dissabte, 26 de juliol del 2008

L'AMORFISME DE LA MALDAT

Allò que es coneix com a maldat, és a dir, les males accions o les que són moralment reprovables, són inherents a l'ésser humà. Existeixen des que l'home és home i existiran fins que l'espècie humana deixi d'existir.

Només que revisem els llibres d'història observarem que l'anterior paràgraf té tota la validesa objectiva. Des de les conquestes d'una tribu sobre un altre o, a escala més gran, d'un país per un altre, sempre hi ha hagut persones que no han tingut cap mena de respecte cap al proïsme ni cap escrúpol a sotmetre'l.

L'adquisició de tecnologia per part de l'ésser humà, ha fet que la capacitat de fer mal hagi augmentat de manera exponencial i, d'aquesta manera, països petits van poder sotmetre continents sencers o territoris més grans que la pròpia metròpoli, espoliant vides i propietats als nadius.

El zenit de tot això arribà al segle XX, quan la maldat de l'ésser humà trobà l'excusa de la ideologia en un intent de recerca de legitimitat. Adoptà la forma de feixisme i comunisme disfressant-se, en alguns casos, de paternalisme. Gentola sense ni un bri d'humanitat s'apropiaren dels ressorts del poder i disposaren de milions de vides humanes al seu caprici i albir, sense tenir-ne cap dret.

En l'actualitat, la maldat ha trobat un perfecte caldo de cultiu en l'islamisme, i així, una religió necessitada de quantitats d'aire fresc per tal de renovar-se i esdevenir compatible amb una visió més occidental de la vida, ha esdevingut, al estar resclosida, una font d'extremistes que no han dubtat d'utilitzar aquesta religió pels seus propòsits nefands.

En el seu article d'avui a L'Avui, Alfons Quintà escriu, en el darrer paràgraf, sobre individus comunistes que han esdevingut islamistes (i per tant antisemites) en el seu camí infernal de destrucció i maldat, i és que l'antisemitisme mereix una especial menció com a forma de maldat inherent a l'espècie humana.

De bell antuvi, els antisemites, en el seu intent de trobar una excusa per les seves accions, van qualificar el poble jueu de deïcida, més tard aquest poble ha rebut tota mena de blasmes, com ara que eren usurers i per tant lladres o que eren assassins rituals de nens. Actualment, la maldat de l'antisemitisme s'ha disfressat “d'amistat cap al poble palestí” i “jueus dolents que massacren la població palestina”, i és que com hem vist, hem de mentalitzar-nos que SEMPRE haurem de reservar una part de les nostres energies en desmuntar els tòpics i les cabòries dels totalitaris que, igual que els virus, muten i es transformen per poder continuar les seves malvestats.

dilluns, 14 de juliol del 2008

LA GRAN MURALLA

Quan jo era petit, havia sentit a dir que els xinesos van fer la Gran Muralla per impedir ser culturalment influïts per altres països. No sé massa cosa d'història, però suposo que més aviat devia ser per defensar-se de les invasions militars. La versió que m'explicaven també tenia un final: que quan els xinesos se'n van adonar, el món els havia superat en tots els termes.

La “muralla” construïda per Europa, és a dir, les subvencions i les constants travetes a la globalització, sempre m'ha fet recordar aquesta història que sentia de petit. Parlem molt de mantenir l'estat del benestar i tots els privilegis adquirits comportant-nos de manera endogàmica i autàrquica, però els països en vies de desenvolupament no dormen, i arribarà el dia que els europeus, quan vulguem adonar-nos-en, veurem que haurem estat superats per països molt més dinàmics i amb les idees més clares, que rebutgen el sistema de protecció europeu, sistema que ens fa estar agombolats pel papà estat del bressol a la tomba.

diumenge, 29 de juny del 2008

EL KEYNESIÀ

Aquest matí, aprofitant que era diumenge, he romancejat al llit una bona estona. Mentrestant he engegat la ràdio, i poc després han entrevistat una persona la qual han presentat com a catedràtic d'economia. El tema de la entrevista era la crisi, i entre les preguntes que li feien n'hi ha hagut una que m'ha fet adonar que l'home era un keynesià, és a dir, partidari de la intervenció econòmica de l'estat. A la pregunta de si l'estat està fent el necessari per solucionar la crisi, l'individu en qüestió ha respost dient que li semblava que no, que hauria de fer obres públiques i així donar feina a molta gent. També ha dit que s'hauria d'ajudar les empreses a tirar endavant.

