Ara fa uns tres o quatre anys, els caps de govern dels països de la unió europea em van donar un motiu per riure durant una bona estona. En efecte, els polítics es van reunir per parlar de les seves coses i, entre les decisions que van prendre, hi hagué una declaració formal on deien que en el terme de deu anys, portarien l’economia europea a ser la més competitiva del món. No es van prendre la molèstia de discutir com ho farien, només era una declaració, i ja sabem que una declaració, com a tal, no és res. Doncs bé, quan ja han passat uns anys, les economies europees, lluny de ser les més competitives, estan en una situació prou complicada i, cosa més preocupant, existeixen informes que diuen que fins i tot l’economia asiàtica superarà l’europea d’aquí a uns anys. I pensar que ho van dir amb posat seriós i sense por de fer riure!
dilluns, 30 de maig del 2005
dijous, 26 de maig del 2005
LA DICTADURA ECOLOGISTA
No volen centrals nuclears, no volen centrals tèrmiques, tampoc no volen parcs eòlics (es veu que fan lleig), ni línies d'alta tensió per portar l'energia que necessitem des d'altres països. Així, què és el que volen? Viure a les fosques? Que tanquem les fàbriques? Tornar a fer-ho tot a mà, amb el retrocés tècnic i humà que això representaria? I és que sovint em dóna la sensació de viure enmig d'una dictadura ecologista.
dissabte, 21 de maig del 2005
LA CLONACIÓ
Ja fa molt de temps que es parla de la clonació, fins i tot de la humana. Crec que hi ha una confusió terrible sobre el tema, bàsicament deguda a la manca d'informació o manca de claredat quan aquesta existeix. Ara ens han arribat noves extraordinàries de Corea. De la Corea lliure i capitalista, naturalment. Cada vegada és més a prop la possibilitat de clonar òrgans del ésser humà, la qual cosa farà que la possibilitat de rebuig sigui nul•la i la disposició dels òrgans per ser trasplantats feta dins un temps raonable i prou segur. Serà un avenç extraordinari, però cal investigar més i millor, per això no entenc la gent que no està d'acord amb aquesta experimentació. És clar que hi han d'haver normes per garantir el respecte als embrions, però la recerca científica no pot ser aturada per morals retrògrades.
dijous, 12 de maig del 2005
LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA
Els polítics espanyols, tan de dretes com d’esquerres, s’entesten a veure la constitució com una cosa tancada i barrada, i semblen tenir una por cerval a fer el més mínim canvi. Talment com la capsa de Pandora, creuen que el obrir-la comportarà la fuga de vés a saber què, com si haguéssim de quedar tots empestats. Suposo que es deuen sentir còmodes fent de sacerdots constitucionals, i atien la impossibilitat de fer cap esmena pensant que els seus electors som tots estúpids.
Els qui no vàrem votar la constitució espanyola per raons d’edat, ens sentim discriminats pel fet d’haver d’acatar un cos de lleis que uns altres van decidir imposar-nos. Una cosa és haver votat en el seu moment negativament ( i s’entén que aquesta persona s’hi hagi de sotmetre, perquè així funciona la democràcia), però el més just seria que se li donés l’oportunitat de votar-la a cada generació. Per ser més just, s’hauria de posar la constitució espanyola a referèndum cada 20 o 25 anys.
diumenge, 8 de maig del 2005
N'ARIADNA I LA VELLETA
N’Ariadna estava contenta i satisfeta. Finalment havia aconseguit comprar un pis. Era vell i de segona mà però, jove i il·lusa com era i tractant-se del seu primer pis, li semblà el més bonic del món. Tenia un aire antic que pensava aprofitar, però sobretot, el que més li agradava era el trespol. Faria treure el sòcol, això segur, però les rajoles de terra no les trauria per res del món. El pis havia pertangut a una parella de vells que, no tenint fills ni parents pròxims, se l’havien venut per anar a viure en un altre pis més petit que tenien, i amb els diners de la venda, poder acabar de passar una vellesa sense estretors.
Poc després contractà un paleta per fer unes reparacions que considerà imprescindibles, mentre que ella mateixa pensava pintar les parets i les portes. Un dia que, després de treballar, arribà al pis per posar-se a pintar, el paleta li féu a mans un paquet molt envellit i relligat amb un cordill d’espart.
