WORDS UNSPOKEN

No tinc ganes d'escriure.

LA CRISI DE LA BANCA

Quan a l'Argentina va passar l'afer del “corralito”, -eufemisme per dir robatori de guant blanc i a gran escala- hom es podia alegrar de viure en un continent que pertanyia al primer món, on la seriositat era la norma en la qual operava la banca. Però vist l'aspecte que està prenent la crisi, la única diferència que hi veig entre el “corralito” i Europa és que els governs sortiran d'avaladors dels bancs.

Però la pregunta sorgeix ràpida com un llamp: ¿És lícit que els bancs, que ens han estat refregant per la cara uns beneficis de dos dígits durant molt i molt de temps, ara pretenguin que els contribuents els paguem les errades financeres i les malversacions? No oblidem que els bancs, dels beneficis, només en donaven la part corresponent a qui en tingués accions, i a ningú més. Aleshores no entenc per què ara els hem de pagar la festa els qui no hi tenim res a veure.

Entenc perfectament que els governs vulguin garantir els dipòsits dels clients dels bancs, altrament, això podria desencadenar una onada de pànic i, em dóna la sensació, no hi ha cap banc que tingui els dipòsits suficients com per garantir els diners que els impositors hi tenen, però si jo fos ministre d'economia, el que faria és el següent:

Proclamar als quatre vents que el govern no donarà els diners dels contribuents a cap empresa privada, que si hi ha algun banc que preveu tenir problemes, que acudeixi al ministeri amb les claus del banc, el qual a continuació seria nacionalitzat. El govern garantiria fins el darrer cèntim d'euro a tot dipositari i client, i quan el banc estès sanejat seria subhastat per tal de que el govern recuperés la inversió feta per mantenir el banc operatiu. L'inconvenient? Qui tingués accions del banc ja se les podria posar en li cabessin, perquè aquelles accions passarien a valer 0 euros.

Això, però, no passarà pas. La totalitat dels partits polítics es financen amb crèdits que els concedeixen els bancs per, més tard, condonar-los el deute. Aquest és el preu que paguen els bancs per tenir la influència necessària per tal que el govern legisli i actuï en llur interès.

INTERVENIR O NO INTERVENIR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

Mirant dades sobre llibertat econòmica i política dels països del món que ha fet l'Institut Frasier, i centrant-se en Amèrica Llatina, hom veu clarament que Xile sobrepassa a tots els països del seu entorn. Aquest país està situat en el lloc 20è de 130 en quant a llibertat de comerç, competència i mercats, mentre que els països que l'envolten, Argentina, Bolívia i Perú, estan situats als llocs 74, 63 i 48 respectivament. De fet, Xile té fins i tot una millor posició que Espanya, França, Suècia o Noruega, per posar uns exemples. Un altre detall a tenir en compte, és que des de 1995 fins al 2004 l'augment de la renda per capita dels xilens fou del 25% de mitjana, mentre que la de Sud-amèrica fou del 10%.

Que la llibertat política i econòmica van estretament lligades, es confirma per exemple amb el cas de Veneçuela. Malgrat la riquesa generada pel petroli, aquest país té l'índex de llibertat econòmica més baix de tota Amèrica llatina, i el 5è més baix de tots els països que es mesuren en aquest rànquing, i encara pitjor, entre el període de 1995 al 2004, en comptes d'un augment de la renda per capita que he esmentat abans per els països de Sud-amèrica, en el cas de Veneçuela fou una baixada d'aquesta renda, una mostra molt clara de tenir un govern intervencionista i subsidiari.

Tornant en el cas de Xile, hi han unes preguntes que m'assalten. ¿Estaria Xile en aquesta posició si Augusto Pinotxet no hagués fet el cop d'estat i Salvador Allende hagués consumat la deriva comunista de Xile? Perquè ja sabem tots que Allende era un fervent admirador de Stalin, que el seu govern s'emmirallava amb Cuba i que era partidari de la “violència revolucionària”.

La resposta a aquesta pregunta òbviament és que no. Suposant que Xile finalment s'hagués tret de sobre la dictadura comunista en la qual anaven a caure, dubto molt que s'haguessin fet les reformes necessàries per assolir el lloc on són ara.

L'altre pregunta és: ¿Aleshores, estava justificat el cop d'estat? La resposta també ha de ser que no, perquè al cap i a la fi Allende fou escollit democràticament. I és aquí quan el dilema està servit. ¿S'ha de deixar que un país s'equivoqui o s'ha d'intervenir per evitar mals majors? ¿De quins mecanismes disposa la democràcia per evitar que se l'elimini? ¿Són totes les societats civils de tots els països democràtics prou fortes per evitar per si soles les derives dictatorials?

