diumenge, 5 d’agost de 2007

IMPOSTS = ROBATORI

Avui, en escriure aquest post, penso demostrar de manera pràctica i fefaent, que els imposts són un robatori.

Si mirem el diccionari, veurem que en l'entrada de la paraula “robar” hi diu: “Prendre (alguna cosa) a algú cometent un robatori.”

La següent pregunta seria: Què s'entén per robatori? En el mateix diccionari, veiem: “Variant del delicte de furt que alguns drets penals tipifiquen per l'apoderament violent de la cosa robada.”

Hem de reconèixer que l'estat no s'apodera dels nostres diners amb mètodes violents. Vull dir que si no paguem, no ve cap banda a trencar-nos la cara. Els seus mètodes són més subtils. Veiem, doncs, què diu el diccionari per la paraula “furt”: “Acció delictiva consistent a apoderar-se, amb ànim de lucre, d'un bé moble d'altri contra la voluntat del propietari, sense violència o intimidació en les persones ni fent força en les coses furtades (altrament, hom ho considera robatori).”

Aquí la cosa es posa més interessant. En efecte, l'estat s'apodera dels nostres diners amb ànim de lucre, els diners són un bé moble i ens els pren contra la nostra voluntat, (¿Coneixeu algú que pagui els imposts de manera voluntària?) i ara arribem al quid de l'afer: Hem dit que en el cobrament d'imposts no semblava que hi hagués violència, però ¿què me'n dieu de la intimidació? Intimidar és fer agafar por algú, i ja ho crec que l'estat ens fa agafar por a l'hora de cobrar-nos els imposts. Si ho voleu comprovar, no heu de fer altra cosa que deixar de pagar-los.

Així doncs, al haver-hi intimidació, no es pot considerar furt, sinó robatori. Ara ja sabeu contra qui us les haveu.

7 comentaris:

Odalric ha dit...

PLAS! PLAS! PLAS! PLAS! PLAS! (fort aplaudiment!)

Moré ha dit...

:) La pregunta que jo et faig és , li debem alguna cosa a la societat ?

Anònim ha dit...

Com ja ha dit l'odalric... aplaudiments!!!!!!!!!

Molt bo, espia.

petons,

carme

espiadimonis ha dit...

Gràcies a tots pel vostre recolzament.
Moré,
De fet, jo no crec que li deguem res a la societat, més enllà de les contribucions (monetàries o de temps) que un, voluntàriament, li vulgui donar. Penso que la societat no és un sol cos, sinó la reunió d'una sèrie d'individus cada un d'ells per la seva raó particular, però mai actua amb un sol pensament, encara que algú (govern i mitjans de comunicació) ens ho vulguin fer creure. Em fa molta gràcia sentir coses com ara: "Els catalans (o francesos o americans o anglesos) són així o són aixà...", com si tots ens haguéssim posat d'acord. I és que la societat no deixa de ser una entelèquia.

Xevi ha dit...

Penses que els impostos haurien de ser voluntaris? Que aquell qui volgués, pagués els impostos, empreses incloses, però voluntàriament?

espiadimonis ha dit...

Xevi,
Potser no m'he explicat bé. Els imposts, per definició, mai no poden ser voluntaris. Això no funcionaria de cap de les maneres perquè ningú no els pagaria. Tot i així, la gent que viu una al costat de l'altre podrien posar-se d'acord en compartir certes despeses, per exemple, reparar el carrer on viuen o dotar-se d'un sistema de defensa contra els lladres. Era a aquest tipus d'exemples que jo em referia quan anomenava unes hipotètiques contribucions voluntàries. Un anarco-capitalista de debò advoca per la desaparició de l'estat, malament aniria si, malgrat tot, el defensés. ;-)

Artur ha dit...

En una societat moderna és obvi que cal pagar impostos i això sempre es farà de forma obligatòria. La voluntarietat no pertany a la recaptació sinó a les ONG (que són quasi-estats des del punt de vista de la moral laxa-progre).

El problema radica en que ara els estats, especialment el nostres, són un compendi entre empresa amb costos estructurals immensos i ONG's. Cal mantenir un raguitzell impressionant de persones que només administren el propi estat i això és un peix que es mossega la cua. L'excedent monetari es destina a accions d'ONG que només fan que donar vots (és allò de fer "coses per la gent" en el sentit més demagògic).

L'estat ha de ser una administració mínima per garantir els drets bàsics. Si es fixem bé resulta que el meu dret bàsic a la propietat és menystingut pel propi estat ja que m'expolia. El meu dret bàsic a la seguretat és menystingut perquè no hi ha policies i la llei no es cumpleix.

I així seguiríem molta estona.

Bones vacacances