‘L’he trobat dins de la paret, darrera d’un sòcol.’ li digué el paleta.
Era un gruix de cartes, molt velles a jutjar pel seu aspecte. Òbviament, n’Ariadna aquella tarda ja no pintà. En total hi havien 15 cartes, totes adreçades a Na Maria G. que era la velleta a qui comprà el pis. Cap de les cartes portava segell ni direcció on dipositar-les, ni remitent, i totes eren cartes d’amor escrites en castellà en un llenguatge passional i carrincló d’època. N’Ariadna pensà que la vella devia amagar les cartes molts anys endarrera oblidant-se de la seva existència. També pensà que li faria gràcia el recuperar-les, així que decidí portar-les-hi el dia següent.
L’anciana li obrí la porta i s’alegrà molt de veure-la. La féu passar i s’assegueren al sofà. Amb elles hi havia el marit de na Maria, era assegut en una cadira de rodes, però no semblà assabentar-se molt de les coses. Parlaren del pis, de com se l’estimava la velleta, i del perquè l’havien venut, coses que n’Ariadna ja havia sentit, però escoltava per respecte. Una bona estona després, quan la velleta callà, n’Ariadna li revelà la raó per la qual havia vingut i, remenant les pregoneses de la seva bossa, n’extragué el paquet de cartes i l’estengué cap a na Maria, La iaia no feu el menor gest d’allargar la mà ni la seva cara deixà entreveure cap rastre de sentiment.
‘Em sembla, filleta meva, que t’equivoques de mig a mig.’ li digué finalment amb un somrís.
‘Però...’ començà n’Ariadna, i aquí decidí de no dir res més. Que les cartes eren de la vella no admetia discussió, però si feia veure que no ho eren devia ser per alguna bona raó. Així doncs, tornà a desar-se les cartes dins la bossa i s’acomiadaren.
Al dia següent, mentre n’Ariadna intentava recuperar el temps que havia perdut els dos dies anteriors, el timbre sonà i anà a obrir la porta. De bell antuvi es sorprengué de veure-hi la velleta, però de seguida reaccionà.
‘Ve per les cartes, oi?’ preguntà.
La vella assentí i n’Ariadna la féu passar. Encara no tenia mobles, però desembarassà unes caixes i s’hi assegueren. N’Ariadna tornà a allargar-li el paquetet de les cartes a la iaia i aquesta vegada l’agafà, tot i que no les va deslligar en cap moment; es va limitar a donar-li voltes entre els seus dits ossuts i ressecs mentre se’l mirava. Hi van haver uns moments de silenci que la noia no va voler trencar, sabia que la iaia estava recordant i li respectà aquells instants. Finalment, aixecà el cap i començà a parlar:
‘Aquestes cartes portaven més de 60 anys darrera el sòcol, jo mateixa les hi vaig posar i mai m’he vist amb cor de destruir-les. Fou poc després de casar-me amb el meu marit, i les hi vaig deixar perquè pensava que ningú no les trobaria, que es quedarien allà per sempre i que finalment, quan algú enderroqués la casa, desapareixerien per sempre més.’
‘Crec que aquests són uns record dolorosos per a vostè, em sap greu haver-li produït’, s’excusà n’Ariadna.
‘No et preocupis, filleta, tu no ho podies saber i em vas tornar les cartes de bona fe. T’agradaria saber-ne la història?’
‘Naturalment,’ l’animà la noia.
‘El 1937, jo estava promesa al meu marit, però el cridaren per anar a files. Poques setmanes després que ell hagués marxat vaig fer coneixença amb un veí. De fet, feia temps que ens coneixíem, però res més fora de les salutacions de cortesia entre veïns. Però un dia, mentre jo estava al terrat estenent roba, vam parlar durant molta estona. Ell era...com t’ho diria? Diferent. El meu marit era i ha estat un bon home i molt treballador, però sempre seriós, no ha estat mai romàntic ni gens detallista. En canvi, ell era divertit, de qualsevol cosa li trobava poesia. En fi, em vaig enamorar de debò. Vam parlar moltes altres vegades, sempre emparats en la seguretat del terrat. Però tot i que estava enamorada, no perdia de vista que estava promesa. Que faria? Bandejar el meu promès o tallar la relació amb qui estava realment enamorada? Avui dia, la resposta pot semblar fàcil, però en aquells temps no ho era pas. Per sort o per desgràcia, el destí va decidir per mi. Ell també fou cridat a files. Em va prometre que m’escriuria i així ho féu. De tant en tant en rebia una d’ell, però ho feia de manera camuflada: enviava una carta a una seva germana, i dins la carta hi havia la que m’havia d’arribar a mi. Ella, que n’estava al corrent, me la donava.’
