L'INTERVENCIONISME QUE S'ACOSTA

Aquesta setmana, el president del govern espanyol va dir en sessió parlamentària i sense por de fer riure, que la culpa de tota la crisi econòmica actual la té el liberalisme econòmic.

Com sigui que aquest individu ja ens ha demostrat anteriorment i a bastament la seva ignorància, no tan sols per els afers econòmics, sinó en afers d'altre índole, no ha de causar cap sorpresa aquesta nova mostra d'estultícia del qui per desgràcia ostenta el càrrec de president del govern.

No tinc cap esperança que el Sr. Rodríguez llegeixi aquest blog en general i aquest post en particular. Ara mateix el sé ben lluny, desplegant les plomes de paó pel consum intern i fent el ridícul amb les seves, diguem-ne, tesis econòmiques, però en l'improbable cas que arribi a llegir aquest modestíssim blog, voldria dir-li que tots els mètodes d'intervencionisme han fracassat sempre.

Per exemple, la despesa pública no ha creat ni crearà mai llocs de treball addicionals, digui el que digui l'inefable Keynes. Si el govern augmenta els impostos per tal de crear llocs de treball (els únics llocs de treball directes que pot crear un govern són únicament a nivell de funcionari) això vol dir que la menor disponibilitat de diners per part del ciutadà, li farà abaixar el consum de productes, amb el consegüent augment de l'atur, contrarestant, així, l'augment que il·lusòriament havia prèviament creat. Si per contra, l'augment de la despesa pública no ve del cobrament d'impostos sinó de préstecs bancaris, això significarà una expansió del crèdit i un augment de la inflació. Aital expansió del crèdit, pot portar el país a un “boom” temporal, però aquesta prosperitat és merament fictícia, i acaba amb una depressió econòmica. Ara mateix Espanya n'és un clar paradigma, i d'això sí que el president del govern espanyol es podria presentar com a exemple. Com a exemple del que no s'ha de fer en política econòmica, evidentment.

Un altre idea que els intervencionistes i enemics del liberalisme s'ocupen d'escampar a través de les tertúlies radiofòniques, els articles d'opinió i pamflets doctrinaris disfressats de notícia seriosa és la de que en un món capitalista i globalitzat qui en realitat mana són les grans empreses, les quals no tenen escrúpols a l'hora d'estrangular el pobre consumidor-treballador. La realitat ens diu que en una veritable economia de mercat, el consumidor és qui mana. El fet de comprar o no comprar determina, en darrer terme, el què l'empresari ha de produir, i en quina quantitat i qualitat, i això és tant com dir que el consumidor controla els factors de producció laborals i materials, determina si una empresa té beneficis o pèrdues, i un llarg etcètera.

En aquest sentit, podem dir que el lliure mercat és una democràcia on cada cèntim d'euro és un vot.

Si dels governs europeus depengués, ara mateix seríem bombardejats amb un seguit de normes reguladores que vindrien a afegir-se a les que ja tenim, que ja són moltes. La única veu assenyada la he sentit del president sortint dels Estats Units, ben sovint acusat de dimoni pelut, ignorant i alcohòlic, que al “Federal Hall National Memorial “ ha fet un discurs brillant, on si teniu la paciència de llegir-lo, fa un anàlisi ben acurat del problema, desmenteix algunes de les fal·làcies que han circulat i circulen i dóna motius per a una solució relativament ràpida per el seu país. D'altres països, que viuen instal·lats en la demagògia barata i el dogmatisme, encara trigaran, i el pitjor de tot és que qui en sortirà més perjudicat són les classes socials que els governs socialistes tant diuen defensar.

HOSSANNA, OBAMA

Mai no he entès la il·lusió que generen els polítics a molta gent. Personalment crec que aquells han de ser sempre contemplats amb un immens escepticisme i sotmesos a un estricte control.

