LA TEORIA DEL FLUX TEMPORAL

El dia que tingui prou temps i ànims per desenvolupar la meva teoria del flux temporal serà en base a la següent i brevíssima síntesi que us mostro tot seguit.

En el món actual el futur és, possiblement, el temps més ben valorat per la majoria de la gent. És natural que així sigui perquè és cap allà on ens dirigim i tenim la il·lusió d'arribar-hi, mentre que el passat és sovint menystingut perquè l'experiència en si és menystinguda i els nostres esforços van dirigits a oblidar els mals moments. Si poguéssim, n'esborraríem tot rastre. El fet incontestable, però, és que el passat és la única realitat a la qual els humans podem apel·lar per interrogar-nos sobre nosaltres i el món que ens envolta.

En efecte, per molt que el futur sigui un temps al qual tots ens dirigim inexorablement, la única certesa que ens ofereix és que un dia morirem. Cap planificació s'escapa de la incertesa, la casualitat o l'atzar que significa el futur.

Ja em guardaré prou, de resultes del meu escepticisme vers el futur, d'asseure'm i restar en la passivitat; és propi dels humans planificar la seva vida en alguna mesura. Els animals viuen l'estricte present i resolen les seves necessitats i pulsions en el moment que se'ls presenten. Fins i tot l'aparent previsió dels esquirols i altres animals no deixa de ser un instint que no els ha estat pas donat per cap empirisme ni herència cultural. No, hem de planificar com si el futur fos una certesa tenint present, però, que el més probable és que una part d'aquest, de mida variable, no surti com un havia pensat.

Què dir del present? Si el present és la frontera entre passat i futur, si el temps és un cavall desbocat que es dirigeix amb velocitat constant, metòdica i sense possibilitat de retorn, aleshores hem de convenir que el present no existeix de tant efímer, tan sols és un convencionalisme humà que estirem com un xiclet per a la nostra conveniència, fent-lo durar des d'un instant brevíssim fins a setmanes o fins i tot mesos, cosa òbviament irreal i lògicament inconsistent.

La única cosa real que ens queda, doncs, és el passat, lloc on es troba la nostra identitat i on cerquem la resposta a la petició de descriure'ns que ens pugui fer algú. La prova la tenim en els pobres malalts d'Alzheimer, els quals, en un estadi avançat, no recorden ni la família més propera ni àdhuc el seu propi nom. Aquell pot ser el seu cos, la seva realitat corpòria, però la seva identitat els ha fugit ensems amb els seus records, que es troben ubicats al passat.

És en el passat, en definitiva, on hem de buscar les nostres arrels, on trobarem els fonaments que emprarem per bastir el nostre esdevenir, on gratarem per saber qui som, per cercar la moral i l'experiència per enfrontar-nos a allò que tenim al davant. En aquest sentit, els viatges al passat són possibles, la única norma és que no podem modificar res del que allà hi trobarem i a més mai no podem estar segurs que els nostres records no hagin estat “retocats” pel nostre cervell, preu que ben sovint hem de pagar per la nostra salut i estabilitat mental. El que sí podem fer, però, és revisar el passat per tal de no cometre els mateixos errors en el futur.

Bé, aquest seria el sumari, el text que empraria com a punt de partida per desenvolupar la teoria del flux temporal. Hi ha molt camp per córrer perquè el temps és una dimensió no tan sols ineludible, sinó que és el vehicle que utilitzem per traslladar-nos des del punt de partida -el naixement- al punt de destí.