‘Vet aquí perquè anaven sense segell’, pensà n’Ariadna.
‘De cop, succeïren dues coses, el meu promès tornà mal ferit i la germana deixà de rebre cartes. Em vaig preocupar molt per això darrer, però tothom es pensà que la meva autèntica preocupació fou pel promès...Ell s’anà restablint, i jo, sense saber res de l’altre. Es va acabar la guerra i, el meu promès, gràcies a les influències de certa gent, no fou represaliat i el nostre casament fixat. Tan la germana com jo mateixa, ens pensàvem que ell havia mort al front, però cap notícia ens arribava, tot i les gestions que feien els seus pares. Jo estava trista i angoixada, m’anava a casar amb una persona que no m’estimava i mentrestant, no sabia res del meu autèntic enamorat. Finalment, i quan mancava una setmana per les noces, ens arribà la tràgica notícia. Ell estava detingut i, no sabíem perquè, amb una sentència a mort al damunt. L’havien d’executar precisament el mateix dia que em casava. Els seus pares i la germana anaren a visitar-lo i al mateix temps a demanar clemència. De res els serví. A mi m’hagués agradat anar-hi, però òbviament no vaig poder. El varen afusellar el dia que em casava i el que havia de ser el dia més feliç de la meva vida, es convertí en el més infernal. No et puc pas explicar com em sentia i si no hagués estat pecat, m’hauria llevat la vida. Jo plorava a cor què vol, però tothom pensava que ho feia de felicitat. Que cecs estaven! Com si no es veiés la diferència! Fou aleshores que vaig decidir amagar les cartes. I vaig utilitzar un amagatall que em va ensenyar el meu germà i que morí de tuberculosi quan tenia 10 anyets...Per sempre més han estat allà’
N’Ariadna observà a la velleta amb els ulls humitejats. Ella però, estava molt sencera, segurament perquè ja no li quedaven llàgrimes o tal vegada havia tingut molts anys per guarir-se. La iaia s’aixecà i digué:
‘No les vull aquestes cartes, però encara ara no les puc llençar’
‘Si vol, les podem tornar a posar dins el forat del sòcol i quan posi el nou, quedaran allà tapiades per sempre més.’
La vella hi estigué d’acord.
Dos dies més tard, n’Ariadna tornà posar el paquet dins el forat, i poc desprès, el paleta el tancà i hi posà una nova peça de sòcol, i mentre el veia feinejant, pensà que les cartes lapidades eren com una metàfora. Hi enterrava la barbàrie guerrera de l’època i, a més, la hipocresia de no poder viure amb qui més li agradés pel temor del què diran.
Poc després contractà un paleta per fer unes reparacions que considerà imprescindibles, mentre que ella mateixa pensava pintar les parets i les portes. Un dia que, després de treballar, arribà al pis per posar-se a pintar, el paleta li féu a mans un paquet molt envellit i relligat amb un cordill d’espart.
‘L’he trobat dins de la paret, darrera d’un sòcol.’ li digué el paleta.
Era un gruix de cartes, molt velles a jutjar pel seu aspecte. Òbviament, n’Ariadna aquella tarda ja no pintà. En total hi havien 15 cartes, totes adreçades a Na Maria G. que era la velleta a qui comprà el pis. Cap de les cartes portava segell ni direcció on dipositar-les, ni remitent, i totes eren cartes d’amor escrites en castellà en un llenguatge passional i carrincló d’època. N’Ariadna pensà que la vella devia amagar les cartes molts anys endarrera oblidant-se de la seva existència. També pensà que li faria gràcia el recuperar-les, així que decidí portar-les-hi el dia següent.