AVARS I DESVERGONYITS

Es pot dir més alt però no més clar. Escolteu i vegeu a Francesc Sanuy a Vilaweb.

UNA DE LES PITJORS ESCOLES

Ja no som només uns quants que ho diem. Fins i tot la Fundació Jaume Bofill, en un estudi realitzat, assegura que l'escola pública catalana està situada en el penúltim lloc del països de la OCDE.

Mentrestant, l'única preocupació dels mestres és que no es privatitzi l'escola pública, i preparen unes jornades de vaga contra l'intent -minso i ridícul- de la classe política catalana per mirar de millorar aquesta situació. Tot plegat, em sembla un intent immoral dels professors per mirar de defensar els seus privilegis de casta funcionarial. I és que, en una situació de meritocràcia, la major part es trobarien escombrant carrers.

(DES)EDUCACIÓ SEXUAL

Tenir unes idees rígides sobre sexualitat i aplicar-les a la vida diària implica haver-ne de pagar un preu. Si hom té fills adolescents i per tota educació sexual se li diu que no pot practicar sexe fins que arribi al matrimoni, pot ser que se't presenti una sorpresa en forma de filla prenyada o de fill responsable de que una noia quedi en estat.

Ens agradi o no, els adolescents mantindran relacions sexuals, perquè és llei de vida i els temps han canviat. Ja no estem en aquells anys en que l'ascendent dels pares i la por feien que algunes parelles no practiquessin sexe fins arribar al matrimoni. Ara el sexe s'ha banalitzat i ni tan sols fa el respecte de fa una vintena d'anys.

Malgrat tot, reconec el dret dels pares d'educar els seus fills com estimin més oportú, i ningú no té dret a ficar-s'hi, per retrògrades que ens semblin les seves idees ni pel fet de que un dels progenitors es presenti a unes eleccions.

PROPOSTES QUE GRINYOLEN

No m'estranya l'adoració que els nostres mitjans de comunicació senten per Barak Obama, fins ara aquest senyor ha venut fum i eslògans, i tots sabem la fascinació pels titulars que senten els nostres mitjans de comunicació. És lògic. Els estalvia molta feina: ja tenen els titulars i no han d'examinar els discursos perquè no hi ha res a examinar de tanta buidor.

De tota manera, admeto que el seguiment que s'estava fent al Partit Demòcrata estava plenament justificat; hi havia una pugna entre dos pesos pesants i la lluita era molt interessant. Ara però, la guerra ja ha acabat, i el minutatge dedicat a Mr. Obama supera, de llarg, el que dediquen a Mr. McCain, la qual cosa porta a pensar que els nostres mitjans de comunicació ja han fet la tria, i com sempre, no saben que les seves creences i idees, per molt legítimes que siguin, ni són notícia ni ens interessen. Imagino que això no els ho devien ensenyar a les facultats de periodisme, què hi farem...

Malgrat tot, no puc deixar de dedicar unes ratlles a les notícies que vaig sentir ahir, així que Morfeu em va deixar d'acotxar entre els seus braços. Un cop més, a la nostra premsa se li queia la baba dient que Barak Obama havia triomfat espectacularment en la convenció que havia tingut lloc a Denver per tal de designar-lo candidat de manera oficial. La mateixa premsa va reconèixer que Mr. Obama no és res més que un souflé, perquè va dir que per primera vegada ha presentat propostes. De les que vaig sentir, dues em van cridar especialment l'atenció, per antagòniques i contradictòries. Per un cantó, va dir que volia rebaixar els impostos a la classe mitjana (cosa que està molt bé), però per l'altre cantó, va dir que volia implantar la medecina universal, és a dir, una mena de seguretat social comunista com la que tenim a Europa.

Seria interessant que algú preguntés a Mr. Obama com pensa pagar l'augment de la despesa que causaria la instauració de la medicina universal si a més pretén abaixar els impostos. Quina de les dues promeses pensa incomplir?

ENSENYAR ALS FILLS

El febrer d'enguany, un tribunal de Los Angeles va sentenciar contra l'escolarització a casa, és a dir, que fossin els mateixos pares els que fessin de mestre als seus fills. La part perdedora va presentar al·legacions i ara un tribunal superior ha cregut ajustat a dret el fet de permetre els pares educar els fills a casa.