Un catedràtic d'economia d'un país que pretén seguir el camí de la modernitat hauria de saber que les obres públiques es financen amb diner públic, i que de la única manera que es pot crear diner públic és prenent-lo al contribuent. Si hi ha crisi, ¿no seria millor deixar el poc diner que els queda als contribuents a les seves respectives butxaques? El diner circularà igualment, perquè aquest país ja no és el d'abans, que entre els seus gens tenia el de l'estalvi. Ara la gent en gasta tants com n'hi entren, entra altres raons perquè els sous són de misèria, i també perquè hem entrat de ple en la societat de consum, i volem tot allò que veiem.

Deixant els diners a les butxaques dels contribuents garantirem que aquests se'ls gastaran amb allò que ells vulguin, mantenint així la seva llibertat individual i assegurant el funcionament dinàmic de l'economia, en el sentit que tot aquell que faci bones ofertes i sigui competitiu, rebrà el premi de l'atenció dels clients.

D'altra banda, les afirmacions del catedràtic eren del tot antagòniques perquè, ¿com es pot ajudar les empreses que deia voler ajudar si prèviament els has cobrat un munt d'impostos per tal de fer unes obres públiques que, a més, no les fas perquè siguin necessàries, sinó per donar feina a un grapat de gent, talment com ho feien els faraons amb les piràmides?

dilluns, 16 de juny del 2008

300

Els humans sentim especial predilecció per les formes geomètriques i els números rodons. Jo no és que en faci gaire cabal, però l'altre dia, remenant per l'editor del blog, m'adoní que m'acostava perillosament als 300 posts. Em van passar per alt el 100 i els 200, però aquest he decidit fer-ne esment.
300 posts en poc més de 4 anys em semblen francament pocs, però per no tenir-ne massa idea del món, ja m'està bé, us ho dic sincerament.
Llegint-ne els dels primers temps, ara els canviaria o, directament, no els escriuria. Igualment passa amb alguns dels comentaris que feia, però em diverteix de veure com "n'estava aprenent". Sempre dic que pel fet d'escriure aquest blog, el primer beneficiat he estat jo mateix, perquè em vaig adonar que era un fervent partidari de la llibertat individual. I què dir de les vegades que he estat temptat de tirar la tovallola? Però després m'hi repenso i crec que els pocs que em llegeixen tindran la paciència suficient com per esperar a que tingui res a dir, el temps per fer-ho, i les ganes d'escriure.
Només em queda donar-vos les gràcies a tots els que en algun moment m'heu acompanyat en aquest periple, i heu contribuït a enriquir aquest pobre blog amb els vostres comentaris...

dimecres, 11 de juny del 2008

L'ÀNIMA DE G.

Quan G. finà, la seva ànima se sublimà cap a l’eternitat, que és on habiten totes els ànimes. Allà l’esperaven totes les seves companyes que mai abans havien adquirit una massa corpòria i n’esperaven el torn. Aquestes havien vist marxar l’ànima de G. 84 anys abans, que per l’eternitat és tan poca cosa com el que dura un viatge en Dragon Khan.

-I què, i què, com ha estat? –demanaven totes les ànimes, excitades, rodejant la que acabava d’arribar.

-Què voleu que us digui, el món és tan perfectible... Llegint els llibres d’història he pogut veure les barrabassades que s’han arribat a fer en nom d’uns ideals. Algunes d’aquestes barrabassades encara es fan avui dia. També he vist la gana i la desesperació, i com la gent es comporta com si hagués de viure sempre, sense pensar que el nostre pas per la terra és molt breu.

Les altres ànimes aviat deixaren d’escoltar-la, en part perquè no volien pas sentir que allà on aspiraven a anar no era pas un camí de roses, i en part perquè arribaven contínuament altres ànimes portant novetats.

L’ànima de G. aviat quedà sola i es posà a pensar. No havia esta fàcil, no, el seu pas per la terra, havia quedat fastiguejada per diverses coses, però també hi havia hagut bons moments. Li havia estat concedit d’escoltar els concerts per violí de Paganini, havia pogut veure “Horizontes de Grandeza”, amb Gregory Peck i Jean Simmons, havia vist paisatges corprenedors, havia trobat altres ànimes amb les quals s’havia fos, i tantes i tantes coses...