L’anciana li obrí la porta i s’alegrà molt de veure-la. La féu passar i s’assegueren al sofà. Amb elles hi havia el marit de na Maria, era assegut en una cadira de rodes, però no semblà assabentar-se molt de les coses. Parlaren del pis, de com se l’estimava la velleta, i del perquè l’havien venut, coses que n’Ariadna ja havia sentit, però escoltava per respecte. Una bona estona després, quan la velleta callà, n’Ariadna li revelà la raó per la qual havia vingut i, remenant les pregoneses de la seva bossa, n’extragué el paquet de cartes i l’estengué cap a na Maria, La iaia no feu el menor gest d’allargar la mà ni la seva cara deixà entreveure cap rastre de sentiment.
‘Em sembla, filleta meva, que t’equivoques de mig a mig.’ li digué finalment amb un somrís.
‘Però...’ començà n’Ariadna, i aquí decidí de no dir res més. Que les cartes eren de la vella no admetia discussió, però si feia veure que no ho eren devia ser per alguna bona raó. Així doncs, tornà a desar-se les cartes dins la bossa i s’acomiadaren.
Al dia següent, mentre n’Ariadna intentava recuperar el temps que havia perdut els dos dies anteriors, el timbre sonà i anà a obrir la porta. De bell antuvi es sorprengué de veure-hi la velleta, però de seguida reaccionà.
‘Ve per les cartes, oi?’ preguntà.
La vella assentí i n’Ariadna la féu passar. Encara no tenia mobles, però desembarassà unes caixes i s’hi assegueren. N’Ariadna tornà a allargar-li el paquetet de les cartes a la iaia i aquesta vegada l’agafà, tot i que no les va deslligar en cap moment; es va limitar a donar-li voltes entre els seus dits ossuts i ressecs mentre se’l mirava. Hi van haver uns moments de silenci que la noia no va voler trencar, sabia que la iaia estava recordant i li respectà aquells instants. Finalment, aixecà el cap i començà a parlar:
‘Aquestes cartes portaven més de 60 anys darrera el sòcol, jo mateixa les hi vaig posar i mai m’he vist amb cor de destruir-les. Fou poc després de casar-me amb el meu marit, i les hi vaig deixar perquè pensava que ningú no les trobaria, que es quedarien allà per sempre i que finalment, quan algú enderroqués la casa, desapareixerien per sempre més.’
‘Crec que aquests són uns record dolorosos per a vostè, em sap greu haver-li produït’, s’excusà n’Ariadna.
‘No et preocupis, filleta, tu no ho podies saber i em vas tornar les cartes de bona fe. T’agradaria saber-ne la història?’
‘Naturalment,’ l’animà la noia.
‘El 1937, jo estava promesa al meu marit, però el cridaren per anar a files. Poques setmanes després que ell hagués marxat vaig fer coneixença amb un veí. De fet, feia temps que ens coneixíem, però res més fora de les salutacions de cortesia entre veïns. Però un dia, mentre jo estava al terrat estenent roba, vam parlar durant molta estona. Ell era...com t’ho diria? Diferent. El meu marit era i ha estat un bon home i molt treballador, però sempre seriós, no ha estat mai romàntic ni gens detallista. En canvi, ell era divertit, de qualsevol cosa li trobava poesia. En fi, em vaig enamorar de debò. Vam parlar moltes altres vegades, sempre emparats en la seguretat del terrat. Però tot i que estava enamorada, no perdia de vista que estava promesa. Que faria? Bandejar el meu promès o tallar la relació amb qui estava realment enamorada? Avui dia, la resposta pot semblar fàcil, però en aquells temps no ho era pas. Per sort o per desgràcia, el destí va decidir per mi. Ell també fou cridat a files. Em va prometre que m’escriuria i així ho féu. De tant en tant en rebia una d’ell, però ho feia de manera camuflada: enviava una carta a una seva germana, i dins la carta hi havia la que m’havia d’arribar a mi. Ella, que n’estava al corrent, me la donava.’
‘Vet aquí perquè anaven sense segell’, pensà n’Ariadna.
