La noia del metro va pujar a Gloucester Road, una estació després que jo hi hagués pujat. El tren era ple com un ou, gairebé no s’hi cabia i es va haver de posar al meu davant, gairebé a tocar, tan junts que semblava que festegéssim. Portava unes ulleres de sol –al metro!- absolutament opaques. Allò sí que era jugar brut, posar-se unes ulleres tan fosques impedeix que un pugui llegir els ulls de qui té al davant. “No vols que et miri els ulls?” vaig pensar, “Doncs et miraré a tu!”. Em vaig dedicar a observar-li el físic –dissimuladament- durant el trajecte que vam compartir. Li vaig calcular vint o vint-i-dos anys, era prima, rossa de cabell i bruna de pell, vaig pensar que prenia raigs UVA. Portava uns penjolls al coll, em vaig fixar especialment en un que hi duia dues menes d’estampetes de la mida d’una ungla del dit gros, en les quals hi duia impresa la imatge de la mare de Déu, no sé si perquè era catòlica o simplement, és una moda. Vestia una samarreta blanca de canalé, de tirants. No portava sostenidors perquè no els necessitava i tenia els braços força peludets per ser una noia, tot i que rossos com eren els pèls, no es veien molt. Duia una faldilla que li arribava a mitja cuixa, de color verd poma feta d'aquella roba que sembla que estigui arrugada, i amb dues sanefes reixades al voltant, (naturalment, la faldilla duia folre). No vaig poder fixar-me en les cames, estimat lector, perquè de tant junts com estàvem m’era físicament impossible, però de ben segur que les tenia ben tornejades i brunes. Duia un cistell gran fet de palla. Un jersei també de color verd –més fosc que el de les faldilles- feia de tapadora del cistell. Tan sols hi treia el cap una botella que em semblà que era de suc de fruites. Finalment vam arribar a Picadilly i vaig baixar del vagó donant les gràcies als déus per haver pogut compartir un instant en el temps i un lloc en la immensitat del espai amb la noia del metro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada