dilluns, 21 d’abril de 2008

LA PRIMAVERA

Com cada any, la primavera arriba fidel a la seva cita i, tal com diu l'enunciat, la primavera la sang altera. Possiblement això es nota molt més si observem la natura, però els humans encara no estem tan allunyats d'aquesta com perquè no en notem els efectes. Doncs sí, només que siguem una mica observadors ens adonarem que la proporció de jovenets que es petonegen, és superior a la mitjana, (tampoc no els cal l'excusa de la primavera, ho reconec).


Quan, caminant pel carrer veig a una parelleta que s'entreté a besar-se, m'assalten sempre una bateria de preguntes que potser jo me les faig perquè amb els anys, la vida t'ensenya que realitat i il·lusió són dues coses massa sovint antagòniques:


Ja ho saben aquests dos que passió i amor són dues coses diferents? Ho sap, també, la gent que s'ajunta o es casa? ¿No serà que l'augment vertiginós dels divorcis ve motivat per la confusió d'ambdues coses, per no saber distingir la passió animal de l'estimació racional i meditada? ¿Ens aturem a pensar-ho, tot això, quan iniciem una relació, o el món gira tan vertiginosament que ja no ens aturem a pensar? I si o quan se'ls acabi la passió, ¿hauran aprés quelcom o, talment com Sísif, hauran de tornar a començar de bell nou, per veure si al capdavall els serveix l'experiència?

6 comentaris:

Jodesh ha dit...

Espia,
Malament si les parelletes joves es fessin massa preguntes; les imprescindibles i prou!
Que tinguis una bona Diada de Sant Jordi i que no et falti l'amor!

espiadimonis ha dit...

Moltes gràcies, Jodesh, et desitjo el mateix per a tu. Però a mi sí que em faltaaaaa :'-(

Rita ha dit...

Aquestes preguntes ens les fem després dels anys i de passar per diferents situacions i tot i així, ningú ens garanteix que no ens pugui passar. Penso que per encertar-la o equivocar-se en aquestes coses no hi ha edat.

És des de fora, quan observem els altres i els seus comportaments, que sí que tenim clar el que fan bé o malament. Però és fàcil, veiem la realitat i no tenim la il·lusió d'ells que és la que distorsiona les coses.
Bona diada de Sant Jordi, espieta! I un petonet :)

espiadimonis ha dit...

Moltes gràcies, Rita. Que tinguis tu també una bona diada. :-)

Artur ha dit...

Estimar és donar-ho tot sense demanar res a canvi. Això fa que tot sigui secundari amb excepció de la parella. La causa, des del meu modest punt de vista, de les separacions i divorcis actuals és, precisament, perquè la vida és molt fàcil. Abans, estar en parella significava llibertat, llibertat d'estimar, de fer, de pensar... avui dia viure en parella, casar-se o qualsevol altra situació de vinculació, implica esforç, abnegació i generositat.

Tot el que és bo costa. És fantàstic aprendre, però té el seu sacrifici. És fantàstic anar en bicicleta, però pujar un coll agota. Tot es fa feixuc, però la satisfacció sempre és superior a l'esforç. Estimar sempre implica la satisfacció de donar i com a bon exemple el tenim els que som pares: tot per als fills i res ens sembla ni feixuc ni carregós.

espiadimonis ha dit...

Artur,
És cert. S'ha perdut la capacitat de sacrifici i la satisfacció de veure una obra realitzada. Avui dia tot ha esdevingut banal i intranscendent, des del sexe fins el treball. Hem arribat a la societat de l'oci i la sobreprotecció. On ens portarà tot això no ho sé, però el que sí sé és que el món ha canviat i canviarà, però no sé si per a bé.