DECIDINT

La primera reacció de “En Peu amb el Puny Enlaire” quan s’assabentà de la mort del seu marit fou irracional i precipitada: agafà un punyal que tenia a la vora i intentà clavar-se’l al cor. Les altres dones ho impediren i després intentaren consolar-la. Al dia següent, ja més calmada i en plena possessió de les seves facultats mentals, abandonà el campament amb el punyal lligat al cinturó. Els altres no intentaren impedir la seva marxa. Si era una decisió meditada, tenia tot el dret de llevar-se la vida si així ho desitjava i ningú no tenia el dret de intentar protegir-la d’ella mateixa.

LA VAGA I LA LLEI

Les coses no van del tot bé a la Seat i la casa mare, la Volkswagen, ha decidit tirar endavant una regulació de plantilla. Els treballadors, amb el comitè d’empresa al capdavant, van fer una jornada de vaga i manifestació ara fa uns dies i en tenen programada un altre per d’aquí a poc. Si jo fos executiu i/o accionista de la Seat o Volkswagen, no podria estar més content de la decisió dels treballadors. En efecte, per cada dia de vaga, l’empresa s’estalvia una bona quantitat de diners en forma de jornals i, a més, deixa de fabricar uns centenars de cotxes que altrament, no sabria pas on posar. No estic pas dient que els treballadors facin vaga a la japonesa, entre altres coses perquè no estic segur que els funcionés, només dic que crec que els treballadors haurien de cercar altres maneres de fer mal a l’empresa.
En un altre ordre de coses, el comitè d’empresa demana a les autoritats polítiques que s’impliquin. No entendré mai per què la gent s’entesta a posar-se per damunt les lleis que regeixen per a tots. ¿ No és situar-se per damunt les lleis que algú demani als polítics excepcions per a si mateixos? Fins on jo sé, els expedients de crisi, les reduccions de plantilla, les suspensions de pagament i altres estratagemes empresarials, són regulades per la llei, i a ella s’han de sotmetre. Si per desgràcia una empresa compleix els requisits per presentar un pla d’ajustament, no podem pas rebutjar-li. Altrament, si no ens agrada, hem de canviar les regles del joc, i fer-ho abans que soni el tret de sortida.

PROFESSORS INÚTILS

Fa uns quants anys hi hagué un accident ferroviari a la Gran Bretanya. En aquell temps, jo encara escoltava Catalunya Ràdio, i els tertulians stalinistes que hi havia en aquell fatídic dia, es van afanyar a denunciar el sistema privatitzat britànic de ferrocarril acusant-lo de ser el responsable de l'accident, ignorant del tot que als països amb sistema ferroviari públic hi han accidents tan o més greus que a la Gran Bretanya. Dies més tard, les enquestes fetes per les autoritats revelaren que l'accident fou això, un accident fatídic. Els qui havien escampat porqueria des de l'altaveu que se'ls donava a la ràdio encara s'han de disculpar.
Tot això ho he recordat en veure les xifres dels resultats escolars del nostre país contrastant-los amb d'altres països europeus. Amb la pràctica totalitat del ensenyament nostrat situat dins les urpes de l'estat, no he sentit ningú queixar-se del fet que l'ignorància supina dels nostres joves sigui deguda a la desídia d'un sistema acompanyada de la dimissió dels pares. Si el nostre sistema educatiu fos privat, les queixes cap aquest sentit haguessin estat ràpides i amb veu ben alta.

Per què els professors no poden cenyir-se a la llei del mercat? Si ets un bon professor, les escoles t'aniran al darrera, si ets un petard, hauràs de plegar i dedicar-te a un altre cosa, com per exemple escombrar carrers, feina igualment digne però que no perjudica a les ments infantils si ets un mal feiner.

PROGRÉS VS. ESTUPIDESA

El President nord-americà George Bush ha anat a la reunió de països americans que té lloc a l’argentina per mirar de convèncer els seus homòlegs que es vagi instaurant el lliure comerç a la zona. La resposta de la gent ha estat anar a una manifestació encapçalada pel demagog i populista Chávez, manifestació que ha acabat per incendiar aparadors. (¿No us recorda a l’esquerra europea de la trencadissa?). Chávez també ha promès anihilar el sistema capitalista a tot sud-amèrica.
És clar que, els polítics, en un país de lliure mercat els és més difícil el governar amb despotisme. Chávez, al controlar els pous de petroli del seu país, controla també els mitjans de subsistència i en conseqüència també la voluntat dels subvencionats. És per això que no vol ni sentir-ne a parlar de cap zona de lliure comerç al continent americà. Per a ell significaria fer unes reformes econòmiques que tard o d’hora portaria la societat civil del seu país a no dependre del seu govern per sobreviure. La ignorància i la incultura de la gent assistint a la manifestació i lloant la política de Chávez ha fet la resta.