‘De cop, succeïren dues coses, el meu promès tornà mal ferit i la germana deixà de rebre cartes. Em vaig preocupar molt per això darrer, però tothom es pensà que la meva autèntica preocupació fou pel promès...Ell s’anà restablint, i jo, sense saber res de l’altre. Es va acabar la guerra i, el meu promès, gràcies a les influències de certa gent, no fou represaliat i el nostre casament fixat. Tan la germana com jo mateixa, ens pensàvem que ell havia mort al front, però cap notícia ens arribava, tot i les gestions que feien els seus pares. Jo estava trista i angoixada, m’anava a casar amb una persona que no m’estimava i mentrestant, no sabia res del meu autèntic enamorat. Finalment, i quan mancava una setmana per les noces, ens arribà la tràgica notícia. Ell estava detingut i, no sabíem perquè, amb una sentència a mort al damunt. L’havien d’executar precisament el mateix dia que em casava. Els seus pares i la germana anaren a visitar-lo i al mateix temps a demanar clemència. De res els serví. A mi m’hagués agradat anar-hi, però òbviament no vaig poder. El varen afusellar el dia que em casava i el que havia de ser el dia més feliç de la meva vida, es convertí en el més infernal. No et puc pas explicar com em sentia i si no hagués estat pecat, m’hauria llevat la vida. Jo plorava a cor què vol, però tothom pensava que ho feia de felicitat. Que cecs estaven! Com si no es veiés la diferència! Fou aleshores que vaig decidir amagar les cartes. I vaig utilitzar un amagatall que em va ensenyar el meu germà i que morí de tuberculosi quan tenia 10 anyets...Per sempre més han estat allà’
N’Ariadna observà a la velleta amb els ulls humitejats. Ella però, estava molt sencera, segurament perquè ja no li quedaven llàgrimes o tal vegada havia tingut molts anys per guarir-se. La iaia s’aixecà i digué:
‘No les vull aquestes cartes, però encara ara no les puc llençar’
‘Si vol, les podem tornar a posar dins el forat del sòcol i quan posi el nou, quedaran allà tapiades per sempre més.’
La vella hi estigué d’acord.
Dos dies més tard, n’Ariadna tornà posar el paquet dins el forat, i poc desprès, el paleta el tancà i hi posà una nova peça de sòcol, i mentre el veia feinejant, pensà que les cartes lapidades eren com una metàfora. Hi enterrava la barbàrie guerrera de l’època i, a més, la hipocresia de no poder viure amb qui més li agradés pel temor del què diran.
dijous, 5 de maig del 2005
ELS BRITANICS
Ara fa 60 anys que Hitler va ser derrotat i, juntament amb ell, el nazisme es va diluir. Uns anys abans, mentre el món esperava que els Estats Units entressin a la guerra i gràcies al seu enorme potencial escombressin el totalitarisme feixista, només el Regne Unit aguantava en aquelles hores fosques i amargues de la història humana. Els britànics haguessin pogut signar un armistici amb Hitler, doncs ell mateix els hi va oferir manta vegades, però ells sabien que signant un tractat amb Hitler tard o d’hora la seva contribució política a la humanitat s’esfondraria, tot allò pel qual tanta gent havia lluitat esdevindria fum i l’uniformisme estatista s’imposaria. Van preferir vendre’s l’imperi, continuar essent lliures i mantenir l’hegemonia de les seves idees dins el món.
Tot això ve a tomb perquè en aquestes eleccions al parlament britànic, els periodistes nostrats, ignorant del tot la història passada i recent dels britànics, s’entesten a dir-nos que Blair guanyarà les eleccions “malgrat” la guerra del Iraq, centrant la “informació” que ens donen en un tema que pel què es veu, no inquieta massa als britànics. Una vegada més, confonen la realitat amb els seus desitjos. Aquests periodistes ignoren que a la Gran Bretanya, la premsa seriosa no fa demagògia, com ara aquí. Ensems, els britànics tenen una mica més de criteri que nosaltres, i no es deixen arrossegar pels comentaris fora de lloc que algun periodista estigui temptat de fer. Tan difícil és d’entendre que hi van anar per, senzillament, enderrocar Saddam Hussein i de passada alliberar un poble?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)