divendres, 1 de febrer del 2008

QUO VADIS, CATALÀ?

La catalana és una cultura minoritària resultat d'haver estat prohibida i perseguida durant anys i panys. Des que el general Franco deixà el poder per llei de vida (un país que deixa morir un dictador al llit diu molt poc de si mateix) i el català fou oficialitzat, hem assistit per una banda a la discriminació positiva a la que ha estat sotmès a l'escola i per altre banda s'han aprovat lleis les quals han estat inaplicables, com per exemple la de retolació en català del comerços.


A dia d'avui, encara veiem com la normalització del català no ha arribat als cinemes, ni al comandament a distància de la tele, ni a certs llibres, diaris o revistes. Tampoc no ha arribat a l'etiquetatge de productes que comprem a les botigues ni, no cal dir-ho, als carrers de Barcelona i la seva àrea metropolitana.


Veient aquest panorama, molta gent es queixa de la situació i proposa lleis per obligar a la gent a retolar, editar, produir i parlar en català. Però jo penso, ¿no serà que el català està debilitat per culpa, precisament, dels catalans? ¿És que un idioma s'ha de reforçar/créixer o imposar per decret?


Per tot allò que depengui de l'estat, hem d'exigir-li que faci tots els esforços possibles per tal de beneficiar l'idioma i la cultura catalana, però per coses que afecten la societat civil, ha de ser aquesta la que es defensi sola. Totes les coses en aquesta vida costen un esforç, i les coses depauperades, com el català i la seva cultura, l'esforç ha de ser doble, de militància continuada. Que volem anar al cine? Anem-hi però en català. Que volem llegir un diari? Llegim-lo però en català. Que anem al súper? Comprem productes en català. Volem veure tele? Eliminem els canals que no emetin en català.


Consumir coses que no siguin en català i després escandalitzar-se pel seu ús tan limitat per part de la societat és fer trampa, com ho és el fet de córrer cap al govern per tal que legisli sobre una cosa que nosaltres mateixos no sabem fer.

8 comentaris:

Josep (sl) ha dit...

Hem de ser nosaltres que l'hem de promocionar i fer que incorporar el català no sigui un capritx o un luxe si no un valor afegit. Demanar el cafè al bar en català, o entre productes de valor i qualitat similar escollir l'etiquetat en català, anar a comprar mòbils i preguntar quin incorpora el català com idioma incorporat, si una pel·licula o llibre té les versions escollir la versió en català. Amb gestos com aquests el català

Rita ha dit...

Tens tota la raó del món, però també és cert que sovint tendim a no complicar-nos massa la vida, per mandra, per pressa, per no semblar mal educats, per no semblar eternament enfadats,... De tota manera, penso que les empreses haurien de fer que els empleats sabessin o aprenguessin el català, que acabés sent obligatori, i el Govern de la Generalitat que fa tanta despesa en publicitat institucional, viatges i actes, el que hauria de fer és subvencionar les empreses amb la formació dels empleats. És la única via que jo hi veig.

Ferran Porta ha dit...

Jo diria que justament perquè molts ja fem el que tu proposes, el català sobreviu des de fa 300 anys malgrat tenir les pitjors cartes. Si no fos per això, perquè molts catalans som conscients que la nostra cultura només la salvarem nosaltres, el català ja seria a hores d'ara una llengua tan morta com el llatí.

Joana ha dit...

Em fa mal al cor quan llegeixo que el català agonitza i els que en parlen no fan res per revifar-lo.
Però és cert que tot passejant poso l'oïde i sento massa sovint una altra llengua que no és la meva i a casa meva. M'exalto!
Però no defalleixo i continuo amb la meva tossuderia perquè no es pot perdre com aquell que perd un mocador!
Que tinguis una bona setmana...A veure si plou! ;)

espiadimonis ha dit...

josep,
Cert, el català l'hem de mantenir viu a base d'utilitzar-lo i no pas a cop de decret.

rita,
Sí, aquests coses mai han estat fàcils. però entre tots hem de fer el català imprescindible, només així la gent que no el sap es motivarà per aprendre'l.

Ferran,
Tens raó, però jo detecto que de mica en mica es va abandonant aquesta militància activa. Sé que cansa, però cada pas que retrocedim ens costa un esforç doble de recuperar.

Joana,
Fas ben fet de no defallir, no ens podem donar aquests luxes. Si mai perdem la llengua, perdrem la nostra cultura i conseqüentment, la nostra identitat.
La terra necessita la pluja i el català, que el "reguin" per poder créixer.
Bona setmana per a tu també.

Artur ha dit...

La llengua vol militants, vol numantins defensors que se'n sentin cofois de ser-ho i de parlar-la, de llegir-la i d'estimar-la.

El que passa és que tot això vol un sacrifici. Molts polítics, i això sense excloure cap partit, no han volgut estudiar la llengua que parlen, assedegats pel poder i la trona. El veritable catalanista és el que té en la llengua el seu bé més preuat perquè és la seva eina de comunicació, de bellesa, de pensament.

Ovidi Montllor deia: "Aquells que no volen que parlem en català, que llegim en català, que escrivim en català i que pensem en català són els mateixos que no volen que parlem, que llegim, que escrivim i que pensem".

Tot un compendi de saviesa sociològica.

Artur ha dit...

Sóc del teu criteri. L'intervencionisme sancionador ha fet més mal que bé. Sóc, en canvi, partidari de la immersió lingüística. Jo mateix vaig cursar tots els meus estudis en la immersió castellana. Parlo, escric i llegeixo les dues llengües perfectament, amb poques faltes d'ortografia. La diferència amb els estudiants d'ara és que el català, o ho feia pagant i d'amagatotis o no el feia. En acabar la carrera vaig haver d'aprendre'l corre-cuita. Ah, i no vaig patir fracàs escolar pel fet de no rebre l'ensenyament en una llengua que no és la materna.

El problema de la immersió i de les "falses llibertats" és, senzillament, el menyspreu al català. Per als no catalans la nostra llengua és de "segona o tercera categoria". Aquesta és l'arrel del problema.

espiadimonis ha dit...

Artur,
És cert que un dels problemes és, tal com dius tu, el menyspreu a la llengua catalana.
Suposo que una bona part del problema és que els catalans no tenim estat propi. Tot i així, la voluntat del poble per mantenir la llengua és cabdal, i si no, només hem de mirar el cas d'Irlanda, país on la llengua vehicular no és el gaèlic, la seva llengua ancestral, sinó l'anglès. A Catalunya ens pot arribar a passar el mateix. Els únics que tenim la solució som nosaltres, els catalans. Si la utilitzem i creem la sensació que és útil i necessària, els que ens vinguin de fora trobaran necessari i interessant aprendre-la mal que sigui com a eina d'interacció social i promoció personal.