LA NOIA DEL METRO

La noia del metro va pujar a Gloucester Road, una estació després que jo hi hagués pujat. El tren era ple com un ou, gairebé no s’hi cabia i es va haver de posar al meu davant, gairebé a tocar, tan junts que semblava que festegéssim. Portava unes ulleres de sol –al metro!- absolutament opaques. Allò sí que era jugar brut, posar-se unes ulleres tan fosques impedeix que un pugui llegir els ulls de qui té al davant. “No vols que et miri els ulls?” vaig pensar, “Doncs et miraré a tu!”. Em vaig dedicar a observar-li el físic –dissimuladament- durant el trajecte que vam compartir. Li vaig calcular vint o vint-i-dos anys, era prima, rossa de cabell i bruna de pell, vaig pensar que prenia raigs UVA. Portava uns penjolls al coll, em vaig fixar especialment en un que hi duia dues menes d’estampetes de la mida d’una ungla del dit gros, en les quals hi duia impresa la imatge de la mare de Déu, no sé si perquè era catòlica o simplement, és una moda. Vestia una samarreta blanca de canalé, de tirants. No portava sostenidors perquè no els necessitava i tenia els braços força peludets per ser una noia, tot i que rossos com eren els pèls, no es veien molt. Duia una faldilla que li arribava a mitja cuixa, de color verd poma feta d'aquella roba que sembla que estigui arrugada, i amb dues sanefes reixades al voltant, (naturalment, la faldilla duia folre). No vaig poder fixar-me en les cames, estimat lector, perquè de tant junts com estàvem m’era físicament impossible, però de ben segur que les tenia ben tornejades i brunes. Duia un cistell gran fet de palla. Un jersei també de color verd –més fosc que el de les faldilles- feia de tapadora del cistell. Tan sols hi treia el cap una botella que em semblà que era de suc de fruites. Finalment vam arribar a Picadilly i vaig baixar del vagó donant les gràcies als déus per haver pogut compartir un instant en el temps i un lloc en la immensitat del espai amb la noia del metro.

INSTANTÀNIA DE LONDRES

Potser degut al fet que la primera ciutat estrangera que vaig visitar era Viena, (exceptuant Madrid, que no la compto perquè no hi vaig anar a fer turisme) que vull comparar cada ciutat que visito amb ella. I totes hi surten perdent. Tot i això Londres m'ha agradat, potser perquè hi tinc debilitat. Al contrari que Viena, que encara podria ser una ciutat imperial, Londres sembla exactament el què és, les restes d'un imperi i d'un passat gloriós que els anglesos s'esforcen a no perdre del tot.
Pel poc que he vist, Londres m'ha semblat molt cosmopolita i tenen el tema de la immigració molt millor resolt que aquí. Al barri que em vaig allotjar, Bayswater, n'és una mostra ben clara. Queensway, un carrer que arrenca al Kensington Gardens i acaba a Westbourne Grove és una artèria vital del barri, és ple de botigues i restaurants de totes les especialitats del món. Vietnamites, egipcis, beduïns, xinesos, indis, marroquins, italians i també hamburgueseries. Les botigues són principalment orientades a turistes i hi venen les típiques ruqueries destinades a ells.
Al mateix Queensway, una noia està repartint papers. M'encurioseix la manera com ho fa: Quan algú passa pel seu costat, aixeca el braç, però no ho fa doblegant el colze, sinó totalment recte i l'aixeca 90 graus, quan ho fa sembla un autòmat. Tant si la gent li agafa com si no, fa la mateixa cara com de resignació. Els papers que reparteix són de un restaurant indi, el "Pride of India" que és a un carrer de distància en paral·lel. Quan veig tot això, és mitja tarda i vaig cap al hotel després d'un dia esgotador, allí em dutxo i m'estiro al llit, no era el meu propòsit però m'adormo durant gairebé tres hores, quan surto al carrer per cercar un lloc per sopar, la noia repartidora encara hi és i tot passant pel seu costat, m'allarga la mà per donar-me un dels papers. Tot i tenint molt clar que no aniré a sopar a un indi, li agafo un paper, només perquè em fa pena i vull treure-li un paper de sobre per veure si els acaba aviat i pot tornar a casa seva...

EL REI VA NU. LI HO DIEM?