Oblidant que cadascú de nosaltres som amos del nostre propi destí, n'hi ha que projecten les seves frustracions i la manca de decisió a l'exterior. Així, molts dels meus conciutadans han assistit amb veritable passió a l'espectacle de la confirmació d'Obama com el nou Messies, creient que, tan sols pel fet d'haver sortit elegit, els problemes del món ja són en vies de solució.

Bush, Clinton, Reagan o Carter, per posar uns exemples recents, van ser Governadors abans que Presidents, i per bé o per mal podien presentar unes credencials. Obama no ha tingut mai un càrrec executiu, i per tant només podem endevinar què és el que farà a través de les seves promeses i dels actes fets com a senador.

Pel que fa a les promeses, ha anat prometent unes coses i les seves contràries depenent de les orelles que l'escoltaven, i això farà que, a l'hora de prendre decisions, uns o altres se sentin decebuts.

Naturalment, haurem de deixar-lo governar abans de jutjar-lo. Afortunadament nordamèrica és un país amb una societat civil prou forta, i en el cas que Obama no fes les coses bé, sabran posar-hi remei. De moment, la propera prova de foc la tindrà d'aquí a dos anys, quan han de renovar parcialment la Cambra de Representants. Veurem si podrà mantenir aquesta il·lusió que ha generat o si pel contrari la decepció de certs sectors li passa factura.

Pel que fa a nosaltres, pobre i miserable país, seguirem patint la partitocràcia que tanta mediocritat i vol gallinaci ens ha portat. A tots aquests -especialment progres- que s'han il·lusionat tant i s'han passat dies parlant de les eleccions americanes: ¿No podríem aprofitar més el temps preguntant-nos per què en el nostre país és impossible que surti un fenomen així?

WORDS UNSPOKEN

No tinc ganes d'escriure.

LA CRISI DE LA BANCA

Quan a l'Argentina va passar l'afer del “corralito”, -eufemisme per dir robatori de guant blanc i a gran escala- hom es podia alegrar de viure en un continent que pertanyia al primer món, on la seriositat era la norma en la qual operava la banca. Però vist l'aspecte que està prenent la crisi, la única diferència que hi veig entre el “corralito” i Europa és que els governs sortiran d'avaladors dels bancs.

Però la pregunta sorgeix ràpida com un llamp: ¿És lícit que els bancs, que ens han estat refregant per la cara uns beneficis de dos dígits durant molt i molt de temps, ara pretenguin que els contribuents els paguem les errades financeres i les malversacions? No oblidem que els bancs, dels beneficis, només en donaven la part corresponent a qui en tingués accions, i a ningú més. Aleshores no entenc per què ara els hem de pagar la festa els qui no hi tenim res a veure.

Entenc perfectament que els governs vulguin garantir els dipòsits dels clients dels bancs, altrament, això podria desencadenar una onada de pànic i, em dóna la sensació, no hi ha cap banc que tingui els dipòsits suficients com per garantir els diners que els impositors hi tenen, però si jo fos ministre d'economia, el que faria és el següent:

Proclamar als quatre vents que el govern no donarà els diners dels contribuents a cap empresa privada, que si hi ha algun banc que preveu tenir problemes, que acudeixi al ministeri amb les claus del banc, el qual a continuació seria nacionalitzat. El govern garantiria fins el darrer cèntim d'euro a tot dipositari i client, i quan el banc estès sanejat seria subhastat per tal de que el govern recuperés la inversió feta per mantenir el banc operatiu. L'inconvenient? Qui tingués accions del banc ja se les podria posar en li cabessin, perquè aquelles accions passarien a valer 0 euros.

Això, però, no passarà pas. La totalitat dels partits polítics es financen amb crèdits que els concedeixen els bancs per, més tard, condonar-los el deute. Aquest és el preu que paguen els bancs per tenir la influència necessària per tal que el govern legisli i actuï en llur interès.