Ara, un cop havia acabat tot, podria pul·lular per l’eternitat, per veure si per casualitat trobava velles conegudes, però, lentament, anà a posar-se a la cua on sortejaven els tiquets per adquirir un cos mortal, amb la secreta esperança que tornés a tenir un cop de sort i li fos permès de fer un altre viatge...

diumenge, 8 de juny del 2008

METGES DE FORA

Fa uns quants dies saltava la notícia de que la conselleria de sanitat contractaria 300 metges de l'estranger per tal de suplir la manca de professionals mèdics de les consultes.

Aquesta escassetat vindria fonamentada per dos motius, un és la manca -en el seu moment- de previsió a l'hora de calcular el nombre de metges que es necessitaria avui dia, i el segon motiu, a la fuga de professionals cap a l'estranger.

La pregunta és clara: per què se'n van el metges a l'estranger, si els necessitem? La resposta també és obvia, allà els paguen millor i són més ben valorats. Hom es pregunta per què la conselleria no fa l'esforç d'atendre millor els professionals que s'han format a les universitats públiques -és a dir, amb la formació pagada de les nostres butxaques i en canvi, de la seva formació se'n beneficien tercers països.

En la meva opinió, això només és una mostra de que el sistema sanitari públic ha fracassat estrepitosament, semblantment a l'escola pública. Ha quedat ben demostrat que com més diners s'hi aboquen més se n'escapen per tot arreu, sense beneficiar ni els professionals ni els pacients. S'imposa la mesura, el capteniment i la racionalitat de les empreses privades...

diumenge, 1 de juny del 2008

MALEÏTS POLINOMIS!

Darrerament tinc el blog i els comentaris deixats una mica de banda per culpa de coses com aquesta:

P(x)=x^6 - 5x^4 + 6x^3 + mx^2 - 2x + n

Haig d'esbrinar el valor de m i de n tenint en compte que el polinomi és divisible per (x-3) i que si el dividim per (x-1) el residu ens dóna 0.

Naturalment, s'agrairan pistes i suggeriments.

dijous, 22 de maig del 2008

INCOMPLIMENTS GRATUITS

La Fundació Catalunya Oberta envia a qui hi està subscrit uns mails setmanals que solen ser molt interessants. Darrerament també envia uns mails diaris amb un breu comentari a una notícia o fet. De vegades se'ls veu una mica el llautó, però sovint són força bons.


El que he rebut avui dijous anava sobre la pamplinada del Protocol de Kioto i l'esperat incompliment per part espanyola. Diu així:



Espanya lidera la lluita contra el canvi climàtic. Quant a incompliment del Protocol de Kioto, clar. Segons la revista World Watch, l’emissió de gasos amb efecte hivernacle va augmentar el 2007 un 1,8% respecte al 2006. Si és compta des del 1990, la pujada és del 52,3%, quan Kioto fixava un màxim del 15%. En aquest afer, Zapatero actua en la línia més ortodoxa de l’esquerra: amb hipocresia calculada. La seqüència dels fets és: accepta les limitacions de Kioto, les defensa amb passió, ven tarannà, critica als Estats Units, i després... se salta tots els compromisos. Els catalans el veiem venir: Zapatero utilitza exactament la mateixa tàctica amb Kioto que amb l’Estatut.


Quina pena em fa viure en un país on la gent es queda amb el titular periodístic de la signatura i se n'oblida de fer el seguiment. I què dir del paper ben galdós de la premsa? No havíem quedat que la seva feina era incomodar el poder establert resseguint les seves errades i desencerts?

dissabte, 17 de maig del 2008

PERILL, GENERALITAT EN ACCIÓ

No cal que diguem res sobre el menyspreu mostrat per la directiva de la central nuclear d'Ascó cap a la gent que viu als voltants. Personalment, crec que la legislació hauria de ser molt més dura, contemplant fins i tot penes de presó pels qui atempten contra la salut pública, amagant fuites que s'haurien de comunicar a l'instant al CSN.