Des que George W. Bush va arribar a la presidència del seu país, se l’ha titllat de poc menys que d’ignorant, no entraré aquí a discutir si ho és o no, crec que la majoria de presidents de govern, primers ministres i presidents de república no acostumen a destacar per la seva perspicàcia, però el mèrit d’aquesta gent és conèixer les seves limitacions i rodejar-se d’assessors i consellers que l’orientin en la seva manera de fer.
Escric tot això perquè no deixa mai de sorprendre’m la gent que titlla d’ignorants certs polítics forans al mateix temps que en fan dura befa i escarni, mentre s’obliden dels ases que tenim a casa. En efecte, ¿algú s’ha molestat a esbrinar el trist paper que va fet el president del govern espanyol a la darrera cimera europea? Aquest home és un ignorant integral en matèria econòmica i política internacional. Quan va assolir la presidència del govern, va escopir a la cara d’un país amic i es va convertir en improvisat escolanet de Chirac i Schroeder. Potser perquè coneixen la dita “Roma no paga els traïdors”, aquests dos elements l’han deixat a la deriva i més sol que un mussol a l’hora de negociar fons monetaris dins d’Europa. Mentre altres polítics van intervenir (amb més o menys fortuna) ell es va estar mirant les mosques com passaven, demostrant que és un autèntic demagog i un populista.

EUROPA JA FA PENA

El debat que s’està produint aquests dies a la UE, indica fins a quin punt està podrit l’edifici europeu. Cantades les exèquies i enterrada ja la constitució ara el tema de conversa és el pressupost pels següents anys. Alemanya, el país que més diners aporta, està ara com ara fora de joc: en efecte, els problemes que arrossega aquest país són molts, un estat del benestar totalment insostenible, un canceller inútil ( de fet, segons diuen, el més inoperant d’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial), i les eleccions que han de venir, fan d’Alemanya un país en hores baixes. Anglaterra és el segon país que més aporta, i no vol renunciar de cap manera al famós xec britànic. El anglesos no han vist mai la unió europea amb bons ulls, la troben massa jacobina, cosa contra la qual ells han sacrificat moltes de llurs vides. I França, aquest país que voldria crear una Europa a la seva imatge i semblança, una Europa culturalment genocida, centralista i opressora de la diversitat, viu de les ajudes Europees, en concret de la PAC, doncs és el país que més diners rep per aquest motiu, la qual cosa l’ajuda a mantenir el vot agrícola francès captiu. Dels països anomenats “PIGS”, o sigui, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya millor no parlar-ne, i en quant els països orientals que s’hi ha incorporat recentment, s’ho miren tot de manera atònita, i tal com ha dit un antic conseller del govern Hongarès, ”Els nous membres havien acceptat que els sentiments xauvinistes havien de ser enterrats però, si el missatge que els arriba de Brussel·les és que tothom es baralla mirant els seu propi interès nacional, les demandes que els seus polítics defensin els seus propis interessos també augmentaran.”
Que lluny estem de l’Europa somiada! I tot això, per les miserables ànsies de poder que han portat els polítics a construir una Europa dels Estats en comptes d’una Europa dels pobles.

ONANISME POLÍTIC

La comissió europea ha denegat l’ús del català com a idioma oficial dins la unió, tot i això, es podrà fer servir de manera oficiosa, sempre i quant s’avisi amb una setmana d’antelació i ens paguem nosaltres les despeses que generi el procés.
Els polítics nostrats estan molt contents i ens ho han venut com un gran avenç, però de fet, es tracta d’un fracàs sense cap mena de pal·liatiu. Un altre presa de pèl de la politiqueria de vol gallinaci.
Un acord de curta volada fet per polítics de curta volada per a un país de curta volada.

AMATENTS PER A LA LLIBERTAT

“L’experiència ens hauria d’ensenyar a posar-nos en guàrdia per protegir la llibertat quan les intencions del govern semblen ser benèfiques. Els homes nascuts per a la llibertat es mantenen alerta per tal de repel·lir l’agressió a aquesta llibertat per part de dirigents malintencionats. Els més grans perills per a la llibertat s’amaguen en la insidiosa usurpació que porten a terme homes amb bones intencions, però zelosos en excés, i toixos.”

El jutge Louis Brandeis en el cas Olmstead vs. U.S.A l’any 1928