INTERVENIR O NO INTERVENIR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

Mirant dades sobre llibertat econòmica i política dels països del món que ha fet l'Institut Frasier, i centrant-se en Amèrica Llatina, hom veu clarament que Xile sobrepassa a tots els països del seu entorn. Aquest país està situat en el lloc 20è de 130 en quant a llibertat de comerç, competència i mercats, mentre que els països que l'envolten, Argentina, Bolívia i Perú, estan situats als llocs 74, 63 i 48 respectivament. De fet, Xile té fins i tot una millor posició que Espanya, França, Suècia o Noruega, per posar uns exemples. Un altre detall a tenir en compte, és que des de 1995 fins al 2004 l'augment de la renda per capita dels xilens fou del 25% de mitjana, mentre que la de Sud-amèrica fou del 10%.

Que la llibertat política i econòmica van estretament lligades, es confirma per exemple amb el cas de Veneçuela. Malgrat la riquesa generada pel petroli, aquest país té l'índex de llibertat econòmica més baix de tota Amèrica llatina, i el 5è més baix de tots els països que es mesuren en aquest rànquing, i encara pitjor, entre el període de 1995 al 2004, en comptes d'un augment de la renda per capita que he esmentat abans per els països de Sud-amèrica, en el cas de Veneçuela fou una baixada d'aquesta renda, una mostra molt clara de tenir un govern intervencionista i subsidiari.

Tornant en el cas de Xile, hi han unes preguntes que m'assalten. ¿Estaria Xile en aquesta posició si Augusto Pinotxet no hagués fet el cop d'estat i Salvador Allende hagués consumat la deriva comunista de Xile? Perquè ja sabem tots que Allende era un fervent admirador de Stalin, que el seu govern s'emmirallava amb Cuba i que era partidari de la “violència revolucionària”.

La resposta a aquesta pregunta òbviament és que no. Suposant que Xile finalment s'hagués tret de sobre la dictadura comunista en la qual anaven a caure, dubto molt que s'haguessin fet les reformes necessàries per assolir el lloc on són ara.

L'altre pregunta és: ¿Aleshores, estava justificat el cop d'estat? La resposta també ha de ser que no, perquè al cap i a la fi Allende fou escollit democràticament. I és aquí quan el dilema està servit. ¿S'ha de deixar que un país s'equivoqui o s'ha d'intervenir per evitar mals majors? ¿De quins mecanismes disposa la democràcia per evitar que se l'elimini? ¿Són totes les societats civils de tots els països democràtics prou fortes per evitar per si soles les derives dictatorials?

AVARS I DESVERGONYITS

Es pot dir més alt però no més clar. Escolteu i vegeu a Francesc Sanuy a Vilaweb.

UNA DE LES PITJORS ESCOLES

Ja no som només uns quants que ho diem. Fins i tot la Fundació Jaume Bofill, en un estudi realitzat, assegura que l'escola pública catalana està situada en el penúltim lloc del països de la OCDE.

Mentrestant, l'única preocupació dels mestres és que no es privatitzi l'escola pública, i preparen unes jornades de vaga contra l'intent -minso i ridícul- de la classe política catalana per mirar de millorar aquesta situació. Tot plegat, em sembla un intent immoral dels professors per mirar de defensar els seus privilegis de casta funcionarial. I és que, en una situació de meritocràcia, la major part es trobarien escombrant carrers.

(DES)EDUCACIÓ SEXUAL

Tenir unes idees rígides sobre sexualitat i aplicar-les a la vida diària implica haver-ne de pagar un preu. Si hom té fills adolescents i per tota educació sexual se li diu que no pot practicar sexe fins que arribi al matrimoni, pot ser que se't presenti una sorpresa en forma de filla prenyada o de fill responsable de que una noia quedi en estat.

Ens agradi o no, els adolescents mantindran relacions sexuals, perquè és llei de vida i els temps han canviat. Ja no estem en aquells anys en que l'ascendent dels pares i la por feien que algunes parelles no practiquessin sexe fins arribar al matrimoni. Ara el sexe s'ha banalitzat i ni tan sols fa el respecte de fa una vintena d'anys.

