'hostilitat i que els vol “llençar al mar”, mentre que altres estimen més la mort -àdhuc la dels seus propis fills- que la vida.
Sóc al seu costat perquè és la única democràcia homologable que hi ha a la zona, respectant els ciutadans sigui quina sigui la seva creença, raça o sexe, mentre que altres viuen enmig del feudalisme tribal, collant la població i mantenint-los deliberadament en la ignorància per tal que mai els puguin disputar el poder, i discriminant als que no són musulmans i a les dones encara que ho siguin.
Sóc al seu costat perquè l'única cosa que Israel vol és viure en pau i progressar per deixar un país millor pels seus fills, mentre que altres volen exterminar el petit país de llet i mel i ensenyen els seus fills a morir abans que a no conformar-se amb la dictadura on viuen en els seus països.
Sóc al seu costat perquè es limiten a defensar-se del constant llançament de coets amb unes intervencions militars de les més escrupoloses que mai he vist en cap exèrcit, mentre que altres, en lloc de construir un país i ensenyar al món que són capaços de fer-ho, es limiten a preparar i llençar coets amb l'ànim exprés de fer mal a la població civil.
Sóc al seu costat perquè em dóna la gana.
Endavant Israel! No estàs sol en la teva lluita!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)