No m’agrada Pepe Rubianes. Gairebé mai estic d’acord amb les seves opinions. És més, el considero l’arquetip del perfecte imbècil. Tampoc m’agraden les seves obres. De les que he vist, sigui “in situ” o per la televisió, sempre tira mà de l’humor bast i escatològic, de l’humor fàcil, vaja. Però això sí, Rubianes té tot el dret a dir el que li vingui de gust amb l’únic límit que li imposi la justícia i té tot el dret de fer l’espectacle que li roti amb el mateix límit que abans he citat i amb el de l’espectador que és, en principi, qui hauria de pagar. Amb això vull dir que trobo escandalós que a Rubianes se l’hagi censurat a Madrid hagués dit el que hagués dit, però més escandalós trobo que la cultura estigui a mans dels polítics i de la política, perquè si els teatres fossin privats, cap polític podria censurar a ningú, ni tan sols a Rubianes. La posada en escena d’una obra seria un tracte entre empresari i artista i cap opinió comptaria si l’empresari veiés la bossa plena.
A més, els artistes han dit ben poca cosa sobre el tema, fora de fer veure que s’han molestat, i cap d’ells deixarà d’actuar a la capital d’Espanya, però no m’estranya gens: ningú mai no mossega la mà de qui li dóna de menjar, i els artistes de casa nostra sempre han maldat per rebre subvencions i ells mateixos han cavat la seva pròpia tomba. Ara tenen el morrió posat pel poder polític, tan pel local on han d’actuar com pels diners que reben per les seves obres, molt sovint sense interès i per tant amb el local mig buit.
RIP pel teatre lliure, ells mateixos s’ho han buscat.
PD. Aquest artícle fou publicat el passat dia 12 però, incomprensiblement, no va aparèixer al seu moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada