INTERCANVIS

Molta gent creu que en els intercanvis comercials fets en un mercat lliure necessàriament una de les parts en surt beneficiada a expenses de l’altre. Aquesta és una creença que, en un país que pretén romandre al primer món, hauria de ser extirpada de soca-rel.

Aquesta introducció ve a tomb per un tros de tertúlia que he sentit avui a la ràdio. Dos tertulians que se les donaven d’intel•lectuals, discutien amb un economista sobre la crisi que s’acosta, i en un moment determinat un d’ells ha gosat dir que els bancs han fet negoci “a costa” dels clients.

És aquí quan un s’adona que amb semblants errors de concepte s’entén que aquest país estigui al cul de primer món, i si no estem més avall és gràcies a la proximitat a Europa. En efecte, ¿és que els que entren en un establiment comercial (sigui una botiga o un banc) ho fan obligats? Hi entren pensant que es beneficiaran de l’intercanvi. En el cas dels bancs, es tracta d’un acord comercial realitzat entre una part que té els diners i pretén obtenir-ne un benefici prestant-los i un altre part que no té els diners però vol gaudir d’un producte en aquell moment sense haver d’estar estalviant durant mesos, anys o decennis, i a canvi d’aquesta immediatesa s’avé a pagar uns interessos.

El tertulià agosarat que he esmentat més amunt, mantenia unes postures del tot antiliberals i intervencionistes. He trobat a faltar que algú li digués en aquest individu que els únics intercanvis que es fan sota coacció en aquest país, és quan el ciutadà tracta amb l’estat. Un cas el tenim amb les expropiacions. En cap cas l’acord és voluntari. L’acord es duu a terme per la força coercitiva de l’estat, i no només pren la propietat al seu propietari, sinó que a més en fixa el preu, sense deixar cap possibilitat al citat propietari de rebutjar l’intercanvi.