PRODUCCIÓ VS. ESPOLIACIÓ

El gran economista francès, Frédéric Bastiat (1801 - 1850), publicà un assaig titulat "Harmonies econòmiques". En un paràgraf de la citada obra, Bastiat es pregunta: "Com de gran deu ser la diferència entre una nació que viu de la producció i una que viu de l’espoliació?"

La resposta m’ha vingut ràpida com un llamp. Només cal que compari la nació catalana i la castellana.

XANTATGE O CASUALITAT?

El 1985, Un tal Mohamed Ali Hammadi segrestà, juntament amb terroristes de Hezbolah, el vol 847 de la TWA que volava d'Atenes a Roma. Durant el segrest, assassinaren un bus de la marina dels USA, només pel fet de ser nord-americà. Dos anys més tard, Hammadi fou arrestat a l’aeroport de Frankurt pel fet de portar explosius líquids dins l’equipatge, i condemnat a cadena perpètua el 1989.

Ara, casualment, un parell de dies abans que l’arqueòloga alemanya, Susanne Osthoff, fos alliberada pels seus segrestadors, Hammadi ha estat posat en llibertat i facturat cap al Líban, el seu país. El govern alemany nega tota relació amb ambdós casos, però el cas és que la casualitat és molta.

Suposant la relació entre els dos afers aquest afranquiment és, a judici dels experts, un acte insensat i perillós del govern alemany, perquè projecta una imatge de covardia i debilitat, i estimula la continuació dels segrestos i actes de terrorisme com a manera d’aconseguir els seus propòsits. Jo afegiria que el què s’està fent es donar un avís als terroristes que aquí a Europa no es tenen prou pebrots per lluitar contra aquesta xacra.

ES BUSQUEN ELS DINERS

Els pobles primitius que cacen o caçaven animals per alimentar-se, solien honorar-los i demanar-los perdó una vegada abatuts. Ho feien en senyal de respecte i com una unió o connexió espiritual entre home, animal i el món que els envoltava i aixoplugava. Aquest mateix respecte i veneració haurien de sentir els nostres polítics i funcionaris quan ens cobren - sovint de mala manera- els impostos. És a nosaltres que deuen el càrrec, el sou i la possibilitat de gestionar milers de milions d'euros i això crec que mereix un respecte. En primer lloc perquè no són pas a la poltrona com si fossin els amos i senyors absoluts, sinó que tenen un càrrec per servir-nos a nosaltres, i respecte pels diners que els contribuents, en la seva majoria, els han costat molt de guanyar perquè els vinguin a malbaratar i/o gastar-los sense dir-nos en què.
Tot això ve a tomb perquè a la web de la Fundació Catalunya Oberta, ha aparegut una informació dient-nos que la Diputació de Barcelona ha aprovat els pressupostos per l'any 2006, però sense dir-nos com i de quina manera se'ls pensa gastar, cosa absolutament mancada de respecte cap els contribuents. A més ens diu que el pressupost ha augmentat en un 12,7% respecte al del any anterior, la qual cosa significa menys llibertat de decisió i menys poder adquisitiu pel poble. Tan adormits estem que no ens adonem que ens aixequen la camisa? Com és possible tanta passivitat davant aquest increment de l'estatisme i la presa de pèl que significa no donar la més mínima informació de com es gasten els nostres calers?

UN ALTRE SUBVENCIÓ

Fa pocs dies vaig sentir per la televisió una notícia que deia que en una població propera a Barcelona (ho sento, no en recordo el nom) hi representarien dansa professional de forma molt periòdica. La Generalitat i la Diputació hi posaven el local i, suposo, el finançament de tot plegat. El més curiós és que el locutor, al relatar la notícia, digué que això permetria l’espectador veure espectacles a baix cost. Aquí fou on les coses ja no em quadraren: Que potser les companyies de dansa actuaven gratuïtament? Com que no crec que això sigui així aleshores hem de pensar que les entitats públiques es faran càrrec dels emoluments de les companyies, i aquí és on entra la ignorància total, crassa i absoluta del locutor, individu que no deu saber ni sumar al desconèixer que l’economia sempre actua com si fossin uns vasos comunicants: el que poses a un lloc, ho has d’haver tret abans d’un altre punt. El què un govern posa en un lloc (en aquest cas, el pagament a una companyia de teatre més el local, energia elèctrica, etc., etc.) ho ha d’haver tret abans d’un altre punt (i com es finança l’estat? Doncs via impostos, cosa la qual ens afecta a tots, ben inclosos els espectadors que vagin a veure els espectacles de dansa i també el locutor ignorant). I aquí és on entra el quid de la història, ¿És lícit que un que no vagi a veure espectacles els hagi de pagar?

Crec fermament que els espectacles no s’haurien de subvencionar, a banda que és una pura manipulació cultural per part del govern de torn, és una injustícia pels que es queden a casa. Qui vulgui anar al futbol, que s’ho pagui, qui vulgui anar a veure teatre, que s’ho pagui, i qui vulgui anar a veure dansa contemporània ( sí, sí, aquella on es mouen de la manera més absurda i ridícula), que s’ho pagui. D’aquesta manera, si l’espectacle és bo, tindràs audiència i si no val un rave, plega. Com qualsevol altre empresa.