Si una cosa m'agrada de la civilització humana són les lleis que ha fet per tal de poder viure en comunitat. Naturalment, em refereixo a lleis promulgades per parlaments democràtics, a lleis que han estat consensuades per la major part possible de diputats i encaminades a garantir la seguretat i convivència del grup de humans que protegeix. El que no m'agrada és que els govern s'immisceixi en els afers privats de la gent, però això ja seria tema d'un altre post.
Del què em vull referir ara és de la necessitat que tenim de respectar la llei per a una millor convivència. Personalment, sóc un fervent partidari de l'imperi de la llei, crec en la paraula donada i crec en les signatures estampades en els contractes, i és per això que no m'agrada el que ha fet el president de Bolívia. Els contractes es signen per tal de complir-los, i no serà amb la coacció de la força bruta que es guanya credibilitat a nivell internacional.
Ignoro del tot si els contractes signats entre el govern Bolivià i les petrolieres eren uns contractes perjudicials pel govern, però si així fóra, el govern hagués pogut asseure's a una taula de negociació, parlar amb els governs d'on procedeixen les firmes petrolieres o bé anar a parlar amb organismes internacionals per tal de pressionar aquelles.
Però potser el pitjor de tot és el pendent lliscant per on el president Bolivià ha començat a anar. Ara han estat les petrolieres, demà seran les empreses mineres, l'altre les que exploten els recursos forestals i al capdavall, tot el país restarà nacionalitzat. No és la primera vegada que a Bolívia es nacionalitzen les empreses, i sempre la cosa sempre ha acabat com el rosari de l'aurora. No han aprés la lliçó i ara han tornar a repetir l'experiment, tal vegada a instàncies del bípede que governa Veneçuela, que és qui belluga els fils de Evo Morales. Per acabar, aquí va un vaticini: les eleccions lliures i democràtiques s'han acabat a Bolívia per a un llarg període d'anys.
2 comentaris:
Em sembla que el que ha escrit aquest article sobre Bolivia no ha viscut mai al dur mon real. Diu que respecta els contractes. Quan, nomes sortir de la Universitat, vaig començar a treballar, el primer que em va sorprendre, a mi, fill d'un petit comerciant que feia els seus tractes de paraula i mai no en va trencar cap, va ser el concepte de contracte que hi ha a les grans empreses. Un contracte no es un pacte definitiu mai, sino un acord de principi que cadascuna de les parts pensa modificar, o senzillament trencar, quan la relacio de poder entre les parts li ho permeti. Els contractes estan en renegociacio permanent des que neixen fins que moren, i aixo passa sobre tot en els contractes a llarg termini, com els de les obres publiques. Un contracte que encara es viu, com el de Bolivia i les petroleres es renegociable, i es renegocia. Quan les petroleres el van signar van tenir bones condicions perque la relacio de forces amb el govern (corupcio inclosa) els ho va permetre. Ara que la relacio ha canviat, el contracte canvia. Pensar el contrari es simplista.
Pel que fa al "imperi de la llei," doncs ja es nomes una frase feta com qualsevol altra. Desde que les lleis es fan a la mesura del que millor paga als nostres teorics representants, es problematic que una persona amb dos dits de front es senti copromes amb qualsevol llei. Per una altra part, els governs no son els primers a violar la llei quan els conve? Qui va inventar els paradisos fiscals sino els governs que els van veure com una font de financiacio? Qui permet la immigracio"ilegal" sino els governs al servei dels empresaris que volen ma d'obra barata o clients pels pisos de paper dels seus patrocinadors?
En el que si crec en en la paraula i el compromis personal amb algu a qui respectes. La resta es farfolla.
Magnífic! Veig que està d'acord amb mi en relació al paper que els governs haurien de tenir en els afers de la gent: Cap ni un!
Publica un comentari a l'entrada