Malgrat tot, reconec el dret dels pares d'educar els seus fills com estimin més oportú, i ningú no té dret a ficar-s'hi, per retrògrades que ens semblin les seves idees ni pel fet de que un dels progenitors es presenti a unes eleccions.

PROPOSTES QUE GRINYOLEN

No m'estranya l'adoració que els nostres mitjans de comunicació senten per Barak Obama, fins ara aquest senyor ha venut fum i eslògans, i tots sabem la fascinació pels titulars que senten els nostres mitjans de comunicació. És lògic. Els estalvia molta feina: ja tenen els titulars i no han d'examinar els discursos perquè no hi ha res a examinar de tanta buidor.

De tota manera, admeto que el seguiment que s'estava fent al Partit Demòcrata estava plenament justificat; hi havia una pugna entre dos pesos pesants i la lluita era molt interessant. Ara però, la guerra ja ha acabat, i el minutatge dedicat a Mr. Obama supera, de llarg, el que dediquen a Mr. McCain, la qual cosa porta a pensar que els nostres mitjans de comunicació ja han fet la tria, i com sempre, no saben que les seves creences i idees, per molt legítimes que siguin, ni són notícia ni ens interessen. Imagino que això no els ho devien ensenyar a les facultats de periodisme, què hi farem...

Malgrat tot, no puc deixar de dedicar unes ratlles a les notícies que vaig sentir ahir, així que Morfeu em va deixar d'acotxar entre els seus braços. Un cop més, a la nostra premsa se li queia la baba dient que Barak Obama havia triomfat espectacularment en la convenció que havia tingut lloc a Denver per tal de designar-lo candidat de manera oficial. La mateixa premsa va reconèixer que Mr. Obama no és res més que un souflé, perquè va dir que per primera vegada ha presentat propostes. De les que vaig sentir, dues em van cridar especialment l'atenció, per antagòniques i contradictòries. Per un cantó, va dir que volia rebaixar els impostos a la classe mitjana (cosa que està molt bé), però per l'altre cantó, va dir que volia implantar la medecina universal, és a dir, una mena de seguretat social comunista com la que tenim a Europa.

Seria interessant que algú preguntés a Mr. Obama com pensa pagar l'augment de la despesa que causaria la instauració de la medicina universal si a més pretén abaixar els impostos. Quina de les dues promeses pensa incomplir?

ENSENYAR ALS FILLS

El febrer d'enguany, un tribunal de Los Angeles va sentenciar contra l'escolarització a casa, és a dir, que fossin els mateixos pares els que fessin de mestre als seus fills. La part perdedora va presentar al·legacions i ara un tribunal superior ha cregut ajustat a dret el fet de permetre els pares educar els fills a casa.

Un dels problemes és que aquest dret no serà automàtic, sinó que s'haurà de sol·licitar, però com a mínim, els pares que estimin oportú ensenyar ells mateixos els seus fills ho podran fer, prèvia sol·licitud. Aquí, en canvi, encara creiem que els nostres fills pertanyen a l'estat, i els hi regalem durant uns quants anys per tal que ens els “adoctrinin”, i ens han escanyat tan a impostos, que per a la immensa majoria de famílies l'escola pública és, virtualment, l'única econòmicament viable per portar els seus fills, fet aquest que és ben aprofitat per l'estat per omplir el cap dels infants amb les ruqueries inherents a un estat amb un fort substrat marxista.

D'altre banda, si hom creu que per dur els seus fills a l'escola privada esquiva la malèfica mà de l'estat, va ben lluny d'osques: el temari és pràcticament el mateix. Potser l'única avantatge és el personal i la manera de fer que, tal i com estan les coses, ja és molt, però la qüestió de fons és que, encara que sigui en una escola, els pares haurien de poder escollir què, com i qui ensenya als seus fills.