Un dels problemes és que aquest dret no serà automàtic, sinó que s'haurà de sol·licitar, però com a mínim, els pares que estimin oportú ensenyar ells mateixos els seus fills ho podran fer, prèvia sol·licitud. Aquí, en canvi, encara creiem que els nostres fills pertanyen a l'estat, i els hi regalem durant uns quants anys per tal que ens els “adoctrinin”, i ens han escanyat tan a impostos, que per a la immensa majoria de famílies l'escola pública és, virtualment, l'única econòmicament viable per portar els seus fills, fet aquest que és ben aprofitat per l'estat per omplir el cap dels infants amb les ruqueries inherents a un estat amb un fort substrat marxista.

D'altre banda, si hom creu que per dur els seus fills a l'escola privada esquiva la malèfica mà de l'estat, va ben lluny d'osques: el temari és pràcticament el mateix. Potser l'única avantatge és el personal i la manera de fer que, tal i com estan les coses, ja és molt, però la qüestió de fons és que, encara que sigui en una escola, els pares haurien de poder escollir què, com i qui ensenya als seus fills.

SER VS. TENIR

Tothom dóna per ben feta l'afirmació que diu que la filosofia xinesa i la occidental són tan diferents com la nit i el dia, però la meva teoria, tot acceptant que la frase és veritat és que, en quant a objectius, són ben compatibles. En efecte, ambdós filosofies cerquen la felicitat de l'individu, entenent com a felicitat el fet de tenir la percepció subjectiva de que has aconseguit els objectius que t'havies proposat. Podríem dir, doncs, que les dues filosofies són eudemòniques.

Allà on difereixen plenament és amb la manera d'aconseguir aquesta ataràxia. Mentre que la filosofia occidental ha intentat donar satisfacció als individus dient-los que han d'actuar per tal de canviar el seu entorn i modelar-lo al seu gust, és a dir, tenir desigs i treballar per aconseguir-los, la filosofia xinesa proclama que la felicitat s'aconsegueix amb la buidor, és a dir, amb la no tinença de desigs.

Des del punt de vista del progrés material, la filosofia occidental s'ha revelat superior, perquè ha permès el capitalisme i el seu inherent alt nivell de vida. La prova és que si la Xina ha volgut créixer ho ha fet adoptant el sistema econòmic occidental, ara bé, en quant a realització personal, ens hem de preguntar si la filosofia occidental no torna als individus un pèl superficials. En aquest sentit, la diferència entre el ser i el tenir, continua del tot vigent...

GEÒRGIA

La zona que avui dia es coneix com a Geòrgia inclou els antics regnes de Colchis i Kartli-Ibèria. Entrà en la influència Romana al segle primer abans de Crist, i el cristianisme esdevingué religió oficial vers l'any 330. A la dominació de perses, àrabs i turcs seguí una edat d'or del país els segles 11è fins el 13è, que fou interromput per la invasió mongola el 1236. Posteriorment, els Imperis Persa i Otomà competiren per establir la seva influència a la zona. Geòrgia fou absorbida per l'Imperi Rus el segle 19è. Després de la revolució russa, el país fou independent durant 3 anys (1918 – 1921), moment que fou incorporat de manera coercitiva a la Unió Soviètica fins que aquest es dissolgué el 1991. El govern d'Eduard Shevardnadze intentà manipular les eleccions legislatives del novembre del 2003, fet que provocà grans protestes i portà a la dimissió del gabinet. En les noves eleccions que tingueren lloc a començaments del 2004, pujà al poder l'actual president, Mikheil Saakashvili, el qual ha fet reformes tant de mercat com democràtiques, però aquest progrés s'ha complicat per dos conflictes ètnics en les regions de Abkhazia i Ossètia del Sud. Aquests territoris estan fora del control del govern central, i són governades per governs no reconeguts els quals no obstant tenen el suport de Russia, que no renuncia a seguir controlant la zona.

Davant l'agressió russa a la Geòrgia democràtica:

Què diran ara els que abonyegaven cassoles a la guerra d'Iraq? Què faran els que sortiren al carrer demanant a crits que s'aturés la guerra? Quines protestes encetaran els que es mobilitzen contra la “ocupació” israeliana de Cisjordània? Quines manifestacions faran els mestres que van dur els nens de parvulari a les manifestacions contra la guerra d'Iraq? I sobretot, ¿no s'adonaran ara que van ser manipulats de la manera més barroera possible per la premsa? ¿Els servirà per reflexionar?