Però la notícia que vaig poder llegir ahir al Diari de Girona, em va deixar força trasbalsat. No és pas que la radioactivitat de la fuita fos 750 vegades superior a la que es va dir, que admeto que és molt greu. Allò que m'ha commocionat és que CiU hagi demanat que “la Generalitat assumeixi competències en matèria de seguretat nuclear.“ Donat que la Generalitat gestiona les seves competències amb total incompetència, m'estimo més que no n'hi cedeixin cap més, a l'espera d'una nova generació de polítics, amb menys ideologia però amb més eficàcia i honradesa, que és del que es tracta.

dimecres, 14 de maig del 2008

PER MOLTS ANYS, ISRAEL

Havia passat molt de temps d'ençà que Abraham sortí de Caldea per dirigir-se a la Terra Promesa. Enmig hi hagué el captiveri de l'Egipte dels faraons o el de Babilònia. Més endavant hi hagué la diàspora, que disseminà el poble per tota l'orb coneguda. Aquella tarda de maig però, el centre del judaisme estava localitzat al centre de Tel-Aviv, en un senzill edifici de l'avinguda Rothschild. Tots els homes i dones que eren congregats allí aquell dia i en aquella hora tenien uns origens d'allò més divers, alguns s'escaparen de la mort dels camps d'extermini nazis o dels progroms de la Rússia tzarista, d'altres havien emmalaltit de malària gairebé fins a morir dessecant aiguamolls a Galilea, tots ells, però, estaven units pel sionisme i el judaisme.


A les 4 en punt, David Ben Gurión s'aixecà i començà a llegir:


"El país d'Israel és el lloc on va néixer el poble jueu. Allí es formà el seu caràcter espiritual, religiós i nacional. Allí adquirí la seva independència i creà una civilització important, a la vegada nacional i universal. Allí escrigué el Llibre dels Llibres per oferir-lo al món.

Exiliat de Terra Santa, el poble jueu li romangué fidel en tots els països de la dispersió, resant a tota hora per recordar-se'n d'ell i esperant sempre, a través dels segles, de tornar al país dels seus avantpassats i reconstruir el seu Estat. Durant aquests darrers decennis retornaren en massa. Romperen el desert, feren renéixer la seva llengua, edificaren ciutats i pobles i fundaren una vigorosa comunitat en contínua expansió, amb vida econòmica i cultural pròpies. Cercaven pau però estaven disposats a defensar-se. Portaren els beneficis del progrés a tots els habitants.

La hecatombe nazi, que anihilà a milions de jueus a Europa, demostrà novament la urgència de la restauració de l'Estat jueu, l'únic capaç de resoldre el problema del judaisme apàtrida, obrint les seves portes a tots els jueus i conferint al seu poble la igualtat en el sí de la família de les nacions. Els supervivents de la catàstrofe europea, així com els jueus d'altres països, reivindicaren el seu dret a una vida de dignitat, de llibertat i de treball, i, sense deixar-se vèncer pel risc ni pels obstacles, cercaren sense descansar endinsar-se en aquesta terra. Durant la Segona Guerra Mundial, el poble jueu de Palestina contribuí plenament a la lluita de les nacions ansioses de llibertat contra l'assot nazi. Els sacrificis d'aquests soldats i els esforços dels seus treballadors el qualificaren per estar entre els pobles que fundaren les Nacions Unides.

En virtut del dret natural i històric del poble jueu, proclamem la fundació de l'Estat jueu en Terra Santa. Aquest Estat portarà el nom d'Israel.

L'Estat d'Israel estarà obert a la immigració dels jueus de tots els països on estiguin dispersats. Desenvoluparà el país en benefici de tots els seus habitants. Estarà basat en els principis de llibertat, justícia i pau tal com foren concebuts pels profetes d'Israel. Respectarà la completa igualtat social i política de tots els seus ciutadans, sense distinció de religió, raça o secta. Garantirà la llibertat de religió, de consciència, d'educació i de cultura. Protegirà els Llocs Sants de totes les creences. Aplicarà lleialment els principis de la Carta de les Nacions Unides.

Preguem intensament a les Nacions Unides que ajudin el poble jueu a edificar el seu Estat i a admetre a Israel en el sí de la família de nacions.

Invitem els habitants àrabs de l'Estat d'Israel a preservar els camins de la pau i a exercir el seu paper en el desenvolupament de l'Estat, sobre la base d'una completa i igual ciutadania i una justa representació en les institucions, provisionals o permanents. Estenem la mà en un desig de pau i bon veïnatge a tots els Estats que ens envolten; els convidem a cooperar amb la nació jueva independent, pel bé comú de tots. L'Estat d'Israel està disposat a contribuir al progrés del conjunt de l'Orient Mitjà...

...Dipositant la nostra confiança en l'Etern Totpoderós, firmem aquesta declaració sobre el sòl de la Pàtria, en aquesta ciutat de Tel-Aviv i en aquesta sessió de l'Assemblea provisional reunida la vigília del dissabte, 5 de Iyar del 5708, o sigui, el 14 de maig de 1948."


Havia nascut l'Estat d'Israel...