La definició de felicitat és ben clara i precisa: és un estat d'ànim plenament satisfet. Però la pregunta és, com s'arriba a aquest estat d'ànim? És el plaer la única manera d'arribar-hi?
Són moltes les teories sobre la felicitat i la manera de com arribar a aquest sentiment. Alguns afirmen que s'hi arriba mitjançant el plaer del cos o de l'ànima, d'altres diuen que és pel fet d'estar amb les persones estimades o de les que es rep estimació, també n'hi ha que creuen que s'hi arriba per la contemplació de la bellesa, o bé per l'absència de patiment i de dolor. Si ens hi fixem, la primera teoria al·ludeix directament al plaer, les altres són mers subterfugis per no anomenar el plaer directament, però aquest és el seu objectiu. Quin és sinó el sentiment que hom percep quan està amb les persones que estima, o quan contempla una cosa bella, o l'estat de beatitud que s'experimenta quan no s'està angoixat per res ni res li fa mal?
D'altra banda, els tipus de plaer poden ser, reduint-los en síntesi, de tres categories: el plaer físic, el plaer espiritual i el plaer intel·lectual. El primer, també anomenat primari, està orientat a satisfer els sentits, i tant podria provenir d'una taula ben parada, com del derivat de l'experiència sexual, per posar un parell d'exemples. El segon, el plaer emocional, prové de l'afecte i l'estimació en estar envoltat de la gent que hom aprecia i estima obtenint així una gran gaubança. Finalment, el plaer també pot obtenir-se a través de l'intel·lectual. Aquest vindria donat per la contemplació o percepció de coses belles, de l'aprenentatge de coses noves, o d'experiències religioses, entre d'altres. El plaer així obtingut vindria donat per la sensació de créixer interiorment.
Tots aquests plaers podrien donar la felicitat perquè a priori deixarien l'estat d'ànim satisfet, tot i que si hi pensem un xic, veurem que tots són fugissers i temporals, i en són més quan més primaris resultin. Recolzar la felicitat en una cosa temporal i hedonista sempre acabarà per crear frustració, atesa l'extinció, sobtada o no, del plaer rebut. La consegüent recerca constant de plaer serà un obstacle per si mateix alhora de poder gaudir del plaer que s'aconsegueixi, deixant un malestar crònic que ni tan sols el record del plaer anterior podria corregir. Tal vegada la solució sigui la que ja Epicur preconitzava: posar límits als plaers i dosificar-los, perquè en racionalitzar els plaers físics aconseguirem que aquests tinguin un sentit més enaltit i suprem que no pas la simple cessació d'una pulsió.
Vegem doncs que felicitat i plaer s'identifiquen, la primera perquè necessita de la segona, i aquesta perquè atènyer la primera és el seu objectiu. Una altra cosa ben diferent és quin tipus de plaer, o en quina proporció, necessita cada persona per ser feliç.
